Club 7 Cinema

D’Ali ABBASI, “The Apprentice”. Producció: Canadà, Dinamarca, Irlanda. Any: 2024, Durada: 2h. Guió: Gabriel Sherman, Ali Abassi. Repartiment: Sebastian Stan (Donald Trump), Jeremy Strong (Roy Cohn), Martin Donovan (Fred Trump Sr.), Maria Bakalova (Ivana Trump).

Nota sinòptica: Els inicis d’un jove Donald Trump (Sebastian Stan) en el seu negoci immobiliari a Nova York durant els anys setanta i vuitanta i la seva relació amb l’home polític Roy Cohn (Jeremy Strong).

Informació: El futur president dels EUA, Donald Trump, va presentar un ‘reality’ televisiu entre 2003 i 2015 de nom ‘The Apprentice’.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.

Festival: Festival de Canes 2024 – Competició.

Article publicat ran de la seva estrena a Catalunya.

La construcció d’un monstre anomenat Donald Trump, crítica de Gerard Casau, al diari ‘Ara‘: Si hi ha un fil que uneix els punts en l’aparentment dispersa filmografia de l’iranià Ali Abassi aquest és, sens dubte, la mirada (fascinada?) de la societat envers el que és monstruós. Això era tangible a “Border”, pel·lícula que posava en escena la vida sexual dels trols i, també, a “Holy spider”, revisió crítica del cas d’un assassí en sèrie de prostitutes a la ciutat santa de Mashhad, saludat com un heroi pels sectors més fanàtics de la societat. No ens ha de sorprendre, doncs, que Abbasi s’hagi interessat en Donald Trump (..). “The apprentice” comença presentant-nos un Trump jove, ambiciós però encara imberbe, que pren bona nota de les lliçons que li dona el seu mentor, l’advocat Roy Cohn, a qui el film mostra com una figura tràgica que construí una aura agressiva i implacable per ocultar la vergonya que li causava la seva homosexualitat, trobant en Jeremy Strong (..) l’actor perfecte perquè aflori el patetisme d’un personatge profundament antipàtic. En canvi, el Trump que Sebastian Stan mimetitza prodigiosament segueix un procés dramatúrgic invers: a mesura que la seva fortuna creix, l’empresari i futur cap d’estat es buida de tot signe d’humanitat fins a esdevenir un estrident receptacle de la gangrena ultraliberal.

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes.

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: (..) La pel·lícula no mira de subvertir les regles del cine biogràfic, i no diu res dels seus personatges que no es digui ja a la Viquipèdia. Tampoc ho pretén: se centra a establir un paral·lelisme invers entre la història d’un jove ingenu i ambiciós que en poc més d’una dècada es va convertir en el fanfarró narcisista i mancat d’escrúpols que avui coneixem [Donald Trump] i la del seu Mefistòfil particular [Roy Cohn], que es va veure derrotat per la sida i pel monstre que havia creat. La negativa d’Abbasi de caure en maniqueismes no impedirà que qualsevol espectador amb dos dits de front detecti la mala bava que la pel·lícula dedica al seu protagonista. El mateix Trump, això sí, probablement se sentirà afalagat al veure el retrat que en fa.

Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) Ali Abbasi aborda amb aquest film un afany certament difícil: narrar els començaments de la carrera empresarial de Donald Trump des dels seus temps juvenils: els seus pactes amb els grups mafiosos de la ciutat de Nova York, el seu arribisme cruel i caïnita, el seu menyspreu per qualsevol tipus de valors que no siguin els dels guanys i els diners, el seu vessant messiànic, el seu moralisme egoista, el seu menyspreu per les dones, les traïcions als seus amics…, el catàleg podria ser infinit . El cineasta compta amb l’esforçada interpretació de Sebastian Stan en un treball molt desigual i moltes vegades amb registres insuficients, però també amb la col·laboració preciosa de Jeremy Strong per donar vida a Ray Cohn (l’advocat del magnat) i amb un estil vibrant que aconsegueix mantenir un bon ritme narratiu. La relació entre Trump i Cohn –de la col·laboració i l’amistat a la traïció i el menyspreu– genera, de fet, la matèria dramàtica més intensa i cinematogràficament més interessant de la pel·lícula, però el conjunt pateix una servitud que ni el seu guió ni les seves imatges aconsegueixen superar: el fet que, quan arribem als títols de crèdit, no se’ns hagi explicat absolutament res de Donald Trump que no sigui ja matèria ben coneguda per tothom i, sobretot, el fet que relat sigui incapaç d’oferir de l’empresari cap altre matís, cap altre vessant o recambra que el pogués convertir en un personatge dramàticament atractiu.

Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’ -avançat a Facebook-: A la peça teatral de Tony Kushner, ‘Angels in America’ s’explica la història d’un advocat i fervent republicà, de tarannà neocon, pervers i homòfob que va atrapar la SIDA. Kushner mostrava la història oculta de Roy Cohn que va portar els Ronsenberg a la cadira elèctrica, va tenir complicitats amb Joseph Mc Carthy, va estar al costat de tots els assumptes corruptes de Richard Nixon i al seu club privat va conèixer a principis dels setanta un milionari amb pretensions immobiliàries anomenat Donald Trump. A “The apprentice”, en Trump és un jove que [aprèn] com escalar a l’esfera social, com convèncer els alcaldes de no pagar impostos i com erigir-se en un especulador sense pietat. El mestre va ser en Roy Cohn i el procés d’iniciació va tenir lloc a finals dels setanta i als inicis de l’era Reagan. Durant aquests anys, el mestre va ensenyar Trump a creure en la relativitat de la veritat, a no mostrar cap debilitat en públic i a portar al límit la indecència per aconseguir els seus fins. L’imperi Trump no va sorgir inicialment amb la política, sinó amb la construcció d’edificis, de torres que formaven part de les noves Megalòpolis. A la setena avinguda de Nova York va construir la Torre Trump i després va aixecar gratacels al món dels casinos d’Atlantic City, fins a estendre les seves torres pels Estats Units i col·locar-les al centre de Chicago oa Las Vegas. L’associació del poder amb la construcció de grans torres babèl·liques acaba emparentant aquesta ficció del cineasta iranià Ali Abbasi amb el substrat al·legòric que alimenta “Megalópolis” de Francis Coppola. Trump va començar el camí cap a les altures invocant la fantasmagoria d’una Amèrica que tot ho va justificar. Ali Abassi tanca el procés d’aprenentatge on Tony Kushner va acabar la seva obra teatral, en el moment en què Roy Cohn va morir de la SIDA. A diferència de la pel·lícula de Coppola, la posada en escena d’Ali Abassi és tan discreta que resulta gairebé inexistent. El cineasta utilitza una textura que sembla propera a les velles càmeres U-Matic dels vuitanta, mentre avança la història des dels marges, gairebé com si fos una sèrie B sobre la creació del monstre.

Sergi Sánchez, a Facebook: (..) El film, que pren prestat el títol del ‘reality’ que va presentar Trump a la NBC el 2004, relata el que sembla un procés de transferència de maldat: a mesura que en Trump deixa de ser aprenent, en Cohn va perdent el seu poder sobre ell. L’èxit desmesurat d’un, acompanyat per l’absolut menyspreu per tots aquells que no estan a l’alçada de les seves ambicions, es tradueix en la decadència de l’altre, homosexual a l’armari que va acabar morint de SIDA camuflant la seva malaltia fins a la tomba. El que, inevitablement, funciona a un nivell dramàtic -recolzant-se en un ritme amfetamínic i les inspirades interpretacions de Sebastian Stan i Jeremy Strong-, resulta més discutible per poc que ho sotmetem a un mínim escrutini. És molt fàcil convertir en dolent Donald Trump, tenint en compte l’energia negativa que desprèn el seu capital simbòlic a l’imaginari popular, i és una mica trampós fer-nos sentir compassió per un ésser tan abjecte com Roy Cohn, per molt amic dels seus amics que li agradés ser.

