Club 7 Cinema

La vida de Partènope des del seu naixement, a la dècada de 1950, fins a l’actualitat. Una epopeia femenina sense heroisme però apassionada per la llibertat, per Nàpols i per l’amor. Els amors veritables, indescriptibles o de curta durada que et condemnen al dolor però et fan tornar a començar. L’estiu perfecte a Capri per a una joventut despreocupada malgrat un horitzó sense esperança. Al voltant de Partènope, els napolitans. Escrutats, estimats, desil·lusionats i plens de vida, als quals seguim en les seves derives malenconioses, les seves tràgiques ironies i els seus moments de desànim. La vida pot ser molt llarga, memorable o normal. El pas del temps ofereix tot el repertori de sentiments. I allà, al fons, a prop i lluny, aquesta ciutat indefinible, Nàpols, que encisa, encanta, crida, riu i ens pot fer mal: així és la sinopsi del fenomen cinematogràfic italià de l’any,  “Parthenope” / “Partenope”, de Paolo SORRENTINO (que, a Catalunya, s’ha estrenat en VOSC, per Nadal).

(Nota: aquest apunt l’he escrit escoltant cançons napolitanes..)

Informació: A la mitologia grega, Partènope és una sirena que donà nom inicialment a la ciutat posteriorment anomenada Nàpols.

Nota sinòptica (llarga): La vida de Partènope , la dona que porta el nom de la seva ciutat, no és ni una sirena ni una criatura mitològica. Des del seu naixement l’any 1950 fins a l’actualitat. La seva llarga vida reflecteix plenament la riquesa de l’existència humana: la lleugeresa de la joventut i la seva decadència, la bellesa clàssica i les seves transformacions inexorables, amors vans i impossibles, idil·lis lleugers i passions vertiginoses, petons nocturns a l’illa de Capri, llampecs d’alegria i continuïtat, patiment, pares reals i inventats, finals i nous inicis. Acompanyats per una multitud de personatges formats per homes i dones retratats amb precisió i amor, els seguim a través de les seves onades de malenconia i les seves decepcions, la seva impaciència i la seva desesperació, i la seva angoixa davant la idea de no riure mai més d’un dandi que ensopega i cau sobre una vorera. El pas del temps, el més autèntic dels amants, fa de teló de fons d’aquesta història, amb la ciutat de Nàpols que t’encisa i t’encanta, que crida i riu, i que sap fer mal.

Amb Celeste Dalla Porta, Stefania Sandrelli, Luisa Ranieri, Silvio Orlando, Isabella Ferrari, Gary Oldman, Silvia Degrandi, Lorenzo Gleijeses.

Vídeo: Tast. Altres tràilers: VOSE, VOSF.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.

Festival: Canes 2024 – Competició.

ALGUNES REACCIONS A LA PROJECCIÓ DEL FILM AL FESTIVAL DE CANES:

Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatal.net’: (..) ‘Parthenope’ és un ampul·lós i solemne llargmetratge de Sorrentino (..). Sorrentino plasma l’esclat de la bellesa femenina, un ideal de dona, una dona desitjada per tothom però inassequible a ningú. D’altra banda, una vida marcada per la tragèdia familiar d’un germà suïcida. Una pel·lícula farcida de reflexions, disquisicions, sentències i aforismes, tics habituals en el cinema ambiciós i melancòlic de Sorrentino. Tenim grans moments de cinema, seqüències grandiloqüents i una inventiva desfermada, a part d’una fascinació i delectació innegable per la mostració de la preciosa actriu Celeste Dalla Porta (..).

Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’ -avançat a Facebook-: Som a Nàpols, territori Sorrentino, a una casa a la vora del mar. És un palau aristocràtic vell, decadent, tan anacrònic com la carrossa versallesca que està guardada en un racó de l’estança. En aquest món hi haurà un part i l’alcalde anuncia que serà una nena i que tindrà nom de sirena: Pathenope. En aquest punt d’arrencada Sorrentino mostra les cartes, la sirena serà l’encarnació de la bellesa i estarà destinada a convertir-se en una deessa. Pathernope travessarà uns quants anys de la història de Nàpols, però la societat napolitana que es mostrarà no serà ni la de la Camorra, ni la dels seus carrers bulliciosos, sinó un altre Nàpols situat davant del blau del mar, en què tot ens remet a una certa idea de bellesa. Pathernope serà la noia bella que vol encarnar un cert ideal femení, vist des d’una perspectiva masculina. La noia bella és filmada al ralenti, exhibeix vestits de Saint Laurent i es mou per un món en què tot està meticulosament cuidat, en què cap vestit té ni una arruga i on els nois també són querubins. Sorrentino mostra aquesta idea d’una Itàlia presonera de la bellesa, com si el paisatge engendrés cossos esvelts. Una pel·lícula en què els actors -tret de Stephania Sandrelli i Silvio Orlando- no interpreten, sinó que posen com si fossin a la passarel·la. Estem davant de la mateixa visió d’Itàlia que fa anys va ser tan grata al Bernardo Bertolucci de “Bellesa Robada” o al Luca Guadadigno de “Call me by your name”. A diferència de Bertolucci o Guadadigno, la mirada d’anunci Versace no és una mirada forastera, sinó que vol ser profundament napolitana, indagant fins i tot l’inconscient del lloc. Sorrentino entra en un Nàpols marcat pels seus rituals i en intentar atrapar, com si fos un antropòleg, aquest món sent la temptació cap a allò grotesc, com a element clau del seu estil. El que és grotesc li serveix per abraçar, com altres vegades, una certa mirada felliniana mal digerida i ens mostra un coit al·legòric entre el nord i el sud italià a la recerca d’una fusió impossible o inspecciona el miracle rossellinià trivialitzant-lo a partir del coit entre un bisbe i la protagonista davant les restes de San Genaro. Sorrentino fa avançar la pel·lícula per acumulació, intentant robar sempre la bellesa de la protagonista fins a estereotipar-la. Pel camí sorgeix la moralitat de la faula en què la dona deixa de ser bella, abandona tota temptació de la maternitat, assumeix la vida des de la soledat i deixa la pretensió artística per iniciar una carrera universitària com a antropòloga. (..) En Sorrentino parteix del seu etern debat entre el bell i el grotesc per acabar buscant un camí de redempció de fort arrelament catòlic. Un deliri.

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: (..) procliu a passejar sense rumb és la protagonista de la setena ficció amb la qual Paolo Sorrentino competeix per la Palma d’Or, “Parténope”. El director italià la contempla al llarg de set dècades, de 1950 al 2023, i la utilitza com a símbol de la seva pròpia ciutat natal, Nàpols, una criatura bella, frívola, perduda, determinada i inexplicable. És, doncs, el mateix concepte que ja va tractar amb gran habilitat a “La gran bellesa” (2013) per retre homenatge a Roma. Però, a diferència del que passava amb el personatge principal d’aquella pel·lícula (..) l’heroïna de “Parténope” no és un personatge de carn i os. I, tot i que plena d’esdeveniments, la seva trajectòria vital sembla ser sobretot l’excusa que Sorrentino troba per anar acumulant escenes dissenyades partint del seu gust per l’amanerament estilístic, la posada en escena solemne i la imatgeria decadent, grotesca i kitsch; i algunes d’aquestes escenes resulten realment aclaparadores, però en un metratge de 136 minuts hi caben massa que ni de lluny aconsegueixen provocar aquest efecte.

