Club 7 Cinema

Durant el confinament de la COVID-19, un director de cinema i el seu germà, que és periodista musical, estan atrapats a la casa de la seva infantesa amb les parelles respectives. Mentre el món exterior es torna cada cop més inquietant, tots quatre s’enfronten al pas del temps, als records i als secrets ocults. Aquesta és la sinopsi de “Temps compartit” / “Hors du temps”, la nova pel·lícula d’Olivier Assayas, que va participar a la competició del Festival de Berlín 2024 i ara s’ha estrenat en VOSC i en versió doblada al català.

Amb Vincent Macaigne, Micha Lescot, Nine D’Urso, Nora Hamzawi.

Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity.

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA DEL FILM A CATALUNYA:

El temps retrobat, escrit d’Àngel Quintana, per al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘: En els primers moments de “Temps compartit” d’Olivier Assayas escoltem la veu del director. Ens parla de la seva infantesa, d’un temps perdut que es proposa retrobar a partir de la memòria. Ens traslladem a un espai burgès, una casa situada en un poble de la comarca de l’Essonne. A l’interior de la casa hi ha els llibres del pare, el guionista Jacques Rémy -pseudònim de Rémy Assayas-, en els terrenys propers hi ha la pista de tenis on els nens anaven a jugar i les cases d’uns veïns que no són els mateixos que els dels anys abans. El passat adquireix la forma de les pàgines grogues d’un vell llibre, la càmera filma paisatges deserts, com aturats en un temps que es vol retrobar, però que ja no hi és. Alguna cosa marcadament proustiana plana darrera tota aquesta història típicament burgesa. Assayas decideix abandonar per un moment el passat per situar-se, com el seu títol francès assenyala Hors du temps -Fora del temps-. Aquest parèntesi vital no és altre que el del que es va generar durant la pandèmia, quan el cineasta Assayas va tornar a la casa de camp amb el seu germà Mishka Assayas, crític de rock i reconegut escriptor. Tots dos vivien un moment de crisi personal marcat per la separació. (..) El rock i el cinema estaven presents en les seves vides, però tot dialogava amb els llibres de la biblioteca del pare. Aquest fora de temps no és evocat com si es tractés d’una “home movie”, Assayas abandona el relat en primera persona per introduir l’autoficció a partir del relat d’uns personatges que actuen com el seu alter ego. (..) La pel·lícula parla d’un confinament privilegiat en el qual els protagonistes poden fer caminades pel camp, anar a jugar a la pista de tenis o barallar-se sobre els àpats que han de fer i el seu comportament maldestre a la cuina.(..) Fa uns anys Olivier Assayas també va parlar d’una casa familiar a “Las horas del verano” (2008). La mort de la mare provocava un conflicte entre els germans per l’herència i per mantenir el patrimoni familiar. Les desavinences van provocar que alguna cosa es perdés. A “Temps compartit”, el tema de l’herència es transforma en alguna cosa essencial. La casa familiar d’estiueig ha de ser donada de pares a fills, el vell patrimoni no s’ha de perdre, com tampoc s’han de perdre tots els records. Assayas acaba traslladant el retrat del confinament cap a una reflexió testamentària (..).

Reflexions durant el confinament, crítica de Quim Casas, al diari ‘El Periódico‘: (..) és una magnífica pel·lícula en què el director Olivier Assayas parla sobre si mateix de dues maneres complementàries, a través del relat de ficció i amb els inserts amb veu en primera persona en què relata els seus records. Totes dues, el relat recreat amb actors i l’assaig autobiogràfic de viva veu, s’acoblen molt bé. Però hi afegeix un tercer element, la mirada documental sobre la casa familiar on va passar els seus millors moments de la infància. En la contemplació d’aquest edèn perdut hi ha alguna cosa del cine de Jean Renoir i la pintura del pare d’aquest, Pierre-Auguste, però també una gràcil connexió amb una pel·lícula anterior d’Assayas, “L’hora d’estiu”, centrada en tres germans adults i la casa dels estius compartits

