Club 7 Cinema

L’Etienne tenia amb prou feines vint anys quan es va enamorar de la Valérie, i no gaire més quan va néixer la seva filla Rosa. Aleshores la Valerie se’n va anar i els abandonà. L’Etienne, però, va decidir no fer-ne cap drama i, junts, construir una vida feliç. Setze anys i mig després, quan el pare i la filla se separaran per viure cadascú la seva vida, el passat tornarà a aflorar. És “No hay amor perdido” / “La fille de son père“, pel·lícula d’Erwan Le Duc, que va cloure la Setmana de la Crítica de Canes 2023, on se’n va dir: film deliciós (..) Una tragicomèdia francesa que encara la paternitat i la filiació amb perspectiva i poesia. Amb Nahuel Pérez Biscayart i Céleste Brunnquell, pare i filla inseparables. Un duo irresistible que ens fa passar de les rialles a les llàgrimes en un petament de dits.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Distribuïdores i estrenes als cines, DE: Vercine, EE: 07.02.2025, DF: Pyramide, EF: 20.12.2023, DI: pendent, EI: pendent.

El director: Erwan Le Duc (Les Lilas, França, 27.04 1977) va presentar el curt “Le soldat vierge” a la Setmana de la Crítica de 2016 i la seva òpera prima, “Perdrix” / “The Bare Necessity”, a la Quinzena dels Realitzadors de 2019. Ara signa el seu segon llargmetratge.  | VI: Playtime | DF: . | RESSONS.

RESSONS DE CANES 2023:

Fionnuala Halligan, a la crítica per a ‘Screen International’: Una història profundament capritxosa (..) un vol de fantasia. Entre la seva estètica de gelat i una partitura orquestral tan dominant que pot fer que la pel·lícula semblin imatges que l’acompanyen, Le Duc lluita per arribar al cor del que està dient, transformant-se en seqüències fràgils que de vegades sembla que la pel·lícula s’està inventant a mesura que avança. Tanmateix, aquesta comèdia-drama té una lleugeresa, que hauria de resultar atractiva (..), ajudada per l’aparició de Nahuel Perez Biscayart (de BPM) com el pare Etienne i l’estrella en ascens Celeste Brunnquell interpretant la filla Rosa. Noemie Lvovsky també apareix en una escena per interpretar en excés un alcalde estranyament agressiu en una seqüència que és de llibre de text traient el màxim profit del seu cameo (..).

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) una curiosa pel·lícula de famílies, centrada en la relació entre un pare i una filla que creixen junts i aprenen a superar un moment molt difícil de les seves vides. Però Le Duc no es caracteritza per tenir un estil realista ni convencional. El que fa va per camins més semblants a Michel Gondry, una mica de Wes Anderson, una mica de Jean Pierre Jeunet o els citats films d’animació. Els personatges corren i la càmera corre amb ells, la música és un element important en moltes escenes sense diàlegs, i la direcció d’art i la posada en escena són estilitzades, deliberadament allunyades de qualsevol tipus de realisme. No és fantasia pura sinó una forma ampul·losa de la realitat, moguda per sentiments molt reconeixibles però dins un estil personal. Nahuel Pérez Biscayart encarna Etienne (quan és més jove té algun tipus d’efecte digital de rejoveniment a la cara) i l’argentí és un actor la cara i la fisicalitat del qual són ideals per a aquest tipus d’interpretació que per moments sembla de cinema mut. No sempre ho fa servir –quan vol pot ser el més realista i cru dels actors–, però té la mirada i el cos perfectes per tornar-se, gairebé, una marioneta de si mateix, el seu propi personatge d’animació. I per això es juguen aquí les coses, amb una comicitat una mica trista, com correspon a una bona comèdia. (..) És una història complexa, amb moments durs i altres amables, però Le Duc ens la presenta a la seva manera, més com un conte estrany, amb moments extravagants i d’altres de més clàssicament emotius. La combinació en general és feliç i funciona. Altres moments –alguns més «fantasiosos», a prop del final– voregen l’excés i/o el ridícul, però és un tipus d’aposta formal que accepta i tolera aquest tipus de batibulls, aquells que hi solen haver també a les pel·lícules de Gondry o en alguns dels altres cineastes abans esmentats. Le Duc no arriba a ser del tot manierista, no s’enamora del dispositiu creat i sap quan és el moment per deixar anar, per abandonar la necessitat de sempre estar posant un element estrany i disruptiu a les escenes, deixant anar aquí les emocions dels protagonistes de una manera no tan mediatitzada pels recursos formals. I allà, quan un menys se’l veu venir, la pel·lícula commou.

