«Captivadora barreja d’electritzants partits de ping-pong, comèdia d’embolic, sàtira social, idil·li i cine de gàngsters» (NS), Marty Supreme, multinominada, té en l’autor, el cineasta novaiorquès Josh Safdie i en l’actor Timothéé Chalamet els seus principals reclams crítics.
Marty Supreme (Diamond Films)
Articles publicats:
Nota: els enllaços que apareixen en aquests fragments d’escrits són, a la majoria dels casos els he afegits, per a facilitar l’accés a la corresponent informació.
(..) sociòpates que es passegen pel món convençuts que estan destinats a una grandesa incompatible amb la vida quotidiana, i que emprenen croades egoistes de conseqüències catastròfiques. Aquest quadre psicològic manté una relació gens casual amb el fet que el Marty Mauser que encarna Timothée Chalamet –amb ulleres, bigotet i gestualitat elèctrica– sigui, també, un clar exponent de l’excepcionalisme americà; així ho demostra cada vegada que vol convèncer els seus interlocutors que mereix un tracte diferent i que la seva presència com a estatunidenc eleva els campionats mundials de ping-pong.
(..) L’esport és el MacGuffin que defineix la trajectòria en ziga-zaga de l’home (inadvertidament) ridícul que centra el primer film en solitari de Josh Safdie, prolongació coherent de les fugides cap endavant que ell i el seu germà Benny havien signat a Daddy Longlegs, Good time i Diamants en brut. Marty Supreme manté el nervi que caracteritza el cineasta, tot substituint la crònica contemporània pel retrat d’una Nova York d’època (mitjans del segle XX…) (..). L’audàcia anacrònica sembla assenyalar l’atemporalitat d’un relat que, des de la concreció de la peripècia del personatge de Chalamet i d’aquells a qui arrossega a l’abisme, acaba per pintar el retrat d’una societat perennement segrestada pel carisma dels folls amb tendència a flirtejar amb el caos.
“Des del primer minut t’atrapa i no pots abandonar ni un moment el que passa a la pantalla […] És una pel·lícula que té una molt bona arrencada […] una interpretació del protagonista Timothée Chalamet, impecable i que acapara l’escena quan surt, que és pràcticament durant tot el metratge del film”. Aquestes són algunes de les opinions de la crítica especialitzada sobre Marty Supreme (..).
La simbiosi que es respira amb les interpretacions dels protagonistes demostra l’excel·lent tria de l’elenc del film. El protagonista Timothée Chamalet (Call Meby You Name,
Dune o A Complet Unknown), està en estat de glòria i fa possible que l’espectador mantingui la tensió durant tota la pel·lícula. Així doncs, s’aprecia la magnífica relació dins de la pantalla que comparteixen amb la jove actriu Odissea A’Zion i la sempre interessant Gwyneth Paltrow, que interpreta a una famosa actriu en decadència. També cal destacar
la petita intervenció, però espectacular, del director Abel Ferrara (Passolini, El Funeral, Juego peligroso, Teniente Corrupto, etc).
Què té Marty Supreme que sigui tan interessant i recomanable? Doncs té una bona història, molt ben explicada, sobre un personatge que reivindica el joc i esport del ping-pong, que als Estats Units era poc conegut, es posa com a repte guanyar al millor del món, que és japonès.
(..) La pel·lícula de fet t’explica la vida de Marty Supreme, un vividor, un rodamon, una persona que està contínuament improvisant situacions caòtiques i fins hi tot perilloses. És trepidant seguir-les com a espectador… i el que ha d’arribar a fer en Marty per a anar al Japó i jugar la gran partida de ping-pong (..).
Amb 30 anys complits fa poc, Timothée Chalamet brilla com ningú en l’exclusiva llista de joves estrelles de Hollywood. Va ser nominat a l’Oscar als 23 anys per Call me by your name, l’any passat va obtenir la segona nominació amb la seva interpretació a A complete unknown de Bob Dylan, lloada pel mateix cantautor, ha protagonitzat superproduccions amb segell de qualitat com ara la saga Dune i Mujercitas i ha treballat amb cineastes de la talla de Woody Allen (Dia de pluja a Nova York) i Wes Anderson (La crónica francesa).
