Club 7 Cinema

La premiadíssima interpretació de Rose Byrne, al film que va sacsejar Sitges i Berlín, If I Had Legs I’d Kick You – Si pudiera, te daría una patada, de Mary Bronstein, encapçala bona part de la resposta dels crítics. Hi encarna una psicoterapeuta i mare superada per les circumstàncies, que no sap com afrontar la malaltia estranya de la seva filla petita, l’absència d’un marit que passa la major part del temps fora de casa, els problemes estructurals d’un habitatge en males condicions i un terapeuta que, lluny d’ajudar-la, sembla empitjorar el seu estat mental…

Articles publicats:

Dona enfonsada i actriu encimbellada, crítica d’Imma Merino, al diari El Punt Avui:

(..) Si pudiera, te daría una patada , títol amb el qual es distribueix a l’Estat Espanyol, és un drama, o potser encara més una mena de film de terror, en què una dona viu angoixada, i sobrepassada afegint-s’hi altres circumstàncies, la seva relació amb una filla petita de la qual, connectada a la nit a una sonda gàstrica i assistida durant el dia en un centre especialitzat, pot suposar-se que pateix un trastorn alimentari.

En tot cas, Rose Byrne, extraordinària, assumeix tot el pes de la pel·lícula i, per dir-ho d’alguna manera, fa suportable la visió del calvari al qual es sotmès el seu personatge: no hi ha treva i és així que els espectadors podem quedar esgotats. Sense fer visible la nena, una decisió que considero encertada, la càmera nerviosa de Mary Bronstein, guionista i directora, es concentra en l’actriu (fent atenció al seu rostre) que encarna una dona en un moment en què la seva vida s’enfonsa. D’aquí el simbolisme, potser massa evident, del forat al seu apartament quan cau part del sostre, cosa que fa que hagi d’habitar amb la filla en un hotel sinistre. (..) Un film prou arriscat en la forma, però també força histèric, que convida a una pregunta: per què part del cinema recent dirigit per dones mostra la maternitat com un problema? No deu ser per res. Allò que també pot estranyar és que els forats desapareguin amb el retorn d’una figura masculina.

Mater amatíssima, crítica de María Adell Carmona, a Filmtopia:

La supernova còmica Rose Byrne (“Platónico“, “La boda de la meva millor amiga“) enlluerna, i sorprèn, en el segon llargmetratge de Mary Bronstein, una visió salvatge i negríssima de la maternitat amb la qual l’actriu acaba de guanyar un Globus d’Or, després d’emportar-se l’Os de Plata a la millor interpretació femenina al Festival de Berlín. A més d’un títol insuperable, Si pudiera, te daría una patada porta en el seu ADN el ritme frenètic i asfixiant dels films dels germans Safdie, un dels quals, Josh Safdie, produeix la pel·lícula.

(..) La directora estableix així, des de l’inici, les bases d’un descens vertiginós i asfixiant als avencs d’una maternitat descrita com una successió de tasques i obligacions interminables: una responsabilitat tan pesada que acaba trencant una figura materna a la vora del col·lapse. Bronstein diposita el pes de la seva pel·lícula, de manera radical, en la interpretació de Byrne, el rostre de la qual domina la majoria dels plans. L’actriu (..) bregada en la gestualitat elàstica i acrobàtica de la comèdia, realitza aquí un ‘tour de force’ monumental (..). L’agosarada decisió de la directora de deixar en fora de camp, durant tota la pel·lícula, la petita filla —les queixes, laments, exigències i comentaris de la qual provoquen tot tipus de reaccions al personatge de la mare, Linda (Byrne)— provoca que el rostre de l’actriu ocupi una centralitat figurativa en el film que recorda altres films contemporanis sobre maternitats heterodoxes, com Salve María, de Mar Coll, que, de manera similar, radiografiava una feminitat en crisi a través d’una indagació persistent i asfixiant sobre el rostre de la seva intèrpret (..).

