Club 7 Cinema

Tres germanes, l’edat de les quals varia des dels 7 anys de la petita fins als 15 de la gran, viuen pràcticament soles ja que la seva mare desapareix durant llargs períodes sense donar explicacions. Quan els serveis socials demanen una visita oficial per aclarir la situació, la filla gran Laura es dirigeix ​​a Hanna, que acaba de conèixer per casualitat, i li proposa fer-se passar per la seva mare. Aquesta és la sinopsi de “Paradise is burning” / “Il Paradiso Brucia”, de Mika Gustafson.

Amb Bianca Delbravo, Dilvin Asaad, Safira Mossberg, Ida Engvoll, Mitja Siren, Marta Oldenburg.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Festivals i premis: Mostra de Venècia 2023 – Orizzonti, Premi a la Millor Direcció | Festival D’A 2024 – Talents.

Articles publicats ran de l’estrena del film a Catalunya.

¿Hi ha infants que viuen més feliços sense adults?, crítica d’Eulàlia Iglesias al diari ‘Ara’: La infància sense pares com a possible paradís autogestionat i fràgil és un imaginari que compta amb pocs però coneguts referents cinematogràfics (..).  Aquí són tres germanes entre els 6 i els 16 anys, la Steffi (Safira Mossberg), la Mira (Dilvin Asaad) i la Laura (Bianca Delbravo), amb la mare absent, que tiren endavant soles un estiu en què aquesta ‘llibertat’ sembla jugar a favor seu. Gustafson adopta l’estil naturalista i vibrant propi del cinema dels Dardenne amb un plus d’encant juvenil per transmetre la sororitat entre les tres nenes i alhora perfilar la individualitat de cadascuna amb els seus propis trets generacionals. Hi ha una energia en brut i una poètica úniques en aquest grup de menors tirant endavant soles en la vida, sense les constriccions del món adult. (..) En aquests films es viu sempre una mateixa tensió alhora estètica i dramàtica: fins a quin punt s’aguantarà la possibilitat d’un univers infantil sense implicació adulta i de quina manera la resolució de tot plegat pot contradir el plantejament inicial. Gustafson se’n surt prou bé d’aquest dilema final.

Tres germanes soles, crítica de Núria Vidal a ‘Filmtopia’: (..) aquest delicat i emocionant film suec és una mica més. És la història d’una solidaritat a prova de tots els problemes, d’una complicitat que durarà tota la vida, i de l’alegria i el dolor que es combinen en el fet de créixer. (..) La directora resumeix molt bé el que els passa a aquestes tres germanes: “Es tracta de mudar de pell, del temps que va canviant. Es tracta de deixar alguna cosa enrere necessàriament per passar a una nova etapa i també conservar els records que mai no deixaràs, els que portaràs amb tu, orgullosament, la resta de la vida”. (..) La pel·lícula no explica els seus records [dels guionistes Mika Gusfason i Alexander Öhrstrand ], però si narra vivències típiques dels entorns obrers dels afores d’una gran ciutat sueca en el temps de la seva infància i adolescència: les relacions amb les amigues, la necessitat de reivindicar el propi espai, els llocs que solien freqüentar. (..) Comèdia agredolça, cinema social, el film es mou entre l’humor i el dolor, en un ambient càlid d’estiu suec. Podríem dir que aquest és un estiu amb la Laura, la Mila i la Steffi, l’estiu en què les seves vides van canviar, l’estiu en què es van veure obligades a créixer. Totes tres són actrius no professionals, trobades a l’atzar. Potser per això els seus personatges són tan creïbles. (..) La química entre elles és la que crea la màgia d’un film a mig camí entre la lluminositat ruïnosa de “The Florida Project” de Sean Baker i la trista malenconia de “Nadie sabe” de Hirokazu Koreeda.

Judith Vives Batalla, a Facebook: (..) El punt de partida recorda al de “Nadie sabe”, de Hirokazu Koreeda, però aviat en la pel·lícula de Gustafson es pot veure que la intenció de la directora va cap a una altra banda, on la denúncia social queda en segon terme i es prioritza el relat emocional i la posada en escena moderna i esteticista. En aquest sentit, ‘Paradise is burning’ s’acosta més als universos femenins que habiten al cinema de Sofia Coppola que no pas al realisme social i de denúncia. No deixa de sorprendre, no obstant, que una història de marginalitat com aquesta ens arribi de Suècia, potser desvetllant les ombres dels països que imaginem socialment exemplars. Les protagonistes del film, tres actrius no professionals, i en especial la germana gran, interpretada per Bianca Delbravo, aporten frescor i carisma a aquesta pel·lícula que intenta mostrar el viatge emocional d’una adolescent que lluita conservar un fals paradís domèstic al preu que sigui al mateix temps que experimenta la seva pròpia descoberta del món.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!