Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

13 de setembre de 2025
0 comentaris

Altres veus: “Simón de la montaña”, de Federico Luís

Sinopsi de Simón de la montaña:

En Simón és un noi de 21 anys que viu a la vora de la serralada dels Andes i que, en sentir que els seus somnis no coincideixen amb la seva realitat, decideix modificar-la. Per això comença a passar temps amb un grup de nois com ell, amb discapacitat, que inventen les seves pròpies regles per estimar i divertir-se, mentre creixen i busquen el seu lloc en un món que no sembla estar dissenyat per a ells.

Tràiler:

Dades:

De Federico LUIS, Simón de la montaña. Producció: Argentina, Xile, Uruguai. Any: 2024. Durada: 1h38. Guió:  Federico Luis, Tomas Murphy, Agustin Toscano. Amb Lorenzo Ferro (Simón), Pehuén Pedie (Pehuén), Kiara Supini (Colo), Laura Nevole, Agustín Toscano (Agustín), Camila Hirane. Enllaços: Tmdb, Imdb, Sensacine, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd. Festivals i premis: Setmana de la Crítica de Canes (Grand Prix de la Setmana de la Crítica 2024) | D’A 2025 – Radar | Altres reconeixements. Distribuïdores i estrena als cines, DE: Noucinemart, EE: 12.09.2025, DF: Arizona Distribution, EF: 23.04.2025, DI: Fandango*, EI: pendent. Cines de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona), Espai Texas (Barcelona).

Comentari de la Setmana de la Crítica de Canes:

Primer llargmetratge del director argentí Federico Luis, qüestiona la nostra visió de la discapacitat amb rara agudesa. Un drama encarnat, i profundament humà, en el qual la vida bull i es dona empentes, juntament amb una sorprenent història iniciàtica que segueix el circuit dels desitjos límit del protagonista. Una travessia de mons, fora dels camins fressats.

Articles publicats ran de l’estrena a Catalunya:

Cine que provoca i sacseja, crítica de Desirée de Fez, al diari El Periódico: En el seu primer llarg com a director en solitari, l’argentí Federico Luis s’endinsa en el cine sobre la identitat. En concret, es fica en el terreny del cine que explora la segona identitat, la identitat inventada, com un mecanisme d’adaptació al món o de supervivència. Sense aferrar-se a codis genèrics, el director planteja amb originalitat i gosadia, també assumint riscos, una història de desdoblament. Lorenzo Ferro (El ángel) encarna el protagonista, un noi de 21 anys que no està còmode ni en el seu entorn familiar, ni en el món ni en la seva pròpia pell. Creurà trobar el seu lloc en una institució per a joves amb diversitat funcional, i fingirà que té una discapacitat per convertir-se en un més. És un punt de partida arriscat, i encara és més arriscat el desenvolupament perquè el director opta per un relat sense respostes clares, obertament ambigu, a la conducta de Simón / (..) Donant-se suport en una indiscutible contundència formal i interpretativa, convida amb intel·ligència i excitació a reflexionar des de les imatges sobre com de complexes que som les persones i l’àrdua tasca d’entendre’s un mateix i d’entendre l’altre.

