Club 7 Cinema

De Carlos MARQUÉS-MARCET, “Polvo serán” / “They will be dust”. Producció: Catalunya (Lastor Media), Suïssa (Alina Film*), Itàlia (Kino produzioni*), amb el suport de l’ICAA, l’ICEC, MOVISTAR+. Guió: Carlos Marqués-Marcet, Clara Roquet, Coral Cruz. Música: Maria Arnal. Coreografia: La Veronal. Amb Ángela Molina, Alfredo Castro, Mònica Almirall, Oriol Genís, Manuela Biedermann, Valeria Scheilen.

Sinopsi: Després de rebre el diagnòstic d’un tumor cerebral incurable, la Claudia decideix emprendre el seu últim viatge a Suïssa. Allà podrà decidir com i quan acabar amb la seva vida gràcies a l’ajuda d’una associació de suïcidi assistit. En Flavio, que no s’ha separat mai d’ella en més de quaranta anys, decideix unir-se a aquest viatge sense retorn. La Violeta, mentrestant, esdevé mediadora involuntària entre els seus pares i tot allò que deixen enrere, a la vegada que intenta trobar el seu lloc en aquesta història.

Tràiler:

Informació: Drama musical. «De l’amor a la mort a través de la comèdia, el drama, la música, la dansa… en aquesta barreja de gèneres, el musical tindrà la funció de permetre apropar-nos a aquestes complexes emocions i al forat insondable de la mort allà on les paraules no arriben, expressat a través del cos i de la música. Les coreografies estan plantejades no com una pausa de la narració, sinó com una manera de fer avançar la pel·lícula mitjançant l’exploració dels personatges des d’un altre angle», explica Carlos Marqués-Marcet, el director de “10.000KM” (Audiovisual451). El director de “10.000 KM” i “Els dies que vindran” indica que no és una pel·lícula que tracti sobre l’eutanàsia o la mort assistida, tot i que el tema hi té una gran presència. “El film no és temàtic ni és activista”, sinó que “intenta confrontar com és mirar de prop la pròpia mort”. De fet, part de la pel·lícula se centra en el moment de la decisió de morir, els dubtes i les angoixes, però també, afegeix, els moments absurds i còmics. El cineasta no té la intenció de fer un altre drama sobre el dol i la mort que ja “s’ha vist moltes vegades. Per a mi tenia més a veure en confrontar una cosa tan estranya que és deixar d’existir un mateix o deixar d’existir d’aquesta forma”. En aquest context, també hi apareixen escenes còmiques i absurdes. (Diari de Barcelona). Rodada a Barcelona, els Alps italians i Suïssa.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Cineuropa (esp).

Algunes veus:

Que se mueran los novios, article de Guillem Terribas, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘: (..) la darrera pel·lícula de Marquès-Marcet torna a explicar una entranyable història d’amor. La llarga relació d’una parella que s’han estimat sempre i que han creat una família. Una història d’amor que ha d’arribar al final, abans d’hora, per culpa d’una malaltia de la dona. En aquest cas, la parella està formada pels veterans actors Angela Molina i Alfredo Castro, que estan molt convincents en els seus respectius papers, tant que han obtingut el Premi Especial d’interpretació en el passat Festival de Cinema de Valladolid. Els dos actors fan creïble aquesta història escrita pel mateix Marqués-Marcet amb la col·laboració de l’habitual companya de guió Clara Roquet i, també, de Coral Cruz. La pel·lícula està narrada a la manera d’un musical. Hi ha diversos fragments en què els actors canten i expliquen la història, els sentiments o el que hi ha el seu entorn, com si fos un musical. Aquest fet sorprèn en un principi, però està tan ben fet i estan tan ben col·locats aquests moments musicals que l’espectador de seguida se’ls fa seus i els accepta com a part de la història i la manera d’explicar-la. En aquesta història d’amor i de mort, hi ha moments delirants, sorprenents i altres amb sentit d’humor negre, extraordinaris. Memorable el dinar familiar per celebrar un segon casament de la parella protagonista. Una vegada més, Carlos Marqués-Marcet ens ha sabut explicar una història molt actual, una història de moments complicats de la vida, però sobretot, sobretot una gran història d’amor.