La maternitat, sembla dir-nos Bronstein, és una tasca solitària i sotmesa a múltiples pressions (per part dels propis fills, però també, com en el cas d’aquest film, del marit i de les diferents persones que decideixen què és una bona mare) davant les quals només es pot reaccionar amb un fals somriure que oscil·la entre la desesperació i el deliri. És en aquests moments en què Linda ha d’ocultar el seu absolut desassossec interior, el seu desequilibri intern, amb una falsa imatge d’enteresa (davant la metgessa que atén la seva filla, afligida d’una estranya malaltia, però també davant els seus i les seves pacients, o davant el seu marit absent, amb el qual només parla per telèfon) quan Byrne aconsegueix l’impossible: transmetre una sensació d’incommensurable fragilitat, de terrible desemparament, que emergeix entre les esquerdes d’una aparença impecable que, a poc a poc, es va enfonsant. Com a Salve María, aquest esfondrament emocional i psicològic comença amb la violació simbòlica d’aquest santuari que és l’espai domèstic, causada per un sinistre element extern. Si en el film de Coll era un amenaçador corb negre que entrava a través d’una finestra persistentment oberta, en el de Bronstein adquireix la forma d’un enorme forat obert al sostre, sobre el llit marital (el lloc no pot tenir un simbolisme més evident), que obliga Linda i la seva filla malalta a desplaçar-se a un no-lloc, una habitació de motel, i que sembla obrir la porta a una dimensió desconeguda que no és una altra cosa que els racons més foscos de la psique d’aquesta mare que pensa que, tal vegada, no hauria d’haver-ho estat mai. Se li podria retreure a aquest extens film, de gairebé dues hores, que podria veure’s com una versió femenina de les frenètiques ficcions dirigides pels germans Safdie (..) , una excessiva acumulació de línies argumentals i de personatges que poden acabar deixant el públic exhaust i una mica allunyat del relat principal. Malgrat això, l’aposta de Bronstein per una rigorosa proposta formal, centrada en el rostre de l’actriu i amb un ús radical del fora de camp, situa la pel·lícula en un espai distintiu respecte a altres ficcions contemporànies protagonitzades per maternitats heterodoxes i subjectivitats femenines dissidents, (..). I aquí ho fa confiant plenament en la capacitat d’una actriu per a capturar tota la complexitat del personatge a través, gairebé exclusivament, del seu rostre.

Una dona desbordada per un atac de nervis, article de Jordi Camps i Linnell, al Full de Sala del Cinema Truffaut:

Si s’atorgués un premi al títol més original de l’any, aquest sens dubte se l’enduria la nova pel·lícula de Mary Bronstein, directora, guionista i actriu nord-americana coneguda per Yeast (2008) i per formar part d’aquell moviment del cinema independent dels anys 2000 conegut com a mumblecore. Un corrent que, juntament amb figures com Greta Gerwig o els germans Safdie, va donar lloc a una filmografia fresca, de pocs recursos, influenciada per les noves tecnologies i protagonitzada per personatges ordinaris immersos en conflictes existencials molt recognoscibles.

Si pudiera, te daría una patada també se centra en una dona aparentment normal i corrent, atrapada en una crisi profunda relacionada amb la maternitat, amb la qual moltes espectadores es poden sentir reflectides. Tanmateix, a mesura que la pel·lícula avança, Bronstein deixa enrere el naturalisme de la seva obra anterior per endinsar-se en un terreny molt més fosc, abstracte i clarament expressionista. La protagonista és Linda (Rose Byrne), una psicoterapeuta i mare superada per les circumstàncies, que no sap com afrontar la malaltia estranya de la seva filla petita, l’absència d’un marit que passa la major part del temps fora de casa, els problemes estructurals d’un habitatge en males condicions i un terapeuta (interpretat per un sorprenent Conan O’Brien) que, lluny d’ajudar-la, sembla empitjorar el seu estat mental. No estem davant d’una dona a punt de patir un atac de nervis: la trobem ja completament desbordada. El retrat que se’n fa és alhora hilarant i profundament patètic (ella, com descobrirem, també és psicoterapeuta), cru i incòmode. Un personatge que encarna amb precisió les contradiccions i exigències de la maternitat contemporània, gràcies a una Rose Byrne extraordinària (..).

Més enllà de la interpretació, la pel·lícula destaca especialment pel seu treball formal. A l’estil dels germans Dardenne, Bronstein opta per una càmera a mà que persegueix Linda sense treva, del primer a l’últim fotograma. Aquesta insistència visual, gairebé asfixiant, contribueix a aprofundir la sensació de col·lapse psicològic i d’ofec quotidià que viu la protagonista. Un altre recurs clau és l’ús del fora de camp: mai no veiem l’altre gran element central del relat, la filla. Tot i això, la seva presència —constant però invisible— es converteix en un espectre inquietant, omnipresent, que intensifica la sensació d’esclavatge de la mare i el temps vital que li és arrabassat.

