Club 7 Cinema

Sinopsi de “Parenostre“, de Manuel Huerga: El llegat polític de Jordi Pujol va quedar en entredit arran de la confessió sobre el seu delicte fiscal. Una llarga trajectòria com a activista, com a President i com a patriarca d’una família que va concentrar poder i influència durant dècades. “Parenostre” és una història de pecats i penitències, de pares i fills, de poder i abús de poder, a l’ombra d’una de les figures més importants de la història contemporània de Catalunya (Minoria Absoluta).

En aquest blog, també:

Fitxa de la pel·lícula.

Articles d’altri sobre el film:

La caiguda del mite, article de Guillem Terribas, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘: (..) L’any 2010 ja va fer un telefilm sobre Jordi Pujol amb el títol de
“Jordi Pujol, vuitanta anys”. Manuel Huerga estrena ara una nova experiència sobre aquest personatge tan important dels darrers anys de la Història de Catalunya anomenat Jordi Pujol i Soley, i ho fa amb una història escrita per un conegut historiador i periodista, que coneix bé el mitjà audiovisual com és Toni Soler. // Acompanyats per uns actors de primera línia, aquest tàndem ens proposen una revisió i reflexió sobre com un personatge tan estimat i admirat pot esdevenir una persona despreciada i arraconada per la mateixa societat que l’ha adorat i votat durant molts anys perquè sigui la persona que presideixi Catalunya. // “Parenostre” comença durant la celebració de la tercera victòria per majoria l’any 1988, de Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat de Catalunya. En aquell moment estava a dalt de tot de la seva popularitat i no hi havia ningú que li pogués fer ombra, ni en Maragall!. D’una manera molt didàctica i a través d’anar endavant i enrere amb el temps, que no molesta ans al contrari ens va situant, veurem com Pujol va creant el personatge, com es va realitzant com a líder, com s’ha compromès amb Catalunya, però també com a fill d’una família molt benestant, que coneix a una noia que l’estima fins a les darreres conseqüències i que durant tot el matrimoni ha estat sempre el seu costat, però també controlant els interessos familiars i, sobretot, dels fills. També veurem com les coses es compliquen i tota aquella vida “controlada” no ho està tant i veurem com el comissari Villarejo ja en feia de les seves. Veurem l’ambició dels fills i ell, en Pujol, no controlant la situació entre altres coses perquè durant cada any la família ha estat arraconada pel seu servei a Catalunya, retret que li fa diverses vegades la seva dona Marta Ferrusola. // Són curioses les imatges de la vida quotidiana, de les celebracions, de les trobades familiars. En Pujol se’l veu la major part de les vegades assegut en un racó, en una butaca llegint La Vanguardia i la Marta preparant el dinar, col·locant la taula i posant ordre en les diverses discussions de la “mainada”. // Josep M. Pou no imita a Pujol en la parla i poc en els gestos, però és convincent en el personatge que interpreta d’un pro-hom, d’un polític que ha “estat” important i necessari i que el final de la seva vida viu una decadència no prevista i que el pot portar a l’oblit. // La resta dels actors, com Carme Sansa en el paper de Marta Ferrusola, està molt convincent i el manté durant tota la història. Pere Arquillué, perfecte fent de Jordi Pujol Ferrusola, el col·leccionista de cotxes i de moltes més coses… David Selvas, té un petit paper, però interessant, fent de President Mas. Molt interessants els breus personatges de Mn. Ballarin, interpretat per Lluís Soler i el del Rei Juan Carlos, que el broda l’actor Alberto San Juan. // La pel·lícula s’ha realitzat utilitzant les darreres tècniques audiovisuals, imatges sobreposades i transparències per mostrar els diferents espais, tant interiors com els exteriors del film. Per una banda, li donen una agilitat i més comprensió en la narració, però per l’altra es nota que són imatges “falses”. // “Parenostre” pot ser un primer esborrany, cal recordar que la majoria dels personatges encara son vius, d’una història que amb els temps es podrà explicar amb més detalls i amb més coneixement. També la distància, els anys, la faran més realista. De moment, comencem per aquest interessant document, sobre un fet que va canviar el pensament de molta gent.