Diego Batlle,a la crítica per a ‘Micropsia’: Al director italià sempre li han fascinat qüestions com la joventut i la vellesa, la bellesa i la degradació i, en aquesta història ambientada a la seva Nàpols sobretot entre el 1968 i el 1975 (hi ha un pròleg el 1950 i un epíleg el 2023), la protagonista absoluta és Parthenope (Celeste Dalla Porta), una dona tan atractiva que genera efectes devastadors entre els qui l’envolten o se n’enamoren. (..) Un insofrible Gary Oldman (com el cèlebre escriptor John Cheever) i la sempre esplèndida Stefania Sandrelli (com la Parthenope a l’actualitat) completen el repartiment central d’un film on tot és bonic (des dels primers plans de l’heroïna fins als exteriors de Nàpols i la zona de Capri), però alhora l’interès es va esvaint entre diàlegs maldestres, conflictes subratllats i una solemnitat que tot ho contamina. Bastant banal i buida, “Parthenope” (..) troba la seva arbitrarietat final en la inclusió de no una sinó dues escenes de seguidors del Napoli celebrant l’scudetto del 2023 després que diversos personatges diguessin coses horribles sobre la ciutat. Som a l’univers de Sorrentino i, ja sabem, els capricis autorals estan a l’ordre del dia.

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: La insultant bellesa de la Partènope, protagonista del film “Parthenope” de Paolo Sorrentino, és un mur tan càlid i temptador com opac. (..) Sorrentino torna a la seva ciutat, sí, però ja no és per escriure una emotiva carta d’amor a Nàpols com a l’autobiogràfica “Va ser la mà de Déu” (2021), sinó per examinar el problema de la bellesa que encarna Celeste Dalla Porta, actriu debutant d’una fotogènia increïble que el director italià filma amb un esteticisme exacerbat que frega l’anunci de perfum. Ni el germà de la noia és immune a l’atractiu que desperta en els homes, i la tragèdia que anuncia aquest desig prohibit marca l’existència de la protagonista, que buscarà respostes en l’antropologia, a la qual dedicarà una brillant carrera acadèmica. No hi ha molta més trama a “Parthenope”: més que l’evolució d’un personatge, Sorrentino està interessat a filmar Porta en escenes que van del sublim al grotesc i del grotesc al ridícul. L’aparició de John Cheever –interpretat per Gary Oldman– aporta un grapat d’aforismes enginyosos (..), però no deixa de ser un ‘cameo’ sobredimensionat i prescindible (..). En què pensa, Sorrentino, al convertir la Partènope en una presència ornamental de la seva pròpia pel·lícula? Tampoc ho sabrem mai.

Sergi Sánchez, a Facebook: A partir de l’erràtic i el digressiu Paolo Sorrentino ha construït tota una poètica. “Parthenope” és a la ciutat de Nàpols el que “La gran bellesa” era a la de Roma. (..)“Parthenope” és el contraplà poètic a la més realista “La mà de Déu”, pel·lícula explícitament autobiogràfica en què Sorrentino examinava la seva infància i joventut napolitanes. Aquí, segons confessava a “Variety”, volia evocar “la seva infància perduda”, aquella que no va poder viure, i aquesta relació amor-odi, amb una ciutat de la qual se sent proper i alhora de la qual s’ha volgut allunyar. Aquesta contradicció forma part del personatge, sotmès a un vaivé de distàncies que perjudica la consistència dramàtica de la pel·lícula. Sorrentino, que en el pitjor dels casos peca d’autoindulgència, no sap distingir el gra de la palla, i alguns episodis de la vida de Parthenope -l’aparició d’un ridícul John Cheever, encarnat per Gary Oldman, o un llarguíssim capítol eclesiàstic- fellinià- estan ficats amb calçador.

