Club 7 Cinema

La història de Leonard Fife, escriptor i documentalista, esquerranista canadenc-estatunidenc, que, de jove, a finals dels anys seixanta, va fugir al Canadà, desertant, per a esquivar la guerra del Vietnam (Nota sinòptica)

Un famós documentalista canadenc concedeix una última entrevista a un dels seus antics alumnes, per explicar-li finalment tota la veritat sobre com va ser la seva vida. Una confessió filmada davant els ulls de la seva darrera dona… (Sinopsi)

Informació: A la novel·la ‘Los abandonos‘ – ‘Foregone‘, de Russell Banks., en què es basa “Oh, Canadà”, trobem Leonard Fife que, als setanta-vuit anys, greument malalt de càncer i davant la imminència de la mort, accepta de respondre a una entrevista per a un documental centrat en la seva figura. L’entrevista pren la forma d’una llarga confessió íntima, inesperada i esquinçadora, revelant per fi tots els seus secrets, desmitificant la seva mitificada vida. La filma el seu acòlit i exalumne estrella, Malcolm MacLeod, en presència de l’Emma, la dona de Fife i companya seva durant els últims quaranta anys, i al costat del productor, director de fotografia i tècnic de so de Malcolm, tots els quals admiraven a Fife des de fa temps però que ara han d’absorbir el significat de la seva sorprenent, fosca confessió.

Són: Richard Gere (en Leonard Fife, de gran),  Jacob Elordi (en Leonard Fife, de jove), Uma Thurman (l’Emma, la dona d’en Fife), Michael Imperioli (en Malcolm, l’acòlit i alumne estrella d’en Fife), Kristine Froseth (l’Alicia), Zach Shaffer (el Cornel Fife).

“Oh, Canadà” és un film de Paul SCHRADER (A Catalunya, s’ha estrenat en VOSC).

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang), altres enllaços.

Festivals: Canes 2024 – Competició.

El director: Paul Schrader ja va adaptar un llibre de Russell Banks a “Aflicció”, drama que, amb Nick Nolte i Sissy Spacek, gira al voltant d’un xèrif gris i menyspreat per tothom la vida del qual canvia quan mor un sindicalista en una partida de caça, tothom creu que es tracta d’un accident i ell, en canvi, està convençut que es tracta d’un assassinat i resoldre el cas seria l’oportunitat que estava esperant per a demostrar la seva vàlua al pare -un home dominant i alcohòlic- i als veïns. La filmografia de Paul Schrader, tant com a guionista com a director, està molt marcada per la seva estricta educació calvinista i les qüestions que hi toca, amb personatges turmentats, són la religió -i les seves declinacions, culpa, gràcia, perdó, redempció…- (“The Last Temptation of Christ” -Martin Scorsese, 1988-, “Tocat” / “Touch” -1997-, “El reverend” / “First Reformed” -2017-, “El contador de cartas” / “The Card Counter” -2021-, “El maestro jardinero” / “Master Gardener” -2022-), les difícils relacions familiars (“Aflicció” -1997-), les relacions sentimentals marcades per la frustració sexual (“Gent felina” / “El beso de la pantera” / “Cat People” -1982-, “El placer de los extraños” / “The Comfort of Strangers” -1990, film de cloenda del Festival de Canes-), el món dels baixos fons (“Porno dur” / “Hardcore” -1979-), les vides al marge de la llei (“Possibilitat d’escapar” / “Light sleeper” -1992-), els personatges autodestructius (“Taxi Driver” -Martin Scorsese, 1976-, “Toro salvatge” -Martin Scorsese, 1980-, “Mishima” -1985-, “Desenfocado” / “Auto Focus” -2002-) i aquells que intenten canviar o fingir la seva classe social (“American Gigolo” -1980-, “The Walker“-2007-)… Paul Schrader ha participat en dues ocasions a cadascuna de les competicions dels festivals grans -Berlín, Canes i Venècia- i el 2022, va rebre el Lleó d’Or per la seva carrera a la mostra veneciana. “Oh, Canada” és la segona col·laboració de Richard Gere i Paul Schrader, després d’ “American Gigolo”. Pel·lícules de Paul Schrader disponibles a FilminCat i a Filmin.

