Club 7 Cinema

Tinc previst de veure “Pacifiction”, d’Albert Serra, el dimarts 6 de setembre, en VOSC, al Truffaut de Girona; però el dia de l’estrena és avui i avui se’n publiquen les crítiques. Així doncs, en poso ara els enllaços amb els textos publicats -i hi afegeixo l’enllaç amb els apunts de Canes 2022-. Finalment no l’he pogut veure fins el 30.12.2022, dia en què, un cop vista, en trio fragments:

Àngel Quintana, a El Punt Avui: Quan l’infern eclipsa el paradís. El cinema d’Albert Serra sempre ha parlat dels mites. La majoria provenien de la literatura i alguns de la religió, però tots els mites filmats partien d’una figura humana i tots mantenien la seva dignitat, fins i tot hi havia un clar humanisme en la seva observació. Pacifiction també parla d’un mite però molt més genèric, més abstracte, el mite del paradís perdut. Tot té a veure amb aquell paradís terrestre del qual Déu va expulsar les criatures (..) El gest resulta extremament perillós perquè la mort del paradís implica l’emergència de l’infern, acompanyat de les tenebres. El vell humanisme dels mites obre les portes a un cert nihilisme (..) El prefecte de l’Estat intueix que alguna cosa terrible està a punt de passar, però no pot fer res per aturar-ho. La imatge del submarí que acull les meuques és l’element narratiu fonamental d’una intriga que desafia les lleis de la versemblança. Serra parteix d’un despropòsit i utilitza el seu humor àcid per crear una trama que atrapa, sedueix i inquieta (..) Pacifiction acaba convertint-se en una crònica lúcida del nostre temps, un temps en el qual han desaparegut tots els paradisos perduts (..)

Àngel Quintana, full de sala del Cinema Truffaut: L’altra cara del paradís perdut. (..) Pacifiction pot semblar, a primera instància, una pel·lícula més narrativa que les obres anteriors d’Albert
Serra. Pot ser vista com un camí cap a una certa intriga, però Serra ho redueix tot a l’absurd. El “Macguffin” de la trama són unes proves nuclears que tenen un punt de delirant, com si fossin part d’una gran broma encaminada a desarticular les lleis de la versemblança i desarmar a l’espectador. (..) Serra parteix d’un despropòsit, però els aires tenebrosos de l’atmosfera s’apoderen de la pantalla. Els nombrosos zombis que pul·lulen a la nit del Pacífic són cada vegada més espectrals. Els sons ressonen anunciant alguna cosa estranya. Les conspiracions no cessen. La barbaritat porta a l’horror i aquest acaba reflectint moltes coses sobre l’estat del nostre món (..)

Eulàlia Iglesias, al diari Ara: Cinc estrelles per a “Pacifiction”, el viatge d’Albert Serra al fons de la nit del colonialisme. La Polinèsia del nou llargmetratge d’Albert Serra ja no és aquell paradís oceànic que va fascinar Gauguin, Aurora Bertrana o F.W. Murnau i Robert Flaherty (..) De Roller és el primer protagonista de ficció que crea Albert Serra després de revisar figures llegendàries o històriques com el Quixot, els Reis d’Orient, Giacomo Casanova, Dràcula i Lluís XIV. Com tots ells, més que un personatge de psicologia individualitzada, l’alt comissari personifica els valors d’una època en decadència. Abillat amb una jaqueta blanca a tall d’uniforme arquetípic de diplomàtic, el francès encarna les estratègies i els mals del colonialisme occidental, el cantó fosc d’una civilització disposada a destruir fins a l’últim racó del paradís (..)

Joan Millaret Valls, a Cinemacatalà.net: El sopor dels llimbs. (..) vindria a ser un thriller polític però, en mans d’Albert Serra, això es transforma en un ambigu format de paròdia desacomplexada i imprevisible sobre la presència francesa a la Polinèsia (..) La geopolítica queda reduïda, així, a borratxeres i balls de pista en un nightclub. La degradació de la política, així com l’imaginari exòtic i tropical del Pacífic, es veu tot filtrat per una atmosfera etílica, somnolent, letàrgica. Tenim una pel·lícula que es desenvolupa, de fet, en una espècie de llimb, una idea vaga de paradís, com entre dos mons. Ens trobem en un reialme ressacós, entregat a l’ociositat i la desídia, tot presidit per un clima de sopor general. Hi ha una evocació com de mons estancats, atmosferes de retenció, emanacions, d’alguna manera, d’obres del novel·lista Joseph Conrad com “Un vagabund a les illes” o “La follia d’Almayer”, portada al cinema per Chantal Akerman el 2011 (..)

Resson de Canes 2022: Albert Serra i Lukas Dhont enlairen la competició i Flaix d’urgència: primeres reaccions a “Pacifiction”, d’Albert Serra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!