Club 7 Cinema

Sinopsi: La  Gwen, una jove estudiant de secundària marcada per la recent mort de la mare, passa l’estona amb el seu grup d’amics, inclòs el seu amant Thomas, un aprenent de forner. Quan en Jean-Luc, un estudiant parisenc amb vocació artística, s’instal·la en la zona, la Gwen no oculta el seu problema, com si tingués davant seu una decisió clau a la vida. Un dia, descobreix al cinema una pel·lícula que sembla inexplicablement inspirada en la seva pròpia vida. Hi trobarà les respostes que busca?

De Jaime ROSALES, Morlaix.

Producció: Catalunya, Espanya, França. Any: 2025. Durada: 2h04.

Guió: Jaime Rosales, Delphine Gleize, Samouel Doux, Fanny Burdino. Muntatge: Mariona Solé Altimira. Fotografia: Javier Ruiz Gómez. Música: Leonor Rosales March.

Amb Aminthe Audiard (Gwen), Samuel Kircher (Jean-Luc), Mélanie Thierry (Gwen), Àlex Brendemühl, Jeanne Trinité.

Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd.

Festival: Rotterdam 2025.

Distribuïdores i estrena als cines, DE: A Contracorriente, EE: 14.03.2025. Cine de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona).

ARTICLES PUBLICATS EN L’ESTRENA A CATALUNYA:

L’amor i la mort en un mirall entre ficció i realitat, article de Paco Vilallonga, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘: (..) Rosales planteja a “Morlaix”, un trencament geogràfic, lingüístic i formal. Geogràfic i lingüístic perquè per primera vegada ha rodat íntegrament una pel·lícula a França i en francès, situant- la a la petita localitat que dona nom al film, a la Bretanya. I formal perquè el que planteja és un joc constant amb les textures i el format de la seva obra, alternant, sense seguir aparentment cap patró, el format panoràmic en blanc i negre, el format en 16 mm i color, i finalment la fotografia fixa en B/N. Fa la sensació que en aquest punt i a part, Rosales ha volgut tornar una mica als orígens i indagar específicament en els mecanismes de la mateixa construcció cinematogràfica, com si la combinació de formats fos també una manera de replantejar-se la seva funció i la seva raó de ser com a cineasta. // Els protagonistes de “Morlaix” són joves, uns joves en aquella edat de la vida en què els encreuaments i l’atzar poden condicionar el futur i la configuració de la mateixa existència. I és també aquell moment en el qual la mort i l’amor apareixen com dues constants que determinen la construcció de la personalitat, l’assumpció de responsabilitats i l’orientació vital. (..) Rosales ens parla de les vides reals, però també de les vides possibles, de les vides imaginades. Quan en el darrer terç del film la trama fa un salt de més de vint anys, el director ens obre una finestra íntima a com ha estat l’evolució vital dels personatges que hem conegut de joves, però també, de forma subtil, a com les decisions d’aquell encreuament de camins del passat, van condicionar o reorientar les seves vides. // Hi ha alguna cosa de fascinant en les imatges de “Morlaix”, especialment quan, a la meitat de la pel·lícula, el director fa un gir inesperat jugant amb el concepte metalingüístic, convertint als protagonistes del film en els personatges d’un altre film -també titulat “Morlaix”- que els joves veuen al cinema del poble. Diu Rosales que no cal que ens obsessionem a buscar una lògica estricta en aquesta combinació constant de blanc i negre i color, d’imatges en moviment i de fotografies, de format panoràmic i format ¾. (..).

L’amor, la mort, les vides possibles, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: Director amb voluntat d’estil, i amb molta reflexió teòrica darrere el seu cinema, que fa que a vegades pugui semblar calculat i fins fred, Jaime Rosales (..). Rodada majorment en la localitat bretona que li dona títol, proposa un joc especular amb el mateix cinema –hi ha una pel·lícula homònima dins la pel·lícula amb els mateixos protagonistes, que semblen projectar-hi el seu imaginari, alguna cosa que podria ser, però potser no acaben de fer o de dir-se a la vida real–, mentre aborda el dol davant la mort de persones pròximes, l’amor amb una palpitació romàntica, els canvis en l’adolescència, les eleccions a la vida que, amb el temps, fan pensar que n’hi havia altres de possibles. Una mena de trencaclosques que, passant per moments en què l’interès pot decaure amb banalitats d’adolescents, al final agafa sentit i volada sense acabar de completar-se. // (..) La pel·lícula comença amb belles imatges panoràmiques en color del paisatge de la Bretanya per passar al blanc i negre en el moment en què una adolescent, Gwen (Aminthe Audiard), assisteix al funeral de la seva mare. El color retorna mentre es canvia de format (4:3) amb l’aparició de Jean-Luc (..). Hi ha més canvis de format (alternant-se el blanc i negre amb el color) que poden semblar una mica arbitraris, però no importa, mentre que les imatges a vegades són fixes com si es volgués atrapar la bellesa d’un gest o un instant que, com l’amor, està condemnat a la fugacitat. Passa el temps i Gwen (aleshores encarnada per Mélanie Thierry) torna a Morlaix i reveu aquella pel·lícula rodada a la població que va mirar d’adolescent: ja no és la mateixa i la veu o imagina d’una altra manera.