La benvinguda normalitat d’un film sobre Jordi Pujol, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara‘: “Parenostre” vol oferir un retrat introspectiu d’una figura que acaba malbaratant el seu propi llegat històric. La pel·lícula sobre Jordi Pujol escrita per Toni Soler i dirigida per Manuel Huerga respon a la voluntat de fer un cinema polític propi abans que te’l facin els altres. “Parenostre” se centra en com la publicació l’any 2014 a ‘El Mundo’ de la notícia sobre els comptes de la família Pujol a Andorra va alterar la imatge pública de qui va ser president de la Generalitat. El film pretén donar una visió de conjunt del cas, sense oblidar el paper de les clavegueres de l’estat espanyol en l’assumpte, però des de la perspectiva del protagonista i el seu entorn. Més propera al drama de cambra familiar que al fresc històric, un dels grans encerts de ‘Parenostre’ rau en la tria de Josep Maria Pou com a protagonista. (..) // El film entronca amb una tradició europea, (..) d’un cinema polític que aborda els seus protagonistes des d’un vessant més introspectiu i psicològic. Però no acaba de trobar l’equilibri de to entre un cert respecte a la figura històrica de Pujol i la visió més propera a la farsa dels actes d’alguns dels fills. Ni tampoc entre el retrat del present i el ressò del passat a través d’uns ‘flash-backs’ en excés telefílmics. (..) Tot i això, “Parenostre” s’inscriu en aquest moment feliç d’un cinema català que creu en la seva pròpia normalitat, en aquest cas des de la convicció que la proposta arribarà a un públic ampli i atiarà la conversa sobre quina és la petjada de Jordi Pujol en la nostra història recent.

“Tothom sabia que en Pujol hi havia gat amagat”, article d’en Xavi Serra, al diari ‘Ara‘: (..) A “Parenostre”, (..) Huerga i Soler aborden des de la ficció la caiguda en desgràcia de Pujol i la seva família, però no amb intenció documental ni periodística sinó com una oportunitat per explorar la complexitat i contradiccions d’un personatge quasi inabastable (..). // Per al guionista del film –i també productor amb Minoria Absoluta–, “la clau de volta” del personatge està en l’escena que imagina una trobada entre Pujol i mossèn Ballarín, “una persona que estimava a Pujol i, a la vegada, èticament exigent” que li recorda al polític la facilitat amb què es pot confondre “si l’ambició serveix al país o el país serveix a l’ambició”. O, en paraules de Soler, com “l’idealisme porta Pujol a pensar que el millor per a Catalunya és que ell mani”. La seva caiguda, admet el guionista, té una dimensió “tràgica” en el sentit que “es va dedicar en cor i ànima a un objectiu que ell mateix posa en perill perquè el poder genera una sensació d’impunitat”. // (..) El primer rodatge en plató virtual. L’altra decisió agosarada de “Parenostre” és rodar tota la pel·lícula en estudi amb els fons recreats digitalment sobre una pantalla de croma, un sistema més habitual en ‘blockbusters’ de fantasia que en drames realistes de cambra. “És la primera pel·lícula rodada al 100% en un plató virtual a l’estat espanyol”, defensa amb orgull Huerga, que volia evitar que la pel·lícula tingués un aspecte convencional (..). //  L’artifici es fa evident en l’escena final, quan l’escenari digital comença a desaparèixer a mesura que Pujol es vesteix i es prepara per marxar d’una casa que va despullant la seva naturalesa virtual. Hi ha una certa coherència de forma i fons en el gest: el desmuntatge d’una construcció artificial com a metàfora de la demolició de la imatge i el llegat de Pujol (..) // Per a Huerga, rodar “Parenostre” ha tingut un significat especial, però no perquè fos afecte al protagonista sinó perquè el 2010, amb motiu del 80è aniversari de Jordi Pujol, va filmar un documental al voltant d’una llarga conversa entre el polític i Miquel Calçada (“Jordi Pujol, 80 anys”). Evidentment, entre les dues obres hi ha una gran distància pel que fa a la mirada sobre el personatge. “En aquesta ocasió es tracta d’una revisió del mite –diu–. Jo no el vaig votar mai, eh? Tothom sabia que en Pujol hi havia gat amagat. Però és normal, quan fa 23 anys que estàs en el poder et creus impune”.

