Club 7 Cinema

A Nouvelle Vague, en Richard Linklater reconstrueix el rodatge de “À bout de souffle” (1959) com si fos el simulacre d’un ‘making of’ de la mítica primera pel·lícula dirigida per Jean-Luc Godard a partir d’un argument de Truffaut (Imma Merino). Ha creat una obra lliure i joiosa, vital i lluminosa, aparentment lleugera i plena de sentit de l’humor, però que conté a dins un discurs insubmís i a contracorrent (la defensa de la creació cinematogràfica com a gest artístic radical) (María Adell). Una pel·lícula còmplice, agradable, simpàtica (..) Simplement restitueix aquell clima d’excitació cinematogràfica (El Periódico). Una gran festa de la mitomania que reprodueix (..)  la improvisació, la immediatesa, la frescor, l’economia de mitjans, la inventiva o els homenatges cinèfils i les cites literàries (Joan Millaret). Aquesta “Nouvelle Vague”, que té més de “Cantant sota la pluja” i d’ “Érase una vez en… Hollywood” que no pas dels films de cinema dins el cinema citats per Linklater, hauria de ser de visionat obligatori per a qualsevol jove amant del cinema, així com per tot aspirant a cineasta. Un cant a l’alegria de viure i crear (Jordi Camps)…

Articles publicats.

El rodatge d’un film mític, crítica de l’Imma Merino, al diari El Punt Avui:

Sembla indiscutible, i fins i tot obvi, que, després de la seva eclosió fa més de seixanta anys, l’anomenada Nouvelle Vague ha estat una referència fonamental (ho continua essent) per a bona part dels cineastes amb el propòsit de fer un cinema personal amb el qual expressar-s’hi el més lliurement possible. En tot cas, la influència i l’empremta dels cineastes de la Nouvelle Vague són vastes i diverses (..).

A “Nouvelle Vague” , Richard Linklater reconstrueix el rodatge de “À bout de souffle” (1959) com si fos el simulacre d’un ‘making of’ de la mítica primera pel·lícula dirigida per Jean-Luc Godard a partir d’un argument de Truffaut. Com anuncia el mateix títol de la pel·lícula, (..) Linklater ha volgut fer-hi un homenatge als cineastes del moviment i altres persones relacionades. D’aquí, hi apareixen, encara que en alguns casos molt fugaçment (..). I [també] alguns directors referencials dels artífexs d’aquella nova onada: Bresson, Melville i Rossellini, que hi afirma que el cinema és més una qüestió moral que estètica. Linklater fa que Rossellini, aleshores amb dificultats per fer pel·lícules, demani diners a Godard, a qui abans es mostra robant diners de la caixa de ‘Cahiers du Cinéma’. Hi ha detalls, doncs, entremaliats i irònics dins d’un registre de comèdia amb el qual Linklater vol alleugerir la mitificació que no deixa d’abonar buscant la complicitat cinèfila.

Rodant la pel·lícula en blanc i negre, com ho són els films de la Nouvelle Vague, amb una ambientació excel·lent, que sembla fer reviure tal com eren els carrers i els bars del París a l’època, Linklater, ben documentat, reconstrueix el procés de rodatge d’”À bout de souffle” farcint-ho de cites, aquesta cosa tan ‘godardiana’, i invocant les escenes més cèlebres de la pel·lícula (..). Fent presents els conflictes del director amb el productor i els dubtes de Seberg, Richard Linklater celebra l’audàcia, la improvisació (canviant el guió, escrivint els diàlegs un dia per l’altre i fins no rodant si no se sentia prou inspirat) i la intuïció de Godard, del qual Guillaume Marbeck imita el singular timbre de veu. Potser és excessiu i fins tòpic el retrat que es fa del cineasta com un geni. Això mentre que, si bé el film funciona i resulta simpàtic, hi ha una certa contradicció en el fet que, als antípodes del mètode Godard, sembla com si Linklater ho dugués tot preparat sense donar gaire joc a l’inesperat.

La pel·lícula que farà que Godard no et caigui tan malament, crítica de la María Adell Carmona, al diari Ara:

(..) al París cinèfil dels anys cinquanta, res no importava més que les pel·lícules, ni tan sols la vida, tal com va afirmar Truffaut. Richard Linklater ha creat una obra lliure i joiosa, vital i lluminosa, aparentment lleugera i plena de sentit de l’humor, però que conté a dins un discurs insubmís i a contracorrent (la defensa de la creació cinematogràfica com a gest artístic radical) i que aborda un moment clau de la història del cinema negant-se a explicar-lo com una cosa del passat. El mític rodatge d’”Al final de l’escapada”, opera prima de Jean-Luc Godard i film-emblema de la nova onada francesa, serveix a Linklater com a excusa per cartografiar (o més aviat fabular: en aquest film sobre l’art d’inventar, sempre s’opta per imprimir la llegenda en lloc d’explicar la realitat) aquell París cinèfil on convivia el cinema “nou” de Truffaut o Varda amb el de mestres com Bresson o Rossellini. Però, sobretot, el director de ‘Boyhood’ fa servir el film de Godard i les persones que han fet possible aquesta aventura esbojarrada (..) per reivindicar, des del present, una manera més lliure de fer pel·lícules i defensar el cinema com un art que és també un treball d’artesania creat, de manera tumultuosa i miraculosa, en equip.

