Club 7 Cinema

L’ Enric Marco i Batlle va ser un sindicalista espanyol que va exercir com a Secretari General de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i com a President de l’Amical de Mauthausen d’Espanya. Durant la seva etapa al capdavant de l’Associació, Marco va donar un gran nombre de xerrades, principalment a centres d’ensenyament, sobre la seva pretesa vivència com a supervivent dels camps nazis. Més endavant, es va acabar descobrint que havia falsejat dades de la seva biografia per aparèixer com a supervivent del camp de concentració de Flossenburg, durant la II Guerra Mundial. A la pel·lícula “Marco“, d’Aitor Arregi i Jon Garaño, l’actor Eduard Fernández interpreta Enric Marco i Batlle.

Nota sinòptica: La història real d’Enric Marco, que va liderar l’Amical Mauthausen, mentre s’inventava un passat com a supervivent de l’Holocaust. El film barreja material documental i de ficció.

Tràiler:

Enllaços: Viquipèdia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Festivals: Mostra de Venècia 2024 – Orizzonti | Festival de Sant Sebastià 2024 – Perlak.

Algunes veus:

El patetisme d’un mentider que volia ser heroi, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) El cas és que se n’han fet molts de reportatges sobre aquest fabulador de la pròpia vida, entre els quals un d’excel·lent de Carme Vinyoles i Pau Lanao que, publicat el 2009 a ‘Presència’, va ser un punt de partida de l’interessant documental “Ich Bin Enric Marco”, de Fillol i Vermal. També, és clar, hi ha ‘El impostor’, de Javier Cercas. La pel·lícula dels directors bascos Aitor Arregui i Joan Garaño potser no aporta gaire res de nou sobre el cas Marco, però té la virtut, entre altres que no són alienes al fet que s’hi reconeix que el personatge és un enigma, de fer presents (i dialogar-hi) part dels treballs d’aquells que hi han explorat abans. Relacionat amb això, és hàbil creant un camp/contracamp entre imatges d’arxiu i la reconstrucció dramatitzada de situacions amb la interpretació potent d’Eduard Fernández. I, concentrant-se majorment en el període en què Marco és a punt de consagrar-se amb un discurs a Mauthausen mentre pateix perquè un historiador l’ha enxampat fins a arribar a impedir-ho, mostra el patetisme d’un home que creia haver passat a la història com un heroi i n’és expulsat com un farsant. Sense criminitzar-lo, però sense tampoc justificar-lo: en un punt força just. Imma Merino ha escrit igualment l’article Sobre un mentider que transmetia la “veritat” dels camps nazis, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘: (..) En aquell moment en què Enric Marco, que havia explicat mil-un-cops el seu passat inventat com a víctima del nazisme amb una remarcable capacitat narrativa i dramàtica basant-se en els testimonis dels supervivents reals, havia d’”actuar” a Mauthausen, tenia un problema. De fet, el tenia feia temps, però no volia afrontar-lo: Un historiador, Benito Bermejo, va descobrir que s’havia apuntat voluntàriament per treballar a l’Alemanya nazi i, a partir d’aquí, que tampoc constava que fos deportat a Flossenbürg. Persistint l’impostor en la seva mentida, Bermejo va desemmascarar-lo (..). La pel·lícula “Marco”, dirigida pels bascos Aitor Arregui i Jon Garaño, es concentra majorment en el període en què l’”impostor” pateix en ser descobert per l’historiador, intenta defugir-lo, i finalment és desemmascarat. Això fins a arribar a la confessió en què es manifesta plenament el patetisme d’un home que havia aconseguit formar part de la Història com un heroi, però de la qual n’és expulsat com un mentider, que ofèn les víctimes reals del nazisme i dona arguments als negacionistes, i fins com un traïdor en haver treballat amb la indústria nazi. (..) La pel·lícula és conscient del fet que Enric Marco és una incògnita: tot ho va fer per narcisisme i afany de protagonisme? També ho és de l’interès que, després de ser desemmascarat, va continuar suscitant com a personatge. (..) Un element especialment interessant de la pel·lícula és el camp/contra-camp que estableix entre diverses imatges d’arxiu (en bona part televisives) i la reconstrucció dels fets a través de la interpretació (i, amb ella, la ficció) d’Eduard Fernández (..).