Chalamet no amaga que vol convertir-se en un dels grans, i amb Marty Supreme , la nova aposta d’A24 (..)produïda per ell mateix, cerca el primer Oscar. De moment ha igualat una fita que només tenia Marlon Brando: la tercera nominació a l’Oscar amb només 30 anys. Ho fa amb un paper d’espavilat i mentider, un ambiciós jugador de ping-pong nord-americà inspirat en un personatge real (..). El novaiorquès Joshua Safdie (..) converteix aquest arrogant jugador en un personatge calculadament ambigu, alhora simpàtic i insuportable. Un home capaç d’enganyar tothom per aconseguir els seus objectius, que tant pot simbolitzar el millor com el pitjor d’Amèrica.
En el cinema dels germans Safdie, dels quals Josh és el responsable de Marty Supreme, hi ha hagut sempre un desig de penetrar en el caos, perdre-s’hi, disseccionar-lo i intentar posar-hi ordre, encara que resulti dificíl. El camí per aconseguir-ho pot ser tortuós, frenètic i exasperant, però darrere el retrat del caos sempre s’hi amaga una mirada àcida cap a una Amèrica en què els seus mites s’ensorren.
Marty Supreme podria ser un biopic esportiu sobre el campió de ping-pong que, a l’Amèrica de la postguerra, vol conquerir el somni americà, però no s’adona que està envoltat de farsants i timadors que han convertit la mentida en el camí per assolir l’ambició. Marty Supreme funciona com un sofisticat i memorable exercici d’estil, plantejat com el retrat d’una vida en moviment perpetu. En el trajecte d’aquesta vida, el personatge es troba amb un seguit de figures que han construït el seu ego sense fonaments, que han pujat socialment per viure en un món de falsedats i enganys, sense adonar-se que el seu imperi no és més que un simulacre sense consistència.
Els personatges amb els quals es creua Marty Mauser —alter ego del personatge real de Marty Reisman, campió de ping-pong— són éssers malalts i encegats. En el seu entorn familiar ens trobem que el seu oncle i la seva mare estan enfonsats en la seva pròpia mediocritat. La seva companya, a qui ha deixat embarassada, té una vida desgraciada al costat d’un poca-vergonya que sembla l’Stanley Kowalski d’Un tramvia anomenat desig. Enmig del caos es troba amb una vella actriu que ha perdut la glòria del passat i que intenta triomfar en el teatre sense adonar-se dels seus límits, mentre el seu marit és un especulador comercial que ho tergiversa tot per mostrar un poder que pot esfondrar-se en qualsevol moment. També es creua amb un mafiós solitari que ho ha perdut tot excepte el seu gos, i amb alguns representants de l’Amèrica intolerant que prefereixen disparar abans que parlar. Tots estan tarats, ningú ha trobat l’equilibri.
Tot sembla una gran farsa caòtica en què fins i tot l’esport es troba sotmès a la falsedat de l’espectacle. Mentre, en el món del teatre, Josh Safdie s’enriu de l’escola de l’Actors Studio mostrant un actor que no ha dormit durant tres dies per fer veure que està cansat, en el món de l’esport utilitza els Harlem Globetrotters com a exemple d’esportistes que recorren a pràctiques de malabarisme circense per reconvertir l’esforç en exhibicionisme de masses. L’únic personatge autèntic és un campió japonès de ping-pong, que ha perdut l’oïda i que es concentra en la pràctica gairebé mística de l’esport.
Enmig de tot aquest món de personatges tarats, Marty Mauser vol arribar al cim i córrer frenèticament per aconseguir-ho, deixant pel camí una jove embarassada, esquivant tota responsabilitat. Fuig cap a una quimera que no pot conquerir. Marty confon el triomf social amb l’orgull personal i no és conscient que el cercle viciós de perdedors que l’envolta l’ha convertit en un pobre desgraciat que ha fet de la picaresca una forma de supervivència. Marty Supreme acaba retrobant alguna cosa de l’Amèrica dels perdedors, mentre la representació del caos com a malson l’acosta a After Hours de Martin Scorsese.
