Club 7 Cinema

Nota sinòptica: En Thibaut és un director d’orquestra reconegut. Patint de leucèmia, busca un donant compatible per a un trasplantament de medul·la òssia. En assabentar-se que ell és un fill adoptiu, descobreix l’existència d’un germà gran al Nord. Aquest, un empleat modest, també és trombonista d’una banda de música municipal en procés de dissolució. Amb el teló de fons del tancament de l’única fàbrica del poble, la seva trobada marca l’inici d’una aventura fraternal, social i musical…

Sinopsi: En Thibaut Désormeaux, un dels directors d’orquestra amb més èxit de la seva generació, espera que la seva germana sigui un donant compatible de medul·la òssia per tractar una leucèmia que li progressa ràpidament. A la vista dels resultats de l’ADN i després d’enfrontar-se a la seva mare, no només descobreix que va ser adoptat, sinó que també té un germà petit, en Jimmy, igualment adoptat, però per una família modesta. Empleat d’un menjador escolar, en Jimmy toca a la banda de música local i fins i tot sembla tenir un talent fora del normal. Mentre està en remissió, en Thibaut decideix donar a en Jimmy l’oportunitat que mai va tenir de nodrir el seu do i ajudar la banda del poble a guanyar un concurs nacional.

FOTO (Caramel Films).

D’ Emmanuel COURCOL, “Por todo lo alto” / “En fanfare” / “L’Orchestra Stonata” / “The Marching Bang“

Amb: Benjamin Lavernhe (Thibaut Désormeaux), Pierre Lottin (Jimmy Lecoq), Sarah Suco (Sabrina), Jacques Bonnaffe (Gilbert Woszniak), Clémence Massart (Claudine), Anne Loiret (Claire), Mathilde Courcol-Rozes (Rose), Yvon Martin (Anthony), Isabelle Zanotti (Charlène), Nicolas Ducron (Yannick), Charlie Nelson (Jean-Claude), Marie-Jo Billet (Brigitte), Antonin Lartaud (Jérémy), Rémi Fransot (Jonathan), Johnny Montreuil (Gérald), Johnny Rasse (Kévin), Gabrielle Claeys (Justine).

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd.

Distribuïdores i estrena als cines, DE: Caramel Films, EE: 28.03.2025, DF: Diaphana, EF: 27.11.2024, DI: Movies Inspired, EI: 05.12.2024. Cines de referencia d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona).

Festival i premis: Canes 2024-Cannes Première | Sant Sebastià 2024-Perlak (Millor puntuació del públic a una pel·lícula en tota la història del festival) | Altres reconeixements.

FOTO (Caramel Films).

RECULL D’ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA A CATALUNYA:

Una fraternitat inesperada, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) No és que no pugui arribar a caure alguna llàgrima, però la pel·lícula, dirigida per Emmanuel Courcol, opta pel realisme social en introduir un burgès parisenc (interpretat amb elegància per Benjamin Lavernhe) en el context obrer del seu germà (..). // Encarnat amb franquesa i naturalitat per Pierre Lottin, també excel·lent fent de lladregot a “Quand vient l’automne”, el germà ‘pobre’ toca el trombó en una banda local que fa versions de temes populars. El director d’orquestra percep el talent i la sensibilitat musicals d’aquest germà fins aleshores desconegut. La música els uneix, però en certa manera també fa evident què els separa: la diferència de classe social, que, en la mesura que fa que no tothom tingui les mateixes oportunitats, ha determinat el lloc que ocupa la música en les seves vides respectives. // Tanmateix, hi ha una alegria popular, una fraternitat en la banda que fa que el director de música clàssica hi vulgui col·laborar, formar-ne part. Com també hi ha una fraternitat humana (més decisiva que la biològica) que vincula els dos germans creant-se una amistat inesperada. Aquesta pel·lícula humanista i amb consciència social evita tant com pot els clixés (tot i que potser el guió hi cau ..) i el sentimentalisme fàcil, si bé el final a ritme de ‘Bolero’ de Ravel fa massa explícita la voluntat de commoure. En tot cas, no deixa de ser una mostra d’un cinema comercial digne.

