Club 7 Cinema

Molta remor mediàtica, molta polèmica més o menys emfàtica, al voltant de “Tardes de soledad“, d’Albert Serra (i dels premis que va rebent). Ahir a la tarda la vaig veure, sense haver-ne llegit res aquests dies, mal que n’hagi sentit la fressa d’uns i altres. He de dir que la pel·lícula m’ha interessat cinematogràficament i fins  cert punt temàticament; però no m’ha apassionat (si és que el cinema d’en Serra admet el terme ‘apassionadament’!). Aquest matí m’he apressat a llegir-ne els escrits de la gent que sol dir coses sensates, intel·ligents, que et fan pensar. I de debò que val la pena dedicar-hi estona. Deixem-nos estar del combat esverat d’opinions que s’exclamen, en un o altre sentit, creieu-me, estiguem per allò que és reflexionat, sentit, madur.

Sinopsi (del Cinema Truffaut): Retrat d’una estrella del toreig en actiu, Andrés Roca Rey, que permet reflexionar sobre l’experiència íntima del torero que assumeix el risc d’enfrontar-se al toro com un deure personal per respecte a la tradició i com un desafiament estètic. Aquest desafiament crea una forma de bellesa efímera a través de la confrontació material i violenta entre la racionalitat humana i la brutalitat de l’animal salvatge.

ARTICLES SOBRE LA PEL·LÍCULA:

En aquest blog ja n’he publicat prèviament ressons que hi hagué de la pel·lícula al Festival de Sant Sebastià i un apunt sobre la boníssima entrevista que l’Andreu Barnils va mantenir amb Albert Serra a ‘Vilaweb‘:

*Especial Ressons de “Tardes de soledad” a Sant Sebastià 2024.

*Albert Serra parla per a ‘Vilaweb’ de “Tardes de soledad“.

Articles publicats ran de l’estrena de la pel·lícula:

Eulàlia Iglesias, crítica al diari ‘Ara‘: Albert Serra concep la tauromàquia com una experiència íntima. L’interès pels homes que ronden la mort travessa bona part de la filmografia de l’Albert Serra. A “Tardes de soledad”, el seu primer llarg documental, queda palesa la voluntat de copsar, a partir d’una pràctica cerimonial i espectacularitzada, aquest vincle amb la mort d’un home disposat a matar o, en moltíssima menys mesura, a morir en l’intent. Tot i que s’inscriu en una llarga tradició artística i intel·lectual d’atracció per la tauromàquia, el cineasta banyolí ha volgut fer una pel·lícula de toros com no se n’havia vist cap altra. Un assoliment que passa per una sèrie de decisions de depuració formal i d’enriquiment discursiu. A “Tardes de soledad” no hi ha ni veu en off ni entrevistes, de manera que la proposta s’aparta del reportatge a l’ús, i elimina intermediaris entre el film i l’audiència. // Som davant d’una obra de vocació immersiva des del seu dispositiu (..).  // La tria com a protagonista del peruà Roca Rey subratlla la idea del matador com a figura introspectiva que concep la seva feina amb la solemnitat d’un ritual transfigurador i allunya la imatge del torero del folklorisme cridaner amb què sovint se l’associa. Per contrast, els comentaris de la quadrilla reflecteixen el culte a un líder que sublima la seva masculinitat mitjançant un ritu mortífer, en una adoració que, a més, s’expressa en un lèxic i un registre tan coloristes com específics. En contra de les aparences, “Tardes de soledad” també posa en evidència com la litúrgia privada del torero abans de la corrida té moltes característiques tradicionalment femenines: abillar-se amb robes ajustades que marquen les formes, l’ús de mitges roses i complements preciosos, la presència d’un ajudant de cambra per ajustar la cotilla, el mirall com a objecte còmplice en la construcció privada d’una imatge pública destinada a percebre’s com a objecte del desig i de la reverència. // (..) No hi ha plans generals a “Tardes de soledad”, de manera que el públic queda fora del camp visual (no del sonor) i el toreig s’acaba concebent com una relació íntima entre els homes i els animals. Amb unes càmeres que sovint se situen a l’altura del punt de vista de la bèstia, en alguns moments l’enquadrament perd l’objectiu d’oferir una perspectiva contextual i llegible de l’acció a la plaça per tendir cap a una certa abstracció estètica. // La pel·lícula no cau en l’estilització extrema perquè el dispositiu sonor, amb les converses dels protagonistes en primer pla, la manté ancorada en la realitat. També perquè, a través d’aquest dispositiu, la crueltat envers l’animal es fa insuportablement manifesta: les imatges dels ulls esbatanats, la llengua fora, el panteix de la bèstia que esbufega i agonitza mentre se la remata i se la mutila, semblen donar raons fàctiques a qui s’oposa a aquest espectacle de tortura. No és que el film pretengui equilibrar les dues postures confrontades sobre els toros, sinó que assumeix la naturalesa cruel d’un esdeveniment que es considera ullprenedor. El muntatge, sobretot en la segona meitat, adopta l’estructura repetitiva dels rituals de trànsit que busquen assolir algun tipus de transcendència. El final, tanmateix, també esquiva les narratives del triomf. La victòria rau en el mateix film, la demostració de l’art com una aproximació discursivament complexa i estèticament punyent a una pràctica terrible.

