Club 7 Cinema

Un conte gòtic al voltant de l’obsessió entre una turmentada jove i l’aterridor vampir enamorat que deixa un espantós rastre al seu pas: així se’ns presenta “Nosferatu“, nova versió del clàssic de Murnau de 1922.

Repartiment: Lily-Rose Depp (Ellen Hutter, la noia turmentada), Nicholas Hoult (Thomas Hutter, el marit de l’Ellen), Bill Skarsgard (el comte Orlok, el marit que l’aguaita), Willem Dafoe (professor Albin Eberhart Von Franz), Aaron Taylor-Johnson (Friedrich Harding), Emma Corrin (Anna Harding ), Simon McBurney (Heer Knock).

Un film de Robert EGGERS, inspirat en el film de Murnau, que era inspirat en la novel·la Dràcula, de Bram Stoker.

Enllaços: Viquipèdia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

ALGUNS ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA DEL FILM A CATALUNYA:

El vampir original del cinema torna a la pantalla per Nadal, crítica de Gerard Casau, al diari ‘Ara’: (..) De fet, més que en la versió no autoritzada de la novel·la de Bram Stoker que F.W. Murnau va convertir en clàssic del cinema silent el 1922, la pel·lícula sembla agafar com a referent (o, millor dit, com a rival a batre) el “Dracula” que Francis Ford Coppola va estrenar el 1992, disputant-li la corona de refinament estètic i plantejant una esmena a la concepció romàntica-melancòlica de la figura del vampir, que en realitat va ser definida per un altre “Nosferatu”, el que va realitzar Werner Herzog amb Klaus Kinski a la dècada dels setanta. Eggers reivindica el dret del vampir de ser una mala bèstia, però afegint, com a matís clau, la possibilitat que el menyspreu no sigui simplement una força externa, sinó una manifestació de desitjos inconfessables. (..) Cada nou atac que pateix la protagonista, Ellen, quan Orlok viola la seva ment, entrellaça la torbació amb convulsions i gemecs orgàsmics; una voluptuositat que Lily Rose-Depp du fins a la incomoditat amb gest convenientment animalitzat. Aquesta dualitat entre l’esglai i l’excitació és un reflex de la mirada d’Eggers, que mai havia gaudit de manera tan evident posant en escena els codis del cinema de gènere, dels detalls més morbosos (la plaga de rates, motiu heretat de Herzog) al foc que ho purifica gairebé tot i, sobretot, filmant la nit com un bany de plata lunar que tot ho revela, les fantasies i també els malsons.

El monstre que millor mossega, crítica de Nando Salvà, al diari ‘El Periódico’: (..) La pel·lícula avança amenaçant, pujada a una càmera que gira, s’esmuny i es regira amb agilitat, i en el procés altera el punt de vista de la història original per centrar-la en la repressió sexual i l’autonomia femenines tot i que, en realitat, Eggers es mostra menys interessat a reinventar l’original que a jurar-li lleialtat. Amarada d’atmosfera densa i plena de poesia macabra, també plena d’imatges que semblen emergir de les entranyes de la foscor, és una pel·lícula emocionant, repulsiva i embelesadora a parts iguals, i tan evocadora que al veure-la un gairebé pot sentir legions de rates corrent sota els seus peus, regirar-se per l’olor de podridura, i notar com es gela l’aire quan el monstre titular s’empassa sang. Encarnada per Bill Skarsgård, aquesta versió del vampir Orlok és una criatura alhora aterridora i sexual feta d’ossos cruixents, ungles repugnants, grunyits guturals, respiracions sibilants i mirades somortes que, això sí, traspua erotisme i testosterona. Ni ell ni la pel·lícula canviaran la imatge del mite que tenim gravada, però sí que suposen una expansió aclaparadora.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!