Club 7 Cinema

Sinopsi de “Molt lluny“, de Gerard Oms: En Sergio i la seva colla van a veure un partit de l’Espanyol a l’Europa League a Utrecht, als Països Baixos. Abans d’agafar el vol de tornada a Barcelona, pateix un atac de pànic i pren la decisió de quedar-se a Holanda. Incapaç de donar cap explicació lògica a ningú, talla amb el seu passat. Des d’aquest moment haurà de sobreviure sense diners, sense amics, sense casa i sense parlar l’idioma, fins que aconsegueixi trobar-se a ell mateix.

En aquest blog, també:

Fitxa de la pel·lícula.

Articles d’altri sobre el film:

Mario Casas, lluny de la zona de confort, crítica de Quim Casas, al diari ‘El Periódico‘: En aquesta pel·lícula sobre el desarrelament i cert pànic tant a la vida que es va tenir com a la que es tindrà (..). El partit de futbol no té més incidència, és el pretext per dibuixar el retrat d’un personatge [el de Mario Casas] que amb prou feines sap què vol i que viurà en una ciutat diferent, socialment, culturalment i idiomàticament, una experiència tan dura com reveladora, sense casa, diners, feina ni amics. El personatge que interpreta David Verdaguer, un exiliat gens romàntic com ell, actua de pont i de reflex en aquesta transformació cap a qui sap on. // (..) Mario Casas continua en el seu trajecte ferm per sortir de la zona de confort i abraçar noves causes i projectes cinematogràfics. Potser és la de “Molt lluny” una de les seves millors interpretacions, ja que transmetre a la pantalla la deriva del seu personatge de manera convincent és qualsevol cosa menys fàcil.

La implosió de Mario Casas, un perico a la recerca de si mateix a Utrecht, article de Xavi Serra, al diari ‘Ara‘: (..) La pertinença al grup i l’ambient carregat de testosterona semblen definir un personatge amb brots de violència en qui també intuïm una fractura interior que es fa evident quan, de sobte, llença la cartera a les escombraries. És la manera que troba de tallar amb el passat (..). L’inexplicable rampell del Sergio obre un interrogant que tensa la mirada de l’espectador sobre el protagonista de “Molt lluny”. Què li passa, al Sergio? Què l’empeny a cremar les naus i començar de zero en un altre país? // La pel·lícula oferirà en el seu moment les respostes pertinents, que no són difícils d’imaginar, però l’interès de la proposta rau sobretot en acompanyar el protagonista en aquest exercici voluntari de desarrelament vital, una implosió de la pròpia identitat que el portarà a encadenar feines i habitatges precaris i a relacionar-se amb altres ‘outsiders’ de la societat neerlandesa. El director debutant Gerard Oms, amb molta experiència com a ‘coach’ d’actors, imprimeix un gran naturalisme al treball dels intèrprets, especialment un Mario Casas que s’endinsa en els plecs d’un personatge en què la desubicació exterior emmiralla el conflicte interior. Oms, que l’ha ajudat a preparar molts papers, sap contenir l’explosivitat de l’actor i ajudar-lo a oferir el seu millor treball, fràgil i creïble. // (..) “Molt lluny” no es limita a construir un estudi psicològic de personatge i a desplegar els dots interpretatius de Casas, sinó que fa una mena de retrat del desarrelament en l’Europa actual, on fins i tot algú a la deriva com el Sergio està en una posició de privilegi en comparació amb qualsevol migrant sense papers. // Amb un muntatge esmoladíssim de Neus Ballús (..), “Molt lluny” confirma l’arribada d’un nou director amb ganes d’explorar els dubtes i la confusió, matèria primera de l’experiència humana (..).