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA A CATALUNYA:

La construcció de la identitat, crítica de Quim Casas, al diari ‘El Periódico‘: Tot i que amb el seu anterior film, “El maestro jardinero”, Paul Schrader va tancar la formidable trilogia inaugurada amb “El reverendo” i prosseguida amb “El contador de cartas”, la seva última pel·lícula es pot veure com un complement, o expansió a tetralogia, d’aquell tercet de pel·lícules. Perquè el director de “Mishima” i guionista de “Taxi driver” torna una vegada més amb “Oh Canada” sobre els seus grans temes –el sentiment de culpa, la dubtosa frontera entre la veritat i la mentida, l’apropiació– amb un sentit del relat i una estètica que connecten amb les seves anteriors pel·lícules. (..) El prestigiós director de documentals que encarna Richard Gere (..) també ha ocultat moltes coses del seu passat, les més rellevants, i ha consolidat el seu èxit en part en una mentida. Schrader juga amb dos temps, la recordació d’aquest pretèrit i el present, en el qual el protagonista és entrevistat per dos antics alumnes, de manera que la realitat i la ficció tendeixen a confondre’s. Fa que Uma Thurman encarni tant la dona actual de Gere com la nòvia d’un amic del passat, i barreja indistintament imatges de Gere i Jacob Elordi, l’actor que l’interpreta de jove, en una època i en l’altra. El resultat és un atractiu joc i una reflexió profunda sobre com construïm la nostra identitat (..).

Richard Gere i Paul Schrader, junts en un desassossegador cara a cara amb la mort, crítica de Paula Arantzazu Ruiz, al diari ‘Ara‘: (..) El nou film de Paul Schrader (..) ha d’entendre’s així doncs com un altre retrat que desmitifica la grandesa de l’heroi, el principal personatge dels imaginaris triomfalistes nord-americans. A diferència de la trilogia anterior sobre la redempció –formada per “El reverend”, “El comptador de cartes” i “El mestre jardiner”–, a “Oh, Canada” no hi ha cap més oportunitat d’expiació que la confessió, amb el cinema com a mitjà que precipita una revelació malenconiosa i deliberadament laberíntica. La pel·lícula adapta ‘Los abandonos’, l’última novel·la de Russell Banks, de qui Schrader ja va portar al cinema ‘Aflicción’, però el cineasta ha fet seva de manera evident aquesta història d’acomiadament i solitud. Àrida i esquiva, “Oh, Canada” és un brutal cara a cara amb la mort, on la fragilitat de la carn exposa la veritat de l’existència.

La confessió d’una impostura, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) Des d’”American gigolo”, el seu director ha explicat moltes altres històries de caigudes morals i redempcions, de penediments i expiacions. També ho és “Oh, Canada” (..). La [confessió la] fa davant de la càmera dels qui, precisament, fan un documental sobre ell, però com si la necessités per sincerar-se amb la seva esposa, assumida per Uma Thurman, sense que es doni gaire rellevància ni a l’actriu ni al seu personatge. Al capdavall vol revelar al món que la seva vida, que va fer-se llegendària, ha estat construïda amb irresponsabilitats i impostures: va renunciar a una vida acomodada però, quan va marxar dels EUA en ser reclutat com a soldat, no només va fugir de la guerra del Vietnam. Schrader fa present que les vides s’inventen i que la memòria és incerta. Però no acaba d’aprofundir-hi i desaprofita el fet que el personatge és un documentalista per recordar que, fins quan aborda la realitat, el cinema pot servir a la mentida o bé no pot arribar a cap veritat. Allò que, en tot cas, no s’acaba de saber és si el director estatunidenc vol desmitificar simplement un personatge o els membres d’una generació –la pròpia– que van enfrontar-se al govern dels EUA, en relació amb la guerra del Vietnam, mentre suposadament es revoltaven contra l’ordre social i la falsedat del somni americà.

Història d’un covard, article d’Àngel Quintana, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut‘: (..) està construïda com una confessió en la qual el protagonista -esplèndid Richard Gere- du a terme un joc amb la memòria per explicar-nos un relat que li serveixi de redempció personal i d’excusa per superar els seus traumes. (..) Leonard Fife, però, confessa que va ser un covard, un seductor, un ésser inestable i, fins i tot un traïdor a la seva família. Leonard Fife va tenir un fill al qual va abandonar. Va sentir-se enlluernat per la revolució cubana, però no va anar més enllà de Florida. Va presentar-se per ser reclutat al servei militar, però va ser expulsat de l’exèrcit. El seu sogre va oferir-li la possibilitat de dur les rendes del negoci familiar, però a ell no li va interessar la proposta. Va donar classes en una universitat de l’Estat de Maine, prop de la frontera amb el Canadà i va fer servir la docència per practicar abusos de poder i seduir les seves alumnes. La seva vida no pot classificar-se d’història exemplar, ni de relat prototípic que vol explicar el sentiment polític de tota una generació i l’efecte que produeixen les seves ferides. Leonard Fife, com l’escriptor Russell Banks, va marxar al Canadà per deixar-ho tot i començar de nou. El gest d’abandonar els Estats Units no va tenir tampoc una intenció política, ni volia ser un acte d’escapada davant la incertesa del seu temps. El Canadà va ser el país de la comoditat, un refugi per un home covard. Schrader estableix un complicat puzle amb peces variades, en què davant la mort intenta buscar alguna clau per entendre el caràcter d’un home que en la seva joventut no va fer res més que escaquejar-se. Richard Gere ocupa la pantalla des del present acompanyat d’una Uma Thurman que apareix com el personatge més desdibuixat d’aquesta història de redempció.