Ens convertirem en pols, però enamorada?, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) La parella de “Polvo serán” no la formen uns amants que, com els d’algunes grans històries d’amor literàries, no poden estar junts perquè la seva passió (adúltera o en contra d’interessos familiars) atempta contra la norma social. Claudia i Flavio han compartit molts anys, tenen fills i també han treballat junts: són una actriu teatral (immensa Ángela Molina, amb les empremtes de la vida al rostre) i un director (Alfredo Castro). No voldrien morir, sinó seguir vivint fent teatre. La dona, però, pateix una malaltia terminal i ell creu que no pot viure sense ella: acorden morir junts assistits en una clínica suïssa. Es pot representar ‘realment’ la mort? Després de transitar pel realisme, amb “10.000 km” i “Els dies que vindran”, Marques-Marcet s’ho deu haver plantejat. D’aquí, extrema l’artifici, renuncia al naturalisme, representa la mort sense simular la realitat. I, fent-s’hi present la veu i la música de la gran Maria Arnal, s’acosta al musical (el màxim artifici) amb la participació de La Veronal. Tot la fa una pel·lícula audaç i sorprenent. Claudio i Flavio afronten la mort com si fessin teatre fins al final, on s’hi fa present que, morint sempre sols encara que sigui en companyia, ens convertirem en pols: una altra cosa és que sigui enamorada.

Qui està disposat a morir al costat de la persona estimada?, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara‘: Carlos Marques-Marcet transcendeix a ‘Polvo serán’ el debat del suïcidi assistit en un magnífic musical de petit format sobre l’amor i la mort. (..) una Ángela Molina de bellesa immortal (..) un Alfredo Castro insuperable (..) “Polvo serán” aborda un dels temes que marquen la temporada cinematogràfica: el dret a una mort digna. Però Carlos Marques-Marcet transcendeix el debat sociopolític sobre les cures pal·liatives o el suïcidi assistit per inscriure el seu film en un territori més artísticament estimulant. I arma un insòlit musical de petit format al voltant del que suposa per a una parella afrontar plegats una mort voluntària. Entre els molts encerts de la nova pel·lícula del director d’Els dies que vindran es troba crear un musical amb personalitat pròpia que s’escapa dels models comercials dominants. A més, la dimensió musical en el film emergeix de forma orgànica i progressiva a través de la protagonista, una diva del teatre que està constantment posant-se en escena i que alhora experimenta el seu camí cap a la mort des d’un vessant més fantasiós. La Veronal l’acompanyen en un seguit de coreografies marca de la casa, capaços d’integrar els moviments repetitius i circulars de les nostres danses de la mort amb l’esplendor geomètrica de Busby Berkeley. Tot plegat amb la música intimista d’eteris ressons funeraris composta per Maria Arnal. (..) Una de les propostes més gratificants del cinema recent, “Polvo serán”, apel·la a una forma de romanticisme que ja no s’estila sense idealitzar-lo. Els crèdits finals deixen clar per què del magnífic sonet de Quevedo que inspira el títol només apareix la meitat de l’últim vers.

Entrevistes:

