Club 7 Cinema

A No other choice — No hay otra opción — Aucun autre choix — Non c’è altra scelta, el nou film de Park Chan-wook, que té per protagonista un aturat de llarga durada que, desesperat, decideix eliminar els que li són competència per a trobar feina, jo, francament, m’hi esperava, com diuen a El Periódico « una peripècia argumental cada vegada més enrevessada, i més confusa a nivell tonal (..), una posada en escena tan enlluernadora com inoportuna. Acumula plans seqüència, angles de càmera delirants, zooms vertiginosos i altres filigranes visuals tan sorolloses a l’hora de cridar l’atenció sobre si mateixes que no deixen marge perquè la sàtira faci alguna cosa més que reforçar una idea massa evident»; però en llegeixo altres articles que la qualifiquen de «cinematogràficament prodigiosa», de «sàtira negríssima sobre la competència professional i la lògica meritocràtica d’una societat hipercapitalista», de «mirall grotesc de les lògiques del mercat laboral», etc. Articles que m’embalen per anar a veure-la!

Articles publicats:

Nota: els enllaços que apareixen en aquests fragments d’escrits, a la majoria dels casos els he afegits, per a facilitar l’accés a la corresponent informació.

Joan Millaret Valls, al seu compte de Facebook:

‘No Other Choice — No hay otra opción’ del sud-coreà Park Chan-wook és una superba i ferotge sàtira sobre el món laboral i l’estatus social.  Un conte social cruel, una tragicomèdia competitiva negre.  Visualment esmolada, cinematogràficament prodigiosa.

La solució més efectiva (i salvatge) de trobar feina si estàs a l’atur, crítica de Joan Pons, al diari Ara:

Però quina mena de pel·lícula és exactament No hay otra opción? Una comèdia retorçada? Un thriller estrafolari? Cinema social malgirbat? Si sospites que totes aquestes tres respostes formulades com a pregunta poden ser certes alhora, l’has encertat. El nou film de Park Chan-wook és un artefacte cinematogràfic relliscós que es resisteix a ser contemplat d’una única manera. I que estimulant i singular que és aquest tornassol entre gèneres! Hi ha més trets diferencials que expliquen l’excepcionalitat: 1) té molt mala bava (..). I 2) formalment és enlluernadora. Chan-wook ha entrat en una etapa barroca, experimentadora i desacomplexada en què li agrada enjogassar-se amb allò que explica en imatges.

(..) Desesperat després d’un any a l’atur, decideix pelar excompanys i altres candidats a un lloc de treball en la mateixa empresa perquè, segons el seu punt de vista, tampoc no hi ha més remei. Un relat exagerat i esbojarrat sobre la vida estable com a animal mitològic, la prescindibilitat de qualsevol treballador i la banalitat del mal en les decisions (corporatives i individuals) dins del sistema capitalista.

Acudit amb ínfules a costa del capitalisme, article del diari El Periódico:

(..) la nova pel·lícula de Park Chan-wook és una oportunitat perduda, ja que desatén la veritable substància del relat: els sentiments d’humiliació i inutilitat que el capitalisme pot infligir.

En lloc de transmetre emocions com la fúria o la por, No hay otra opción se centra a avançar a través d’una peripècia argumental cada vegada més enrevessada, i més confusa a nivell tonal. El patetisme i el suspens que la situació invoca de manera natural queden relegats en favor de l’humor gruixut i un slapstick tosc, i d’una posada en escena tan enlluernadora com inoportuna. Acumula plans seqüència, angles de càmera delirants, zooms vertiginosos i altres filigranes visuals tan sorolloses a l’hora de cridar l’atenció sobre si mateixes que no deixen marge perquè la sàtira faci alguna cosa més que reforçar una idea massa evident: que el capitalisme ho destrueix tot.

Si no pots pagar ni Netflix, és que estàs cardat, article de Jordi Camps i Linnell, al Full de Sala del Cinema Truffaut:

Després d’haver convertit la venjança en tragèdia operística a Oldboy, peça clau de la seva trilogia sobre el tema, Park Chan-wook la torna a situar al centre del relat des d’una mirada menys visceral, més conceptual i igualment implacable. Ho fa al seu nou film, No Other Choice, amb el qual vertebra una sàtira negríssima sobre la competència professional i la lògica meritocràtica d’una societat hipercapitalista en què sobreviure ja és, en si mateix, una cursa d’obstacles.

(..) A partir d’aquí, Park observa amb una precisió gairebé entomològica com s’ensorra l’estatus econòmic i simbòlic de la seva família: la casa, els fills, els cotxes, les activitats d’oci… fins i tot ha de prescindir de la subscripció mensual de Netflix, veritable termòmetre del benestar contemporani. La tragèdia, avui, també passa per aquí, amics meus.

Després de mesos de desesperació i de portes tancades en un mercat laboral hostil, el protagonista decideix “optimitzar” les seves possibilitats d’èxit. El pla és tan senzill com monstruós: eliminar la competència. Aquesta premissa extrema, (..) connecta No Other Choice amb la temàtica de la venjança tan cara al director i amb una visió del món que fa seva la màxima hobbesiana que l’home és un llop per a l’home.

El protagonista es mou dins una ambigüitat moral que l’emparenta amb altres figures icòniques de la ficció contemporània: des de Travis Bickle mirant-se al mirall a Taxi Driver o Walter White descobrint el seu costat més fosc a Breaking Bad, fins al més recent i deplorable Marty Mauser de Marty Supreme. El film també remet inevitablement a un referent totèmic del cinema social: Temps moderns (1936), de Charles Chaplin. Però si Chaplin denunciava els efectes deshumanitzadors del “progrés” des d’un humanisme ple de tendresa i compassió, Park opta per un camí gairebé oposat. Aquí no hi ha lloc per a la redempció emotiva: la seva mirada és fosca, irònica i més aviat propera al nihilisme. El món modern no només ha erosionat l’empatia, sinó que ha convertit la supervivència en una guerra de tots contra tots.

A diferència de jocs temporals més sofisticats com els de La doncella (2016) o del romanticisme tràgic de Decision to Leave (2022), No Other Choice avança de manera cronològica, resseguint la deriva criminal del protagonista amb el dinamisme i el detallisme habituals del director coreà. Aquesta simplicitat estructural reforça l’efecte de fatalitat: cada assassinat és un pas més cap a l’abisme, però també un mirall grotesc de les lògiques del mercat laboral.

Feia temps que Park no explorava amb tanta decisió els mecanismes de l’humor -no ho feia des de Sóc un cyborg (2006)-, i aquí s’hi lliura amb una contundència deliciosa. El to paròdic ja es fa evident en la presentació inicial de la confortable vida burgesa de Man-soo, en un comentari de classe que emparenta el film amb Paràsits (2019), de Bong Joon-ho. Més endavant, l’humor esclata en unes escenes d’acció tan maldestres com hilarants, on la inexperiència homicida del protagonista genera un patetisme que flirteja tant amb el cinema de la idiotesa dels germans Coen com amb els criminals comuns que Hitchcock va consagrar. Lee Byung-hun, recordat recentment pel seu magnetisme sinistre a El joc del calamar, brilla aquí en un registre tragicòmic que el situa a l’altra banda del mirall del personatge que encarnava a la sèrie: no com a depredador poderós, sinó com a home arrossegat per un sistema que expulsa els prescindibles en nom del bé comú. Gent corrent que podríem ser tu i jo, nosaltres i ells.

—

FOTO DE PORTADA: No other Choice (© 2025 CJENM | ARP)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!