Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: “On eres quan hi eres?”, de Jana Montllor Blanes
El documental On eres quan hi eres? (2025), de Jana Montllor, proposa aquest doble viatge: un pare i una filla que van de vacances a Mallorca, però també el d’una cineasta a la recerca del seu pare / Una obra extremadament personal en què les imatges efímeres i desenfocades adquireixen un gran protagonisme, guiades sempre per la veu en ‘off’ de la Jana. Una veu que reflexiona sobre l’absència, que es fa preguntes sabent que probablement no n’obtindrà les respostes.
Articles publicats:
Viatge a través del mar i la memòria buscant Ovidi, article de Bernat Salvà, al diari El Punt Avui:
Un viatge de vacances que van fer Ovidi Montllor i la seva filla Jana és el punt de partida del documental “On eres quan hi eres?” , dirigit per Jana Montllor, que arriba avui als cinemes. “És un viatge que tinc mitificat –explica Jana Montllor–, però, a més, per a mi té una cosa molt interessant, que és que li vaig fer l’única foto meva. I el fet d’haver-la perdut donava el tret de sortida a aquest viatge, a buscar aquesta imatge perduda.”
El documental proposa aquest doble viatge: un pare i una filla que van de vacances a Mallorca, però també el d’una cineasta a la recerca del seu pare, sovint absent per la seva vida d’actor i músic, sempre viatjant. Ovidi Montllor va morir el 1995, quan la Jana tenia 15 anys. El film inclou reflexions de la seva filla, fotos i gravacions d’arxiu, entrevistes actuals a gent propera a Ovidi…
(..).
On eres quan hi eres?: Agafar l’aigua amb les mans, crítica de Marla Jacarilla, a Filmtopia:
Sabem que la memòria és extremadament fràgil, sovint poc fiable, però malgrat tot ens hi aferrem com a un ferro roent. Tal vegada perquè no tenim molt més que realment valgui la pena. Jana Montllor va perdre el seu pare quan només era una adolescent. La mort prematura d’Ovidi Montllor, als 53 anys i a causa d’un càncer d’esòfag, la va deixar gairebé sense records. Un dels pocs que conserva, encara que una mica borrós, és un viatge a Mallorca que van fer junts (..).
Paradoxalment, tothom sembla recordar l’Ovidi excepte la seva pròpia filla. Però, fins a quin punt aquests records que les altres persones semblen tenir són realment personals i no una assimilació inconscient del rastre que deixa un personatge públic quan se’n va? (..). Jana intenta recordar, però els records del seu pare se li escorren entre els dits, s’esvaeixen quan intenta filmar-los.
La relació entre el cinema i la memòria és un dels temes més abordats des dels mateixos orígens del cinema, fa ja més d’un segle. Una relació fructífera que ha sobreviscut al pas dels anys i que continua obsessionant una gran quantitat de cineastes. “On eres quan hi eres?” sorgeix de la necessitat de reconstruir, de recordar, d’aquest impuls que ens porta a preguntar-nos quina és la nostra relació amb aquelles persones que suposem pròximes, però que en realitat sempre van estar distants (..).
“On eres quan hi eres?” no és en absolut un documental corrent sobre l’Ovidi Montllor, tampoc ho pretén. No hi trobarem una reconstrucció biogràfica detallada, tampoc una infinitat d’entrevistes a gent pròxima parlant sobre ell. (..) Perquè el que aquesta pel·lícula explora és una altra cosa: la relació de la Jana amb el seu pare, la immensa fragilitat d’aquells vincles que perduren trenta anys després de la seva mort. Per això, a la pantalla, la imatge d’Ovidi sovint es desenfoca, es deforma, es desintegra, es converteix en una ombra i fins i tot desapareix. Perquè això, al cap i a la fi, és el que fa la memòria amb els nostres records, encara que intentem evitar-ho costi el que costi.
“On eres quan hi eres?” és més aviat un retrobament, un viatge per la memòria. Una obra extremadament personal en què les imatges efímeres i desenfocades adquireixen un gran protagonisme, guiades sempre per la veu en ‘off’ de la Jana. Una veu que reflexiona sobre l’absència, que es fa preguntes sabent que probablement no n’obtindrà les respostes. “On eres quan hi eres?” és, també, un intent de matar el pare que és alhora una bella carta d’amor. Una posada en escena d’elements metafòrics que, com l’aigua, compleixen una funció primordial: representar l’autèntica màgia de la vida.
—
FOTO DE L’APUNT: “On eres quan hi eres?”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!