Club 7 Cinema

L’estrena del premiat film en català Suro el converteix en objecte d’interès immediat. Dilluns tinc previst anar-lo a veure: cal fer-ho a la primera setmana, no fos que els cines ens la retiressin o la posessin en horaris impossibles. Quan l’hagi vista, ja en diré la meva. Mentrestant, però, avanço l’enllaç a articles apareguts aquests dies, ran de l’estrena -i que desenvoluparé un cop vist el film-:

Crítica d’Imma Merino, al diari El Punt Avui: Falsa idea de paradís. (..) el món rural hi és imaginat com un paradís (o almenys un lloc on viure-hi millor) que revela la seva fragilitat (..) En l’extracció del suro, que s’hi fa present d’una manera que sentim poderosament l’esforç i els sorolls de l’acció (..) Una crisi i unes contradiccions que, de fet, ja duien amb ells: no es pot fugir d’un mateix ni del món tal com és. La fatalitat, pressentida, fa que tant la solidaritat com la idea de paradís s’esvaeixin: en un final simbòlic, la parella adopta una actitud pròpia dels qui han assumit que ocupen i d’aquí defensen un lloc de privilegi, encara que sigui modest, dins de l’infern d’aquest món capitalista .

Entrevista de Bernat Salvà a Mikel Gurrea, el director, publicada al diari El Punt Avui: “Hi ha una tensió entre els teus ideals i allò que fas”. (..) L’any 2010, en un estiu d’impasse abans de rebre una beca, vaig acceptar la proposta dels familiars de la meva xicota d’aleshores per treballar de temporer, en la lleva del suro als boscos de l’Alt Empordà. Jo estava acostumat a fer coses molt mentals i aquesta era una feina molt física, en contacte amb la natura. Durant un estiu vaig estar treballant-hi i vaig descobrir aquest univers que desconeixia totalment. Em va semblar molt ric en textures i sons, intuïa que podia ser molt cinematogràfic i no ho havia vist mai filmat. Vaig pensar que era un bon univers per escriure’n una pel·lícula, però han passat força anys fins que l’he feta (..) Hi ha una tensió entre les idees, fins i tot els ideals, i allò que fas quan estàs en contacte amb els elements. Hi ha una tensió entre el que projecta de si mateixa aquesta parella, que vol una nova vida en una masia, i què és el que fan realment un cop han de navegar per les situacions (..) Com a guionista, m’agrada encarar la feina des dels personatges, entenent-los molt, fins i tot estimant-los molt, precisament amb les seves contradiccions i errors. Ens hem de mirar més a nosaltres mateixos (..) A més, allò que hauria de ser un punt de vista comú d’ells dos com a parella, en arribar es converteix en dos punts de vista. La pel·lícula està narrada des d’aquí, no des del d’una parella, sinó des de dos punts de vista que constantment estan en conflicte, en tensió i fins i tot en oposició.

Entrevista de Bernat Salvà a Vicky Luengo, al diari El Punt Avui: “En el conflicte també s’ensenya com s’estima”: (..) he fet Suro, una producció petita amb molta personalitat i ànima (..) Amb aquesta pel·lícula m’he adonat que el que som no és el que volem ser. Em plantejava quina és la veritat: el que intentes ser?, com et veu la gent?, el que tu projectes?, les teves expectatives? Què és el tronc del que som? Sí que l’Helena és algú més de fets que de paraules, però he après que les persones tenim moltes cares, i no només les que volem tenir o les que la gent projecta en nosaltres. Al final és molt difícil descriure un personatge amb una sola frase (..) L’amor no té només una part bona, també està en el conflicte. En el conflicte també s’ensenya com s’estima, i això és el que explica aquesta pel·lícula: és una parella que fa esforços per surar, per no enfonsar-se. Per això es titula Suro. En aquests esforços hi ha la fortalesa de la parella i la sinceritat de l’amor que senten l’un per l’altre (..) A mesura que es construeix la casa es desconstrueix la relació. És una pel·lícula d’identitat i de forces que estirem d’un extrem a l’altre, de tensions per la por de perdre l’altre o que deixi de ser el que li estàs demanant. L’Helena decideix com vol que sigui l’Ivan, vol que faci el que li està dient, que complexi les seves expectatives. De vegades pensem que podem triar qui ha de ser l’altre, i l’amor és acceptar qui tens al davant, i saber marxar, no voler canviar l’altre.

Full de sala del Cinema Truffaut, escrit per Paco Vilallonga: “Reinventar-se a l’Empordà”. (..) Suro es construeix sobre un guió molt sòlid, que va desplegant tots els seus elements amb un sentit del ritme envejable. Per fer-ho, Mikel Gurrea s’ha basat en diversos elements que donen un alt nivell de credibilitat al conjunt. D’una banda, amb un ús molt intel·ligent de les el·lipsis. A la pel·lícula resulta gairebé més important el que intuïm que el que veiem de forma explícita, i els salts temporals estan orquestrats amb una gran elegància. El procés intern dels personatges i com es va carregant l’ambient de tensió es va desenvolupant de forma progressiva, sense grans subratllats, però de manera implacable. Un altre element fonamental és aquesta immersió en el propi entorn rural que fa la pel·lícula. El paisatge és un personatge més. Com a espectadors podem palpar i sentir de forma molt intensa el mateix que viuen els personatges: la calor asfixiant, l’inconfusible cant de les cigales, l’amenaça latent del foc, la banda sonora natural del bosc, la soledat d’un entorn inhòspit (..) Rodada a la zona de Darnius i Maçanet de Cabrenys principalment durant l’estiu de 2021 (..) Un altre dels encerts de Mikel Gurrea és alternar amb habilitat les dues pel·lícules que en realitat conviuen a Suro: el drama intimista de la parella que posa a prova la seva solidesa enfrontada a un entorn nou i el drama rural en què fa implosió la tensió soterrada que va carregant l’ambient progressivament durant tota la pel·lícula.

Crítica de Paula Arantzazu Ruiz, al diari Ara: ‘Suro’: les turbulències morals de dos ‘pixapins’ en un ‘thriller’ neorural. Suro, el debut de Mikel Gurrea, posseeix les virtuts i les flaqueses d’una òpera prima. És un thriller ambiciós i alhora excessiu, arriscat i també previsible, a la recerca d’un cert control narratiu, però, curiosament, més interessant quan aposta per les fugues inesperades, les rimes visuals i les sortides de to (..) De vegades, els personatges semblen massa determinats per les seves trinxeres emocionals, en una dinàmica tòxica forçada que, d’altra banda, funciona gràcies a la bona química entre Luengo i López, que supleix els buits de versemblança. De la mateixa manera, la història sembla atrapada en certes convencions –és inevitable la comparació amb Perros de paja, de Sam Peckinpah–. Però fins i tot amb les seves irregularitats, Suro convenç i confirma un present i un futur cinematogràfic esperançador.

Crítica de Joan Millaret Valls, al web Cinemacatalà.net: “El poder del bosc“. (..) La terra i el bosc sembla que ens connecta amb un costat primitiu, salvatge, uns condicionants que acabaran modelant i transformant aquesta parella de ciutat nouvinguda en una comarca interior. Construir un anhelat projecte de futur al bosc serà una dura prova de resistència, una àrdua història de supervivència, sobretot per culpa de la duresa de l’entorn i de la feina. A més, tenim una amenaça externa, una força enemiga, el risc del foc devastador, un perill en un país mediterrani i atramuntanat, una força apocalíptica que ho pot destruir tot (..)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!