Recordant el temps del confinament, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) El cas és que hi intervé, doncs, el joc de l’autoficció (amb el desig d’autoretratar-se i alhora d’esdevenir un altre) mentre es recreen o s’imaginen els moments viscuts i compartits en un ‘temps suspès’ que, amb un punt de mala consciència burgesa, Paul/Assayas reconeix passar/haver passat d’una manera privilegiada: la casa heretada del pare (Raymond Assayas, guionista cinematogràfic amb el pseudònim ‘Jacques Rémy’) no només és espaiosa i confortable, sinó que està envoltada de naturalesa. Una casa on els dos germans reviuen les relacions d’infantesa amb els seus conflictes renovats a través de les discussions a propòsit del confinament pandèmic: Étienne/Michka s’hi sent atrapat, privat de llibertat, mentre que Paul/Olivier experimenta una estranya felicitat (compartida amb la seva companya Morgane/Nine d’Urso) vivint ‘fora de temps’, recordant, gestant la nova ‘Irma Vep’, gaudint de la naturalesa.

Olivier Assayas: “La pandèmia va acabar sent el símbol d’un fracàs col·lectiu”. Nando Salvà [NS] entrevista el cineasta [OA], al diari ‘El Periódico‘: (..) NS: ¿Li va resultar enutjós exposar les seves intimitats en aquesta pel·lícula? OA:  Em va causar certa incomoditat, sí. Perquè “Temps compartit” és una pel·lícula completament sincera, i perquè per fer-la vaig ficar a casa meva un equip de filmació perquè retratessin una versió de mi mateix només lleugerament exagerada amb finalitats còmiques. Al llarg de la meva carrera, en moltes ocasions he dit que totes les meves pel·lícules tenen una part autobiogràfica, però no era cert. Mai abans havia explicat tant sobre mi mateix com ara. M’he sentit molt vulnerable. NS:  ¿Li va resultar terapèutic passar per això? OA: No ho crec. És cert que escriure la pel·lícula em va permetre sentir que estava fent una cosa profitosa amb el temps, i en aquest sentit va ser beneficiós. Però, a l’hora d’ajudar-me a bregar amb la meva ansietat i les meves neurosis va ser un fracàs absolut, només em va servir com un instrument amb què em podia rascar les ferides. De fet, la pandèmia en general no va fer més que agreujar les meves neures. I també, a dir veritat, em va omplir de frustració. NS: ¿En quin sentit? OA: (..) Jo vaig néixer als 50, el maig del 68 va començar la meva adolescència, i vaig créixer imbuït d’idealisme; sempre he tingut fe en la revolució. I confesso que soc un dels que van pensar que podia sorgir una cosa positiva del confinament i que, com solia dir-se en aquell temps, en podríem sortir millorats. Que il·lús. Vaig veure en la pandèmia la possibilitat d’una utopia, però va acabar sent només el símbol d’un fracàs col·lectiu. NS: ¿La pandèmia va alterar la seva actitud davant el seu cine? ¿És casual que Temps compartit, a més de la seva pel·lícula més autobiogràfica, sigui també la més pròxima a la comèdia? OA: Segurament no. Les circumstàncies em van portar a qüestionar quin sentit tenia fer pel·lícules i a comprendre que, atesa la tragèdia que contamina el món, és molt important que l’art contribueixi a alegrar i il·luminar les vides de la gent. I, així mateix, “Temps compartit” és una pel·lícula que vaig rodar pràcticament sense diners i sense expectatives, però fer-la em va permetre sentir-me molt lliure, i reconnectar amb aquest afany d’experimentació que em va guiar al principi de la meva carrera. Tant de bo no perdi aquesta connexió (..).

ALGUNES REACCIONS A LA PROJECCIÓ DEL FILM A LA BERLINALE 2024:

Sergi Sánchez, a Facebook: (..) seria fàcil acusar Olivier Assayas d’autoindulgència quan narra la seva experiència de confinament compartit amb el seu germà i les respectives parelles a l’enorme casa de la seva infància, en ple camp francès, encara que també és cert que, en el relat, la consciència del seu privilegi sempre ocupa un lloc central. Per a valorar “Hors du temps” cal fer-ho considerant-la un epíleg menor de “L’hora d’estiu”, com la confessió d’un creador neuròtic que, durant el temps suspès de la pandèmia, troba prou espai mental per replantejar-se la relació amb el passat , amb el llegat de la seva família i amb la idea de transmissió. Si la pel·lícula recrea amb actors aquest període de confinament, combinant-la amb reflexions en off del mateix Assayas sobre les seves vivències a la casa, el que més hi destaca és, sorprenentment, el seu esperit renoirià, sobretot pel que fa a la filmació impressionista de la naturalesa. Els que seguim amb passió l’obra d’Assayas sabem del seu interès per indagar com la ficció eixampla els límits de la realitat i viceversa, però aquí, almenys visualment, són Monet, Vuillard, Auguste Renoir i el seu fill Jean (a qui sentim explicant la mort del seu pare) els que manen. Sembla que el retrobament amb la natura és el millor regal que la pandèmia va fer a Assayas cineasta.