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) Aquesta explotació corporal [del cos de la dona] es manifesta d’una manera escandalosa a “Parthenope”, la nova pel·lícula de Paolo Sorrentino, que es recrea en el cos de la jove actriu (..) en una nova exploració del director napolità en el no-res camuflada amb cites d’escriptors (i fins la presència com a personatge de John Cheever encarnat per Gary Oldman) i amb laments sobre la desesperació de la joventut. Una altra cosa que s’hi detecta és com la marca Yves Saint Laurent, amb el seu actual director creatiu Anthony Vaccarelo, ha desembarcat en el món del cinema. Després d’”Emilia Pérez”, de Jacques Audiard, i “The Schrouds”, de David Croneneberg, aquest és el tercer film presentat a Canes amb participació en la producció de Yves Saint Laurent. I això es nota: hi ha molts de moments en què sembla un anunci publicitari de moda.

Altres reaccions (només enllaços).- Didies Péron, crònica per a ‘Libération’, en què remarca: El cineasta italià torna per setena vegada en competició amb una enorme maquinària sobre la vida dels rics i poderosos, amb estètica publicitària i cofinançat per un gran dissenyador de moda, enfitant-nos amb la idea que els benestants també tenen una ànima. Davide Abbatescianni, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: El llargmetratge menys reeixit de Paolo Sorrentino és tècnicament impecable però narrativament fràgil. Peter Bradshaw, a la ressenya per a ‘The Guardian’ li posa 2 estrelles sobre 5 i en remarca: La protagonista és víctima de la seva pròpia bellesa en aquest exercici de creació d’imatges lànguidíssimes que és massa presumida per permetre qualsevol inversió emocional.

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA DE LA PEL·LÍCULA A CATALUNYA:

Oda a la bellesa i la joventut, crítica de Desirée de Fez, al diari ‘El Periódico‘: Paolo Sorrentino dedica “Parthenope” a tres temes essencials en la seva filmografia: la joventut, la bellesa i Nàpols. Aquesta vegada, amb una dona, Parthenope (Celeste Dalla Porta), com a personatge en qui es troben les tres coses. Es diu com antigament la ciutat italiana i té la superioritat moral de la joventut i una bellesa de la qual ningú es pot escapar (..). El director de “La gran bellesa” (2013) converteix en vinyetes excessives i exultants diversos moments de la vida de la protagonista, en els quals lidia amb l’autodescobriment, el desig, la mort, la culpa i, sobretot, la recerca de la identitat quan els altres n’hi han atribuït una, la de diva (així es dirigeixen a ella), per ser bonica, jove i silenciosa. És innegable la bellesa plàstica de “Parthenope”, una cosa essencial en Sorrentino. L’exuberància dels escenaris, l’atractiu dels personatges (exquisits o grotescos), l’estranya i fascinant manera de compondre el pla, de disposar els personatges, de sublimar-hi la quotidianitat. Hi ha a la pel·lícula moments d’una bellesa indiscutible i eufòrica. Ara bé, la manera que té Sorrentino d’explicar la protagonista, moltes vegades des de la mirada de l’altre, en un punt es desenfoca i es torna capritxosa. (..) És difícil entendre els vaivens de Parthenope i el misteri que la ronda no aconsegueix per justificar-los.

La gran bellesa de la Nàpols de Sorrentino: ‘Parthenope’, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara‘: (..) El director vol retre homenatge a la seva ciutat d’origen a través d’una dona que no desperta altra cosa que passions fatals i adoracions contínues per la seva bellesa. Ens queda clar com és d’atractiva Parthenope per com la filma Sorrentino, per la manera que se subratlla a través de l’actitud dels personatges masculins i les situacions argumentals, i per com s’hi insisteix a través dels diàlegs, fins al punt que la protagonista queda reduïda a un arquetip projectat per una mirada masculina rància. Conscient en part d’aquest problema, a partir d’un moment la noia emprèn una carrera universitària perquè quedi clar que també és intel·ligent. La càmera la segueix objectivant com un fetitxe eròtic, i de fet Parthenope enlluerna pels seus resultats acadèmics amb la mateixa facilitat amb què sedueix pel seu atractiu físic, sense que el personatge esdevingui persona fins al final de la pel·lícula, quan l’encarna una madura Stefania Sandrelli. Més que una carta d’amor a una de les ciutats més fascinants de la Mediterrània, “Parthenope” desprèn l’estètica carregosa, desgastada i buida de la publicitat de grans marques.

