Club 7 Cinema

La història tumultuosa, bella i tràgica de la vida de la cantant d’òpera més gran del món, Maria Callas, recreada durant els seus darrers dies al París dels anys setanta: és la pel·lícula “Maria Callas” / “Maria“, de Pablo LARRAÍN. Produïda a Xile, Itàlia i Alemanya, amb una durada de 2h03, guió de Steven Knight i, al repartiment, Angelina Jolie (Maria Callas), Valeria Golino (Yakinthi Callas), Haluk Bilginer (Aristotelis Onassis), Alba Rohrwacher (Bruna), Pierfrancesco Favino (Ferruccio), Kodi Smit-McPhee (Mandrax). Va ser presentada a la Competició de la Mostra de Venècia 2024 i ara s’ha estrenat a casa nostra.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Cineuropa, altres enllaços.

Distribuïdores i estrenes als cines, DE: Diamond Films, EE: 07.02.2024, DF: ARP Sélection, EF: 05.02.2024, DI: 01, EI:01.01.2025.

El director: Pablo Larraín, després de tractar com a vampir el dictador xilè Augusto Pinochet, a “El Conde” -Millor Guió a Venècia 2013-, havent parlat del seu país, Xile, en diverses pel·lícules –algunes presentades a la Quinzena dels Realitzadors de Canes– (“Tony Manero” -2008-, “Post Mortem” -2010-, “No” -2012-, “El Club” -2015, en què tracta el problema dels capellans xilens decantats per pederastia-, “Neruda” -2016-), segueix ara la seva trilogia biogràfica sobre dones famoses, que li està donant projecció internacional (“Jackie” -2016, amb Natalie Portman com a vídua del president assasinat John Fitzgerald Kennedy-, “Spencer” -2021, amb Kristen Stewart com a Diana de Gal·les acabant el matrimoni amb l’aleshores príncep Carles). Per a “Maria” compta amb l’estrella hollywoodenca Angelina Jolie.

ARTICLES SOBRE EL FILM:

Angelina Jolie il·lumina la memòria de Maria Callas, crònica de Manu Yáñez des de la Mostra de Venècia, al diari ‘Ara’: (..) “Maria”, una pel·lícula que pot llegir-se com l’antítesi del seu anterior treball. En contraposició a l’estudi descregut i lapidari d’una realitat corrompuda –el Xile contemporani d’”El conde”–, Larraín construeix amb “Maria” un retrat còmplice i devot de “la veu més gran de la història”, segons la descripció que el mateix director ha fet de Maria Callas (1923-1977) en una trobada amb la premsa. // “Maria” no oculta la seva condició de rèquiem cinematogràfic –la primera imatge del film se centra en el cos sense vida de la gran soprano–, però, segons Larraín, som davant d’una pel·lícula que va més enllà de la tragèdia. “És veritat que la vida de Callas va ser dramàtica, i al film juguem amb la idea de presentar el personatge com la suma dels papers tràgics que ella va portar a escena, però “Maria” no és una pel·lícula fosca. En essència, mostrem una dona que, després de passar-se tota la seva vida interpretant pel públic i cuidant altres persones, finalment va decidir ocupar-se d’ella mateixa i trobar el seu destí”, assegura Larraín.// Plantejada com una mena d’òpera en tres actes, als quals se suma una obertura i un epíleg, “Maria” completa una trilogia de films biogràfics (..).El director (..) eleva el llistó del seu cinema per endinsar-se, amb un enorme respecte i pudor, en la darrera setmana de vida de Maria Callas //. (..) D’entre les tenebres de “Maria” –il·luminades pel gran director de fotografia Ed Lachman–, emergeix la figura indomable de Callas, que amb la seva rebel·lia i geni artístic es va enfrontar als valors patriarcals de la seva època i a la seva pròpia fragilitat emocional. Així, Larraín es desmarca de la sordidesa habitual del seu cinema per homenatjar el fulgor creatiu de la gran diva grecoestatunidenca. // Maria i Callas, la dona i el mite. En una escena reveladora de “Maria”, un col·laborador musical recrimina a la soprano que no està donant el millor de si mateixa: “La que ha cantat és la Maria. Jo vull escoltar la Callas”. I és justament en la frontera entre la dona i el mite on sorgeix la monumental interpretació que ofereix, en la pell de Callas, una Angelina Jolie que portava anys allunyada dels projectes de gran envergadura artística. “Els darrers anys, he hagut de passar més temps a casa amb la meva família, i en aquest període he après a valorar el que implica ser una artista i gaudir de la interpretació”, ha declarat Jolie davant la premsa acreditada a Venècia. // A “Maria”, Jolie se submergeix de forma tan plena en el dolor, l’alienació i la bellesa de Callas que l’espectador acaba oblidant l’escassa semblança física entre l’actriu i el personatge real. Fa la impressió que Jolie treballa des d’una comunió visceral amb Callas. Quan, en una trobada amb John F. Kennedy, la diva reconeix que pertany al reduït grup de persones “que poden anar allà on vulguin, però que mai podran escapar-ne”, resulta gairebé impossible saber si qui parla és Callas o Jolie. “Més que cap altra cosa, comparteixo amb Callas la seva vulnerabilitat”, ha admès l’actriu californiana, que sap atorgar al seu personatge una dignitat infranquejable. De fet, és la reticència de l’actriu a deixar que Maria caigui en el pou del patetisme el que acaba immunitzant la pel·lícula contra el paternalisme i la crueltat. Així, gràcies a l’admiració de Larraín i Jolie envers Callas, “Maria” esdevé un valuós estudi sobre una forma de grandesa que pot trontollar en el temps del real, però que resisteix incòlume i eterna en el panteó de les artistes convertides en mites.

