Club 7 Cinema

Extraordinària, per mi, la crítica de Quim Casas sobre Maria Antonieta, que va publicar Èxit (suplement setmanal d’ El Periódico, del 4 al 10 de gener de 2007). Casas considera que Sofia Coppola, en les tres pel·lícules que ha dirigit i mal s’ambientin en llocs i èpoques diferents, radiografia de manera peculiar la joventut femenina i remarca que, a les tres pel·lícules, la directora dissenya un món propi, entre nihilista i hedonista (..) i, a Maria Antonieta, encara extrema més el seu punt de vista. Comenta les festes versallesques convertides en una mena de raves, la banda sonora  i l’estat d’ànim dels personatges, les maneres interpretatives i algun anacronisme en estat pur, ben significatiu. Sofia Coppola -afirma- no sap d’èpoques ni de reconstruccions (..) sinó d’estats d’ànim.

"Estats d’ànim", "nihilisme", "hedonisme": llegint aquesta crítica he paladejat el cinema de Sofia Coppola! És a la pàgina 9 del número d’Èxit (suplement setmanal d’ El Periódico) que correspon a la setmana del 4 al 10 de gener de 2007.

Judith Vives, al seu bloc (Espaiisidor, 08.01.2007) dedica un comentari brevíssim, però molt llaminer a Maria Antonieta: una dolça i suggerent capsa (rosa) de bombons recoberts de sucre i merenga.

L’enllaç amb Espaiisidor: Maria Antonieta / Vives / Espaiisidor

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

En el seu dominical espai d’opinió al diari El Punt, titulat "Els miralls de la ficció", el periodista i professor de la Universitat de Girona -UdG-, el 7 de gener de 2007 Àngel Quintana exposa que Maria Antonieta, de Sofia Coppola,  no és una evocació del passat sinó una reflexió sobre el nostre present. En la figura d’aquesta noia que va viure realment a cos de reina, en un univers de celofan aliè a la realitat que anava prenen forma de revolució, Quintana identifica una metàfora de la nostra privilegiada societat del primer món, en la mesura que vivim un simulacre per damunt de la realitat, en un món d’aparences, de superficialitat. Remarca la barreja de sonoritats que hi ha a la pel·lícula: les del temps de Versalles, com les òperes de Jean-Philippe Rameneau amb la dels grups de rock (..) nous romàntics de la dècada dels vuitanta, com (..) The Cure o New Order. Per a Quintana, aquesta eloqüent banda sonora és un bon exemple d’allò altre que hi ha a Maria Antonieta, més enllà de la seva magnificiència visual.

La lectura de l’article sencer d’Àngel Quintana, clicant aquí: Maria Antonieta / Quintana / El Punt

A Carlos Losilla (Avui, 10.01.2007), el cinema de Sofia Coppola ja es veu que no li fa el pes. Tot parlant de l’estil d’aquesta jove cineasta, assegura que la narració fragmentària, l’estètica de la publicitat i del videoclip, la renúncia al psicologisme o la utilització dels temps morts esdevenen motlles prefabricats per aplicar a tot tipus de relats. Ell pensa que això només li ha funcionat a Lost in translation i que a Maria Antonieta l’operació no li resulta tan rodona. Troba, Losilla, que Sofia Coppola estableix un paral·lelisme evident entre les acaballes de la monarquia francesa i l’època contemporània, però que no se n’acaba de sortir i es queda en una exhibició estilística, molt bonica però també molt buida (..). I acaba evocant la revolució que, en el tractament del cinema històric, han fet gent com Renoir, Rossellini o Rohmer i ho remata dient que ells no tenien tantes pretensions; però, és clar, ells no eren tan "cools".

En un punt del seu article, Carlos Losilla afirma que Sofia Coppola vol amagar les seves deficiències amb la utilització de música pop del vuitanta, entre d’altres recursos. No crec que els New Order, The Cure i companyia siguin a la banda sonora per amagar cap deficiència, sinó per una manera de concebre l’expressió cinematogràfica, des d’un punt de vista, des d’una personalitat cultural, des d’una sensibilitat. Ens pot complaure més o menys l’opció musical presa, la podem considerar com a pròpia d’una "pija-progre" o com a demostració de l’obertura cultural de la petita dels Coppola; però no em sembla escaient veure-ho com un pedaç. Certament, l’estètica del videoclip hi és a Maria Antonieta -fins un bon amic meu assenyala el germà de Sofia, Roman (un experten videoclips), com a probable responsable d’un cert excés videocliper-, i considero que és un "blanc" fàcil, per on, efectivament, se l’està atacant des de l’estrena mundial a Canes. Ara bé, no estic gens d’acord que aquesta estètica sigui cap motlle prefabricat i, ja que en parlem, deixeu que fins la defensi, perquè intueixo una gran coherència entre l’opció musical presa, el contingut temàtic del film i aquesta forma de tractar-ho. Estem davant d’un cinema de percepció, en què l’estètica de videoclip -subtil, per altra banda!- juga el paper que ha de jugar-hi.

La crítica sencera de Carlos Losilla, podem llegir-la clicant aquí: Maria Antonieta / Losilla / Avui (un cop al web de l’ Avui, Hemeroteca > 2007 gener > dia 10 > Cultura i espectacles > "Una joguina molt "cool")

Actualització (18.01.2007)

El resum i comentaris de les crítiques sobre Maria Antonieta que han publicat Imma Merino al diari El Punt i Eulàlia Iglesias al número de gener de 2007 de la revista Benzina, els he aplegat en un altre post, a què podeu accedir clicant aquí: Altres veus: Merino i Iglesias parlen de Maria Antonieta / Marie-Antoinette

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!