Àngel Quintana, crítica al diari ‘El Punt Avui‘: Crueltat atàvica i estranya bellesa. (..) // Què és “Tardes de soledad?” D’entrada, podem dir que és una experiència visual de gran bellesa i de gran duresa. Una pel·lícula que mostra la lluita entre l’home i la bèstia sense cap concessió. La pel·lícula comença amb la imatge d’un toro rebufant enmig d’una devesa extremenya, i a partir d’aquí anem a l’interior de les places. No veiem mai el públic, només l’home que matarà les bèsties, els membres de la seva quadrilla i els animals. L’experiència visual deixa sentir coses que mai s’han vist. Les tres càmeres que van filmar en diverses places de braus de l’Estat ens situen dins del duel. La proximitat ens desconcerta, ens espanta o ens sedueix. El torero és tacat de sang i veiem el toro que agonitza mentre l’home s’enorgulleix de la feina feta, però també veiem el torero envestit pel brau. Palpem l’angoixa, el dolor, la por i l’adrenalina, però també el patiment de l’animal torturat. Un acuradíssim treball de so de Jordi Ribas deixa sentir els esbufecs del torero, les exclamacions dels companys de la quadrilla. Serra no es queda només amb el que passa a la plaça, sinó que explora el trànsit cap a la confrontació. Veiem el torero posant-se el ‘traje de luces’ en silenci. Les mitges del torero i tota la seva vestimenta ens porten cap a una certa ambigüitat sexual, com si la pretesa virilitat que s’exhibeix a la plaça es transvestís. Una càmera en una furgoneta ens mostra el torero adolorit després d’haver estat atropellat pel toro. Els seus companys elogien la seva valentia i un membre de la quadrilla plora. Ha fallat en la seva feina o està vençut per la por? // Albert Serra torna a posar el mite al centre de la seva obra. El rerefons visual de les imatges ens porten cap a Goya, Manet, Zuloaga, Picasso, Sorolla. etc. A “Tardes de soledad” emergeix tota una cultura visual i literària, però també sentim alguna cosa que en reflecteix el seu eclipsi. Serra filma alguna cosa que s’acaba. Captura un món autosuficient que lluita per mantenir el seu anacronisme enfront dels temps moderns. “Tardes de soledad” s’aparta del folklore i de la vella idea de ‘fiesta nacional’. Prefereix convertir el seu documental en una pel·lícula de terror. // (..) D’altra banda, “Tardes de soledad” documenta una violència atàvica que té a veure amb un cert inconscient espanyol, del qual tots els actes rituals que tenen lloc a la plaça n’acaben mostrant alguna cosa originària. I el mateix: Àngel Quintana, article al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘: Crueltta i bellesa.