Angelina Jolie fa brillar els últims dies de Maria Callas, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara’: Amb “Maria”, Pablo Larraín tanca una trilogia, encetada amb Jackie (2016) i Spencer(2021), al voltant de dones icòniques de la segona meitat del segle XX a qui retrata tot evitant els llocs comuns dels ‘biopics’. Els tres films comparteixen una aproximació centrada en l’experiència íntima d’unes protagonistes que veuen com la seva identitat real queda ofegada pel seu rol de figura pública, en un context amb aparença de conte de princeses. I en els tres casos, aquesta crisi es fa palesa a través d’una dimensió d’irrealitat. (..) A “Maria”, en els últims dies de la seva vida, la Callas s’entrega a la fantasia que un jove reporter l’entrevista per a la televisió per deixar fluir el seu relat autobiogràfic. Aquesta reivindicació d’una subjectivitat femenina que, impossibilitada d’expressar-se obertament en públic, busca altres camins més heterodoxos per manifestar-se, és la perspectiva més estimulant d’aquest irregular tríptic. “Maria” es beneficia a més de comptar amb una diva autoconscient de la seva condició a qui el cineasta xilè enclaustra en un palauet amb el seu devot majordom. Som davant d’una variant menys sòrdida de “Sunset Boulevard”, gràcies en part a la bellíssima fotografia d’Ed Lachman, que restaura la textura visual d’aquell París que havia estat la ciutat més sumptuosa del món. I, afortunadament, Angelina Jolie no intenta imitar la Callas a través de la gestualitat exterior sinó connectar-hi des d’una emoció interior. (..) Larraín confirma un cop més que no sap destil·lar emoció profunda dels seus retrats femenins, tan exquisits, tan excessivament calculats.

