Club 7 Cinema

Primers anys cinquanta. En William Lee (Daniel Craig) va fugir d’una batuda de drogues a Nova Orleans i ara ronda pels clubs i bars de Mèxic D.F. (plens d’estudiants universitaris nord-americans expatriats, soldats acomiadats i altres persones al marge de la societat) on s’enamora perdudament d’un jove exmilitar nord-americà anomenat Allerton (Drew Starkey), addicte a les drogues, que, tot i que és indiferent als seus avenços sexuals, hi acaba cedint, però només prou com perquè els desitjos d’en Lee siguin encara més una obsessió: aquesta és la sinopsi de Queer, de Luca Guadagnino, que amb guió de Justin Kuritzes adapta la novel·la curta homònima de William S. Burroughs.

Tràilers: VOSE, VOSF, VOSI.

Enllaços: Wikipedia, Imdb, Filmaffinity,  AlloCiné, MyMovies. Cinema de referència en aquest blog: Espai Texas (Barcelona).

Festival: Venècia 2024 – Competició.

Distribuïdores i estrenes al cine, DE: Elástica, EE: 01.01.2025, DF: Pan Distribution*, EF: 26.02.2025, DI: Lucky Red*, EI: 13.02.2025.

ALGUNES REACCIONS A LA PROJECCIÓ DEL FILM A VENÈCIA 2024:

Manu Yáñez a la crònica Daniel Craig oblida James Bond explorant els límits del desig homosexual per al diari ‘Ara‘: (..) amb “Queer”, Guadagnino continua la reflexió sobre el desig homosexual que va iniciar amb “Call me by your name”. Si en la pel·lícula del 2017 el director de Palerm va aprofitar la novel·la d’André Aciman per traçar un icònic retrat del despertar d’una sensibilitat gai, “Queer” tira del mateix fil temàtic, però des d’una perspectiva crepuscular. Mentre “Call me by your name” estudiava un ardor pur, carregat d’innocència, “Queer” observa l’esquinçament provocat per una vellesa no idealitzada, amarada de decrepitud. Això sí, la decadència que posa en escena Guadagnino apareix filtrada per la resplendor de l’artifici cinematogràfic. Una inclinació a l’esteticisme que esclata en la recreació, en els estudis italians de Cinecittà, del barri mexicà on transcorre gran part de l’acció –un escenari que traspua l’aroma intensament pictòrica de la Brest que Rainer W. Fassbinder va imaginar a “Querelle”–. Però aquesta aposta pel cartró pedra és només la punta de l’iceberg plàstic del film. (..) Fidel a l’esperit de la novel·la de Burroughs, Guadagnino construeix la seva pel·lícula a partir d’una col·lecció de situacions que orbiten entorn del desig, l’alcoholisme, la sexualitat i l’addicció a les drogues. El resultat és un collage de postals extremes que conforma el retrat d’una comunitat que es mou per un sinistre edèn contracultural. Tractant-se de l’imaginari de Burroughs, la sordidesa apareix com un ingredient més de la representació; tanmateix, Guadagnino, que fa seva la novel·la, eleva al màxim els índexs de sensualitat i tendresa. El personatge de Lee es presenta com una figura patètica i romàntica, gens perillosa, que passa els dies, i sobretot les nits, embriagat pel mescal en bars de mala mort. Un camí a la deriva que s’orienta amb l’aparició del jove i atractiu Eugene Allerton (Drew Starkey), amb qui Lee formarà una estranya parella. (..) Som davant d’una pel·lícula que sap donar voltes sobre si mateixa– (..) És justament sobre el suggeridor diàleg sobre el que és corpori i el que és eteri, el que és material i el que és espiritual, on el film de Guadagnino teixeix la seva estimulant recta final, marcada pel viatge de Lee i Allerton a Sud-amèrica. (..) Guadagnino se les empesca per confeccionar un poema lisèrgic que s’aferra a la fisicitat del relat i que s’acaba elevant a una dimensió còsmica. Per acabar, seria absurd il·lustrar les virtuts de “Queer” sense reconèixer la notable tasca actoral de Daniel Craig, que es desfà del seu perfil més atlètic i distingit per abraçar amb ferocitat una criatura desesperada, consumida pels excessos i les xacres de la vellesa. (..) I és justament el testimoni d’una salvatge cerca del plaer el que acaba convertint “Queer” en una obra veritablement indòmita.

