Club 7 Cinema

D’Abderrahmane SISSAKO, “Té negro” / “Black Tea“. Producció: França, Mauritània, Luxemburg, Taiwan, Costa d’Ivori. Any: 2023. Durada: 1h50. Guió: Abderrahmane Sissako, Kessen Tall. Intèrprets: Nina Mélo, Chang Han, Wu Ke-Xi, Michael Chang.

Nota sinòptica: Després de dir “no” el dia del seu casament, l’ Aya (Nina Mélo) marxa de Costa d’Ivori per començar una nova vida a Guangzhou, Xina. Sinopsi: L’Aya, una dona ivoriana d’uns trenta anys, diu que no el dia del seu casament, per a sorpresa de tothom. Emigrada a la Xina, treballa en una botiga d’exportació de te amb en Cai, un xinès de 45 anys. L’Aya i en Cai s’enamoren, però la seva història sobreviurà als tumults del seu passat i als prejudicis?

Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity.

Festival: Festival de Berlín 2024 – Competició.

El director: Abderrahmane Sissako (Kiffa, Mauritània, 13.10.1961). Membre del Jurat de Berlín 2003, del Jurat d’Un Certain Regard de Canes el 2003, del Jurat de Canes el 2007, president del Jurat de la Cinéfondation i dels curtmetratges a Canes 2015, havent-ne estat membre el 2000. Amb 4 films presentats a Canes, d’entre els quals “Timbuktu” (Premi del Jurat Ecumènic 2014) i “Bamako” (2006), ha debutat amb “Black Tea” a la competició berlinesa.

Articles publicats ran de l’estrena de la pel·lícula a Catalunya:

Una dona africana flairant el te a la Xina, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: Nascut a Mauritània el 1961, Abderrahmane Sissako va viure bona part de la seva infantesa i primera joventut a Mali. Va establir-se a França l’any 1990, però, essent un cineasta de l’exili, Mali és el lloc i referent de bona part dels seus films sobre el malestar al cor de les tenebres africanes. A la notable “Bamako” (2006), en un pati interior de la capital de Mali, va muntar un judici testimonial contra les institucions financeres (Banc Mundial, FMI) com a responsables de la situació a l’Àfrica. A “Timbuktu” (2015) mostra una comunitat sotmesa al terror i les prohibicions d’uns gihadistes instal·lats al nord de Mali. Tota infracció és jutjada per tribunals que dicten sentències absurdes i cruels, com ara la dilapidació fins a la mort d’un home i una dona pel fet d’estimar-se i tenir fills sense estar casats: un fet real que, colpint-lo, va inspirar el director. Nou anys després de “Timbuktu”, Sissako aporta “Té negro” , que, deixant de banda Mali, parteix de la Costa d’Ivori per transcórrer en bona part a la ciutat xinesa de Guangzhou fent també un desplaçament, entre físic i mental, a Cap Verd. (..) Tot vol ser subtil i, a Guangzhou, amb una atmosfera “In the mood for love”. Entre el que és real i somiat o desitjat, el passat i el present, Sissako sembla perdre’s, i confondre’ns, mentre els personatges resten vagues. Sempre ha tingut una vena poètica filtrada en el seu compromís polític, però, tot i algun discurs ètic cap al final, sorprèn en Sissako una pel·lícula tan diletant, tan recreada en si mateixa tot volent parlar de noves possibilitats de vida, d’obertura cap als altres i de sororitat femenina.

Una trobada entre Àsia i Àfrica massa ensucrada, crítica de María Adell Carmona, al diari ‘Ara’: En la seva primera pel·lícula en una dècada (..), el cineasta malià Abderrahmane Sissako basteix un pont entre Àfrica i Àsia. La història de l’Aya, una jove de la Costa d’Ivori que fuig del seu casament i acaba emigrant a una ciutat xinesa, permet al director de “Bamako” construir un univers tancat en què conviuen, en inusual harmonia, persones de nacionalitats i cultures diferents. La noció d’harmonia és essencial en un film que situa al centre la gestualitat repetida, pausada i ritualitzada de la cerimònia xinesa del te. Una tradició que, en la seva versió japonesa, Yasujiro Ozu va capturar en pel·lícules que desprenien el rigor formal i la profunditat poètica d’un haiku. Lamentablement, aquest no és el cas de “Té negro”, film irregular que brilla esporàdicament en l’àmbit formal (..), però que rarament alça el vol emocional i que, a vegades, confon poesia amb cursileria (..). És indubtable el respecte i l’empatia amb què Sissako, un cineasta veterà amb una obra estimable, tracta els seus personatges, sobretot els femenins. També és admirable el retrat vívid, lluminós i allunyat de tot miserabilisme que fa de la comunitat migrant, i que aviat es revela com una mena de fantasia utòpica, un món més tolerant i harmoniós que connecta amb el to intensament oníric i irreal del film. És una llàstima que, en la seva deriva romàntica –la pel·lícula és, també, un melodrama sobre el pes del passat i les segones oportunitats–, aquesta tassa de te acabi estant massa ensucrada.