Toni Soler: “Pujol té moltes capes, reduir-lo als fets del 2014 seria fer molt curt”. Al diari ‘El Punt Avui‘, en Bernat Salvà [BS] entrevista el guionista i coproductor del film, Toni Soler [TS]. BS: Com Jordi Pujol, Toni Soler (Figueres, 1965) té també moltes capes. Una d’elles, molt abans de crear populars programes d’humor de TV3 com ‘Polònia’ o ‘Està passant’, era la de cronista al Parlament de Catalunya a principis dels 1990, per als diaris ‘Avui’ i ‘El Observador’. En aquell temps va tenir ocasió de veure de prop i conèixer l’aleshores president de Catalunya. Més de tres dècades després, aborda la figura de Pujol com a guionista i productor de “Parenostre” (..). Manuel Huerga dirigeix aquest film que, encara que parla d’un calvari, s’estrena per Setmana Santa “per casualitat”. // (..)  BS: Però de qui ha estat l’espurna inicial d’aquesta pel·lícula? TS: Meva. Pensàvem idees i jo vaig dir que el gran tema que hi ha a Catalunya és en Pujol. No el ‘cas Pujol’, només, sinó la figura de Jordi Pujol. I això va ser fa cinc anys, el 2020 (..). BS: Deu conèixer personalment Jordi Pujol, perquè feia de periodista al Parlament fa 25 anys. TS: L’he vist en múltiples rodes de premsa, al Parlament, en viatges oficials… Qualsevol informador polític de Catalunya ha d’estar d’acord que és una figura fascinant. I això, combinat amb l’enorme influència i poder que ha tingut a Catalunya i la dimensió de la seva, entre cometes, ‘baixada als inferns’ el 2014, fan que sigui un personatge molt interessant. Però és un personatge que té moltes capes i està bé explicar-les totes, perquè en el cas de Pujol, reduir-lo als fets del 2014 seria quedar-se molt curt i quedar molt coix en el retrat del personatge. I, per tant, jo creia que aquesta pel·lícula era una oportunitat no només per explicar, en part, el Procés, explicar la relació Catalunya-Espanya, explicar com actua l’Estat quan se sent amenaçat, sinó també per explicar el model de gestió i de lideratge de Jordi Pujol i explicar també, a través del seu passat, les diverses capes del personatge. (..) BS: Però el títol no és casual. TS: El títol no, perquè hi ha una connotació religiosa, però també una de familiar. I jo crec que, sense entendre la dinàmica familiar, és molt complicat entendre la figura de Pujol i tot el que va passar. La veritat és que trobo que el títol li va com anell al dit. (..) BS: Surt diverses vegades a la pel·lícula que Pujol va posar Catalunya davant fins i tot de la seva família. Això és clau per entendre la seva figura? És un gran patriota? TS: Jo crec que Pujol és un patriota, però tots els patriotismes, com tots els idealismes, tenen una part d’egoisme subjacent, d’egolatria subjacent. L’idealisme exacerbat et pot portar a pensar que el millor per al país o per al col·lectiu és el millor per a tu, i viceversa. I en el cas de Pujol jo crec que en un cert moment va arribar a pensar que el més important per a Catalunya era que ell manés, tenia Catalunya al cap i tal. No és tan estrany que els polítics pretenguin identificar-se amb el país que governen. No és privatiu de Jordi Pujol. Però jo crec que Pujol és evident que ha jugat a identificar-se amb el país, a identificar el seu govern o el seu partit amb el país, i és clar, això té riscos, perquè si les coses van malament, aleshores és tot el país qui en rep les conseqüències. Però hi ha molts altres polítics que han caigut en el mateix defecte, i de vegades són els més idealistes. Això ens indica que les coses bones poden derivar en dolentes, i les dolentes poden derivar en bones. És difícil identificar el bé i el mal en política. (..) BS: La pel·lícula parla de fets més o menys coneguts. El que fa original la pel·lícula és la perspectiva, el punt de vista familiar, íntim. TS: Sí, era l’element que ens podia fer que la pel·lícula fos atractiva, poder mirar pel forat del pany. Hem intentat documentar-nos molt, llegir tot el que s’havia de llegir al respecte, i després omplir els forats que ens dona la realitat amb ficció probable. (..) BS: Té una trajectòria coneguda en els programes d’humor. Crida l’atenció la seriositat de la proposta. TS: Jo crec que hi ha dos o tres moments amb humor. Tampoc soc un humorista, jo. He fet programes d’humor, crec que se’m dona bé. L’humor a vegades és una eina collonuda, però de vegades fa nosa. Jo no tenia cap gana de fer ara una pel·lícula d’humor. Tenia ganes de fer una pel·lícula d’un altre tipus. Jo també tinc diverses capes, com el Pujol. BS: A Catalunya coneixem més bé Pujol, òbviament. Penseu que la pel·lícula pot ajudar a conèixer-lo i a saber tot el que va passar fora de Catalunya? TS: Espero que sí, o que almenys desperti la curiositat de la gent. Amb “Parenostre” no n’hi ha prou per conèixer la vida de Pujol. Però és un primer pas, jo crec, perquè la gent pugui entendre que el que va passar el 2014 no és una cosa que floreix espontàniament, sinó que té unes causes, algunes remotes, i d’altres més pròximes, més conjunturals, com és el Procés independentista i tot això, i també els tripijocs financers de Convergència Democràtica. I en el cas de Pujol hi ha tota la seva biografia que ens dona moltes pistes de per què va passar el que va passar. Jo espero que la gent surti al cinema preguntant-se qui va ser Pujol per a mi? Qui va ser Pujol per a nosaltres? Perquè és una pregunta que ha quedat sense resposta i és estrany amb l’omnipresència que va tenir el personatge. I m’agradaria que la pel·lícula contribuís a aquest debat (..).