Quan el carisma d’un farsant s’imposa a la veritat històrica, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara‘: (..) En la seva aproximació a Enric Marco, els responsables de “Loreak” assumeixen de forma autoconscient la fascinació per aquest mitòman i la introdueixen en l’arc narratiu. Així, el film acaba traçant l’evolució des que el Marco jove descobreix que construir-se un passat com a víctima l’ajuda a obtenir un estatus fins que el Marco vell perd el control sobre el relat de la seva pròpia història un cop es desvela la seva impostura. Arregi i Garaño despleguen aquesta narrativa tot pivotant sobre la paradoxa d’un personatge que va posar el seu carisma falsari al servei d’una causa justa. El film apunta qüestions cabdals sobre els vincles entre identitat social i veritat històrica, però sovint fa evident el seu discurs més a través dels diàlegs que dels recursos de la posada en escena. El seu principal actiu és Eduard Fernández, que no es limita a emular a la perfecció el seu referent sinó que l’encarna amb totes les seves humanes ambigüitats, de l’autoindulgència narcisista a la desesperació. La seva feina és tan descomunal que acaba generant una contradicció interna. També a la pel·lícula, el personatge de Marco acaba fent ombra al dolor immens dels membres traïts de l’Amical, que veuen com els arrabassen per segon cop la memòria col·lectiva, primer negada pel franquisme i després apropiada per qui es va erigir en el seu portaveu més mediàtic.

La memòria inventada d’Enric Marco aflora al Festival de Venècia, crònica de Manu Yáñez des del certamen venecià, per al diari ‘Ara‘: (..) “Marco és un personatge de ficció en si mateix”, ha apuntat a Venècia el cineasta basc Aitor Arregi, que codirigeix la pel·lícula amb Jon Garaño: “Si Enric Marco es va crear un altre Marco, per què no hauríem de fer-ho nosaltres també?”. Construïda com un trencaclosques al qual no li falta cap peça, Marco va saltant entre diferents èpoques per perfilar, amb transparència, la forja de l’engany d’Enric Marco, des de la seva tímida implicació en la lluita antifranquista fins a l’ascens en l’estructura de l’associació de víctimes del nazisme. Un dels punts forts del film és la manera en què Arregi i Garaño reconeixen el valor paradoxal de la figura de Marco, un mentider compulsiu que va esdevenir un infatigable lluitador en favor d’una causa justa. De fet, la pel·lícula apunta que l’habilitat de Marco per moure’s per la zona grisa de la realitat li va permetre aconseguir beneficis polítics per a l’associació. En consonància amb l’ambivalència del protagonista, “Marco” bascula entre diferents registres: el drama personal, el ‘thriller’ de misteri i suspens –apartat en el qual Arregi i Garaño juguen la carta hitchcockiana d’atorgar més informació a l’espectador que als personatges–, i la meditació sobre les fronteres del que entenem com a veritat. (..) En el trànsit per les veritats mentideres i les mentides veritables del personatge, “Marco” es decanta per una posada en escena de caràcter acadèmic, un fet que distancia la pel·lícula de l’ambigüitat pròpia de la figura d’Enric Marco. En tot cas, si el visionat de “Marco” acaba resultant una experiència satisfactòria, en gran manera és gràcies a la notable actuació d’Eduard Fernández, que es mou com un peix a l’aigua entre els plecs de Marco, exhibint el seu cinisme, evidenciant la seva ambició i energia incombustibles i recreant el terror que es deu sentir davant la possibilitat de perdre-ho tot (..).

Entrevistes a Eduard Fernández:

