Club 7 Cinema

«Sorry, baby, l’òpera prima de l’actriu, guionista i directora Eva Victor, és un dels debuts més prometedors del cinema nord-americà del 2025. Guanyadora de més de 30 premis a escala internacional -entre ells una nominació als Globus d’Or i diversos guardons als Independent Spirit Awards-, la pel·lícula de debut de Victor no és només rellevant per la temàtica que tracta. Narrada en tres actes clarament diferenciats, el film explica les conseqüències personals i psicològiques d’un cas d’abús sexual en l’àmbit acadèmic, en concret d’una doctoranda per part del seu director de tesi doctoral. La diferència, i l’encert, respecte a altres propostes que han tractat situacions semblants en el cinema contemporani, és a través de quin punt de vista ens apropa la directora a allò que planteja» (PV).

Articles publicats:

Nota: L’enllaç que encapçala cada article esmentat du a la seva publicació original i els enllaços que apareixen en els fragments dels escrits, a la majoria dels casos els he afegits, per a facilitar l’accés a la corresponent informació.

Un debut prometedor amb una mirada incisiva sobre la cultura de la violació, crítica de María Adell Carmona, al diari Ara:

(..) en la seva excel·lent òpera prima aconsegueix que un tema abordat sovint en la ficció contemporània creada per dones (des d’Una jove prometedora a Podria destruir-te) aparegui absolutament renovat. Victor és l’Agnes, una brillant professora de literatura d’una somnolenta universitat de la costa est dels Estats Units que ha de bregar amb les seqüeles d’una agressió sexual que va patir mentre acabava la seva tesi doctoral. L’estructura episòdica i desordenada del film subratlla tant la persistència del trauma com l’alteració que genera en les vides de les supervivents, però és la seva complexitat tonal, així com la seva singular protagonista, el que dota a la pel·lícula d’una personalitat única.

(..)  la cineasta aconsegueix disseccionar sense pietat la insuficient resposta institucional als casos d’agressió –hi queden retratats la sanitat, la justícia i, molt encertadament, la universitat– sense deixar de proporcionar a la seva protagonista un espai per a la reparació del trauma, i obrint en la commovedora escena final una porta a un futur que, potser, serà millor per a les que venen darrere nostre.

Ningú vol haver de refer-se, crítica de Belit Lago, a Núvol. El digital de cultura:

(..) és un film petit, amb pocs personatges, encara menys localitzacions i cap mena de floritura estètica (..).

(..) el centre de relat no és la violació —que podem intuir a través de les parets d’una casa mentre el sol es pon en un pla fix i distant—, sinó l’acompanyament de la persona estimada. La Lydie sostindrà l’Agnes immediatament després dels fets, mentre li explica —en un primer pla del seu rostre descompost i la mirada fixada en un punt indeterminat—, què ha passat; i també posteriorment, des de la distància, quan es muda a Nova York i la relació muta inevitablement, però no l’amor incondicional que uneix els dos personatges, representació de l’amistat femenina més honesta i bonica que hem pogut veure en els últims anys.

Evidentment que Eva Victor vol parlar aquí sobre la gairebé irremeiable sensació de solitud, acompanyada d’aquell silenci autoimposat i exigit a l’altre, que impera quan el trauma et travessa. Aquella impossibilitat de compartir el dolor, una impotència que es barreja amb la por a la incomprensió i, aquí amb especial èmfasi, el rebuig a la condescendència. Ningú vol ser una víctima, perquè ser mirada com a tal vol dir l’assenyalament perpetu de pertànyer a un col·lectiu feble, vulnerable i trencat. Ningú vol haver de refer-se. Tothom té dret a triar el silenci quan l’opció de parlar passa per posicionar-se en un lloc incòmode, i igual o més dolorós que pair la pena en petit comitè.

La intel·ligència de la cineasta (o una d’elles), recau en impregnar d’ironia algunes seqüències clau, com la visita al metge, un moment clixé que Victor desconstrueix amb l’eloqüència de qui entén perfectament el que està explicant. Si anar al ginecòleg ja és un tràmit que la majoria de les dones evitem sovint, haver d’anar d’urgències per saber si qui t’ha penetrat sense el teu permís t’ha contagiat una ITS o t’ha deixat embarassada, suposa un vertader malson. Però evidentment no tot són riures: Sorry, baby explica, a partir de tres capítols lleugerament desordenats, alguns anys de la vida de l’Agnes; l’abans i el després d’uns fets terribles l’empremta dels quals persisteix en el temps (..).

Estendre la mà en el buit, crítica d’Elena del Olmo, a Filmtopia:

(..) és un exercici d’equilibri tonal que discorre entre l’abatiment de les conseqüències del trauma sexual i el fulgor intermitent de l’acompanyament que proporcionen l’escolta activa de la Lydie, l’atenció d’en Pete mentre travessa un episodi d’ansietat i l’afecte incondicional que li brinda l’Olga, la gata de carrer que adopta camí del supermercat (..).

(..) Tres seqüències del metratge restant, ancorades en una ironia inadmissible, evidencien l’interès únic de les institucions en la demostració dels fets objectius, i no en les conseqüències corporals, emocionals i socials del trauma. En primer lloc, el llenguatge mancat de cura i d’humanitat del ginecòleg, amb una atenció plena a les preguntes impersonals d’un qüestionari escrit; després, les paraules pamfletàries de les assessores universitàries, parapetades de tota culpa rere el trasllat del professor a un altre centre; i, finalment, la seva gairebé participació com a membre en el jurat popular, en què l’únic moviment que generen les seves paraules és el del seu veto, per la vivència d’una experiència que subjectivitza una visió que es prefereix imparcial i distanciada.