Carlos Marques-Marcet: “No parlo de la mort, sinó de com volem viure i morir”. Bernat Salvà [BS] entrevista el director [CMM], al diari ‘El Punt Avui‘: BS: Ha dit que pensa molt en la mort? Què en treu? CMM: En trec ser una persona molt vitalista i enamorat de la vida, precisament. Vivim sovint pensant en el futur, en què passarà, i no som conseqüents, vivim com si no ens haguéssim de morir mai. (..)  Jo crec que, almenys en el meu cas, aprendre a viure és aprendre l’aquí i l’ara, ser aquí i ara tota l’estona. Aquest és el repte, i pensar en la mort ajuda molt a això, a ser aquí, ser-hi ara i estar present. Jo crec que per això ens ha quedat una pel·lícula molt vitalista. No parlo de la mort, sinó de pensar com volem viure i com volem morir, de la mort com una part d’aquesta vida. BS: La pel·lícula se centra en la protagonista, però també en l’entorn i com l’afecta la mort. CMM:  Sí, per mi era molt important. Nosaltres quan ens plantegem fer pel·lícules no és per parlar d’un tema determinat. Després veuen la pel·lícula i diuen que és sobre la mort assistida, però no va d’aquest tema. El debat de com volem morir és important, però per mi també és molt interessant reflexionar com aquestes decisions afecten la gent, i sobretot és important no jutjar-ho. No es tracta de dir si això està bé o està malament, sinó de com ho gestionem. (..) Per preparar la pel·lícula vam treballar amb moltes associacions i la gent de Dignitas ens va obrir casa seva. (..) No és una clínica, són gent que es dedica a la qüestió legal i fer pressió perquè les lleis de mort digna s’aprovin a altres països del món. També ajuden gent que hi va. Se centren en els drets individuals, ells no es fiquen en el fet de si està bé o no fer-ho. En la pel·lícula partim del fet que està bé el dret (..) Per mi era molt important que la pel·lícula no banalitzi el tema del suïcidi, perquè em sembla molt seriós, i a l’inrevés, d’alguna manera poder plantejar el tema, quan a algú li venen aquests pensaments de no continuar vivint, en comptes de dir: “No, no, no pensis en això!” La pel·lícula d’alguna manera no pren posició en res del que està passant, però és molt bonic quan veus que la gent que l’està veient acaba al bar, prenent un cafè o una cervesa, i discutint sobre tot això. La pel·lícula crea aquest espai, sense judici, on poder mirar i que generi conversa. BS: La pel·lícula té força humor negre. Per què? CMM:  Perquè és molt còmic. Realment el dol, deixar algú, és un procés molt trist i dolorós, igual que costa una ruptura de parella. Però aquesta situació no té res a veure. Provoca un altre tipus de sentiment que és únic i que no veus tant al cine, perquè en realitat té a veure amb l’angoixa existencial, amb com deixo de ser aquí. És difícil d’imaginar i és molt còmic. Veus documentals de mort assistida i, en el moment de decidir el dia, tothom riu, diuen que tal dia no poden perquè han quedat amb no sé qui… És realment estrany, i aquest humor, per mi, no tenia a veure mai amb el fet d’alleugerir, sinó amb el fet de potenciar la situació i mostrar com n’és, d’estrany, confrontar això. I d’aquí també neix la part musical de la pel·lícula. En el procés de creació de la pel·lícula, allà on costava molt posar paraules, apareixia la música (..). BS: L’humor té un efecte semblant en la música, en el cinema? CMM:  Sí, i el que provoca no és tant alleugerir, sinó intensificar. Jo crec que ens porta a un altre lloc, no dilueix la situació tràgica, sinó que ens fa comprendre la tragèdia des d’un altre lloc. La música ens permet gaudir la bellesa del que és tràgic. I l’humor intensifica el que és tràgic i el que és tràgic intensifica l’humor (..). BS: (..) CMM: (..) La pel·lícula no va de la malaltia, ens semblava molt interessant de posar-la en un segon pla. És una cosa que provoca una decisió, però està completament fora de càmera. Per a nosaltres era important que el personatge estigués en plenes facultats i pogués confrontar aquest moment, des d’un altre lloc. BS: Què aportava el llenguatge de la dansa contemporània a la pel·lícula? CMM: Durant el procés, decidim fer un musical i ens plantegem com fer-ho. Els musicals clàssics dels cinquanta, de Vincente Minnelli, Charles Walters, Stanley Donen… eren en una altra escala, impossible de replicar aquí. Però m’agraden molt els inicis del musical, quan s’ho estaven inventant. El que van fer és mirar a Broadway, era el moment del pas del mut a sonor, i van anar allà i van xuclar tot aquell talent. Jo no tenia uns referents per fer això i vaig mirar en les arts escèniques, que és on he trobat plaers estètics més grans els últims anys. I va ser mirar allà i trobar Maria Arnal, La Veronal… Vaig veure molt clar què podien aportar La Veronal, perquè tenen una manera de treballar que fan arribar molt l’emoció des d’allò formal, des del dibuix. Evidentment, són intèrprets que estan posant la seva emoció, no ho pots evitar perquè al final és el teu cos, però tenen una part molt formal que distanciava molt. És com entrar en un univers paral·lel, com una versió de la realitat ultrareal que posa en relleu aquesta estranyesa. També té un sentit de l’humor des de l’estranyesa i de l’absurd. Era una manera de construir a partir d’aquest grup de ballarins, d’aquesta mena de cor grec, que va apareixent al llarg de la pel·lícula, i construir amb el llenguatge del cos. Jo crec que la dansa té una capacitat de ser molt específica i a la vegada indeterminada en el significat, s’obre a moltes interpretacions (..).

