Club 7 Cinema

Tot i que l’estrena de “Sica“, de Carla Subirana, s’havia anunciat amb força temps d’antelació i malgrat que el febrer va passar per una secció del Festival de Berlín, el cert és que ha arribat a les nostres pantalles ben discretament.

Sinopsi: La Sica -14 anys- està obsessionada que el mar torni el cos del seu pare després d’un naufragi a la Costa da Morte, Galícia. Mentre recorre els penya-segats, coneix en Suso -15 anys-, el Caçatempestes, un noi estrany com ella que espera l’arribada d’Ofèlia, la mare de totes les tempestes. La Sica investiga les circumstàncies de l’accident i s’endinsa en un viatge de descobriment dolorós. Als seus ulls, el poble mariner on ella ha crescut, marcat per la brutalitat del seu oceà i el creixent desequilibri de la natura, no tornarà a ser mai més el mateix.

Repartiment: Thais García Blanco (Sica), Núria Prims (Carmen), Marco Antonio Florido Añón (Suso), Maria Villaverde Ameijeiras i Lois Soaxe.

Parlada en gallec, català i espanyol.

Ran de la projecció a la Berlinale en vaig publicar un apunt (Berlín 2023: Carla Subirana presenta una història iniciàtica a la secció Generation) i en vaig recollir algunes reaccions. Ara en reprodueixo aquelles reaccions i hi afegeixo articles que se n’han publicat ran de l’estrena a casa nostra.

Algunes reaccions.

Xavi Serra, a la seva crònica al diari ‘Ara’: (..) A “Sica”, el mar s’ha empassat el vaixell del pare d’una adolescent gallega, que va a la platja cada dia amb l’esperança de veure’l aparèixer. Animada per la seva curiositat de documentalista, Subirana va visitar tres estius seguits Arou per conèixer el treball dels ‘percebeiros’ i a personatges com el meteoròleg Rubén Vázquez, que inspira un personatge de “Sica”. Aquesta pàtina documental està present en molts detalls i frases de la pel·lícula (..) A més del treball de la jove Thais García Blanco, a “Sica” destaca el treball descarnat de Núria Prims. “Em va impressionar el seu treball a “Incerta glòria” i vaig pensar que podia ser una Carmen que ha viscut, endurida pel paisatge, que ha criat la Sica gairebé sola”, diu Subirana. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) arrenca d’una exploració antropològica, que neix d’una fascinació de la seva directora, la catalana Carla Subirana (..), pel paisatge de la Costa da Morte, i de les històries que sorgeixen dels seus habitants. Partint d’una metodologia pròpia del documental, espigant relats i personatges reals que després formaran part d’una ficció, Subirana crea una pel·lícula meteorològica on la força dels elements s’alia amb la de les emocions. (..)  Resulta si més no curiós que “Matria”, que es va presentar a Panorama fa un parell de dies, i “Sica” aborden la maternitat des del conflicte, però també des de la reconciliació. “A “Sica” hi ha dues mares”, explica Subirana. “La primera és la mare que Sica ha de reubicar al centre de la seva vida després de mitificar la figura absent del pare. La segona és la Natura, que està per sobre de tots nosaltres, la que ens fa insignificants, que representa aquest paisatge gallec”. El soroll de la mar, que a Galícia sempre es conjuga en femení, i el misteri que les onades nien a la seva escuma, amb les veus dels morts parlant des de les profunditats, configuren la magnètica atmosfera d’aquest conte màgic. José Luís Losa, a la seva crònica a ‘La Voz de Galícia’ titula: “Sica” confronta la fragilitat adolescent amb l’aventura i la tragèdia a la Costa da Morte. I en diu: El cinema sobre l’adolescència, que és sempre més tempestuosa que temperada, constitueix un gènere en si mateix, i cada cop més freqüentat, en part associat al pes més gran conquistat per la mirada de les dones a l’autoria. I en aquest territori de la cerca com a epicentre (la recerca de l’autoconeixement i la literal procura de trobar algú perdut) és on se situa amb idees precises “Sica” (..)  La cruesa climàtica de la Costa da Morte ocupa un protagonisme només compartit amb el rol de la jove Thais García Blanco, actriu no professional que es revela aquí com el rostre imperible de la fragilitat (..) Subirana aborda el pols entre dues tossuderies, dues forces de la naturalesa: la de la incontrolable violència de l’aigua que bat contra les roques, que es cobra vides com a delme assumit. I l’altra, la inflexible voluntat de combat, la de la filla del mariner que desafia el pas dels dies i els embats de la marea o de l’anunciada tempesta. I continua esperant que el mar li torni el cos de l’ofegat (..) És un duel tràgic (..) En l’aliança entre aquesta heroïna natural i una altra nano, que s’encoratja com a caçador de tempestes, concerta Carla Subirana un tàndem de pur cinema de l’aventura molt bonic només concebible des d’aquesta font de l’edat on tota una vida per davant et permet el dret a sentir-te indestructible. Aquest és el bell desafiament que conviu a la pel·lícula amb el rerefons ombrívol, gairebé tenebrós, d’aquell teló de marees i boira (..).