Per acabar-ho d’adobar, tampoc no apareix mai l’altra figura cabdal que empeny Linda cap a aquest descens als inferns: el pare, el marit absent, que no només no hi és físicament, sinó que tampoc deixa de donar-li instruccions sobre com hauria de fer les coses. Els diàlegs associats a aquesta absència estan impregnats d’un humor negre capaç de provocar rialles nervioses i incomoditat a parts iguals. La posada en escena és especialment brillant gràcies a l’ús de plans molt tancats, moviments de càmera opressius i un muntatge incessant que remet al cinéma vérité, però reforçat per elements metafòrics inquietants. El forat negre provocat per una suposada fuita d’aigua que s’expandeix pel sostre del dormitori no podria ser, potser, un portal al cor mateix de l’oblit?

En definitiva, Si pudiera, te daría una patada no busca satisfer ni oferir cap mena de confort a l’espectador. És una pel·lícula concebuda com una experiència cinematogràfica intensa, en què allò que hauria de fer por provoca rialles, i allò que hauria de ser divertit resulta profundament aterridor. Tot plegat genera una sensació persistent de claustrofòbia —accentuada per aquests plans extremadament tancats— i la percepció que tot el que envolta Linda, especialment la seva filla (sense nom), actua com un ressò desencaixat i provocador de les seves pròpies ansietats.

Nando Salvà, a la crònica des de la Berlinale 2025 per al diari ‘El Periódico’:

Rose Byrne és una d’aquestes actrius que milloren cada projecte en què participen, i no ha fet mai una mala interpretació. (..)

La pel·lícula que Byrne va presentar ahir a concurs a la Berlinale, “If I had legs I’d kick you”, és un drama d’alt voltatge emocional en què ella ocupa la pantalla en cada escena i gairebé en cada pla; de fet, la càmera sovint es manté provocativament enganxada al seu rostre, com si volgués posar a prova tant els seus límits com els del seu personatge (..).

L’australiana dona vida a Linda, una terapeuta que s’enfronta alhora a diversos problemes: la seva filla té un trastorn que li provoca aversió al menjar, per la qual cosa ha de ser alimentada a través d’una sonda mentre dorm, i passa els dies en una clínica; el sostre de l’apartament on viu amb la petita s’esfondra –no trigarà a funcionar a tall de metàfora de la seva vida–, cosa que significa que les dues es veuen obligades a anar-se’n a viure a un motel atrotinat al costat de la platja; i, a més, el marit de Linda estarà absent per feina durant dos mesos, de manera que ella es queda sola davant el desastre, sotmesa als efectes de l’estrès, el vi, la marihuana i una sèrie d’al·lucinacions, o una cosa semblant. No veiem mai la cara de la nena tot i que sí que sentim sovint la seva tremolosa veu, i això convida a assumir que, per damunt de tot, és una manifestació de les angoixes de la mare.

Des del principi, la directora Mary Bronstein ens introdueix en la fràgil ment de la seva protagonista, que avança cap a un punt crític. La pel·lícula comença amb una intensitat màxima i a partir d’aquí no deixa d’augmentar-la, de manera que fa la sensació de ser no tant un drama domèstic com un thriller visceral, que retrata la maternitat com una cursa d’obstacles condemnada al fracàs i reconeix que exercir-la pot soscavar la salut mental d’una dona. En part per això, ofereix el tipus d’experiència cinematogràfica de la qual se surt amb una necessitat desesperada d’aire fresc i tranquil·litat (..).

En qualsevol cas, resulta enlluernador el control del qual Bronstein fa gal·la per, paradoxalment, desconcertar-nos amb el que Linda està patint. La pel·lícula fa successius canvis bruscos de to amb una precisió mil·limètrica, i en aquest sentit té a favor seu l’extraordinària habilitat de Byrne per aportar a cada escena exactament el que se n’exigeix, ja sigui cruesa, fragilitat, nerviosisme, estupefacció, volatilitat o, de vegades, algunes d’aquestes emocions alhora, per la qual cosa l’actriu es mostra capaç de ser mordaçment divertida en una escena i trencar-nos el cor en la següent. Tot i que el seu personatge fa algunes eleccions qüestionables, Byrne aconsegueix, a més, que en tot moment sentim empatia i que comprenguem el seu dolor mentre contemplem el seu periple, alarmats i exhaustos (..).