Rafael Tapounet, crítica al diari ‘El Periódico‘: En la intimitat del matador. Acceptem d’entrada que “Tardes de soledad” és un documental, o una no-ficció. (..) Però no hi ha documental que no tingui escenes estudiades, preparades, com no hi ha ficció que no tingui moments de realitat documental. // (..)  “Tardes de soledad” explora un nou camí, una nova identitat, en relació amb obres anteriors de Serra (..). Després d’un període de treball amb actors professionals –el Jean-Pierre Léaud de “La mort de Louis XIV”, el Helmut Berger de “Liberté·, el Benoît Magimel de “Pacifiction”–, Serra torna a l’arena, i mai millor dit, que suposa la captura del gest, el moviment i la paraula d’aquells que es posen per primera vegada davant una càmera i no haurien de tenir consciència del que suposa ser filmats. Que no estan contaminats per cap tic actoral. // Aquí és el torero Andrés Roca Rey el que es va prestar al joc proposat per Serra: jo et segueixo amb la càmera tu et mostres com ets en la intimitat i a la plaça, davant el toro en aquest duel igual o desigual. La forma cinematogràfica és molt adequada per filmar aquesta lluita atàvica que inclou, alhora, tantes contradiccions. Però això –la repulsa, l’animalisme, la festa taurina cancel·lada– no li interessa al director. Prefereix el gest íntim, el detall que només transcendeix davant l’objectiu. // Tot i que hi ha plans en els quals més d’un espectador tancarà els ulls, “Tardes de soledad” defuig tota polèmica. Serra ho és, discutit, provocador, però no necessàriament ho són les seves pel·lícules, i aquesta menys. Del film es percep que li interessen o fascinen certs codis i ritus, però es limita a donar-los una estructura audiovisual concreta, amb un treball de so realment aclaparador i unes tècniques de filmació fins ara mai vistes en una plaça de toros. La dilatació del temps a l’arena és un altre dels al·licients d’un film que serà percebut per alguns com una exaltació de la festa taurina, i per d’altres, com una pel·lícula anticorrides de toros. Aquest punt mitjà està molt bé, aquesta gamma de grisos en la qual Serra es troba tan còmode i segur de si mateix.

Joan Millaret Valls, crítica a ‘cinemacatala.net‘: Publireportatge taurí. (..) “Tardes de soledad” és una coproducció entre França, Espanya i Portugal que compta amb les corresponents ajudes de diferents administracions, entre les quals, la catalana, dedicada a reivindicar el toreig, la gran festa popular del maltractament animal, presentada amb una pàtina artística o de cinema d’autor gràcies a l’aura d’’enfant terrible’ d’Albert Serra. La proposta d’Albert Serra és un publireportatge sobre la figura del torero Andrés Roca Rey a través de diferents ‘faenas’ presentat sota el format d’un documental. Un dels punts forts d’aquest enregistrament és el caire immersiu del mateix que aconsegueix filmar com mai s’havia vist aquesta professió de matador de toros. // Filmat des de la distància amb unes càmeres d’alta precisió que fa la sensació d’estar filmat a curta distància, en primer pla, i tot amb so natural, un so magnificat, en un treball excepcional registrant en tota la seva atenció els gestos, posats, maneres, actituds i converses dels toreros. El documental transmet una qualitat extrema de proximitat i immediatesa que afavoreixen la participació i implicació de l’espectador. Serra combina també alguns moments d’intimitat, de privadesa, com el fet de vestir-se amb el tratge de llums en una habitació d’hotel, un cerimonial quasi litúrgic, esdevingut un acte quasi de transvestisme, amb el torero com a figura escultural, com si fóssim en el camerino d’un ballarí, amb unes gases ajustadíssimes, un cos tàctil, que no pot amagar una certa delectació homoeròtica. // Aquest treball de Serra sembla esquivar la polèmica en procedir a l’absència de comentaris en off, deixant que parlin les imatges per si mateixes, però resulta indissimulable l’atracció que exerceix el món del toreig en el cineasta. Aquest apropament neutre, impersonal, resulta completament fals com es posa de manifest en el seguiment exclusiu de la feina del torero Andrés Roca, i on podem respirar la testosterona, l’adrenalina, el temor i també la fanfarroneria del torero sempre envoltat d’una fidel camarilla aduladora. Però el documental també aconsegueix transmetre els esbufecs, el patiment, el mareig i la mort del toro com un acte de barbàrie a mans d’un home esperonat per un públic fervorós. L’amarga paradoxa de “Tardes de soledad” potser rau en la dualitat de les imatges gravades, la seva ductilitat, la seva reversibilitat. Això és perquè resulta que allà on uns veiem acarnissament, salvatgeria, crueltat o sadisme, uns altres hi veuen art, cultura, bellesa o bravura.