Anunci publicitari a Nàpols, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) si en la pel·lícula anterior Nàpols és un decorat que sembla una postal amb Maradona al fons, en aquesta hi ha una estètica d’anunci publicitari que depèn d’una mena de desfilada de models vestits per la marca Yves Saint-Laurent, que participa en la producció a través del seu dissenyador artístic Anthony Vaccarello. Interpretada per Celeste Dalla Porta, sotmesa a una mirada absolutament fetitxista, Parthenope neix el 1950 i bona part del film transcorre a principi dels últims setanta, quan ella és aquesta jove bella, misteriosa i desitjada que no fa cas a ningú que vol seduir-la. Mentre ella es passeja amb un mig somriure, se senten grans frases sobre grans temes (la solemnitat de Sorrentino) en grans escenaris sovint amb vistes al mar: fins hi apareix l’escriptor John Cheever (Gary Oldman) per dir alguna sentència. Amb una tragèdia pel mig, Parthenope decideix estudiar antropologia: aleshores també és la més intel·ligent. En aquesta nova exploració del director napolità en el no-res, potser la presència final de Stefania Sandrelli aporta una mica d’autenticitat.

L’inconscient mític de Nàpols, article d’Àngel Quintana al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’.

ENTREVISTES:

Paolo Sorrentino: “Detesto el rigor, m’agrada el cinema excessiu, incoherent i caòtic”. En Xavi Serra [XS] entrevista el cineasta [PS], al diari ‘Ara‘: XS: Sempre murri i encantador, Paolo Sorrentino (Nàpols, 1970) s’endú la premsa al petit balcó de la seva habitació de l’Hotel Maria Cristina de Sant Sebastià per fumar-se un puro mentre respon les preguntes amb posat indulgent de bon vivant. El director italià més aclamat dels últims anys estrena aquest dimecres “Parthenope”, recorregut per la vida d’una dona de bellesa sobrenatural (la debutant Celeste Dalla Porta) amb qui Sorrentino diu que té en comú “la passió per la llibertat, per l’erotisme, la seducció, la malenconia de la vida i les ganes de llançar-se als braços del futur”. “I la bellesa, esclar”, afegeix fent broma. (..) PS: (..) “Parthenope” no és una història sobre la bellesa, o no només sobre la bellesa, sinó sobre una dona que recorda tot el que ha sigut important a la seva vida. I això, per a mi, són sempre els moments d’il·lusió i desil·lusió, els amors perduts, els moments de deixar-se anar i els de tornar a ser responsable per créixer. (..) XS: Partènope és una sirena mitològica, símbol de Nàpols. ¿La bellesa de la protagonista és també la de la ciutat? PS: Hi ha un gran escriptor italià, Giuseppe Pontiggia, que deia que no hi ha res més ocult que el que és evident. I tant Nàpols com la Partènope es mostren a tothom però amaguen un gran misteri. Això és el que fa que aquesta història i aquesta dona siguin fascinants. XS: És la seva segona pel·lícula consecutiva sobre Nàpols. PS: No ben bé. A Va ser la mà de Déu, Nàpols hi apareix a conseqüència de mostrar els escenaris de la meva infància, però no era una pel·lícula sobre Nàpols. A “Parthenope” sí que parlo sobre el que conec, sento i imagino sobre Nàpols, però ja n’hi ha prou. S’ha acabat, és l’última vegada. XS: Un personatge del film és una gran diva del cinema italià amb una relació ambivalent amb Nàpols. S’ha inspirat en Sofia Loren? PS: No, no conec prou la seva biografia. Sempre que es parla d’una gran actriu i diva napolitana es pensa en Sofia Loren, però jo volia parlar d’una gran actriu que, com molts napolitans, ha marxat de Nàpols i ha tingut èxit, però que després hi manté una relació conflictiva, amb la ciutat. (..) XS: El seu cinema s’ha ocupat de la bellesa, però també de la lletjor. Què pot retratar millor el cinema, la bellesa o la lletjor? PS: Abans de res, per a mi no és molt important si una pel·lícula és bella o lletja, o si parla de la bellesa o de la lletjor. El que importa en una pel·lícula és si és vital o moribunda. Potser visc en l’època equivocada, perquè estan molt de moda les pel·lícules moribundes. XS: Per exemple? PS: No em facis dir noms… Però en el cinema actual hi ha una obsessió per les pel·lícules rigoroses i jo detesto el rigor. El rigor és una forma de raquitisme. I per això vaig poc al cinema, perquè està ple de pel·lícules raquítiques. A mi m’agraden les pel·lícules excessives, grans, incoherents, que divaguen, caòtiques… I tot això s’està perdent. (..) XS: I quins són els seus referents, doncs? PS: Fellini i Scorsese. I punt (..).