Carlos Marques-Marcet: “Penso en la mort cada dia des dels set anys”. Xavi Serra [XS] parla amb Carlos Marques-Marcet [CMM], al diari ‘Ara‘: XS: Com va sorgir el desig de parlar sobre la mort? CMM: Suposo que després d’explorar el començament de la vida aEls dies que vindran volíem mirar com era el final. Jo penso en la mort cada dia des dels set anys, i pensar en la mort em fa ser més vitalista i em recorda la importància d’estar present en l’aquí i l’ara (..) XS: A la pel·lícula, en realitat, el dret a la mort digna és un debat superat. De fet, vas un pas més enllà i planteges una situació en què el desig de morir d’un home pot resultar fins i tot antipàtic. CMM:  La meva manera de fer cinema polític és crear realitat, normalitzar certes tendències socials i aleshores qüestionar-les. Que estiguis a favor del dret a la mort assistida no significa que ho vulguis fer. La gent de les associacions de mort assistida ja ho diu, que ells mateixos no saben si ho farien. La qüestió és tenir-hi el dret. Si decidim tantes coses importants de la vida, per què no això? XS: Un dels grans temes del film és com la decisió dels pares sacseja la relació amb els fills. CMM:  Sí. Més enllà del dret a la mort digna, la qüestió és com gestionem la mort en comunitat en aquesta societat capitalista tan centrada en els drets individuals. Volíem posar això davant l’espectador, però sense jutjar. Hi ha gent que té reaccions molt viscerals a un personatge o l’altre. Però els personatges són això, un joc de posicions morals i ètiques enfrontades que l’espectador ha de navegar sense donar-hi respostes. Qui té raó? Jo no ho sé. No és una pel·lícula de personatges que aprenen dels errors, sinó una cosa més directa, com la vida mateixa, on moltes vegades no aprenem res, repetim els mateixos errors i al final s’acaba. XS: I com va ser el teu treball amb Maria Arnal, que ha creat la música? CMM:  Ha sigut fascinant. Normalment, la música es treballa després, però aquí necessitàvem la música abans per assajar tots els números musicals. Teníem clar que no volíem la típica música de musical, sinó una que connectés amb un lloc ancestral, que deixés espai per a les coreografies i mirés al futur. I buscant l’essència de la vida, que és l’alè i el batec del cor, vam decidir fer una banda sonora que fos només veu i percussió. A més, la Maria fa molt temps que treballa la veu com a instrument i la té samplejada en un instrument. Així pot cantar mentre s’acompanya a ella mateixa en un joc de ‘mise en abyme’ molt divertit (..).

Carlos Marques-Marcet: “Penso en la mort dos o tres cops al dia”. Nando Salvà [NS], amb el director [CMM], al diari ‘El Periódico‘: NS: “Polvo serán” parla sobre la mort, però, a diferència de tantes altres pel·lícules que també ho fan, no recorre ni a la tristesa ni al melodrama. ¿Per què la vehicula a través de números musicals i de dansa? CMM: No és una pel·lícula trista perquè no se centra en el dolor causat per la pèrdua o en el dol, sinó que sobretot parla de com resulta d’estrany per a una persona afrontar el procés de deixar d’existir, especialment si es tracta d’un procés voluntari que implica certa logística. La pel·lícula, a més, utilitza la mort per reflexionar sobre com ens relacionem els uns amb els altres, i per explorar el terreny en què l’amor es confon amb la dependència, que pot resultar molt tòxica però també molt bonica. Vaig sentir que la música i la dansa podien ser instruments idonis per acostar-me a temes tan immunes a explicacions racionals com aquests. NS: El títol de la pel·lícula està tret d’un poema de Francisco de Quevedo… CMM: L’art del barroc en general va ser com una guia espiritual a l’hora de fer-la. Quevedo va ser un creador increïble, la seva poesia metafísica i humorística és d’una grandesa incommensurable, i això contrasta de manera molt interessant amb les deplorables idees que ell tenia sobre el poder, el govern i la religió. També em va inspirar aquest gènere pictòric tant del barroc conegut com a vanitas, bodegons i naturaleses mortes on cranis i esquelets apareixien entre flors i peces de fruita per ressaltar la rellevància de la mort en la vida. En aquella època, parlar de la mort no costava tant com ara (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!