Una infusió que adorm, crítica de Nando Salvà, al diari ‘El Periódico’: En el nou llargmetratge del malià Abderrahmane Sissako, tant la planta aromàtica titular com el ritual que la converteix en infusió aspiren a funcionar com a metàfora de l’encís que senten els seus protagonistes, un divorciat xinès i una immigrant ivoriana l’amor entre els quals floreix a la localitat de Guangzhou. Però ni tots els murmuris romàntics i poètics que intercanvien ni l’amanerament de què la pel·lícula fa gala mentre els observa per assemblar-se a “In the mood for love” (2000) impedeixen que aquest idil·li resulti apàtic i tediós, ni aconsegueixen dotar la parella de la personalitat necessària per fer-los mínimament interessants. (..) La versió del lloc [Guangzhou] que proposa la pel·lícula és poc més que cartró pedra. I la tebior amb què retrata el xoc entre les dues cultures –pel que sembla, en realitat el racisme a la ciutat és un assumpte molt seriós– resulta especialment decebedor si es té en compte l’agudesa política que Sissako va mostrar a les seves millors pel·lícules, “Bamako” (2006) i “Timbuktú” (2014).

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Berlín:

Gregory Coutaut, a la crítica per a ‘Le Polyester’: Deu anys de silenci en la carrera d’un cineasta no és poca cosa, sobretot quan això ve immediatament després de la pel·lícula més celebrada del seu autor. No hauria estat d’estranyar que l’èxit i els nombrosos premis aconseguits per “Timbuktu” l’any 2014 haguessin donat un impuls addicional a la ja reconeguda filmografia d’Abderrahmane Sissako, i tanmateix va passar el contrari. Tot i que va treballar amb Damon Albarn en la creació de l’òpera ‘Le Vol du Boli’, el cineasta maurità no ha signat res pel cinema durant aquest llarg període. (..) L’acció [de “Black tea”] transcorre a la comunitat africana del barri de Little Africa (també anomenat Chocolate City, de manera menys diplomàtica) a la ciutat de Canton. Tot comença, però, al continent africà, durant una cerimònia de noces on no distingim de seguida el nombre exacte de parelles de promesos, ni qui en sortirà com a protagonista. La càmera se centra ràpidament en l’Aya, i tots els ulls que l’envolten fan el mateix perquè té el cor de dir no al seu futur marit en l’últim moment, fent esclatar la bombolla d’il·lusió de tota la gent. És en una altra bombolla on l’Aya es veu transportada per fer un salt en l’espai i el temps. Aquí està ben integrada a Little Africa, un barri càlid on conviuen diferents idiomes i colors de pell i treballen en harmonia ideal. La petita Àfrica cobra vida sobretot a la nit, quan els carrers, cafeteries i botigues es transformen en caixes de joieria de neó. No estic segur que Sissako aconsegueixi, igual que els grans mestres asiàtics, de restaurar tota la poesia melangiosa d’aquests oceans de llum artificial, però encara que es mantingui una mica massa a la superfície, el seu treball sobre la brillantor dels colors segueix sent molt agradable per als ulls. Lluny de la llum del dia, aquest petit racó del paradís sembla viure com exempt dels greus problemes del món real. Aquest encant relaxat és alhora una qualitat inesperada i la limitació flagrant de “Black Tea”. L’autor de “Bamako” sembla absolutament poc interessat en l’angle polític de les relacions comercials entre la Xina i l’Àfrica. Això no seria un problema si substituís aquesta manca d’anàlisi per una altra cosa, però la superficialitat també es troba de mica en mica en l’escriptura dels personatges, tots massa plans. Com més avança “Black Tea”, menys precís es fa el seu tema a mesura que els fils narratius (és un retrat col·lectiu o una pel·lícula romàntica?) passen i passen a primer pla abans de desaparèixer. És difícil batre a l’uníson amb el cor de la pel·lícula, ja que és difícil distingir el cor d’una estructura estranya i bastant llisa.  Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: (..) [“Black Tea” i “Gloria!” són les dues pel·lícules] més oblidables i lamentables entre les aspirants a l’Os d’Or presentades de moment (..) [“Black tea”] va viatjant entre la Xina, la Costa d’Ivori i Cap Verd per parlar entre murmuris de no se sap molt bé què –els mecanismes de l’atracció, les propietats aromàtiques del te, l’assimilació cultural, el preu de les maletes–, i mentrestant exigeix nivells semblants de cursileria, amanerament i desesperació per assemblar-se a “In the Mood For Love” (2000). Jordan Mintzer, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’: Una part de la ressenya de pel·lícules per a publicacions com ‘The Hollywood Reporter’ és proporcionar-ne un resum argumental clar i concís al lector. Aquesta tasca pot resultar especialment difícil en el cas de “Black Tea”. (..)  Aquest drama completament enigmàtic mai ofereix una trama concisa, saltant d’un personatge i història a un altre, saltant d’un país a un altre i de període de temps, i després acabant amb un gir a la M. Night Shyamalan (per ser amable). ) o Dallas (per ser menys amables) que ho posa tot en qüestió. No totes les pel·lícules necessiten estructures clàssiques de tres actes, i algunes de les millors fan alguna cosa diferent. Les pel·lícules anteriors de Sissako, de 62 anys, que també inclouen l’excel·lent “Bamako” i “Waiting for Happiness”, mai no han explicat històries tradicionals en el sentit de Hollywood. Però en els millors casos, com el seu esgarrifós retrat d’un poble assetjat a “Timbuktu”, poden deixar impressions extremadament fortes, entre la realitat i la paràbola, o entre el conte popular i la crònica del malestar contemporani. Sembla que això era el que buscava el director (..) a “Black Tea” (..). A mesura que avança la història comencem a fer-nos cada cop més preguntes. Com va acabar l’Aya allà? Com es va involucrar amb el seu cap, que, cada nit, li dóna lliçons carregades d’eròtica sobre l’art del te, a diferència de Patrick Swayze que mostra a Demi Moore com fer ceràmica a “Ghost”? I per què seguim ara la història de Cai, que implica una relació anterior amb una dona a Cap Verd que va portar la seva dona, Ying (Wu Ke-Xi), a divorciar-se d’ell? I què passa amb tots els personatges africans que coneixem a Chocolate City però que no coneixem mai perquè continuen apareixent i sortint de la pel·lícula tan ràpidament? (..). Guy Lodge, a la ressenya per a ‘Variety’: (..) És un pas en fals desconcertant de Sissako, típicament un cineasta d’un vigor tan formal i polític; (..) els deu anys que separen “Black Tea” de la bella i destrossadora “Timbuktu” del 2014 semblen més aviat un eó (..). Fabien Lemercier, a la crítica per a ‘Cineuropa’: Abderrahmane Sissako esborra les fronteres entre l’Àfrica i l’Àsia, somni i realitat i present i passat amb una enigmàtica i melancòlica cinta sobre l’amor i la llibertat. (..) Un viatge sorprenent i molt personal. Tan minimalista com a la recerca d’una vasta universalitat, ancorada en un fil conductor molt senzill (amor, trobada) i tanmateix complexa en les seves divagacions, d’una bellesa formal incontestable però que no amaga de cap manera l’artificialitat dels seus secrets de fabricació, la pel·lícula es revela com un món cinematogràfic propi, que requereix de l’espectador paciència i virtuts conciliadores. (..) Primer l’ambient, després el gust, i finalment les sensacions. Com les etapes de la cerimònia del te, Abderrahmane Sissako presta la màxima atenció (i estètica) a cada seqüència, cada gest, cada paraula, per insignificants que semblin a primera vista, per crear espais de respiració i un clima d’experiència que desperta preguntes i retarda les respostes. Manifest delicat i idealista (“mirar el món d’una altra manera”) a favor de l’harmonia entre els éssers (“no prohibir-se ser feliç”) i el temps necessari perquè el futur prengui forma en un planeta on la trobada entre cultures ja està en moviment, però on encara s’han de resoldre alguns comptes del passat (mentides i amargor), la pel·lícula busca “l’olor original”, la de l’amor i la felicitat. Un desig de perfecció que el cineasta transposa de manera rotunda (diverses subtrames), fins i tot críptica (“hi ha certes coses de les quals no sé com parlar”) i a un ritme tan tranquil que s’arrisca a deixar alguns espectadors una mica dubitatius.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!