“Marxar tan jove i obrir-me al món em va canviar la vida”. Al diari ‘El Punt Avui‘, en Bernat Salvà [BS] entrevista en Gerard Oms [GO], el director, i en Mario Casas [MC], l’actor, de “Molt Lluny“. BS: Mario Casas (La Corunya, 1986) va conèixer Gerard Oms (Barcelona, 1983) fa cinc anys, quan li va fer de ‘coaching’ actoral a “No matarás” (2020). No els va anar malament: l’actor va guanyar el Goya i el Gaudí, entre d’altres premis. Des de llavors treballen junts i mantenen una sòlida amistat (..). BS: Com a públic no sabem gaire bé cap a on va la història. Li passa una mica al personatge i a la persona que l’inspira? GO: Per mi, és una pel·lícula que se sosté en un dubte constant i nosaltres acompanyem el personatge en aquest dubte. Una periodista fa un parell de dies em va dir una cosa que em va agradar: no és una pel·lícula que expliqui moltes coses, sinó que acompanya algú que està patint, que té dubtes, que fa passos endavant i passos enrere, i com que l’espectador està molt enganxat al personatge, doncs viatja amb ell en aquest dubte (..). BS: Mario, ho veu així? MC: Sí, va ser sempre la idea de Gerard. Gerard no volia fer una pel·lícula explicativa, amb moltes respostes. El cinema que a ell li ha agradat sempre és així, que tu facis el viatge i treguis les teves pròpies conclusions, com les pel·lícules dels Dardenne. Un altre tipus de cinema, social a més, amb uns temes que toquen de manera diferent a cadascú, segons el teu viatge personal o les referències vitals (..). GO: I en aquest cas era important no subratllar, perquè al final és la història d’una persona que ha callat durant molts anys, que ha mantingut un silenci tota la vida, i no m’imaginava que aquesta persona de cop i volta comencés a explicar el que li passa. Era una persona que havia de sostenir des del silenci (..). BS: Sortir del ramat és clau per descobrir altres facetes de tu mateix i conèixer-te millor? GO: Sí, per això la pel·lícula comença en el futbol, perquè té una cosa molt de tribu, molt de pertànyer, que d’altra banda és preciosa. Ell comença la pel·lícula amb tota la disfressa posada, pintat. Emmarcar-lo en aquest món tan de pertinença era interessant per treure’l d’aquí i per començar a crear un arc encara més gran, no només treure’l d’aquest grup, sinó també d’un marc tan heteronormatiu (..). BS: Interpretar en català ha estat sortir de la zona de confort? MC: No, al final el català és en mi. He viscut aquí des dels quatre als divuit anys, la meva àvia viu aquí, els meus millors amics de la infància són aquí, llavors… Jo crec que ha estat tornar a casa, tornar a la meva infància, a aquesta adolescència que de vegades parlem, i tornar al meu lloc, a la meva segona casa. Aleshores, al revés, en tenia ganes. GO: Jo des del principi li vaig dir: “Si escric alguna cosa serà un personatge en català”, i em va dir: “Endavant!”. (..) BS: Heu explicat que no és un ‘biopic’. Podem saber més o menys què hi ha de veritat? Va anar amb l’Espanyol a Utrecht? GO: No, és ficció. Realment, l’inici és l’única part ficcionada de la pel·lícula. Jo no vaig anar a Holanda per un partit de futbol, vaig anar-hi en tren i punt, i quan vaig arribar allà, vaig donar explicacions. BS: Però és de l’Espanyol? GO: El meu pare és molt ‘perico’, per tant, m’he sentit de l’Espanyol tota la vida. El meu avi era del Barça, també he sigut culer, convisc amb els dos clubs. És rar, és una dualitat molt difícil de portar, però realment existeix. Però des que el personatge es queda als Països Baixos, pràcticament tot el que li passa té a veure amb la meva vida, amb el meu viatge personal. El Mario no té la voluntat d’imitar-me a mi, d’interpretar-me, però les coses que li passen al personatge són molt el que em va passar a mi, la gran majoria. Fins i tot vam estar rodant als mateixos llocs on jo vaig rentar plats, als mateixos barris on jo vaig viure, l’alberg de l’inici on passa la pel·lícula és on jo vaig dormir, hi vaig viure un mes i mig, l’Institut Cervantes és el lloc on anava a passar menys fred, em donaven cafè gratis, podia llegir ‘La Vanguardia’ i ‘El País’, parlava en espanyol… Jo vaig arribar a Holanda un mes de setembre o octubre, en època de pluges, i era molt dolent el clima, plovia cada dia, feia molt fred, no tenia feina, no tenia lloc on viure, era molt hostil… I això a la pel·lícula hi és, és exactament el que em va passar a mi. (..) BS: És important en la pel·lícula el tema de la identitat sexual. Al principi l’espectador no ho sap, però n’heu parlat obertament a la promoció. Per què? GO: Perquè hem de col·locar la pel·lícula d’alguna manera al mapa. No està escrita des d’aquest lloc. Quan l’has vista, sense tenir-ne ni idea, saps perfectament que és una cosa que es va desgranant a la pel·lícula. Però penso que està bé també posar-la al mapa, que la gent pugui ubicar d’alguna manera la pel·lícula. També ho hem explicat perquè no és l’únic tema de la pel·lícula. Crec que s’obre a altres llocs, més universals. Hi ha una crisi d’identitat sexual del personatge, però al final la història per sobre de tot parla d’algú que està patint i que necessita apartar-se per deixar de patir, mirar-se des d’un altre lloc. I és una pel·lícula absolutament travessada per allò social, per la classe, per la consciència de classe, per l’experiència de migrar. (..) La pel·lícula és generacional, parla d’una generació, està emmarcada en aquest moment per una raó històrica. I també és una pel·lícula d’una generació, que és la meva, que en aquest tema de la identitat sexual, vam començar a tenir les primeres relacions sexuals i afectives a vegades en llocs perillosos, d’amagat, lluny de casa, amb gent desconeguda, i això té a veure amb la falta de visibilitat. Aquesta és la raó perquè jo he fet aquesta pel·lícula. S’ha de posar llum a totes les zones fosques. Prou d’amagar-se. I també hi ha alguna cosa política de dir que la pel·lícula va d’això, ja prou d’amagar-se (..).

FOTOS EN AQUEST APUNT (BTeam).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!