Club 7 Cinema

L’Antonio ha de tornar a Écija, després de molt de temps. És Setmana Santa. Allà es retroba amb la seva família i amb el seu germà bessó Javier que té una discapacitat física i necessita la seva ajuda. L’Antonio haurà d’encarar aquesta situació i enfrontar-se a una difícil decisió: quedar-se i ajudar els seus o tornar a la vida que s’ha forjat fora: Aquesta és la sinopsi de “Por donde pasa el silencio”, òpera prima de Sandra Romero, basat en el seu propi curtmetratge de l’any 2020 (premiat al Festival de Màlaga).

Enllaços: IMDB, Filmaffinity.

Festival: Festival de Sant Sebastià 2024 – Nous Directors.

Distribuïdores i estrena als cines, DE: BTeam. EE: 29.11.2024.

Crítiques publicades quan s’ha estrenat a Catalunya:

Una família infeliç a la seva manera, Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) És un film físic, amb la càmera pròxima als cossos, i traspua una naturalitat i fins una sinceritat que el singularitzen, malgrat que Romero, com consta en els crèdits, ha hagut de passar per laboratoris de guió. Hi ha la família però, amb una intenció social, també els amics: joves amb treballs mal pagats, enganxats a l’alcohol i la droga, atrapats sense esperança en un poble de Sevilla.

La família com a infern quotidià, Ignasi Franch, al diari ‘Ara‘: Tornar a casa no acostuma a ser una experiència agradable quan ets el protagonista d’un drama familiar. “Por donde pasa el silencio”, primer llargmetratge com a directora de Sandra Romero, tracta de la visita d’un home en la trentena al seu germà bessó amb greus problemes de salut. El perfil del malalt anticipa que no estem davant d’un drama social bonàs i condescendent, sinó d’una altra cosa (..). El film inclou escenes extraordinàriament incòmodes en què els intèrprets professionals i no professionals (els tres germans protagonistes ho són a la vida real) assalten l’audiència amb els seus retrets apassionats. Romero dimensiona el treball actoral com un aspecte central d’aquest relat que s’explica a través del llenguatge de la ficció, però que mira d’alimentar-se de vincles i dolors de la vida real. (..) Una dura escenificació de la impotència col·lectiva a l’hora de cuidar i de cuidar-se, d’un cert campi qui pugui (a)social per esguardar amb abatiment.

Tornar, partir o quedar-se, Quim Casas, al diari ‘El Periódico‘: (..) té alguns dels defectes del cine observacional, en què de vegades l’estricta contemplació dels esdeveniments, sense veritable conflicte dramàtic, preval en l’esdevenir del relat. Però alhora és un film que exposa amb solidesa frecs i decisions en el si d’una mateixa família: les divergències generacionals o les diferències en la forma de vida a la ciutat i en el medi rural. El film parteix d’un curt previ de la directora amb els mateixos actors. (..) El dilema és senzill: el protagonista, ungit d’una considerable culpabilitat, ha de decidir entre quedar-se al poble, sobretot davant les necessitats del seu germà, o tornar a la zona de confort que ha construït en un altre lloc, allunyat d’aquells que estima però dels quals ha desitjat escapar-se.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!