Club 7 Cinema

He volgut aplegar en aquest post la referència a dues crítiques que em semblen magnífiques, profitoses i de lectura molt plaent sobre Maria Antonieta, de Sofia Coppola: la d’Imma Merino, a El Punt (14 de gener de 2007), i la d’Eulàlia Iglesias, a Benzina (núm. 11, gener de 2007). Tanmateix, us recordo que, en un altre post (cliqueu aquí), he resumit i comentat els altres escrits i crítiques que s’han publicat, sobre aquesta pel·lícula.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Al seu article "Una bombolla al marge de la realitat", Imma Merino reconeix que la pel·lícula pot enlluernar tant que fins pot crear l’enganyosa impressió que es tracta d’un brillant, però superficial, exercici estilístic; però assegura que la visió del film i el fet de pensar-hi fan entendre què ha interessat Sofia Coppola (..). Merino puntualitza unes quantes coses. Primer, que la cineasta no ha volgut defensar incondicionalment Maria Antonieta, sinó fer-ne un retrat "humanitzador". Segon, que aquesta adolescent (Maria Antonieta) sola i estranyada, amb una identitat incerta i a qui costa trobar el seu lloc al món, alguna cosa té a veure amb les adolescents perdudes de Les verges suïcides (..) i fins amb la jove de Lost in translation. Tercer, que la jove reina (en les circumstàncies en què es troba) crea el seu propi cercle i es lliura a la recerca del plaer i que és aleshores, quan Maria Antonieta (..) beu xampany i menja pastissos amb compulsió d’addicta, que el film de Coppola va mostrant el personatge com una mena de jove rica inconscient i alienada en la mesura que, tancada en una bombolla, viu al marge d’una realitat (..) marcada per la misèria i la guerra. Tot seguit, Imma Merino remarca que allò interessant és que, concedint-se la llibertat d’utilitzar una música "pop" (..) i encadenant les imatges amb un ritme i un sentit de la modernitat visual capaços de treure la pesantor i fins la més mínima pols als decorats i al vestuari, Sofia Coppola retrata un món que convida a intuir-ne les afinitats amb altres bombolles actuals (..) tendents a l’excés i la inconsciència. Considera que és d’aquesta manera com la carcassa del film històric es dilueix i que, sense complexos i amb intel·ligència Sofia Coppola s’acosta a un personatge històric des del present i a la vegada reflecteix alguna cosa que persevera. Per tant, conclou que la pel·lícula pot retratar la frivolitat, però no és frívola. I Merino segueix, prolífica i brillant, destacant l’esplèndida seqüència de la sortida al balcó, comentant el fet que aquesta no sigui una pel·lícula sobre la revolució i elogiant Sofia Coppola, de qui diu que té el cap ben posat, perquè, a diferència del seu personatge, sap que Versalles era un món de representacions…

De lectura absolutament recomanable, la crítica d’ Imma Merino, al diari El Punt (14.01.2007), clicant aquí: Maria Antonieta / Merino / El Punt

He de confessar-vos que esperava amb candeletes la sortida del número de gener de la revista Benzina, perquè estava convençut que Eulàlia Iglesias hi parlaria de Maria Antonieta. I, efectivament, així ha estat i la seva crítica del film no tan sols ha satisfet les expectatives que me n’havia creat, sinó que fins he lamentat que no hagi pogut disposar d’un espái més gran (en format, si calia, de dossier), que ens hauria permès de fruir més estona i encara amb més detall de tot el que exposa.

Iglesias ha titulat la crítica "In the mood for Maria Antonieta" i l’ha estructurada en cinc apartats, clarament i numèricament diferenciats. En primer lloc assenyala que, de Maria Antonieta, el que interessa a Sofia Coppola són dos detalls: l’edat (els 14 anys que tenia Maria Antonieta quan esdevingué "delfina" de França) i el trasplantament (de l’Àustria natal a la cort de Versalles). En aquest sentit, remarca que, com les protagonistes de (..) Les verges suïcides (..), Maria Antonieta és una adolescent amb el seu propi univers amb dificultats per acomodar-se als canvis de l’edat. I igual que a (..) Lost in translation (..), la jove reina està perduda en un món que no és el seu. En segon lloc, Eulàlia Iglesias parla de la representació. Sofia Coppola -diu- també té clar que el paper de reina no es viu, sinó que es representa. I ens fa notar que la vida de Maria Antonieta no pot deixar de ser una gran posada en escena, el públic omnipresent de la qual és la cort. Per això, l’únic moment en què Coppola retrata la reina absolutament feliç i lliure és quan es retira a viure al Petit Trianon, on es pot construir un móm aïllat de la cort (..). El tercer apartat de la crítica, Iglesias el dedica al món reclos en si mateix que és el Versalles d’aquest film. Assenyala com Sofia Coppola gairebé condemna el poble francès al fora de camp, com a descripció d’un món tancat en ell mateix per a qui el gran gruix de la població i els seus problemes simplement no existeixen (..). És, però, en el quart apartat de l’article on , per mi, Iglesias ens fa una gran aportació a la lectura del film. Comença exposant que, com en els dos anteriors llargmetratges de Sofia Coppola, el més important de Maria Antonieta no és la història (..), ni els conflictes dramàtics (..), sinó el retrat de paisatges emocionals. I –afegeix- en aquest sentit, cobra vital importància la selecció i l’ús de la banda sonora. Tot seguit comenta el lligam entre alguns dels temes musicals que la conformen i les imatges a què van associades, per acabar afirmant que la directora sap que les sensacions de joia, rauxa o tristor són atemporals i es poden provocar amb recursos que escapen de les fidelitats històriques. Cosa que la crítica rebla amb aquesta frase: Les sensacions de Maria Antonieta eufòrica d’amor no són gaire diferents de les de qualsevol jove que escolta The Strokes. Francament, em sembla que aquesta frase resumeix concentradament, amb ben poques, diàfanes i lúcides paraules, el que és la posada en escena per a Sofia Coppola. I finalment, en cinquè lloc, Eulàlia Iglesias exposa que Sofia Coppola pertany a una generació postmoderna que no té cap interés a reescriure la Història ni a posar en qüestió cap política i que, amb Maria Antonieta,  es confirma com una esplèndida retratista d’estats d’ànim, allò que en anglès s’anomena "mood" (..).

La lectura imprescindible de la crític sencera d’Eulàlia Iglesias, a la pàgina 31 del número 11 de Benzina (gener de 2007)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!