Apunt a Facebook, de Judith Vives Bellalta: La pel·lícula parla de la caiguda en desgràcia de Jordi Pujol després que es descobrís l’afer de la deixa de l’avi i els capitals d’Andorra. No explica res que no sapiguem. Si no se sap res del tema, no ajuda a entendre’l. // Dit això, alguns apunts a favor i en contra. // A favor: //  Que en Pou i la resta d’actors no s’assemblin als personatges reals, sinó que intentin recrear-los des d’un altre punt que no sigui la mera imitació. Això és el que més m’ha agradat, de lluny. // Algunes escenes com la trobada amb mossèn Ballarín; el Pujol vell demanant perdó al jove; el paper de l’hemèrit i del Villarejo (que no deixa cap lloc a dubtes sobre el paper de l’Estat). // En contra: // La posada en escena amb recreació digital de tots els escenaris, lletja a matar. Però lletja de veritat. Lletgíssima. // I com a conclusió, el gran dubte:// Què pretén aquesta pel·lícula? //  Com a drama (o sainet) polític no explica res que no sapiguem, i tampoc em queda clar el posicionament respecte a Pujol. El salva o el condemna? El ridiculitza o el dignifica? //  No sé si aquesta ambigüitat li escau a una pel·lícula d’aquest tema. Qualsevol se la pot fer seva o atacar-la a mida. Tothom content i/o tothom descontent. //  Potser ens falta distància històrica per parlar de segons què. O potser és que ens falta valor.

Amén, article del no especialista en cinema Sergi Mas, al diari ‘El Periódico‘: (..) La direcció de Manuel Huerga és bastant impecable, perquè ha resolt bé el 90% de l’acció que s’ha desenvolupat en un plató amb un croma, el quadre d’actors i actrius que encarnen els membres de la família Pujol resulta excel·lent, en especial en el més que acreditat Josep Maria Pou i Carme Sansa, que interpreten el president i Marta Ferrusola. Pou ha fet del president una brillant fotocòpia, sense imitacions, ni exagerant tos ni rasperes que podrien haver acostat el personatge a l’astracanada… Un parell d’amics em van qüestionar si el to de la pel·lícula era proindependentista. Per a mi no ho és, sinó que és tant correcte com net i em va fer l’efecte que des del guió Toni Soler no pren partit sobre els fets, de manera que la pel·li resulta molt descriptiva. Un surt del cine i pensa que poc ens imaginàvem que aquell reporter enfadat del ‘Sense títol’ (Tv3, 1997) creixeria professionalment d’una manera tan notòria.