ALGUNES REACCIONS A LA PROJECCIÓ DEL FILM AL FESTIVAL DE CANES:

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: Davant d’una pel·lícula com “Oh Canada” hem de celebrar que davant les seves imatges ja no serà procedent ni parlar de l’estil transcendental, ni de la moral calvinista com aquests dos tòpics més grans que conformen la visió crítica del cinema de Schrader. A “Oh Canada” no hi ha cap capellà –excepte un bisbe pederasta que surt un petit moment–, ni tampoc cap personatge que amagui una maldat profunda, ni en cap moment el trajecte del protagonista remet al final del Pickpocket. Som davant d’un altre model de pel·lícula, en què Schrader parteix d’un text semiautobiogràfic de Russell Banks –l’autor d’”Affliction” i “The Sweet Hereafter” d’Atom Egoyan– que va morir poc temps després del rodatge. La pel·lícula està construïda com una mena de joc de memòria que intenta explicar el relat de Leonard Fife –Richard Gere i Jacob Elordi– que ho va abandonar tot per trobar refugi al Canadà. El personatge és un jove atrapat per les convulsions del 68, però que es manifesta com un covard, un seductor i un ésser inestable i fins i tot traïdor en les seves relacions amoroses. (..) La seva vida no es pot classificar d’història exemplar d’un militant polític, ni el relat pretén tampoc rendir comptes amb les cendres d’una generació. Leonard Fife, com l’escriptor Russell Banks, va marxar al Canadà per deixar-ho tot i tornar a començar. El gest d’abandonar els Estats Units tampoc no va tenir una intenció política, ni de protesta davant de la incertesa del seu temps. Canadà va ser la llar, un simple refugi. Schrader juga amb el trencaclosques de peces variades, en què la memòria davant la mort intenta buscar alguna clau per entendre un personatge que és molt pla i poc atractiu. Richard Gere està esplèndid en el seu personatge, mentre que Uma Thurman apareix com gairebé una antiga model que forma part del decorat.

Sergi Sánchez, a Facebook: (..) En el seu retrobament amb Richard Gere després de la seminal “American Gigolo”, fa més de quaranta anys, “Oh Canada” desmitifica la figura d’un documentalista, Leonard Fife, que, agonitzant, mentre concedeix la darrera entrevista, explica la seva vida com un trencaclosques de peces que no encaixen. Parla la memòria per contradir-se, perquè vegem que la identitat no és res més que la ficció del jo que volem projectar cap al món, i que un mateix és el narrador menys fiable que existeix. No obstant això, sent molt fidel a la novel·la, la pel·lícula de Schrader no aconsegueix transmetre del tot la seva antipàtica malenconia. Hi ha una atonalitat, una manca d’intensitat dramàtica, que fan que el personatge de Fife sigui més anodí del que mereix, al que contribueix com està de poc explotada, narrativament parlant, la importància simbòlica de la seva faceta com a cèlebre documentalista. No hauria estat més interessant potenciar les simetries entre el relat difús i confús de la seva existència i els vincles de la seva professió amb la captació i la manipulació de la realitat?.