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’ De qui va aprendre Donald Trump?: (..) Partint d’un guió de l’escriptor Gabriel Sherman i amb una realització convencional, però efectiva, Abbasi (que fa dos anys va triomfar a Canes amb “Holy spider”) exposa com Trump (Sebastian Stan) ha assumit i adaptat les regles de Cohn, encarnat de manera esplèndida per Jeremy Strong: cal atacar sempre; la veritat no existeix; no donar-se mai per vençut. Tot això amb la idea fonamental que cap llei i cap política han de posar fre a les ambicions de qui sap moure’s en la selva capitalista: que es foti qui no en sap. O qui perd. Acabada la seva torre a la Cinquena Avinguda de Nova York, Trump va bandejar Cohn quan l’advocat, homosexual que sempre ho va negar mentre declarava la seva homofòbia, va contraure la sida mentre també va ser apartat de les seves funcions per corrupció i perseguit pel fisc. Els taurons no tenen compassió i sempre estan disposats a batallar: Trump ha anunciat que demandarà la pel·lícula per difamació.

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) El director iranià Ali Abbasi (“Holy spider”) recorre a l’estètica de l’època que retrata per explicar com el jove Trump, ple d’ambicions i mancat de talent, entra en el cercle de confiança d’un Cohn que es converteix en una mena de figura paterna substituta (..). “The apprentice” funciona com la història d’origen d’un malvat de còmic de superherois, amb els traumes familiars, traïcions i deshumanització que acompanyen aquests relats. Sebastian Stan, que ve de guanyar el premi a millor actor a l’última Berlinale, interpreta Trump amb l’encert d’anar adquirint progressivament i a poc a poc totes les expressions i modismes típiques del personatge. I a Cohn l’interpreta un Jeremy Strong que en alguns moments sembla sortit de ‘Succession’. Distreta, informativa i un pèl sensacionalista –l’escena en què Trump viola la seva dona–, la pel·lícula ja ha rebut amenaces d’accions legals per part de Trump (..).

Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatal.net’ Abbasi fa una impecable dissecció dels inicis de Donald Trump: (..) Una incisiva proposta sobre el poder i el diner, sobre l’ambició i els tripijocs, posant l’èmfasi en un lloc de trobada com les festes socials on es congreguen els capitostos dels grans diaris, polítics influents o celebritats, com el cas de Warhol. El resultat és un treball esplèndid, amb una extremadament cuidada posada en escena, amb un control absolut de l’escenografia i els espais. Sobresurt també el talent immens de Sebastien Stan donant vida a Trump (..).

Altres reaccions.- Elisabeth Franck-Dumas, crònica per a ‘Libération’, en què remarca: El cineasta danès-iranià eixoriveix la competició amb la ben executada història de la trobada entre el futur president dels Estats Units i l’advocat sulfurós Roy Cohn, que li ensenyarà tots els seus trucs i el convertirà en la criatura que coneixem. Marta Balaga, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: La sàtira d’Ali Abbasi sobre el jove Trump és superficial i buida, una veritable ensopegada per al polifacètic director. Peter Bradshaw, crònica per a ‘The Guardian’, en què li posa 2 estrelles sobre 5 i en remarca: La pel·lícula d’Ali Abbasi presenta el jove Donald com un narcisista amoral, malgasta el talent de Jeremy Strong i inclou una escena de violació horripilant que s’oculta ràpidament. Owen Gleiberman, ressenya per a ‘Variety’, en què remarca: Sebastian Stan interpreta a Donald Trump en un docudrama que ho revela tot sobre ell, menys el seu misteri. La pel·lícula d’Ali Abassi crida l’atenció quan ens mostra Donald Trump essent instruït per Roy Cohn; però allò va ser prou com per a convertir-lo en el Trump que coneixem?. Diego Lerer, crítica per a ‘Micropsia’. David Rooney, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’, en què remarca: Sebastian Stan i Jeremy Strong estan magníficos en un esgarrifós relat de la impietosa aliança que va donar origen a Donald Trump.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!