Agus Izquierdo, l’article a ‘Núvol’: La vida que no val res. Dolor i expressionisme. A l’obertura de “Tardes de Soledad”, Albert Serra ens ensenya el primer pla d’un toro, que sosté durant uns segons. El bou ens mira a nosaltres, sense emoció, sense consciència, però transmetent-nos un inevitable sentiment semblant al de compassió. Vaticina el que vindrà. L’animal no ho sap, però durant els següents 125 minuts ell i altres espècimens seran fatals protagonistes d’una litúrgia, tan preponderant i poderosa, com absurda i incongruent. El toreig no té cap sentit. És una pràctica atroç i surrealista, però existeix i està present, arrelada tel·lúricament a una cultura, per molt bàrbara que aquesta ens sembli. Al llarg de l’última pel·lícula de Serra, el primer documental de la seva filmografia, els animals lluitaran a mort i en desigual condició amb el matador peruà Andrés Roca Rey, una sort d’estrella nacional que s’acompanya d’un fidel i extravagant seguici. Una quadrilla complaent a uns nivells terroristes, aduladora fins a extrems radicals. El banyolí, obsessionat amb la repetició de Sade a la pantalla, no té més remei que prolongar el patiment en un grau cruel i malaltís, però sempre amb una mirada que intenta ser innocent, observadora i no intervencionista. Serra evita la pompositat i qualsevol posicionament, per així entregar-se enterament a l’art, i recrear-se en essència a l’infern: mostrar-lo i texturitzar-lo amb l’ajuda de la peripècia fotogràfica d’Artur Tort i el disseny de so de Jordi Ribas. I aquí radica el parany. // A qui, com jo, il·lús de mi, hagi lluitat per esquivar la contradicció moral, haurà d’enfrontar-se al film recolzant-se en lo estètic, perquè Serra fa malabars amb l’horror a través de la bellesa genuïna de les imatges, cedint ‘frames’ mai vistos abans, com tossudament s’ha proposat el cineasta; tot combinant elements disposats en una cúspide compositiva consistent en una il·luminació manierista, un control de la paleta de colors virtuosa, un muntatge visceral i una profunditat de camp estudiada al mil·límetre. En el resultat, la narrativa se supedita als components formals que conjuguen, en conjunt, un desplegament plàstic molt hàbil, com si es tractés d’un oli sobre tela pintat amb un do i traça innates. Contra això, per altra banda, se’ns fueteja a la cara amb la rotunda i inequívoca barbàrie que s’hi exhibeix. El pitjor és que el cap no deixarà de recordar-nos que la matança no es troba en cap marc de representació, que és molt real i té lloc cada dia. // “Tardes de soledad” ens enclaustra en tres espais: majoritàriament, a l’arena vista des del zoom que mostra el patiment del toro i el seu últim alè, un lapse que es perpetua en el metratge fins a fer-se inaguantable. En segon lloc, a la furgoneta amb la qual es desplaça Roca Rey i la seva guàrdia personal i per últim, en menor mesura, a l’habitació d’un hotel en una escena íntima i formidable. El rugit del públic, les coreografies, els gestos, les siluetes, els comentaris i proclames; el gust òxid de sang, la pols i la sorra, el joc d’ombres i contrastos: tot deriva a una proesa poètica que ens extorsiona. Estilística i cinemàticament, és un exercici irreprotxable. El realitzador és un trampós, en el sentit que utilitza el dispositiu cinematogràfic per enganyar-nos. És imprescindible no oblidar que Serra és més artista que cineasta, i més cineasta que documentalista. // Potser alguns trobaran a faltar l’absència d’un consol ètic: d’una epifania, un missatge, una moralina. Altres, en canvi, notaran l’absència d’una obra que no descriu (no almenys d’una forma convencional), les virtuts i el glamur que pugui tenir la tauromàquia pels psicòpates que tot ho juguen a la carta de l’antropologia i la cultura. “Tardes de soledad” s’allunya excepcionalment