El naixement del cine modern, article del diari El Periódico:

(..) “Nouvelle Vague” és una pel·lícula còmplice, agradable, simpàtica, que no renuncia a mostrar les excentricitats de l’artista [Jean-Luc Godard] però, sobretot, impregna la història d’una espècie de ‘joie de vivre’ (quant al cine i quant a la vida)

Linklater no enganya ningú. Es considera fill d’aquella revolució cinematogràfica: (..). La seva pel·lícula se centra en un moment concret i exultant: el de la gestació d’”Al final de la escapada” (..). Ho fa sense cap rastre de nostàlgia, sense la idea que qualsevol temps passat fos millor. Simplement restitueix aquell clima d’excitació cinematogràfica. Ho ha fet rodant a París, als mateixos llocs on es va filmar “Al final de la escapada”, en francès i en blanc i negre, com la pel·lícula que restitueix (..).

Cinefília euforitzant, crítica d’en Joan Millaret Valls, a cinemacatala.net:

[Linklater] reivindica ara amb mestratge i entusiasme el clàssic del cinema modern de Jean-Luc Godard ‘Al final de la escapada’ (..). Evoca ara amb tot l’amor i la ironia la mitologia cinèfila en aquest meravellós exercici nostàlgic i celebratiu que és ‘Nouvelle Vague’. El resultat d’aquesta operació és un genial i exhaustiu ‘making-of’ en blanc i negre dels preparatius i rodatge del film immortal de Godard.

Una gran festa de la mitomania que reprodueix el calendari de la filmació de ‘Al final de la escapada’ així com tots els ingredients que van envoltar la seva gestació permetent copsar els paràmetres estètics revolucionaris del cinema de Godard per l’època com era la improvisació, la immediatesa, la frescor, l’economia de mitjans, la inventiva o els homenatges cinèfils i les cites literàries. ‘Nouvelle Vague’ permet radiografiar així els dies que van canviar la història del cinema fruit de la irrupció de cineastes com Godard o Truffaut (..).

Estimar el cinema, article d’en Jordi Camps Linnell, al Full de Sala del Cinema Truffaut:

(..) “Al final de l’escapada” (“À bout de souffle”, 1960), un film que, segons Linklater, encarna com cap altre la improvisació, la inventiva durant el procés de filmació i una llibertat expressiva absoluta. El seu rodatge, a més, forma part de la llegenda del cinema.

(..) Linklater ha confeccionat la seva particular carta d’amor al cinema mateix amb una obra titulada inequívocament “Nouvelle Vague”, que no només li serveix per homenatjar als directors d’aquella onada cinematogràfica i explicar, més concretament, la història d’aquell rodatge a contracorrent, sinó que vol que la sentim i que en palpitem la passió i el desconcert que van experimentar quan la filmaven. Per aconseguir que entrem de ple en aquella pel·lícula, el film també està rodat en blanc i negre, en format 4:3, gra de pel·lícula visible i petits detalls estètics, com els canvis de bobina, convidant l’espectador a viure la història en primera persona. També hi aflora una creativitat desfermada sota les ordres d’un director a qui no són pocs els que comparen amb el nostre Albert Serra… Tot i que, no cal dir-ho, malgrat les possibles semblances, en aquest cas primer va ser la gallina abans que l’ou.

El repartiment —menys conegut, però magnífic en la seva complicitat— brilla especialment. Guillaume Marbeck és una troballa com a Godard, encarnant l’esperit inquiet i visionari del jove cineasta, així com una arrogància que ell mateix va convertir en emblema. Zoey Deutch, com a Jean Seberg, aporta una frescor encantadora que equilibra la imprevisibilitat del director dins i fora de càmera; i, completant el trio principal, Aubry Dullin interpreta un Belmondo entre cràpula i seductor.

Tot plegat és una alquímia perfecta d’aquest cineasta profundament cinèfil, que ha construït una de les carreres més peculiars i estimulants de la indústria nord-americana. Autor de títols tan populars com “School of Rock”, però també de films que dialoguen amb la història del cinema —l’homenatge a André Bazin, a “Waking Life”, a Max Ophüls, a “Slacker” o a Orson Welles, a “Me and Orson Welles”—, Linklater demostra aquí fins a quin punt el seu deute amb la Nouvelle Vague és profund. Qui encara en dubti, només ha de recordar l’experiment temporal fascinant de “Boyhood” —rodada al llarg de dotze anys—. O la trilogia de Jesse i Céline iniciada amb “Després de l’alba” (1995) i continuada amb “Abans de la posta” (2004) i “Before midnight” (2013), hereva directa, com la crònica d’Antoine Doinel de Truffaut, d’un cinema que observa el pas del temps al llarg d’anys i dècades.