La pel·lícula que ha obtingut la nota del públic més alta de la història del Festival de Sant Sebastià, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara‘: (..) els responsables de “Por todo lo alto” (..) haurien pogut recórrer a les estratègies de la pel·lícula de bons sentiments que aposta per les solucions fàcils i imposa una reconciliació social a través de les emocions, i no de la política. Sense deixar de moure’s en l’esfera emotiva, el film perfila personatges complexos i creïbles, i evita el cofoisme pel que fa a les respectives lluites dels seus protagonistes. “Por todo lo alto” (..) ofereix un retrat realista del rol de les bandes musicals en l’estructura social i melòmana de tantes viles, una realitat aquí vigent al País Valencià; alhora, recull les lluites obreres al nord de França, territori en continu procés de desmantellament del teixit industrial. A tot plegat s’hi afegeix l’ús clau de la música, del jazz a la clàssica, tot i que és l”Emmenez-moi’ de Charlez Aznavour, himne a la llum entonat des de la grisor del nord, el tema que eleva la pel·lícula al seu moment més commovedor.

Coincidències de la vida, article de Guillem Terribas, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘: Ens trobem amb una sorprenent i agradable pel·lícula francesa que combina comèdia, amistat, música, fama i convivència. Tot plegat, un conjunt perfecte per gaudir d’un film elaborat amb gràcia i respecte cap a l’espectador. La trama aparentment sembla vista i repetitiva, una història plena de sorpreses i de mals entesos (..), // (..) Tots dos actors, tan Benjamin Lavernhe com Pierre Lottin, estan extraordinaris en el seus respectius personatges. // (..) Emmanuel Courcol explica molt bé aquesta meravellosa història que t’atrapa a mesura que es descobreixen els diferents entramats de la narració. Quan et penses que ho tens tot lligat, dona un tomb inesperat amb la intenció de fer més interessant la història que t’està explicant. Gràcies a la gran habilitat de Courcol per saltar de la comèdia a la tragèdia, fa que la trama tingui diverses trampes, que en un principi semblarien previsibles. Sap donar-li una dignitat a la història i no cau en recursos que podrien ser fàcils. Té un gran respecte a la intel·ligència de l’espectador. Controla molt bé el que vol explicar. Només recordar que aquesta pel·lícula es el darrer treball d’Emmanuel Courcol, que ha tingut una molt bona acollida tant de públic com de la crítica a França i va tenir set nominacions als Premis Cèsar. “Por todo lo alto”, té un final agradablement acceptable, encara que no es feliç, una vegada més no hi ha concessions a la història que ha volgut explicar-nos el seu director.

Escriu Bernat Salvà, al diari ‘El Punt Avui‘: Per fer-se a la idea de l’èxit que ha tingut a França ” Por todo lo alto”, va bé fer una ullada a la taquilla: 15 milions d’euros només a França. “El 47” frega els 4 milions a l’Estat espanyol i ja el considerem un gran èxit. La bona acollida s’ha fet extensiva en altres països europeus, i ha anat acompanyada de bones crítiques i d’un guardó molt apreciat al Festival de Sant Sebastià, el premi del Públic. Està protagonitzada per dos germans bessons separats de petits (els actors Benjamin Lavernhe i Pierre Lottin) que han estat adoptats per famílies de classes socials molt diferents. Un pateix leucèmia i la recerca d’un donant els fa retrobar-se. La música, per a la qual tenen un talent heretat genèticament, servirà per unir-los, però també els pot separar. És el text amb què arranca l’entrevista a Emmanuel Courcol: “Els espectadors demanen un cinema de temàtiques socials”.

FOTO (Caramel Films).

RESSÓ DE LA PROJECCIÓ DEL FILM A CANES 2024:

Jan Lumholdt, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: Dos germans molt diferents estableixen un llaç a través de la música, el riure i les llàgrimes a l’arquetípica cinta del francès Emmanuel Courcol dedicada a alegrar l’espectador.

***

FOTO DE L’APUNT : ©Thibault Grabherr – CARAMEL FILMS.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!