de Canal+ Toros o d’un publireportatge barat que faci proselitisme de la immaculada tradició hispànica. És aquí on, potser, molts hi trobem una escletxa de confort, perquè el cineasta ofereix prou aire i marge perquè nosaltres establim i respirem amb les nostres conviccions. El director ens responsabilitza i deixa que siguem nosaltres qui decidim. Serra, doncs, transcendeix el judici, no romantitza però tampoc condemna. Com tampoc aparta la mirada, permet l’espai suficient i necessari perquè l’espectador s’horroritzi o celebri. Mentrestant, Roca Rey i el seu testosterònic escamot se’ns faran ridículs; sàdics bufons onanistes que proferiran calúmnies amb poca classe; clowns amb malles i lluentons, regalimant metrosexualitat i una desesperada necessitat de validació (el torero manifestarà constantment la seva aversió a les crítiques). Els veurem als antípodes de l’imaginari heroic i senyorial d’aquests energúmens. Les intervencions de “Tardes de soledad”, una de les claus, altrament, del documental, plasmen individus fora de si, amb constants mostres de salvatgisme groller i insà: de què serveix insultar un animal debilitat just abans de rematar-lo? Un es pot preguntar legítimament: on resideix el coratge i la valentia en aquest procés? Qui putes hi veu elegància i majestuositat? // Com l’artista llest que és, Serra ha fet una cosa més llesta que lloar pornogràficament l’abominació dels toros, a diferència d’Ernest Hemingway i la seva poc subtil admiració per la tauromàquia a ‘Death in the Afternoon’ (1932) un tractat magnànim, repudiable. Però tampoc cal que ens enganyem, el banyolí ha demostrat sentir-se fascinat per aquest univers de personatges absurds i dinàmiques reaccionàries. Treballa en matèria viva que malauradament ja existeix; imatges ja generades en essència, com substància bruta que després el cineasta recopilarà, triarà, destriarà i manipularà a la seva voluntat, alhora subjugada al brutalisme cosmètic. Podem qüestionar el fet que les hagi compartit, o objectar, d’altra banda, si això ha de ser catalogat com a peça d’art o no. Però si ens hem d’emprenyar, emprenyem-nos primer amb els toreros i amb el clamor que els beatifica. // Mentre ens formulem aquests dubtes; mentre cadascun de nosaltres diu la seva o discuteix acarnissadament sobre tot plegat, un podria sentir-se brut en participar activa o passivament d’un fenomen a priori controvertit i espinós. Serà lícit, doncs, invocar els fantasmes de Jacques Rivette, quan l’any 1961 va dedicar a la ‘Kapo’ de Pontecorvo el text “De l’abjecció”, en què condemnava el director per un travelling fetitxista que atemptava contra la moralitat, perquè estetitzava el patiment. És possible engendrar bellesa des del dolor més salvatge? // Efectivament, “Tardes de soledad” va de la soledat i la por. La soledat d’Andrés Roca Rey quan entra i surt de la plaça, malgrat els constants afalacs i l’ovació religiosa. La soledat d’un torero amb tarannà infantil, amb posat físic gairebé angelical, consentit i capriciós, contradictori fins al punt que es juga la pell a diari, però en canvi necessita un auxiliar que el vesteixi abans de cada corrida. La soledat del toro, que no entén res i que mor en un èxtasi horripilant, arrossegat i dessagnat. La por davant la mort dels dos. La reciprocitat de l’amenaça. L’èxtasi de la vida que s’escapa. La solitud nostra, davant tal estampa, majestuosa i senil, que ens supera i ens escup, que ens provoca rebuig i una admiració culpable i tòxica, que fa que sortim de la sala compungits, atordits i amb la certesa que al món no hi ha cap més certesa que la que assegura que Albert Serra ha estrenat una de les seves millors pel·lícules. La certesa que no volem que sigui així. La certesa que Albert Serra ens ha tornat a torejar. I aquesta vegada de veritat.