ENTREVISTA:

Nahuel Pérez Biscayart: “Si faig cinema no és per ratificar les coses que ja sé”. En Bernat Salvà [BS] hi parla [NPB], al diari ‘El Punt Avui’. (..) BS: Li interessen els personatges i les històries que surten de la norma, com és el cas d’aquesta pel·lícula o d’‘El jockey’, que va anar a Venècia i Sant Sebastià i demà aspira al Goya a millor film iberoamericà? NPB: Sí, inevitablement, però com tot a la vida. M’agraden les coses que em facin anar a un lloc desconegut. Si em dedico al cinema, a l’art, no és per ratificar les coses que sé, és tot al contrari, és per anar a llocs que no domino i per sortir inspirat, canviat. “El jockey” i “No hay amor perdido” són pel·lícules que proposen uns marcs formals, estètics i poètics especials i això em permet a mi també viatjar més lluny, sens dubte. Això no vol dir que després no pugui fer una pel·lícula molt costumista, però confesso que tinc una debilitat per pel·lícules arriscades i que puguin tenir una aposta més boja, sens dubte (..). BS: Diuen que la paternitat és contradictòria, que si fas bé la teva feina els fills es tornen independents i t’abandonen. Li passa al seu personatge amb la seva filla? NPB:  Bé, sí, però també et pot sortir un fill de puta, com diem a l’Argentina, un monstre. És el gran misteri de la paternitat, i la gran por. Jo conec casos de gran evolució de fills i filles que superen els pares i les mares i que es tornen persones molt millors en termes polítics, ètics i altres. I altres que dius: “Com pot ser que d’aquests pares hagi sortit aquest fill?” És impossible de preveure això. El que és bonic de veure a la pel·lícula és que Étienne realment és molt generós, és molt amorós i té una passió especial per criar aquesta filla. Segurament perquè una part d’aquesta absència de la mare el segueix habitant i perseguint i ell vol ser millor que el passat. Hi ha com una mena de recerca de superació d’aquest passat. Com si a través de la bona criança d’aquesta filla pogués resoldre alguna cosa d’aquesta absència. Aleshores sí, és un apassionat, un elèctric, ho dona tot per aquesta filla. I en un punt funciona. És una pel·lícula molt optimista en aquest sentit, funciona fins al punt que és la filla la que acaba ajudant el pare a resoldre el seu trauma, es genera una inversió de rols. L’alliberament de la filla genera justament una maduresa que ni ell sabia que tenia. Això em sembla molt interessant a la pel·lícula. És una relació de tensió, de qüestionament profund, en el bon sentit. S’estan acompanyant en el creixement. (..) BS: En una altra vida va ser francès? D’on ve la seva connexió tan bona amb el cinema francès, o rodat en francès? NPB:  No tinc ni idea d’on ve. Són aquestes sorpreses de la vida. No vaig parlar francès fins als 26 o 27 anys. Vaig aprendre anglès molt ràpid quan em van donar una beca per anar a treballar i estudiar amb un grup de teatre a Nova York. Vaig estudiar molt, però vaig descobrir el plaer d’aprendre. Vaig apassionar-me amb la idea de poder transformar un so incomprensible en un llenguatge simbòlic que em generi imatges, sensacions i que em faci escoltar-me d’una altra manera. Hi ha alguna cosa en aquest procés de conversió, de transformació, que és aprendre un idioma que es va convertir per a mi en un terreny d’exploració molt fèrtil. Aleshores, quan havia après anglès, faig una pel·lícula en francès i aquí sí que entra l’atzar totalment, perquè un director francès em truca perquè havia vist una pel·lícula argentina meva que es va estrenar en un cinema petit a París, a dues illes de casa seva, i ell per casualitat la va veure i se li va acudir convocar-me perquè fes un personatge a la seva pel·lícula. Això és per atzar, no es pot buscar. Però el que sí que vaig fer és que, gràcies a haver fet aquesta pel·lícula, durant el rodatge fins i tot, em vaig posar a aprendre francès. Després vaig decidir quedar-me a París dos mesos després de l’estrena de la pel·lícula i vaig acabar d’aprendre francès. Però no vaig aprendre’l amb la intenció d’instal·lar-me a França i fer carrera al cinema francès. Va ser per aprendre un idioma, era una eina, ja veuria què passaria. I amb el pas del temps em van sortir treballs a França, vaig anar millorant el meu francès, vaig entendre ràpidament cada personatge francès… Això és una mica incomprensible, no em va passar amb l’anglès. El parlo bé, però no és una llengua en què treballi. He parlat alemany, portuguès, xinès, italià, mil idiomes més, però no tant l’anglès. M’agraden els idiomes, també com a possibilitat de transformació, que et porten a llocs sensibles d’actuació on no podria arribar mai en espanyol.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!