La discapacitat com a refugi de la normalitat, article d’Àngel Quintana, al Full de Sala del Cinema Truffaut: A finals dels noranta, el cineasta danès Lars Von Trier va anunciar l’arribada del seu moviment Dogma 95 amb una pel·lícula titulada “Los idiotas”. En ella una sèrie de personatges sense discapacitats que pertanyien a una companyia de teatre simulaven tenir una sèrie de trastorns neurològics per refugiar-se en un altre món diferent. Volien viure una vida més plàcida que la marcada per les normes socials, els compromisos laborals i apartar-se de tot el que implica assumir la normalitat. Lars Von Trier volia construir una faula sobre els límits entre seny i follia, utilitzant la provocació com a norma d’estil. A “Simón de la montaña”, notable pel·lícula del cineasta argentí Federico Luis Tachella, el protagonista Simón és un noi de vint-i-dos anys que viu a prop de la serralada dels Andes. El seu comportament podria ser el d’aquells idiotes de la pel·lícula de Lars von Trier si no fos que el malestar i els trastorns mentals que viu són diferents. En certa manera són el mirall del malestar joventut que ha vist com la seva salut mental es convertia en el punt feble que marca conductes i estigmes a la seva generació. Simón també simula que és un discapacitat. Utilitza un sonotone per simular una sordesa que mai no ha tingut, mou compulsivament el cap i estableix relacions amb un grup de discapacitats. Simón és sotmès a les mateixes tres qüestions des de l’inici fins al final del llargmetratge: “Com et dius?”, “quina edat tens?” i, “tens el certificat de discapacitat?”. El noi contesta: “Em dic Simón”, “tinc vint anys” i “no el tinc”, per, a continuació, enumerar les seves limitades habilitats cognitives. A l’administració li demanen el car- net de discapacitat i ell no en té perquè simula / L’actuació de Simón no és només una farsa o una provocació, ja que darrere el personatge que acaba construint s’hi amaga un fort desequilibri psicològic. Al món de la discapacitat descobreix una alteritat a la normalitat, allà hi troba una pau que no troba al món real on treballa com a ajudant de mudances. Al costat d’alguns joves discapacitats es pot convertir en un voyeur de les experiències sexuals dels altres, pot posar la seva vida en risc i pot qüestionar el món de les normes establertes. L’òpera prima de l’argentí Federico Luis Tachella posa sobre la taula l’avorriment vital de Simón, un estancat actor de teatre, i el seu problemàtic desig d’aconseguir un document de discapacitat que, com un amulet, atregui més oportunitats. Els moviments erràtics de cap i ulls, i les faccions amb prou feines responsives a l’estímul que el noi imita, seguint les instruccions de Pehuén, un amic amb diversitat funcional, plantegen aquesta condició. Simón vol trobar una via d’escapament a la realitat de Simón. El protagonista trobarà la seva pròpia comunitat al costat d’un grup de discapacitats i establirà amistat amb Colo, una jove amb síndrome de Down / El cineasta Federico Luis Tachella vol dur a terme un complex exercici fílmic que, per una banda, li serveixi qüestiona ment moral amb la qual es projecta a la pantalla el tema la discapacitat. La seva perspectiva moral el porta a rebutjar el bonisme i a criticar la compassió. Per altra banda, vol posar sobre la taula el problema dels desequilibris emocionals i existencials d’una joventut que tot sovint veu alterada la seva salut mental. “Simón de la montaña” està rodada amb gran força visual pel cineasta argentí Federico Luis i interpretada amb inusitada convicció per Lorenzo Ferro. Al final, tota frontera que es vulgui generar al voltant de la pretesa normalitat es dilueix i tot allò que es troba més ocult a l’interior del cervell cobra una inusitada presència fílmica.

Ressons de la projecció a Canes 2024:

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: En Simón viu en un fred i ventós poble de la Patagònia amb la seva mare i l’home d’ella. Té 21 anys, un caminar taciturn i poc interès a comunicar-s’hi o poques maneres de ser comprès a casa seva. No hi ha motius del tot clars –els podrem anar descobrint o suposant amb el pas dels minuts–, però la veritat és que el noi no es troba a gust, no se sent còmode. I fa la impressió que fora, a la vida pública, tampoc. El món el supera, l’envaeix, l’agredeix i ell no sap bé com aturar-se al mig de tot això. Alhora, en Simón té –o es va muntant– una vida paral·lela en què juga a ser un altre, algú diferent. Tractant amb joves que van a una institució d’educació especial per algun tipus de capacitat diferent o discapacitat cognitiva, en Simón (Lorenzo «Toto» Ferro) sembla trobar alguna cosa així com el seu lloc al món, un espai on sembla primar, o tenir més espai , l’estima, l’afecte i la solidaritat. El problema és que, per compartir temps amb ells, en Simón ha de «pretendre» ser-ne un més. Això és: inventar-se una discapacitat. (..) A “Simón de la montaña” el que preval són les sensacions, majoritàriament amables i positives, que el noi va tenint essent aquesta altra persona i estant amb aquests joves amb discapacitats al llarg d’una sèrie d’aventures, algunes força caòtiques i arriscades. (..) L’òpera prima com a realitzador «solista» de Federico Luis (..) no només presenta un realitzador amb un enorme maneig de tots els recursos del cinema, sinó a algú que posa en joc un punt de vista molt particular i en algun sentit inquietant respecte a la relació entre els joves i el món que l’envolta. (..) Captivant, narrada amb molta intel·ligència i subtilesa perquè l’espectador vagi sumant més i més detalls a la pintura del personatge i de la família sense que mai ningú no expliqui res (hi ha algun esdeveniment previ possiblement traumàtic, però no es dóna a entendre una relació de causa-conseqüència) i amb una altra actuació plena d’empatia però alhora enigmàtica de l’actor de “El ángel”, “Simón del desierto” és una notable òpera prima que s’atreveix a furetejar a les sorres movedisses del comportament humà.