Victor retrata un sistema mèdic, educatiu i judicial que, tot i funcionar dins dels seus propis paràmetres, ofega l’individu en un estat de soledat en no contemplar les conseqüències d’una ferida que anul·la l’ésser. Una seqüència final, en què l’Agnes es queda a soles amb el nadó de la Lydie, conjura un monòleg que invoca la paraula com a resistència, i el silenci, el secret i la vergonya com a engranatges de la impunitat, la violència i el dolor que travessen els cossos socialitzats com a femenins.

La reconstrucció després de l’infern, article de Paco Vilallonga, al Full de Sala del Cinema Truffaut:

No és gens agosarat dir que Sorry, baby (..) és un dels debuts més prometedors del cinema nord-americà del 2025. Guanyadora de més de 30 premis a escala internacional -entre ells una nominació als Globus d’Or i diversos guardons als Independent Spirit Awards-, la pel·lícula de debut de Victor no és només rellevant per la temàtica que tracta. Narrada en tres actes clarament diferenciats, el film explica les conseqüències personals i psicològiques d’un cas d’abús sexual en l’àmbit acadèmic, en concret d’una doctoranda per part del seu director de tesi doctoral. La diferència, i l’encert, respecte a altres propostes que han tractat situacions semblants en el cinema contemporani, és a través de quin punt de vista ens apropa la directora a allò que planteja.

I és que Sorry, baby planteja una aproximació al procés de reconstrucció personal de la protagonista després de patir la situació d’abusos. L’estructura de la pel·lícula es configura així amb una narració fragmentada a través de flaixos, moments, situacions que ens acosten i ens permeten entendre perfectament la fragilitat i el daltabaix emocional que aquells fets han provocat en la víctima. Mentre altres pel·lícules s’han centrat a explicar el procés judicial contra l’autor dels abusos o la recerca de la reparació moral, Eva Victor construeix la seva pel·lícula d’una manera molt més íntima, focalitzant-se en la dimensió personal de com l’abús sexual actua com una autèntica ona expansiva que acaba afectant tots els aspectes de la vida personal de la víctima. Per exemple, analitza com el que li ha passat l’obliga a reconstruir les seves relacions personals amb les seves persones properes -amics i familiars- i fins i tot l’autoconfiança en la seva pròpia validesa i capacitats.

A Sorry, baby és realment important el que passa a la pantalla, però també ho és molt allò que no veiem, els silencis, les accions en off. Victor opta de manera molt intel·ligent per mostrar només el que és essencial, una successió de moments, de diàlegs, de situacions que li permeten transmetre, sempre de manera suggerida i íntima, mai de forma explícita i subratllada, el procés intern pel qual passa la protagonista i com ha afectat la seva relació amb els que l’envolten. Fins i tot, no defuig els moments o espurnes d’humor i sarcasme, potser per accentuar les diverses fases o alts i baixos emocionals del procés. La càmera sempre està en el lloc adequat i la sobrietat calmada de la posada en escena és el complement perfecte de la mirada profunda de la directora sobre l’arquitectura emocional de la seva protagonista.

Potser la prova de foc definitiva i el que converteix Sorry, baby en una proposta tan valenta i agosarada és que Eva Victor hagi pres a més la decisió artística de no només dirigir i escriure el guió del film, sinó també d’assumir-ne el paper protagonista. Aquesta és una demostració del compromís màxim de la directora envers el seu projecte i la constatació que potser només ella mateixa és capaç de traduir a la pantalla tots els matisos i profunditat psicològica de la proposta que hi ha darrere de la pel·lícula. Cal remarcar també els brillants secundaris que acompanyen Victor: Naomi Ackie, com la seva amiga íntima i confident, o Lucas Hedges, com el seu veí, entre d’altres. Tot això fa de Sorry, baby una pel·lícula que traspua veritat pels quatre costats i que es converteix de ple dret en una de les millors aproximacions que ha donat el cinema contemporani a la xacra dels abusos sexuals a les dones

Més veus:

Nota: L’enllaç que encapçala cada article esmentat du a la seva publicació original i els enllaços que apareixen en els fragments dels escrits, a la majoria dels casos els he afegits, per a facilitar l’accés a la corresponent informació.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica des de Canes 2025 per a Caimán:

Existen diferentes narrativas en torno a los casos de asedio y abuso de poder sexual que, a veces, conducen hacia relatos más que previsibles. Sorry, Baby podría ser uno de estos relatos. Una chica que está haciendo una tesis de literatura en una universidad americana, se reúne con su director en el despacho de la universidad para realizar tutorías. Un día el profesor no puede recibirla en el despacho y la convoca a su casa. Una vez expuesto el caso, su continuación sería previsible, podría desembocar en una investigación y lucha contra los poderes universitarios o podría ser un reflejo del trauma de la víctima. La película de Eva Victor —premiada en el Sundance- rehúye ambas vías y desconcierta. La cineasta habla del dolor de la víctima, lo expresa de manera muy clara y convincente, pero no cae en la victimización. El profesor abusador desaparece en la primera parte de la película. Lo que interesa a Eva Victor es de qué modo la protagonista puede continuar con sus amistades, con el amor que ha establecido con un joven vecino o incluso con su carrera universitaria. Interesa mostrar cómo se establece una serie de círculos vitales en torno a la protagonista y cómo esta asume la imperiosa necesidad de seguir adelante sin caer en el vacío. Al final nos encontramos con una película que rehúye la condición de obra de tesis, pero que no rehúye a la denuncia o a explicar un cierto estado de las cosas en el interior de una universidad en los que los hombres tienen tribunas de poder y lo ejercen hasta llegar al abuso.

Més ressons de la projecció del film a Canes 202 ⇒ Diego Lerer, la crítica per a Micropsia |

—

FOTO DE PORTADA: Sorry, Baby (Vértigo)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!