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) són poques les ficcions que aborden de manera directa l’experiència del confinament, aquells mesos tan estranys de la nostra vida en què el temps es va suspendre i la incertesa ho dominava tot. “Hors du temps” (Fora del temps) és precisament com es titula la pel·lícula que Olivier Assayas ha presentat aquest dissabte a la Berlinale. [Els protagonistes masculins] sense fills i en l’idíl·lic paisatge rural d’un poblet francès –confinament privilegiat de mena–, entre els germans afloren les tensions per les diferents maneres d’assumir les mesures de seguretat sanitària. I poca trama més trobem en aquesta plàcida comèdia de costums que reivindica de manera explícita el treball figuratiu de pintors com Monet i David Hockney (l’artista favorit del germà cineasta) i que reclama, per tant, el dret del cinema a retratar també la realitat més prosaica i la nostra relació amb la natura. (..) Assayas no dissimula gens (al contrari) la condició autobiogràfica del relat. És el pas natural després d’explorar el tema de l’autoficció a la comèdia “Dobles vides” i, sobretot, després dels jocs entre realitat i ficció de la sèrie ‘Irma Vep’, en què l’actor que interpretava el seu ‘alter ego’ era l’esplèndid Vincent Macaigne, el mateix que a “Hors du temps”. Macaigne imprimeix al personatge una certa comicitat lligada a les seves manies, neurosis pandèmiques i elitisme cultural, però ni així aconsegueix evitar que acabi resultant un pèl carregós. Assayas és massa complaent en el seu (auto)retrat, i sigui per pudor o per desinterès no aprofundeix en els altres personatges, sobretot els femenins. Resulten força més reeixides les autoficcions de l’exparella d’Assayas, Mia Hansen-Love, que també compta, esclar, amb el seu avatar de ficció en aquest ‘roman à clef’ més interessant quan observa la natura que quan observa els personatges.

María Adell, a la ressenya per a ‘Otros Cines Europa’: Al començament d’”Hors du temps” (..), una llarga seqüència de muntatge ens mostra els espais on transcorrerà la pel·lícula: cases de camp, paisatges bucòlics del camp francès, una pista de tennis enmig d’un jardí enorme, una mansió abandonada a la seva sort… Sobre les imatges, la fràgil veu d’Assayas lliga aquests escenaris, que remeten a l’imaginari dels contes de fades, a la seva pròpia infància i adolescència. Estem, per tant, davant d’una obra memorística en què el cineasta parisenc proposa un exercici anàleg al de la superior “L’hora d’estiu”. Les dues pel·lícules apunten que, més enllà del factor econòmic, els llocs i els objectes –llibres, mobles, obres d’art– ostenten un valor emocional incalculable. Els passatges de “Hors du temps” en què Assayas comparteix, amb afecte i delicadesa, records associats a la màquina d’escriure del pare, a la col·lecció de llibres d’art o als mobles de l’habitació de la seva mare –moments propers a l’assaig fílmic o l’autoficció documental– són el millor d’un film desequilibrat, que no acaba de trobar el rumb. (..)  La sensualitat amb què Assayas filma els arbres, les flors o els raigs de sol que fan brillar l’herba apropa el director de “Viatge a Sils Maria” a l’esperit dels Lumière, els “últims pintors impressionistes”, segons Jacques Aumont. Fallida però honesta, “Hors du temps” elabora un discurs vitalista sobre la possibilitat de l’afecte i la bellesa en temps d’incertesa, alhora que proposa un diàleg constant amb la filmografia prèvia d’Assayas (..).

Altres reaccions: Jaime Pena, l’article per a ‘Caimán’.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!