Josh Safdie utilitza a Marty Supreme un seguit de temes musicals dels anys vuitanta per marcar un clar anacronisme sonor respecte del moment en què passa la pel·lícula. La distància entre la música i l’ambientació reforça el sentiment d’actualitat de la faula. No som ni davant d’una pel·lícula de ping-pong ni davant d’un biopic esportiu, sinó davant d’una faula sobre una Amèrica que viu presonera de falsos mites; una Amèrica en què tots els valors fa temps que s’han enfonsat, en què els poderosos són titelles atrapats en ambicions sense fonaments i en què l’engany i la mentida ho han conduït tot cap a un caos difícil d’ordenar. Una faula que està construïda com una vertiginosa experiència cinètica en la qual tot es mou sense pauses, on la posada en escena brilla per la capacitat d’accelerar el moviment i deixar-nos astorats davant un gran exercici de direcció, puntuat per uns intèrprets memorables.
Timothée Chalamet i Josh Safdie, durant el rodatge de Marty Supreme
[NS]: El codirector de les frenètiques ‘Good time’ (2017) i ‘Diamantes en bruto’ (2019) debuta en solitari amb ‘Marty Supreme’, una captivadora barreja d’electritzants partits de ping-pong, comèdia d’embolic, sàtira social, idil·li i cine de gàngsters. El film ha proporcionat al seu protagonista, Thimothée Chalamet, el Globus d’Or, i actualment és candidat a l’Oscar en nou categories, entre les quals millor pel·lícula.
[JS]: Marty Supreme no parla exactament de ping-pong. La pel·lícula relata l’odissea d’un somiador, i el tennis de taula no és més que el vehicle de Marty per complir el seu somni de grandesa; si fos electricista en lloc d’esportista, probablement també s’obsessionaria a convertir-se en el millor del món. L’irònic és que aconseguir una cosa així no serveix per a res més que per fer-te sentir especial. Suposo que aquesta és la raó de ser dels somnis: et passes tota la vida sentint que no vals res, però de sobte descobreixes un propòsit i decideixes rebel·lar-te contra aquest destí predeterminat que et va ser imposat abans fins i tot de néixer.
[JS]: Mentre jo continuava perseguint el meu somni, la gent que tenia al voltant es casava i tenia fills, i jo vaig renunciar a totes aquestes coses. Vaig fer molts sacrificis, em vaig privar a mi mateix de moltes experiències meravelloses. Durant una dècada, la meva vida va existir exclusivament dins de les pàgines d’un guió. I, quan la pel·lícula [Diamantes en bruto] es va estrenar i tot es va acabar, em vaig afanyar a recuperar el temps perdut. Només un mes després em vaig casar amb la meva nòvia. I poc temps després, vam tenir un fill, i després un altre.
[JS]: Quan el vaig conèixer [a en Timothée Chalamet] en una festa fa vuit o nou anys, ell era només un nano i encara no s’havia donat a conèixer per Call me by your name. Des del primer moment vaig notar que era un noi que sentia que tenia una cosa per demostrar, i que posseïa una visió grandiosa de si mateix. En altres paraules, era un somiador. Jo estava convençut que seria un dels grans, i al seu cap no hi havia espai per contemplar la possibilitat de fracassar. I en això no ha canviat en absolut. Timothée té una ambició formidable, i es menjarà el món.
[JS]: Marty representa la confiança, l’arrogància i l’ambició que els EUA desprenien als anys 50. Al meu país, la Segona Guerra Mundial va transformar la manera que els individus tenien de pensar en el somni americà; van comprendre que, en aquella nova era del capitalisme, per complir el teu somni t’havies de vendre bé a tu mateix. Als anys 80, els EUA es volien recuperar de la derrota al Vietnam i de la depressió cultural i econòmica, i Reagan va convertir l’Amèrica dels 50 en un referent. Per això em va semblar interessant connectar aquestes dues dècades i projectar la història de Marty cap al futur.
—
FOTO DE PORTADA: Timothée Chalamet, a Marty Supreme (Diamond Films)