Bernat Salvà, l’article al diari ‘El Punt Avui‘: Albert Serra, blanquejar la tauromàquia. Es pot fer una pel·lícula neutral sobre l’espectacle dels toros, sense pronunciar-se èticament? Es pot jutjar en termes estètics i obviar qualsevol reflexió moral? Mai no es toleraria l’equidistància o la posició favorable a un documental sobre la tortura humana o la lapidació de dones. Per què s’accepta un documental sobre un espectacle en què es tortura, enganya, fereix, dessagna i mata un animal? // No qüestiono la qualitat cinematogràfica del documental sobre la tauromàquia “Tardes de soledad”, d’Albert Serra, el director català més reconegut internacionalment. Només proposo un debat ètic, perquè, en la meva escala de valors, està molt més amunt la vida (també animal) que el cinema. I perquè estic segur que molta gent pensa així, però la seva veu en aquest debat està molt poc representada en els mitjans i les xarxes socials. // No equiparo els drets de persones i animals. No soc animalista, i encara menys no especista. Menjo carn de tota mena i no em vaig manifestar contra els toros fins que es van prohibir a Catalunya, el 2010. Però d’aquí a sentir amb “Tardes de soledad”, cito Albert Serra, el “privilegi” de veure imatges “mai vistes” de la tauromàquia, de veure-hi “poesia” o “bellesa”, hi ha, no un món, tot un univers. El dolor filmat no em provoca plaer estètic, sinó rebuig. Molta gent ho viu així, i està reflectit a la Declaració Universal dels Drets de l’Animal, promoguda per un grup d’activistes: “Cap animal serà sotmès a maltractaments ni a actes de crueltat.” // El 23 de setembre del 2024 era al festival de Sant Sebastià i vaig assistir, atònit, a la projecció de “Tardes de soledad”. Era a l’auditori K1 del Kursaal, a les 11.30 h del matí. Esperava, ingènuament, trobar-hi una mirada crítica que evidenciés i denunciés la violència atàvica i gratuïta del patiment animal fet espectacle. Evidenciar-ho sí que ho fa: vaig resistir els trenta minuts de la primera ‘corrida’ (n’hi ha tres o quatre més), veient més a prop que mai el vermell viu de la sang que brolla de l’esquena del toro, sentint com no havia sentit els seus bramuls de dolor, els alens de fatiga… Assistia a un injust combat, només un contendent dels quals, el torero, afronta per voluntat pròpia. En morir el primer toro vaig sortir, regirat, a respirar l’aire fresc i humit del Cantàbric. // Al llarg dels següents dies vaig discutir amb diversos col·legues. Els pitjors presagis, al meu entendre, s’han anat complint. Ja a Donostia es va veure que amants i detractors dels toros estaven encantats amb la pel·lícula. El 28 de setembre vaig passar d’atònit a indignat quan vaig saber que el festival li havia atorgat la Petxina d’Or i que l’Associació d’Informadors Cinematogràfics d’Espanya l’havia distingit com a millor film del festival. Mitjans (amb ‘Cahiers du Cinéma’ al capdavant) i festivals internacionals també l’han beneïda. Hi ha qui argumenta que mostrar la crueltat dels toros és una manera de qüestionar-los. Però si la gent ho percebés així, no hauria rebut el Premio Nacional de Tauromaquia que li ha atorgat fa poc el Senat, amb PP i Vox aplaudint amb les orelles. // Sis mesos després, queda clar que estem davant d’una operació que blanqueja els toros, dona una pàtina de prestigi a un espectacle que els britànics i la major part d’Europa van prohibir al segle XIX, quan es van estendre les idees de la Il·lustració. Des que llegeixo crítiques de cinema, fa quaranta anys, hi ha pel·lícules que són criticades i massacrades amb arguments ètics i ideològics: l’imperialisme de la saga ‘Rambo’, l’ultracatolicisme dels films anti-avortistes, l’apologia del capitalisme salvatge… Estranyament, el punt de vista ètic ha desaparegut en la majoria de les crítiques de “Tardes de soledad”, com si al centre de l’acció, a més d’un torero, no hi hagués un animal ferit, dessagnat, torturat i mort. Amb tot el que està passant, tindrem toros, almenys, fins al segle XXII.