Els records i les al·lucinacions de Maria i també de la Callas, article d’Imma Merino, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut’: No és estrany que la personalitat de Maria Callas hagi inspirat biografies, obres de teatre i també algunes pel·lícules, com ara la que ens ocupa, “Maria”, amb la qual Pablo Larraín tanca una trilogia encetada amb “Jackie” (..) i seguida de “Spencer (..): el cineasta xilè aborda aquestes dones icòniques de la segona meitat del segle XX, atrapades en la seva imatge pública, com si volgués donar-les la paraula que reveli la seva veritat, encara que pugui ser fabulada. Essent una de les grans cantants d’òpera, no només per la seva veu extraordinària, sinó per una capacitat expressiva de la qual es considera que pouava de les pròpies emocions com una catarsi que a la vegada la posava en risc, la mítica Callas també atrau associada a una vida dramàtica, turmentada, que va acabar el 16 de setembre del 1977, quan tenia només cinquanta-tres anys, al seu apartament parisenc de l’avinguda Georges Mandel, on va residir durant un llarg temps i cap al final, retirada dels escenaris, pràcticament confinada amb els seus fidels assistents -Bruna Lupoli i Ferruccio Mezzadri- mentre consumia el sedant-hipnòtic Mandrax. // Precisament, a partir dels seus últims dies, s’han construït algunes de les obres sobre Maria Callas (..) De fet, pràcticament les mateixes àries, i amb elles els personatges associats, es fan presents a la “Maria”, de Pablo Larraín: Des de la Desdèmona d’Otel·lo, amb el seu Ave Maria com una pregària que fa amb el temor d’alguna cosa terrible que arribarà en ser assassinada pel seu marit gelós, fins la Floria de Tosca que, a Vissi d’arte, canta que ha dedicat tota la seva vida a l’art. S’ha de dir, però, que aquesta Maria també és d’Angelina Jolie, la qual es vindica com a actriu assumint la dificultat d’encarnar la Callas, qui d’alguna manera sempre s’escapa i que, pel seu caràcter mític, sembla inabastable per a qualsevolactriu. El cas és que, prou inesperadament, Jolie resulta més convincent que (..). D’una manera estranya, fent-hi present la fragilitat i a la vegada la determinació, es fa creïble renunciant a una imitació gestual per deixar aflorar alguna cosa emocional: com si empatitzés amb el dolor d’una dona que, sentint que la vida per ella era l’òpera, havia perdut la veu per cantar com ho havia fet. Sí, el film de Larraín també aborda la Callas imaginant els seus últims dies, en què, com he dit, s’abocava a l’autodestrucció consumint Mantrax, un fàrmac que provoca al·lucinacions. Així, en un territori incert entre el real i el fantasiejat, hi conviuen diverses capes temporals (..) // Pel que fa a la vida dels seus últims dies, en què semblaria que imagina ser entrevistada per un jove reporter a qui confiaria la seva “veritat”, és remarcable la presència dels seus dos assistents, els esmentats Ferruccio Mezzadri i Bruna Lupoli, interpretats, respectivament, per dos grans actors italians: Pierfrancesco Favino i Alba Rohrwacher. A partir de l’estrella Angelina Jolie i pel caràcter de la producció, on hi ha Netflix, tots parlen sempre en anglès. Assumida per força la convenció, Favino i Rohrwacher -encarnant, de fet, els criats de Maria Callas, i a la vegada els seus confidents que vetllen per ella sense poder evitar que s’autodestrueixi- transiten pel reconstruït apartament parisenc de la soprano. I és així que arriba el moment d’elogiar la fotografia del gran Ed Lachmann (col·laborador habitual de Todd Haynes) que no només aporta una bella imatge crepuscular a aquest espai interior, sinó que, en la mesura que Larraín no opta per tancar-hi Maria Callas, recrea amb la seva elegància característica llocs de París per on podria haver deambulat la llegendària cantant que continua emocionant-nos quan escoltem la seva veu, encara que sigui en discs que ella no estimava: Ho trobava massa perfecte tot considerant que en el cant hi ha d’haver la imperfecció, tan humana, que fa que cada actuació sigui diferent.

L’estranya credibilitat d’Angelina Jolie, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: D’una manera força inesperada, i també suggestivament estranya pouant més de les emocions que jugant a la imitació, Angelina Jolie encarna amb credibilitat Maria Callas en la recreació que el xilè Pablo Larraín fa dels últims dies de la mítica soprano tot imaginant-ne, amb un guió de Steven Knight, els records o les al·lucinacions sobre la seva vida mentre, enganxada al sedant-hipnòtic Mandrax, s’abocava a la mort al seu apartament parisenc. És així que a “Maria” hi conviuen diverses capes temporals (des d’un present en què evoca actuacions memorables, la seva inevitable relació amb el multimilionari Aristotelis Onassis i, entre altres episodis, l’abús que hauria patit per part de soldats alemanys durant l’ocupació nazi de Grècia en un territori incert entre el que és real i el que és fantasiat). (..) Pablo Larraín fa com si volgués donar la paraula confessional a unes dones que, atrapades en la seva imatge pública i els rols assignats, expliquen o revelen en el film alguna cosa íntima i alliberadora. (..) En el cas concret de “Maria” (una manera de dir que vol mostrar-se la persona darrere de la mítica ‘Callas’) no es deixa d’apel·lar al clixé de la dona turmentada que va aportar una especial intensitat a personatges operístics que, a través d’àries conegudes, van fent-se presents (..) Allò que resulta interessant és la presència dels dos criats fidels de Maria Callas: Bruna Lupoli i Ferruccio Mezzadri. Interpretats respectivament pels dos grans actors italians Alba Rohrwacher i Pierfrancesco Favino, parlen, com tots els altres, sempre en anglès a partir de l’estrella Jolie. Acceptada la convenció i reconegut el treball de l’actriu nord-americana, bona part de l’atractiu de la pel·lícula es deu a Ed Lachman (col·laborador habitual de Todd Haynes) aportant una seductora fotografia crepuscular a la reconstrucció de l’apartament de la Callas a l’avinguda Georges Mandel, a prop de la torre Eiffel.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!