Lluny d’entronitzar Godard, Truffaut, Chabrol o Rohmer amb solemnitat, Linklater s’hi apropa —i ens els apropa—, com si fossin col·legues propers, amb els quals es permet bromejar de manera còmplice, fresca i divertida. Aquesta “Nouvelle Vague”, que té més de “Cantant sota la pluja” i d’ “Érase una vez en… Hollywood” que no pas dels films de cinema dins el cinema citats per Linklater, hauria de ser de visionat obligatori per a qualsevol jove amant del cinema, així com per tot aspirant a cineasta. Un cant a l’alegria de viure i crear.

Homenatge a una rebel·lió, article d’en Nando Salvà, al diari El Periódico:

Era el 1960 i Jean-Luc Godard tenia 29 anys; igual que la resta de crítics que participaven en la revista Cahiers du Cinéma, havia passat una dècada impacient per dirigir el seu propi llargmetratge, i sentia que arribava tard: François Truffaut, per exemple, va aconseguir estrenar “Los 400 golpes” el 1959, i Claude Chabrol va debutar un any abans amb “Le beau Serge”. I llavors, per fi, Godard es va saltar totes les normes per crear “Al final de l’escapada”, i així va impulsar un cine nou i revolucionari. “Nouvelle Vague”, el nou treball de Richard Linklater, relata com ho va fer (..).

(..) “Va ser una concentració de talent espectacular. Els autors de la Nouvelle Vague es van rebel·lar contra el cine comercial francès de la seva època, que consideraven malvat i convencional, i van inventar un nou tipus de pel·lícules i una nova manera de fer basada en l’expressió personal i en la llibertat”, diu Linklater. “Des d’aleshores, el cine mai ha estat tan a prop del punk”.

La rebel·lió encapçalada per Godard, Truffaut, Chabrol, Éric Rohmer, Jacques Rivette o Agnès Varda, fins a cert punt es pot considerar un precedent de què Linklater va perpetrar tres dècades i mitja després en el si del cine nord-americà juntament amb altres franctiradors com Tarantino, Steven Soderbergh, Paul Thomas Anderson i Gus van Sant. De fet, el director de “Nouvelle Vague” confessa deure a Godard la seva carrera (..).  “En cas de no ser per Godard, les meves pel·lícules no existirien”, confirma. “Abans de descobrir-lo m’agradava anar al cine, però mai m’havia plantejat la possibilitat de dedicar-m’hi”, reconeix Linklater. “Però al vaig conèixer el seu treball, vaig descobrir com d’alegre, transgressor i genial podia ser expressar-se amb una càmera”.

Així, no és estrany que el director d’”Escuela de Rock” (2003), hagi concebut aquest nou treball també a mode d’homenatge a la gosadia creativa pròpia de la joventut (..).

Irònicament, en canvi “Nouvelle Vague” és una pel·lícula increïblement planificada. “Ell va completar el seu rodatge en 20 dies i nosaltres en necessitem 30, però en la nostra defensa es pot dir que ho vam haver de reconstruir tot per recrear el passat, perquè aquell París ja no existeix”, aclareix Linklater. “L’objectiu va ser viatjar al 1959, i que tots els plans de la meva pel·lícula poguessin haver pertangut a una pel·lícula d’aquella època. Per rodar, vam utilitzar únicament tècniques de què Godard ja disposava fa 65 anys. És a dir, res de grues, ni dollies” (..).

Podem recordar Ressons de la pel·lícula al Festival de Canes 2025:

En Linklater porta a Canes 2025 un autèntic regal cinèfil.

Un recull de cròniques en què es destaca:

Un film deliciós que destil·la amor pel cinema

Articles de Paco Vilallonga, a la crònica per a Diari de Girona; Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico; Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines; Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui.

Una joguina simpàtica, divertida, però tanta nostàlgia potser no ens convé…

Articles de l’Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán; Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia.

Un delit de la ‘vella cinefília‘

Article de Carlos F. Heredero, a la crònica per a Caimán.

Linklater, fascinat per Godard, però…

Articles de Jordan Mintzer, a la ressenya per a The Hollywood Reporter; Peter Bradshaw, a la crítica per a The Guardian, li posa 3 estrelles sobre 5; Luc Chessel, a la ressenya per a Libération.

I, ep, un italià emprenyat amb la pel·lícula!

Article de Federico Pontiggia, a la ressenya per a Cinematografo.

A tall de compedi

Article d’ Owen Gleiberman, a la ressenya per a Variety.

—

FOTO DE L’APUNT: Nouvelle Vague (© Jean-Louis Fernandez)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!