Gary Oldman: “Vaig ser alcohòlic durant molts anys i això em va convertir en algú horrible”. Nando Salvà [NS] parla amb l’actor [GO], al diari ‘El Periódico‘: NS: ¿Com es va gestar la seva presència en el repartiment de Parthenope? GO:  Va ser un cas d’admiració mútua. Jo estava de visita en un festival de cine a Itàlia, a la Costa Amalfitana, i un periodista em va preguntar si hi havia algun director en concret amb qui m’agradaria treballar. “Paolo Sorrentino», vaig respondre sense dubtar; m’encanten les seves pel·lícules. Poc després, vaig rebre un mail de Paolo. “He sentit que ets un seguidor del meu treball, i jo ho soc del teu», em deia. “Estic treballant en la meva nova pel·lícula, ¿t’agradaria interpretar-hi un paper petit?». Li vaig contestar que sí, és clar. Hauria interpretat qualsevol personatge per a ell, fins una estàtua o un gos. Qualsevol. (..) NS: ¿Recorda algun moment de la seva carrera en què no es divertís? GO: Vaig ser alcohòlic durant molts anys, i va ser una època horrible. Fa gairebé tres dècades que estic sobri, i si al seu dia no m’hagués proposat deixar-ho no seria aquí, hauria mort fa temps. Va ser un període molt autodestructiu, ple de nits passades en companyia del minibar d’una habitació d’hotel. NS: ¿El va ajudar l’alcohol a ficar-se en la pell d’un personatge? GO: Hi ha artistes que tenen una visió romàntica de la beguda i les drogues, i que diuen que treballen millor sota la seva influència. A mi l’alcohol em va convertir en algú horrible. Per mi, això són mentides (..). NS: Després de tot aquest temps, ¿li costa mantenir-se lluny de la beguda? GO: En absolut. No em fixo en les tanques publicitàries que anuncien vodka, i en els sopars especials puc servir vi a tots els altres comensals sense sentir la necessitat de fer un glop. Soc molt feliç. NS: El 1997 va dirigir “Los golpes de la vida”. ¿Té previst tornar a posar-se darrere de la càmera? GO: Tinc un projecte de llargmetratge centrat en els inicis del cine. Necessito 30 milions de dòlars, però de moment només m’ofereixen a tot estirar la meitat d’aquests diners per rodar-lo. Com a actor, en el passat vaig treballar en rodatges en què els directors van haver de fer malabarismes per acabar la pel·lícula perquè els diners no els arribaven, i sé quant es pateix. Ja estic gran per posar-me en aquest tipus de situacions. NS: Parlant de jubilar-se, ¿ho ha pensat seriosament? GO: Per descomptat, i algun dia ho faré. M’agrada el que faig, però també m’agrada la fotografia, per exemple. Em falten molts llibres per llegir i moltes altres coses per fer abans d’anar-me’n a la tomba.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!