Violeta Kovacsics, a la ressenya des de la Berlinale 2025 per a ‘Otros Cines’:

L’australiana Rose Byrne està associada al gènere (..). El seu lloc en [el cinema] de gènere pot haver dut a un equívoc (ridícul i tanmateix habitual): el de pensar-hi com una actriu simplement solvent. “If I Had Legs I’d Kick You”, la pel·lícula de Mary Bronstein serveix, entre altres coses, per a confirmar Byrne com una de les actrius de presència més fascinant del cinema contemporani.

És així, d’entrada, per una qüestió de premissa: la càmera s’hi enganxa al llarg de bona part del seu (potser excessiu) metratge (113 minuts). El seu personatge és Linda (..) Linda es va revelant des de la fallida, emocional i psíquica. I aquí és on la posada en escena cobra un cert sentit, basant-se gairebé eminentment en els primers plans de Byrne, tan a prop seu que fins i tot llueixen les petites imperfeccions de la pell i de les dents. Aquí ja no és aquella dama d’honor odiosament impecable de “Dames en guerra”, sinó una dona en caiguda lliure. Més enllà de l’actriu, la pel·lícula sucumbeix als encants d’A24, una productora i distribuïdora que imprimeix al seu catàleg un segell gairebé autoral, i que a “If I Had Legs I’d Kick You” es manifesta a partir d’un to de malson que pot acabar saturant la pel·lícula.

Byrne és, en altres paraules, el millor d’una pel·lícula que aborda la maternitat exclusivament des del punt de vista de la mare i deixa deliberadament la filla en fora de camp constant (..).

Roger Koza, a l’article per a ‘Con los ojos abiertos’:

(..) Per tot això, davant de tot el que portem vist, el que passa en els 113 minuts amb Rose Byrne és el contrapès que feia falta a la Berlinale. La coneguda actriu és pràcticament a tots els plans (..). És una elecció dramàtica i és pertinent.

(..) Bronstein proposa dos fils conductors, un de traumàtic i l’altre de neuròtic. El primer té a veure amb els trastorns postpart que afecten la matriu psíquica del personatge; el segon consisteix a observar la bogeria en si que determina la vida quotidiana. Pel microscòpic bull l’alienació d’una forma de vida.

A la filla la podem sentir, però roman fora de la pantalla, i d’aquesta manera la càmera gairebé es transforma en una extensió epidèrmica flotant al voltant del personatge [de la mare]. L’avorriment, la voluntat, la impaciència, l’amor esdevenen visibles a causa de l’expressivitat absoluta de l’actriu [Rose Byrne]. Les arrugues, els orificis del nas, el coll, els ulls semblen respondre al senyal del cervell de Byrne, com si fos capaç d’intervenir a cada regió minúscula del físic. És prodigiós.

Tot i que l’excés a l’interior del relat fagocita l’ésser de la pel·lícula, “Si tingués cames et donaria una puntada de peu” fa un compendi de la muda desesperació de milers de persones per a les quals l’infern no és un concepte teològic, sinó una evidència de totes les setmanes. Es viu en un sistema econòmic i social que arracona qualsevol persona a sentir que existir és indesitjable.

Seria escandalós que a Byrne no se li donés el premi a la seva interpretació. També és una pena que no hi hagi una distinció en el premi als secundaris: Conan O’Brien, com el terapeuta de la protagonista, brilla tant com ella. Junts tornen una mica d’esperança a una Competició que pot canviar a partir de demà, amb les pel·lícules d’Iván Fund, Radu Jude, Richard Linklater i Hong Sangsoo (..).

I també: L’hora de Rose Byrne, l’eterna (gran) secundària, article de Nando Salvà, al diari El Periódico, publicat ran de l’estrena comercial del film a Catalunya |

—

FOTO DE L’APUNT: Rose Byrne, a If I Had Legs I’d Kick You (Autor: Logan White | A24)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!