Una història d’amor, joventut i cinefília, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara‘: Jaime Rosales abraça a ‘Morlaix’ l’herència de la Nouvelle Vague en un exercici autoreflexiu sobre la passió juvenil – (..) A primera vista estem davant l’enèsima proposta d’un director educat en la cinefília que roda en francès una història d’amor juvenil a la manera de Jean-Luc Godard, a qui se cita explícitament. O d’Éric Rohmer, ja que es tracta d’un fresc al voltant d’un grup de joves en un context geogràfic molt concret (..). Rosales no només fa una pel·lícula contemporània a la manera de la Nouvelle Vague, també recull la influència dels seus deixebles (..). El film juga a la fragmentació estilística, com si posés en evidència la seva naturalesa d’esbós o assaig. Els personatges, a més, van al cinema a veure una pel·lícula que també es diu “Morlaix”, protagonitzada per ells mateixos, en un joc de ressonàncies que al final sembla apuntar als plecs misteriosos de les obres d’Alain Resnais. // El responsable de “Las horas del día” (2003) posa de manifest un innegable domini del material amb què treballa. Però a Morlaix hi plana el mateix interrogant que en altres de les seves pel·lícules, impecables exercicis d’estil que no acaben de transmetre la seva raó de ser.

Quan totes les persones parlen de tu, article d’Eva Piquer, a ‘Catorze‘: «Morlaix», de Jaime Rosales, és una cinta rodada en francès que creix dins dels espectadors després d’haver sortit del cine – (..) De l’opció que prengui la noia dependrà, o això creu, la seva felicitat futura. Sort que a l’adolescència, quan totes les cançons parlen de tu i tots els amors són el gran amor, pots veure reflectides les teves inquietuds vitals en la foscor d’una sala de cinema. Bé: la foscor d’una sala de cinema pot ser acollidora a qualsevol edat, encara que els de la pantalla siguin adolescents i tu ja tinguis fills que han deixat de ser-ho. // És aquest un film a l’estil de la Nouvelle Vague ple de referències cinèfiles més o menys explícites, que sedueixen sense arribar a embafar (juraria que se me’n van escapar unes quantes). Toca els grans temes existencials: la mort, l’amor, el sentit de la vida, la por de descobrir que la vida no té sentit. Que tant la Gwen com el Jean-Luc hagin patit pèrdues recents és una circumstància que els uneix, tots dos saben que la mort no passa només als altres. La consciència de mortalitat els fa ser més conscients de les possibilitats fràgils i precioses que tenen entre mans. No hi ha res que encengui la vida / millor que entendre que ens hem de morir. // Els adolescents de la pel·lícula es fan grans i el director ens mostra què ha passat amb la Gwen, què ha passat amb el Thomas, què ha passat amb el Jean-Luc. La Gwen adulta torna a veure la mateixa pel·lícula i ja no és la mateixa pel·lícula, perquè ella tampoc és la mateixa persona (ni la mateixa actriu). El romanticisme tràgic és un mal que es cura amb el temps, i les decisions que no vam prendre quan tocava estan guardades al calaix de les vides possibles que no han existit mai (..).

El Jaime Rosales més “personal i lliure”, article de Quim Casas, al diari ‘El Periódico‘: A “Morlaix”, l’última i excitant proposta cinematogràfica de Jaime Rosales(..) viatja a França per relatar una història de coneixement i metaficció protagonitzada per adolescents que es plantegen qüestions sobre l’amor, la mort i l’afecció al lloc on han nascut (..). // És una coproducció francesa, parlada en francès i localitzada en una ciutat de la Bretanya, Morlaix, un lloc on viure, però també protagonista d’excepció com a geografia anímica, d’allà el títol del film en els seus dos vessants: el que veiem nosaltres i el que veuen els personatges. La primera pregunta és obligatòria. ¿Sempre va voler rodar-la a França i en francès? “Sens dubte. Des de l’origen del projecte tenia clara la ciutat, un film dins d’un altre film, el suïcidi a l’aqüeducte de Morlaix i un amor adolescent. La matriu fílmica va sortir després”, comenta Rosales. // (..) La pel·lícula té tres guionistes-realitzadors francesos, Delphine Gleize, Fanny Burdino i Samuel Doux. El director explica que va “conèixer-los a través del productor francès de la pel·lícula. El punt de partida és meu, com la història i els temes principals, però m’agrada aprofitar les idees, l’ofici i la construcció de personatges dels guionistes amb els quals treballo. Van ser col·laboracions en diverses etapes de l’escriptura. L’estructura dramàtica necessita una cadència i ells van contribuir molt en els matisos dels personatges”. // A Morlaix es poden veure accents, volences, d’un determinat cine francès, de Robert Bresson o Philippe Garrel. ¿Podria tractar-se de l’homenatge de Rosales al cine francès? “El film m’ha sortit molt personal i lliure i, immediatament, al tenir la sensació de llibertat, em vaig desacomplexar de totes les referències”, confirma. “Hi ha petites picades d’ullet a Hitchcock, a Chaplin i a Ford. Estava tan convençut de la meva pròpia veu que em sentia lliure per referir-me a Godard, Rohmer, Bresson, l’escena del ball de “Banda a part”. A un director francès potser li costaria fer això, com a un cineasta espanyol li costaria gravar una escena semblant a la de Buñuel, amb la navalla perforant l’ull”. // (..) Morlaix és una ficció que conté moments d’autèntica veritat, com per exemple el cas de la seqüència en la qual els joves disserten sobre la pel·lícula que han vist: Rosales els va donar la pauta i els va deixar que parlessin com volguessin. “És un moment totalment documental en el qual no parlen els personatges, sinó els actors que els interpreten, però identificant-se amb la ficció que protagonitzen” (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!