Nando Salvà, a la crònica ‘Queer’, un vistós aparador del Daniel Craig més canalla per al diari ‘El Periódico‘: (..) “Queer” ha sigut dirigida per l’italià Luca Guadagnino, amb una filmografia (..) que funciona com una detallada desconstrucció del desig. És possible que cap altre cineasta actual tingui la seva capacitat per convertir l’essència de l’anhel, romàntic o purament carnal, en una cosa tangible: les seves pel·lícules gairebé poden ser tocades i fins i tot desprenen olors, alguns de més agradables que d’altres. I a la nova pel·lícula, el desig és una força tan intensa que empeny el seu protagonista a la jungla equatoriana a la recerca de l’ayahuasca, droga de la qual espera obtenir poders telepàtics amb què llegir la ment del jove que l’obsessiona.”Queer” està basada en la novel·la curta homònima que William S. Burroughs va escriure a principis dels 50, mentre estava en espera de judici per l’assassinat de Joan Vollmer, i que no es va publicar fins a 1985. Per escriure-la es va inspirar en la seva relació amb Adelbert Lewis Marker, un exmarine a qui va conèixer mentre estava a Ciutat de Mèxic, dedicat exclusivament a apaivagar el seu alcoholisme, la seva addicció a l’heroïna i la seva luxúria. Craig no comet l’error de personificar el Burroughs madur, aquell tipus de veu seca i actitud hostil que a partir dels 80 es va confirmar com a icona de la cultura pop. La seva versió és un tipus més jove, que encara no ha publicat la novel·la considerada oficialment la seva obra mestra (..) i que viu a mercè no només dels seus instints sinó també de la seva vulnerabilitat i el seu incorregible romanticisme. És una interpretació magnífica. Pel que fa a la pel·lícula, resulta molt menys efectiva des d’un punt de vista purament argumental que a l’hora d’enlluernar-nos amb algunes de les seves decisions estilístiques i filigranes formals (..).

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA A CATALUNYA:

Postal d’un amor desesperat, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: (..) El desig sexual i l’enamorament, que poden ser viscuts com una addicció, interessen Luca Guadagnino, director, entre altres pel·lícules, de “Jo soc l’amor” i la celebrada “Call me by your name”. El cineasta sicilià va llegir ‘Queer’ quan només tenia 17 anys (a finals dels últims vuitanta) i, segons ha explicat, l’impacte en ell ha durat prou per desitjar fer-ne una adaptació en què es fa palpable que, més que el desig de transgredir els límits del cos i de la ment obrint les portes de la percepció, l’atrau l’amor desesperat d’un home a qui s’escapa un amant que no el correspon. Seguint Burroughs, una cosa arriba a relacionar-se amb l’altra: un viatge a la selva peruana, per consumir-hi junts ayahuasca i sentir la fusió dels seus cossos, és l’últim intent per atrapar l’amant fugisser. De fet, també és un relat sobre la síndrome d’abstinència: Lee passa pel patiment de qui es “desenganxa” de l’heroïna i pel de les absències de l’amant. Allò que passa és que Guadagnino sembla representar-ho tot plegat com si fos un creador i a la vegada un espectador fascinat davant la seva pròpia fantasia visual. Tot i comptar amb un esforçat Daniel Craig, com si tots dos juguessin a destruir la mena de masculinitat que l’actor encarna fent de James Bond, Guadagnino resta a la superfície estetitzant d’una davallada als inferns, si bé hi ha moments de plaer i hi palpita un humor ‘queer’. Rodat el film als estudis de Cinecittà, no és una mala idea apel·lar a l’artifici per abordar una percepció alterada, en part també per la imaginació de l’enamorament. Però el decorat pot semblar una postal exòtica que busca la bellesa en la sordidesa.

Lluny de James Bond, Daniel Craig s’entrega al desig gai i l’experiència lisèrgica, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara’: (..) aquí el director italià subratlla l’essència marginal, obscura i fins i tot vergonyant de l’experiència queer abans que aquest concepte entrés a l’acadèmia i fos legitimat per les polítiques institucionals. En la primera part, el film avança impulsat pel desig sense excuses romàntiques de Lee i la seva obsessió pel jove Eugene (Drew Starkey), mentre evoca el cinema de Jean Cocteau i Wong Kar-wai, i la pintura d’Edward Hopper a l’hora de recrear l’estada del protagonista a Mèxic no des d’una vocació realista sinó des d’un artifici conscient que subratlla la perspectiva subjectiva i lligada al record d’un foraster que omple els espais amb la seva solitud anhelant. (..) La segona part del film entronca amb l’obsessió en aquest cas per l’experiència lisèrgica de les drogues, més enllà de la compulsió addictiva, que porta Lee a endinsar-se a la selva per tastar una substància en concret; un episodi carregat d’autoironia però que també permet al film canalitzar-se en una estructura més clàssica de procés d’autoconeixement i reconciliació amb un mateix. Aquí destaca la presència sempre impressionant de Lesley Manville, l’únic personatge femení significatiu en una pel·lícula que es recrea en atorgar a un grandiós Daniel Craig la llibertat per esplaiar-se en un paper als antípodes de l’arquetip de masculinitat hegemònica i rància per excel·lència que representa James Bond.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!