Una lectura superficial d’una tragèdia col·lectiva, article d’Ot Bou Costa, a ‘Vilaweb‘: El film “Parenostre” (..) té tots els números de la rifa per a rebre de valent per una cosa i la contrària. Rebrà, previsiblement, perquè emblanqueix la figura del president Jordi Pujol, i rebrà perquè en retrata l’ombra de la corrupció, l’ensulsiada moral. El sol anunci de l’estrena ja ha suscitat retrets de banda i banda. La flaca del film, tanmateix, no és ni l’una cosa ni l’altra, sinó que li manca gosadia per a construir una versió pròpia de la història. Se li nota pertot arreu que mira d’evitar l’acusació de film opositor i la de film partidari, i el guió ho resol amb la recerca d’un equilibri matemàtic que el condemna a una lectura superficial. I la història de Pujol no ho és gens, de superficial. // Cal reconèixer a Huerga i a Soler una gosadia prèvia: la de fer un film sobre Pujol. El procés, el cas Pujol o el cas Palau són matèria artística de primer ordre i, en canvi, en aquest país, el cinema polític sobre la història recent –més enllà de la guerra i de la dictadura– ha travessat fins ara un desert àrid difícil de justificar. Fer ficció de les històries que han sacsejat l’ètica nacional té un punt de valentia innegable (..). // El problema de “Parenostre” és que, una volta presa la decisió de llançar-se a la piscina, s’hi llança amb flotador. S’endinsa en una qüestió espinosa i apassionant però no s’arrisca; furga en una ferida que encara és ben oberta –amb tot el dret de fer-ho–, però espera sortir-ne sa i estalvi. Mira de cenyir-se a les escenes conegudes o imaginades per tothom (..) Les converses no tenen gaire profunditat, són una crossa sovint robòtica per a fer avançar la trama. Hi ha una tendència precipitada a la metàfora fàcil, a la referència habitual (..) // El contrapès de tot això és Josep Maria Pou, que fa una interpretació memorable del president Pujol. Pou aconsegueix una fita complicadíssima: encarnar un home que resulta extraordinàriament familiar per a qualsevol espectador i, sense assemblar-s’hi gens ni mica, fer-lo creïble de bon començament (..) // La dificultat de narrar Pujol s’assembla molt a la dificultat que ell mateix troba, a la vida real, per a justificar-se. L’única manera de fer-ho de debò és abordant a fons el conflicte nacional i l’impacte psicològic que ha tingut, per a ell i per a tothom (..) // Un film biogràfic que enfoca el moment concret de la caiguda pública de Pujol difícilment podrà superar la superficialitat d’un documentari sobre la confessió o sobre l’operació Catalunya. El drama familiar dels Pujol és un retall de la història moderna del país, i aquesta història, a “Parenostre”, no té prou centralitat. El cas Pujol no és un cas personal: és una tragèdia col·lectiva que es mereix els 314 minuts de “Novecento”.

‘Parenostre’, article d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) El patiment i la penitència d’un catòlic, cosa que deu tenir a veure amb un títol amb altres possibles connotacions. El messiànic Pujol va voler ser com un pare per als catalans? A costa de ser un pare absent per als seus fills, alguns dels quals han fet de les seves? Tampoc no deu ser per res que el film recordi que Mas, en saber-se dels comptes andorrans, va reconèixer Pujol com el seu “pare polític” mentre Ferrusola (Carme Sansa) el veia com un traïdor. En un moment del film, Pujol va a Gósol per confessar-se amb mossèn Ballarín, que li pregunta: “Has fet tot això que diuen?” La resposta: “He fet coses mal fetes i he permès fer-ne.” El mossèn li diu que així, doncs, és bo que pateixi pels seus pecats. Pujol clama que tot ho ha fet pel país. Ballarín (Lluís Soler) replica, fumant un Montecristo, que també pel poder i pels calés. Pujol s’emprenya (“Tu què saps? He hagut d’embrutar-me, tenir la valentia de pecar.”). I el seu amic l’absol. Com ho fan part dels catalans? Tot ho va fer per quina mena de país?.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!