Entrevistes:

Al Diari de Girona, i al diari ‘El Periódico‘ en Rafael Tapounet [RT] entrevista l’Albert Serra [AS]: Albert Serra: “Sense la mort, la violència i la sang, els toros serien com el Cirque du Soleil” . RT: Que la pel·lícula es tituli ‘Tardes de soledad’, és una manera de subratllar que el torero és, en essència, un home sol? AS: El títol el vam pensar al principi, perquè teníem aquesta idea. Després, en el muntatge, ens va semblar que no hi havia gaire soledat, i ens vam plantejar canviar el títol i posar-li ‘La vida no vale nada’ o ‘¡Ese es el precio!’, que són frases que surten a la pel·lícula. A poc a poc van anar apareixent aquestes imatges una mica melancòliques del torero aïllat, del toro mirant a la càmera d’una forma gairebé premonitòria, perquè és l’únic que no sap que morirà, de la quadrilla que està com en una bombolla, al marge de tot, i ens va semblar que allò de la soledat podia valer i ja ho vam deixar. Però no es tractava de definir res. No m’agrada definir res de cap manera. RT: Andrés Roca Rey parla gairebé més amb el toro que amb la gent que l’envolta. Fora del ruedo és com una esfinx. AS: Sí. Ens vam fixar també en algun altre torero i és bastant igual, però és veritat que l’Andrés té una espècie de misteri superior: per l’expressió de la seva cara, per la fotogènia que té, per la introspecció que reflecteix… A vegades sembla molt transparent i altres és completament opac. A vegades diries que hi ha una gran densitat darrere i altres, que no hi ha res. I quan acaba la pel·lícula estàs en el mateix punt que al principi i no saps gairebé res de la seva personalitat. RT: Quina relació tenia vostè amb els toros abans de començar amb aquest projecte? AS: Quan era petit hi havia anat algunes vegades amb el meu pare, que era una mica aficionat. Havíem anat a veure toros a Girona, a Sant Feliu de Guíxols, a Lloret, crec que fins i tot a Olot. I alguna vegada també a Barcelona, perquè a ell li agradaven els rejoneadors, ja veus. Quan va sorgir el tema de la pel·lícula jo estava recuperant una mica l’interès, perquè havia estat 30 anys sense veure una cursa. Això sí, havia continuat llegint literatura taurina, sobretot les cròniques de Joaquín Vidal, o sigui que mai no ho havia deixat del tot. RT: A l’hora de promocionar ‘Tardes de soledad’, es troba sovint en la posició d’haver de defensar la tauromàquia més que la pròpia pel·lícula? AS: Tant la tauromàquia com la pel·lícula es defensen soles. En qualsevol cas, la pel·lícula és un document que toca el nus del que és la tauromàquia i ofereix una visió inèdita, un tipus de proximitat que no s’havia vist mai. Si tens interès a entendre el que és l’essència de la tauromàquia, crec que la pel·lícula t’ho dona, encara que, per descomptat, la gent pot gaudir-la com una obra estètica autònoma, que això sempre és el primer (..). //  (..) RT: La clau és mostrar l’experiència física del toreig despullada de qualsevol discurs pretesament intel·lectual, no? AS: És que el discurs intel·lectual ha d’estar dins de l’experiència física, no pot ser una cosa separada de la realitat. A veure, això és un ritual sacrificial, això és una cosa que està clara per a tothom. I això implica certes coses: la mort del toro, el risc de mort del torero i moments de violència i sang, i tot això és el que dona gravetat, sentit i transcendència al que succeeix, des del punt de vista de la tradició. Sense tot això, els toros serien com el ‘Cirque du Soleil’, que és una cosa que pot estar molt bé, no ho sé, però que no té res a veure. // (..) RT: Per primera vegada en la seva carrera, es va presentar en un festival espanyol. AS:  Però no perquè no me la demanessin de fora, eh? De fet vaig ser jo, que sempre vaig pensar, equivocadament, que seria massa controvertida per al públic anglosaxó, el que li vaig dir a Thierry Frémaux [director del festival de Cannes] que aquesta la veia més per a Sant Sebastià. No sé, vaig pensar que allà estaria més acompanyada i que a Cannes igual ressaltaria més l’element controvertit i s’entendria pitjor. Potser em vaig equivocar. Si fem una altra pel·lícula de ficció bona, ja intentarem oferir-la a Cannes, a veure si els agrada. RT: Que vostè hagi rebut abans el Premi Nacional de Tauromàquia que el de Cinematografia, ens diu alguna cosa sobre les institucions culturals d’aquest país? AS: [Riu] ¿Què vols que et digui? Sincerament, no els dono importància als premis. Benvinguts siguin, vinguin d’on vinguin, perquè significa que hi ha una gent a la qual li fa il·lusió que jo tingui aquest premi. I si a altres no els fa il·lusió, doncs jo no tinc cap il·lusió de tenir una cosa d’una gent a la qual no li fa il·lusió que jo la tingui, no sé si m’explico. És com si vols imposar-li a algú que sigui la teva parella, això no pot ser. Encara que la veritat és que em mereixo el premi de Cinematografia, que són molts anys ja.

