Club 7 Cinema

En aquest apunt, recullo articles publicats ran de l’estrena de Sirât a Catalunya, el que complementa aquests apunts anteriors (de veus d’altri):

Especial ressons de la projecció del film a Canes 2025

Ressons de Canes 2025

Articles publicats ran de l’estrena del film a Catalunya:

Un pont sobre l’infern, crítica d’Imma Merino, al diari El Punt Avui: Després d’abordar des d’una perspectiva inesperada els incendis forestals a Galícia per donar compte, al capdavall, de la desaparició pròpiament del món rural, Oliver Laxe ha tornat al Marroc, on va rodar les seves dues primeres pel·lícules: “Todos vós sodes capitans” i “Mimosas”, exhibint més que mai la seva capacitat per crear imatges poderoses amb la col·laboració inestimable del director de fotografia Mauro Herce mentre el treball amb el so demostra novament el talent d’Amanda Villavieja (..) / Amb el mateix títol i una cita inicial, “Sirat” invoca un concepte de l’Alcorà sense esmentar-lo: al final dels temps, per arribar al paradís, els humans hauran de passar per un pont (més estret que un cabell i més afilat que una espasa) a sota del qual hi ha l’infern: no tothom és capaç de travessar-lo. I és així que no n’hi ha prou amb el fet que els personatges (confluint uns ‘rebels’ al marge de la societat, però amb uns camions tot terreny, un home i un nen aliens a aquell món i amb un cotxe poc preparat pel desert) afrontin obstacles (la benzina escassa, els camins incerts i difícils) en una mena de creuament entre la ‘road movie’ apocalíptica (“Mad Max”) i el ‘western’ errant (“Centaures del desert”). Arribarà una tragèdia que, en paraules de Laxe, representa una oportunitat de transformació i de ‘creixement’. Una ‘mística’ que du a la crueltat, a exercir una mena de sadisme: una manera de sublimar una cadena de cops d’efecte amb els quals colpir i astorar els espectadors? En tot cas, tant hi ha imatges sublims com algun diàleg que pot semblar a frec del ridícul.

‘Sirat’, d’Oliver Laxe: el cinema com una aclaparadora experiència sensorial de trànsit, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari Ara: (..) “Sirat” es desplega com un trajecte per un escenari natural que resulta tot un repte per als protagonistes. La pel·lícula integra aquesta vocació de ‘postwestern’ amb els elements de ‘thriller’ de carretera d'”El salari de la por” (1953) d’Henri-Georges Clouzot, la revisió de la idea de família de “Freaks” i la imatge d’una “Mad Max” més minimal. Títols anteriors de Laxe com Mimosas i O que arde ja redefinien la posició de l’ésser humà en el món natural per plasmar el paisatge des d’una dimensió profundament aclaparadora. La fotografia, un cop més, de Mauro Herce, el disseny de so d’Amanda Villavieja i la música de Kangding Ray configuren una experiència excepcional de trànsit que amara tots els sentits i ens apropa a aquest estadi espiritual al qual vol arribar la pel·lícula. El film també pren uns girs argumentals que volen dotar de contingut filosòfic la trama (l’acceptació de l’aleatorietat del destí, la fe cega…), però que resulten qüestionables per com banalitzen la crueltat.

Viatge suïcida, crítica de Joan Millaret Valls, a cinemacatala.net: (..) Oliver Laxe ha comptat de nou amb un guió de Santiago Fillol per una arriscada i temerària proposta d’enfocament nihilista sobre un pare (Sergi López) i el seu fill (Bruno Núñez) que busquen a la filla desapareguda, Mar, en festes-rave pel desert del Marroc. El desert, un món perdut fora del món, és l’indret on s’apleguen un divers i genuí grup humà de diferents procedències amb les seves furgonetes per gaudir a l’aire lliure de festes de música electrònica, llibertat i disbauxa. La recerca de la noia portarà a l’home i el seu fill a un viatge a les profunditats del desert seguint a un grup assidu d’aquestes festes, un trajecte farcit de perills, no exempt d’èpica, però també de malastrugança. El motiu del viatge, sobretot aquell predisposat a l’imprevist, a la incertesa, al desconegut, té sempre quelcom d’aventura física i, també, d’experiència transformadora / Com s’indica a l’inici amb el significat de la paraula àrab ‘Sirat’, el qual apunta a la prima línia que separa el paradís de l’infern, la pel·lícula serà al capdavall una espècie de viatge a enlloc, un camí sense retorn, una travessia traumàtica. La pel·lícula de Laxe resulta extrema, suïcida, lluny de les convencions, els tòpics i l’aspecte més bucòlic de la vida del desert. Sap treure un grat profit del paisatge rocós, barreres naturals quasi insalvables, rodant bona part de la pel·lícula en paisatges feréstecs del Marroc, com abans havia fet a l’esmentada ‘Mimosas’ (2016). La pel·lícula de Laxe encomana també una indissimulada fascinació per aquest tipus de música electrònica de ball, tot recreant moments de pur trànsit, associat alhora a un retrat d’una colla de desclassats, quasi una tribu del desert, una espècie de ‘freaks’ que es traslladen amb camionetes com els carros d’una ‘troupe’ d’un circ nòmada (..).