Articles publicats ran de l’estrena a casa nostra:

Article de Jordi Camps al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: Un cos al mar. Com a “Suro”, de Mikel Gurrea, “Sica”, el debut al llargmetratge de ficció de Carla Subirana (“Nedar”), comparteix pulsions, com el fet de captar amb mirada antropològica i projectar-la amb un afany de realisme documentalista la vida d’una comunitat que viu de la natura i amb un estret contacte amb ella. La diferència és que temàticament, “Suro” tractava sobre una parella que vol complir el somni modern d’anar-se’n a viure a la muntanya i això provocarà conseqüències nefastes, com ara una crisi sentimental i un distanciament emocional que farà emergir masculinitats tòxiques. A “Sica”, és tot el contrari, tracta sobre una mare i una filla arrelades a un poble mariner gallec on precisament un sotrac en l’àmbit familiar força a restablir la reconciliació materno-filial i intergeneracional després de l’allunyament absolut de la presència masculina. (..) Si una cosa queda clara d’aquest film és que ens trobem en un univers femení, on els mariners són figures llunyanes i allunyades (uns pescant i altres, com l’únic supervivent de l’accident no vol establir cap mena de contacte emocional amb les protagonistes), marcat per aquesta doble figura materna: per una banda, una mare protectora i, per l’altra, aquesta mar violenta i imprevisible, on s’ajunten els corrents de l’Atlàntic i el Cantàbric, una força tel·lúrica impregnada de poètica i fantasmagoria; i també tan fotogènica, a través de la mirada de Subirana (..).

Article de Xavi Serra al diari ‘Ara’: ‘Sica’: el Camí de Sant Jaume que va arribar fins a la Berlinale. (..) Qui no conegui els treballs anteriors de Subirana podria pensar fàcilment que “Sica” és un nou debut de la nova generació de directores catalanes. De fet, al Festival de Màlaga era candidata al premi a millor ‘opera prima’, perquè és la seva primera ficció estricta. Amb les noves directores comparteix la sensibilitat documental en el procés creatiu, el naturalisme interpretatiu i l’interès per l’adolescència i el món femení. Però ella ve del màster de documental creatiu de la Universitat Pompeu Fabra (va formar part de la primera promoció) i reconeix un “deute total” amb Joaquim Jordà: “La llibertat a l’hora d’entendre el camp creatiu, aquest impuls, me’l va donar el Joaquim”. Amb Jordà també hi va treballar Núria Prims, l’única actriu professional de la pel·lícula. “La segueixo des que va fer “Un cos al bosc” amb el Joaquim i em va impressionar el seu treball a “Incerta glòria””, explica la directora. A “Sica”, Prims és la mare de la protagonista, una dona “endurida pel paisatge” que parla en català amb la seva filla. “Tot i que el paisatge no pertany a ningú, aquella no és la meva terra ni la meva llengua, i tenia sentit que la Núria fos una catalana que no acaba d’adaptar-se al territori”, diu la directora. “I va ser un repte per a ella, perquè ha d’actuar amb tot d’actors naturals, de gent que no són actors, però està realment fantàstica”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!