A El Nacional, Toni Castarnado [TC] entrevista Albert Serra [AS]: Albert Serra: “Per als toreros, la vida no té cap valor; per a mi, tampoc”. (..) AS: Quan era petit, fa trenta anys, n’havia vist alguna, potser un parell o tres, però sí més que la resta de l’equip. També coneixia Salvador Boix, l’apoderat de José Tomás, que ens ha ajudat molt. I llegia literatura taurina, que és molt important. És com en el cinema, que sempre m’influïa més el que llegia que no pas el que veia. Un crític taurí que us recomano és Joaquín Vidal. Les escrivia per ‘El País’. Fins i tot té un llibre on les recopila i que és boníssim. Ara està descatalogat i s’ha de buscar a Iberlibro o a Todo Colección, però qui el busqui segur que el trobarà. (..). AS: (..) Vaig gravar diversos toreros i, inevitablement, els observava. Però ja des del principi, des del punt de vista del misteri i la fotogènia, ell [Andrés Roca Rey] era més pertorbador. Hi havia alguna cosa que mai acabaves d’entendre i era qui tenia més gràcia davant de la càmera. També vaig tenir la sort que, entre les seves imatges, hi va haver tres agafades. I, és clar, això li donava molt de dramatisme. A través d’aquestes imatges entens el perill, que a vegades passa més desapercebut. Llavors va quedar clar que gairebé, gairebé, seria un retrat d’ell. (..) AS: (..) I a més, com que era una cosa tan fosca, també li volia posar una mica de música. TC: De fet, em va fer gràcia que sonés una cançó de Jefferson Airplane, ‘Embryonic Journey’. AS: Sí, és clar. Del ‘Surrealistic Pillow’. De fet, vaig pagar 15.000 euros per tenir-la. Encara la vaig trobar barata. Em demanaven 25.000, però amb les negociacions es va quedar en aquest preu. (..) La vaig escoltar un dia i, amb aquestes guitarres acústiques, que no són ni de bon tros aflamencades, però tenen una lleugera reminiscència llunyana, em va agradar i s’hi va quedar. Ja no podíem viure sense ella. (..) AS: (..) La idea de la pel·lícula era aquesta: el punt de vista, que s’intercanviessin totes dues visions. El tema de les mirades, la del toro, la del torero. Els ulls aquí són molt importants. (..) TC: Inclús quan mor el toro. A mi em va impactar molt el moviment i el color de la llengua de l’animal. AS: Són imatges extremes, però per a mi tenen poesia. És el trànsit, el final de la vida. TC: Com l’arrosseguen… AS: Després de tanta lluita, i ja amb l’últim alè, només ets un tros de carn. Deixes de tenir transcendència. (..) TC: Què has après fent aquesta pel·lícula? AS: El que més m’ha impressionat és el valor del torero i el seu compromís. El que més. Hi són sempre, sempre, sempre… No defalleixen. Té altres mancances, el torero, ha de clarificar altres coses. Per exemple, definir quin tipus de torero vol ser. TC: I definir, també, l’objectiu. AS: El compromís el té, l’actitud també, les aptituds i el talent. Ha de definir si vol ser més comercial, trobar una personalitat més pròpia, tenir més o menys puresa, més o menys èxit. Són coses que els passen a tots els artistes. (..) TC: Un altre aspecte destacable és que, en plena faena, els de la quadrilla estan preocupats per la crítica, pel que es dirà després a les cròniques. AS:  És la pressió artística que tenen. A més, el torero principal és més jove i, tot i que és el número 1 i tothom diu que és un gran torero, té una gran inseguretat, que en el fons és la de tots els artistes. (..) Aquí, encara que siguis el número 1, et poden dir que no tens prou art (..).

Altres articles de què em faig ressó, ara:

Jordi Costa Subirós, article al Diari de Girona el 2 d’octubre de 2024: Tardes de poesia: (..) Comparteixo amb grups antitaurins i animalistes la seva animadversió per les corrides de toros, però no els puc acompanyar en la voluntat de prohibir l’exhibició de la pel·lícula documental “Tardes de soledad” d’Albert Serra, un documental que no deixa de ser la manifestació de la llibertat d’expressió, només faltaria que (..).

Alfons Petit, el 4 de desembre de 2024, escrivia al Diari de Girona, amb motiu de la projecció del film a ‘Temporada Alta’: Albert Serra porta els toros al Truffaut.

Notícia difosa per ACN i publicada per Diari de Girona el 4 de març de 2025: El Senat atorga al cineasta banyolí Albert Serra el Premi Tauromàquia 2024. Il mateix mitjà, gironí i de Prensa Ibérica, al respecte ja n’havia publicat Albert Serra guanya el Premi Nacional de Tauromàquia per ‘Tardes de soledad’. El diari ‘El Punt Avui‘ també se’n féu ressó el 3 de març de 2025: El Senat atorga Albert Serra el Premi Tauromàquia 2024. Al diari ‘Ara‘, l’Ot Serra va ser més explícit: El PP es rendeix a la tauromàquia d’Albert Serra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!