Trànsit, fe i supervivència, article del diari El Periódico: Ungida d’una certa espiritualitat, iniciada com un viatge en trànsit pel desert, enaltida per una mirada sobre l’ensorrament evident de la civilització occidental i culminada amb la lluita per la supervivència en un medi hostil (..) / Són tan importants els personatges com l’espai (..) / Laxe no es casa amb ningú. Ni referències gaire explícites –tot i que hi hagi present alguna cosa d’”El salario del miedo”, el film rodat per H. G. Clouzot el 1953 sobre gent que transporta dinamita en camions per camins tortuosos–, ni un gènere concret –drama, document transversal, aventura ‘on the road’, supervivència–, ni personatges amb qui l’espectador pugui traçar aproximacions empàtiques. És un film molt físic més enllà de les imatges inicials de música electrònica al desert marroquí. Molt lliure. Amb alts i baixos i algunes redundàncies, però de singular calat visual perquè Laxe i el gran director de fotografia Mauro Herce es complementen a la perfecció.

Travessar l’infern per anar cap a la salvació, article d’Àngel Quintana, al Full de Sala del Cinema Truffaut: A l’inici de “Sirat” d’Oliver Laxe veiem com en un indeterminat espai del desert, un grup de persones procedents de diverses regions practiquen també una particular forma de trànsit. Uns grans altaveus instal·lats enmig d’una plana emeten el ritme d’una música electrònica -excel·lent treball de Kangding Ray- mentre dones i homes deixen que el seu cos s’elevi i aconsegueixi arribar al trànsit. La gent que practica el ritual no formen part de cap tribu primitiva, sinó una tribu urbana que es troba en perpetu estadi de fugida. Una tribu que sobreviu a ella mateixa quan, a partir del ritme i la droga, troben la via per obrir les portes de la percepció i expandir-se cap a altres maneres sensorials. Oliver Laxe sent una fascinació pel que és invisible, però el Rave no és més que el punt de partida d’un relat que amaga molts altres relats, d’una pel·lícula que amaga altres pel·lícules / (..) El personatge [en Luís] és un estranger en un món tribal on els seus habitants semblen portar als seus cossos marcats les ferides i les amputacions d’aquesta civilització que defuig. Luis -Sergi López- podria ser el John Wayne de “The Searchers”, en aquest cas busca una filla que presumptament s’ha convertit en una altra. Més enllà del Rave, hi ha la sorra i els penya-segats, un espai que es pot convertir en un laberint o, simplement, a l’avantsala de l’infern. A l’exterior sentim els ecos d’una guerra sense fi i adquirim la sensació que el viatge és un viatge enlloc, un camí cap al final. A l’inici de la pel·lícula, un rètol ja ens ha advertit que, si partim dels codis cartesians i dels elements de la cultura cristiana que confronten el món de Luís, acabarem perduts. La paraula Sirat remet a l’Islam. El Sirat és el pont que han de travessar tots els humans per arribar a les portes del paradís. Sota aquest pont hi ha l’infern. Alguns éssers humans travessen el pont còmodament, altres cauen a la foscor/ Oliver Laxe proposa un viatge al·legòric en què es parteix de l’èxtasi per anar cap a l’angoixa, fins a arribar a la salvació. Durant el trajecte és quan els relats es bifurquen, les referències a velles pel·lícules s’acumulen. Els éssers amputats que han desertat la civilització viatgen fins a una altra hipotètica festa en un altre lloc del desert, un d’ells canta significativament ‘Le déserteur’ de Boris Vian. Pel camí travessen zones pedregoses, busquen benzina, pugen per muntanyes escarpades i empassen molta pols. Podríem estar davant d’una versió calmada de “Mad Max, Fury Road” de George Miller, però les proves i els obstacles que han d’afrontar els camions i la tensió viscuda entre les escenes ens poden recordar “El salari de la por” de Henry Georges-Cluzot i tota la part final remet a “La patrulla perdida” de John Ford / Tot sembla moure’s segons una certa lògica interna de l’aventura i en l’existència d’un discurs sobre la integració a l’alteritat, fins que esclata un cop d’efecte. L’èxtasi pot donar pas al rampell que s’imposa i satura la pantalla. El mal és allà, és invisible, però erosiona la comunitat. Només poden desafiar-lo aquells que de manera decidida travessen el Sirat, però tal com recull la tradició islàmica, alguns poden caure. El ritme de la pel·lícula arrossega l’espectador cap a un univers estrany, mentre els cops d’efecte i els moments de tensió creen un malestar fort davant la idea de fi del món i de la civilització. “Sirat” considera el viatge com un cúmul de proves que cal superar, tot i que la caiguda dels altres sorgeix com una cosa inevitable que cal sublimar i fins i tot acceptar. El tren de la salvació pot ser el premi final que traslladi tots els
personatges cap a un horitzó molt, molt llunyà.

Entrevistes:

Xavi Serra entrevista Óliver Laxe, al diari Ara.

Nando Salvà entrevista Óliver Laxe, al diari El Periódico.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!