Club 7 Cinema

Ja ha arribat el dia, en VOSC i també en VC –en algunes sales– s’ha estrenat “Saint Omer. El poble contra Laurence Coly”, d’Alice Diop. Ho vam remarcar fa uns dies, perquè l’avinentesa s’ho val, no en va és el Gran Premi del Jurat a la darrera edició del Festival de Venècia, on també se’n va endur el guardó a la Millor Opera Prima, i va guanyar fa pocs dies el César a la Millor Opera Prima, de mans de l’acadèmia francesa del cinema, que també l’havia proposada als col·legues de Hollywwod per l’Oscar a la Millor Pel·lícula Internacional.

Sinopsi: La jove novel·lista Rama vol escriure una adaptació del mite grec de Medea inspirant-se en la història de Laurence Coly, que està sent jutjada pel Tribunal Penal de Saint-Omer sota l’acusació de matar la seva filla de 15 mesos. A mesura que avanci el judici, les conviccions de Rama començaran a trontollar.

Ran d’aquesta estrena al Principat, se n’han publicat alguns articles:

Crítica d’Eulàlia Iglesias al diari ‘Ara’: Què porta una mare a abandonar el seu nadó vora el mar?| Inspirat en un cas real, el film ‘Saint Omer’ vol entendre una infanticida des de la seva condició de dona migrant (..) Diop rescata la dona migrant de l’obligació d’exercir una maternitat abnegada o triomfadora per resultar apta per a la ficció, alhora que qüestiona l’ideal matern a partir del seu revers més abjecte. “Saint Omer” no vol jutjar de nou la Laurence (Guslagie Malanda) ni desvelar cap misteri que il·lumini alguna veritat amagada. Com ‘La infanticida’ de Víctor Català, aquest és un film construït per escoltar les raons humanes d’una criminal que reconeix els fets, però no n’és responsable (..) Es fa ressonar la veu d’una persona condemnada a una constant invisibilització, un estat que es plasma també per com apareix caracteritzada la Laurence: com qui sempre ha tendit a mimetitzar-se amb l’entorn per passar desapercebuda.

Crítica d’Imma Merino al diari ‘El Punt Avui’: La paraula d’un ‘monstre’ |  (..) Alice Diop, francesa de pares senegalesos i cineasta documentalista amb una inquietud social amb la qual s’acosta al món dels suburbis, va assistir al judici de Kabou, que no sabia explicar el perquè del seu acte, considerat monstruós per la societat (..) Diop va decidir fer una pel·lícula sobre el cas, però no a través del documental, sinó d’una ficció que el reconstrueix inscrivint-lo en una tradició mítica i tràgica: com si abordés una Medea contemporània (..) A diferència de la societat, representada d’una manera extrema per un fiscal que encarna la violència institucional contra les dones, Diop no jutja la infanticida (..)  La cineasta enquadra [Laurence] d’una manera (els colors de la seva pell i la seva roba harmonitzen amb els de la paret de fusta de la sala) que la mostra amb dignitat (..) La posada en escena, en tot cas, és sòbria i despullada per escoltar la paraula d’algú que representaria multitud de dones racialitzades i així, fins pel mateix cinema, silenciades i invisibles (..) Tota la reconstrucció del judici, amb la presència i la paraula de Laurence, és allò més interessant del film (..).

Alfons Gorina n’ha piulat: Gairebé podria tractar-se d’una obra de teatre, o d’un documental (es nota que la debutant Alice Diop prové d’aquest món). En té prou amb uns diàlegs convincents, segures interpretacions, i jugar una mica amb el fora de camp, per aconseguir un gran resultat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!