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Honesta quant a la connexió que realitza entre personatge i forma, encara que això li jugui en contra narrativament i dramàticament, “Oh, Canada” és un intent de Paul Schrader de reflectir els records d’un octogenari cineasta que és entrevistat per a una pel·lícula sobre la seva vida quan està molt malalt i amb greus problemes de memòria. Això implica que els seus records seran temptatius, confusos, repetitius i contradictoris. I la pel·lícula s’organitza així, anant i venint en el temps i en les formes, tornant constantment a la situació de l’entrevista en si, i posant l’espectador moltes vegades a la fràgil zona mental on el protagonista es mou. Es tracta d’una pel·lícula difícil, complexa, emocionalment sentida i amb elements que es poden considerar autobiogràfics. Si bé la seva carrera és molt diferent de la del protagonista, Schrader també és un cineasta octogenari amb seriosos problemes de salut que se li ha donat per reflectir, adaptant una novel·la del recentment mort escriptor canadenc Russell Banks, les experiències d’un home de l’art i la cultura que vol –i no sempre pot– recordar la vida, els amors, les traïcions, els plaers i els patiments. (..) Gran part de la pel·lícula se n’anirà en aquest confús viatge pels records de Fife, centrats més que res en la seva vida amorosa i personal, i no tant pel que fa al cinematogràfic o polític. (..) Diferent a la majoria de les seves pel·lícules –lluny aquí els protagonistes torturats i religiosos que travessen proves de foc simbòliques (..)–, “Oh, Canada” s’assembla una mica més a “Mishima”, la seva gran pel·lícula dels ’80 sobre l’escriptor japonès. Però no té la salvatge inventiva d’aquell film, sinó que es refugia en zones més íntimes i personals, deixant allò social i polític en un segon pla. Si bé l’espectador, més tard que d’hora, s’acostuma als salts i a les repeticions del que explica Fife, la sensació que roman és que tampoc no és tan fonamental com tothom creu que és. El que sí que Schrader transmet a la perfecció, banyant el film d’aquest to, és la fragilitat física i mental del seu protagonista, amb un Gere maquillat per lluir gairebé a punt de morir, sense control d’algunes de les seves habilitats físiques i incapacitat per a moure’s sense ajuda. És al present un pèl combatiu de l’entrevista on la pel·lícula recupera el que perd als flashbacks. Aquí un sent la connexió humana i vital entre el tal Fife i Schrader, un director conflictiu, famós i mal entès que arriba al final de la seva vida i tracta d’expressar les seves pors usant els records dels altres, sigui Banks o la criatura inventada pel gran escriptor canadenc. Aquí, en aquest dolor de continuar vivint sense voler realment fer-ho, sentint l’amorosa calidesa de la seva dona al costat, “Oh, Canada” es converteix en un testament, les memòries d’un home (o dos o més) que volen revisar la seva vida i s’adonen que no ho poden fer. O que potser no volen…

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) no s’acaba de saber si el director estatunidenc vol desmitificar simplement un personatge o els membres de la seva mateixa generació que van enfrontar-se al govern dels EUA, en relació amb la guerra del Vietnam, mentre es revoltaven contra una forma de vida acordada amb les pautes del somni nord-americà: el malson capitalista. Schrader, que va col·laborar amb Scorsese com a guionista en films com ara “Taxi driver” i “Toro salvatge”, ha abordat tota mena de personatges carregats de culpes, i per això mateix turmentats, a qui ha concedit la possibilitat de la redempció. En aquesta ocasió, la culpa, el turment i l’èxtasi no són tan extrems, però alguna cosa hi persevera. (..) Schrader fa present que les vides s’inventen i que la memòria és incerta. Però no acaba d’aprofundir-hi i desaprofita el fet que el mateix personatge, que no resulta prou interessant, és un documentalista per recordar que potser no se n’acaba de saber, de res i de ningú.

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) La competició oficial ha acollit la nova pel·lícula de Jacob Elordi, l’actor que ‘Euphoria’ va convertir en ídol juvenil i que ha triat amb astúcia els seus papers al cinema: després de “Saltburn” i “Priscilla” arriba “Oh Canada”, l’adaptació que Paul Schrader ha dirigit del llibre del seu amic Russell Banks (..). Si un Elordi un pèl tibat (i absent de Canes) dona vida als records de joventut del protagonista, de la seva encarnació madura i agonitzant se n’encarrega un dels millors Richard Gere dels últims anys (..). “Oh Canada” sembla un film tan personal per a Schrader com segurament frustrant per a l’espectador, que veu com la confessió es va descomponent en fils de records que es perden en el laberint d’una consciència confusa per la malaltia i el dolor, incapaç de reconstruir el relat de la pròpia vida. No hi ha la contenció bressoniana dels seus últims tres films, però hi connecta temàticament a través de la impossibilitat d’una redempció que ve a reivindicar, com deia Francis Ford Coppola fa uns dies, que el que importa al final de la vida són les coses que has fet, no els penediments ni el perdó de ningú.

Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 2 estrelles sobre 5 i en diu: Confusa, anticlimàtica i sovint interpretada amb timidena, aquesta nova pel·lícula estranyament sense passió de Paul Schrader és una decepció. (..) Tot i que inicialment és intrigant, realment no aconsegueix la revelació emocional o l’autoconeixement a què sembla conduir. Hi ha moments d’intensitat i de promesa; amb un director de l’astúcia i l’alerta creativa de Schrader, com pot no haver-n’hi? Però la pel·lícula sembla girar sense parar al voltant de les seves pròpies emocions i idees sense tancar-se (..).

Altres reaccions (enllaços).- Luc Chessel, crítica també sobre el ‘darrer’ film de Godard, per a ‘Libération’. Peter Debruge, ressenya per a ‘Variety’. David Rooney, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’.

ENTREVISTA:

Richard Gere: “Preocupar-se per la mort és molt saludable”. Nando Salvà parla amb Richard Gere, al diari ‘El Periódico‘.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!