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: A finals dels noranta, Lars Von Trier va anunciar l’arribada del seu moviment Dogma 95 amb una pel·lícula titulada “Los idiotas”. En ella una sèrie de personatges sense discapacitats, simulaven tenir una sèrie de trastorns neurològics per refugiar-se en un altre món i viure una vida més plàcida que la marcada per la normalitat. En Simón, un noi de 22 anys que viu a prop de la serralada dels Andes, podria ser un d’aquests idiotes si no fos que el malestar i els trastorns mentals de la joventut actual són, potser, diferents. En Simón també simula que és un discapacitat. Utilitza un sonotone per simular una sordesa que mai no ha tingut, mou compulsivament el cap i estableix relacions amb un grup de discapacitats. A l’administració li demanen el carnet de discapacitat i no en té, però rere de la seva actuació s’amaga un fort desequilibri psicològic. Al món de l’alteritat troba una pau que no troba al món real on treballa com a ajudant de mudances. En aquest món es pot convertir en un ‘voyeur’ de les experiències sexuals dels altres, posar la seva vida en risc i simular que no pertany al món de les normes establertes.Simón de la montaña” està rodada amb gran força visual pel cineasta argentí Federico Luis i interpretada amb inusitada força per Lorenzo Ferro. Al final, tota frontera sobre una pretesa normalitat es dilueix i allò més ocult a l’interior del cervell cobra una inusitada presència fílmica.

Diego Batlle, a l’article per a ‘Otros Cines’: (..) L’òpera prima de Federico Luis és una proposta provocadora, desafiadora en molts sentits. I és valuosa tant pel que proposa com pel que evita. No és sensiblera ni demagògica, no és políticament correcta (tampoc allò oposat), condescendent ni paternalista. És un film d’iniciació(ns), un relat iniciàtic ambientat en entorns diferents, per moments difícils, que es posa al lloc dels seus personatges, que adopta els punts de vista, les perspectives, les visions del món, que empatitza amb ells i els entén, encara que en molts casos facin anar lògiques diferents de la nostra. Ens obliga a vèncer pors, prejudicis i rebutjos (..), a entendre els seus brots de violència i agressions, a sumar-nos als seus jocs innocents, els seus flirtejos sexuals, les seves entremaliadures fins i tot quan estan de forma permanent en zona de risc i el que tendeix a sobreeixir en primera instància és una actitud censora cap a ells. La pel·lícula està filmada sense prejudicis (ells s’aprofiten de la culpa dels altres per treure algun privilegi com entrar al cine sense pagar), sensibilitat i noblesa, aconseguint una infreqüent fluïdesa, frescor i naturalitat. La posada de Federico Luis és notable, però més aconseguida encara és la connexió que aconsegueix amb l’elenc, que es mostra davant de càmera com si la càmera no existís. I també és extraordinària la interacció entre aquests nois amb capacitats especials i Lorenzo Ferro, l’únic actor professional d’aquest grup juvenil (de fet, les escenes de Simón amb els adults són força més convencionals).

El director:

Federico Luis Tachella (nascut el 1990 a Buenos Aires -Argentina-). Després d’estudiar Ciències de la Comunicació a la Universitat de Buenos Aires, el seu curtmetratge, “La Siesta” -una noia embolcalla la seva àvia en una espiral de fantasia i plaer-, es va estrenar internacionalment al Festival de Canes l’any 2019 a la competició de curtmetratges de la selecció oficial, va rebre una menció especial al concurs de curtmetratges del Festival Internacional de Cinema de Toronto i va guanyar el premi al Millor Curtmetratge al Festival Internacional de Cinema de Buenos Aires el 2019. El 2023, va guanyar un dels premis al Millor Curtmetratge a l’IDFA Institute, amb el documental “At That Very Moment” -un nen que creix a la muntanya grava vídeos del seu entorn. Les seves idees fluïdes duen a observacions que semblen notablement filosòfiques, però al cap d’un moment, el mateix nen es pot distreure amb qualsevol cosa…-. Debuta en el llargmetratge amb “Simón de la montaña”.

***

FOTOS: Noucinemart i Setmana de la Crítica Canes 2024

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!