Eduard Fernández: “El personatge d’Enric Marco em va posseir una miqueta”. Bernat Salvà [BS] parla amb l’actor [EF], al diari ‘El Punt Avui‘: BS: Com definiria Marco, ara que el coneix? És un egocèntric, un gran mentider, un narcisista? EF: (..) Tot això: egocèntric, narcisista, mentider. M’hi vaig apropar molt, i la veritat és que el personatge d’Enric Marco em va posseir una miqueta, durant el rodatge. (..) Crec que va ser el més adequat per parlar de què passava dintre d’un camp de concentració precisament perquè no hi havia estat mai, perquè la gent que hi havia estat de debò tenia un gran trauma, i no en volia parlar o no podia fer-ho. BS: Què amaga Enric Marco? EF:  Jo crec que tenia una baixa autoestima i no podia suportar que el veiessin a ell. És com si tota l’estona estigués parlant o fent gestos perquè no el vegin. D’aquí ve la respiració, que també tinc a la pel·lícula, d’una certa ansietat i una manera de parlar, perquè no el vegin a ell, no vegin el que ell amaga, diguem-ne, la profunditat d’ell mateix. Perquè ell mateix té una opinió tan baixa de si mateix que vol que vegin altres coses: que és un heroi. Llavors comença a enganyar (..). BS: Tots tenim tots els personatges a dins i la feina d’actor és buscar dins els calaixets? EF: (..) I com a actor, en aquest sentit, sí que ho pots interpretar tot. Jo no jutjo mai un personatge que interpreto, ni el Millán Astray [el fundador de la Legió Espanyola, el va interpretar a “Mientras dure la guerra”], per poder arribar fins al fons, perquè si el jutges, és una barrera que tens que t’impedeix treure’n més. Si no pots abastar tot el personatge, la interpretació serà pitjor. Sigui Millán-Astray, Marco… Per això dic que jo no vull mai fer un pederasta. No en tinc ganes. Perquè si fas un treball d’actor, de veritat, i fes pederasta hauria d’anar pel carrer i mirar algun nen o alguna nena com miren els pederastes. Jo no vull fer-ho (..). BS: Quan es descobreix aquesta gran mentida d’Enric Marco, ell no s’amaga, ni es deprimeix. EF:  Al revés, vol anar a la televisió. Jo penso que no pot parar, tinc la sensació que ell es pensa que, si para, es mor. Ha de seguir parlant, fent totes aquestes coses (..).

Eduard Fernández: “No faré un Vinícius, als premis està bé anar-hi”. Albert Om [AO] hi parla, al diari ‘Ara‘. AO: (..) tot i que ja han passat uns quants mesos del rodatge, Eduard Fernández encara viu posseït per la veu i la personalitat d’Enric Marco. AO: Els dos últims personatges teus són Manolo Vital, d’”El 47″, l’heroi de barri, i Enric Marco, l’impostor nacional. La temptació és santificar-ne un i lapidar l’altre? EF: Sí. El Manolo Vital és un heroi, una persona molt humil, emigrant, ningú emigra perquè vol, i és algú que va mantenir una dignitat social i personal, gens impostada, basada en idees polítiques. L’Enric Marco és un personatge. (..) Marco era molt manipulador, un personatge inacabable, molt complex, molt controvertit, molt contradictori. Ell va estar trenta anys mentint, dient que havia estat en un camp de concentració i no hi havia estat, però tanmateix és l’home que millor va parlar de què passava en un camp de concentració, precisament perquè no hi havia estat (..) La gent que hi havia estat té tal trauma, que no ho poden explicar, i també hi ha un cert pudor i una certa intimitat. AO: Però la feina de l’actor és treure alguna cosa més d’Enric Marco, que no sigui només lapidar-lo, perquè diguem que ja ve lapidat de casa. EF:  Sí. En aquest sentit, per interpretar Enric Marco és millor un actor que el mateix Enric Marco. Jo li havia de buscar l’ànima. Vaig trobar que Enric Marco havia nascut en un psiquiàtric, que el van arrancar dels braços de sa mare, el van portar amb el seu pare, però també que el van treure del pare perquè no el cuidava. Amb tot plegat, m’imagino un nen de 2 anys buscant el seu lloc al món. Marco no va fer res més en tota la seva vida que demanar un lloc al món, barrejat amb un narcisisme brutal. Al final de la pel·lícula em fa certa pena aquell home, amb tot el mal que pugui haver fet (..). AO: Amb aquests dos últims personatges, Manolo Vital i Enric Marco, tothom et dona com a favorit per guanyar tots els premis. El risc, ara, és fer com Vinícius amb la Pilota d’Or. EF: No toquem el tema, no toquem el tema, he he. El problema real és que si em voten per un personatge i per l’altre pots no sortir escollit entre els quatre o cinc finalistes. Als Gaudí només hi anirà “El 47” i no competirà l’una amb l’altra. Als Goya sí i ja es veurà. En fi, són premis (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!