Club 7 Cinema

De Christophe HONORÉ, “Marcello Mio”. Producció: França, Itàlia. Any: 2024. Durada: 2h. Guió: Christophe Honoré. AmbChiara Mastroianni, Catherine Deneuve, Benjamin Biolay, Melvil Poupaud, Nicole Garcia, Fabrice Luchini, Hugh Skinner.

Nota sinòptica: La Chiara Mastroianni (filla de Marcello Mastroianni i Catherine Deneuve), pressionada per totes bandes per la figura del seu pare, decideix retornar-lo a la vida a través d’ella mateixa. Es fa dir Marcello, es vesteix com ell i demana que la considerin ara un actor, no pas una actriu. La gent que l’envolta creu que és una broma passatgera, però la Chiara està decidida a no renunciar a la seva nova identitat… Sinopsi: És la història d’una dona anomenada Chiara. És actriu, és filla de Marcello Mastroianni i Catherine Deneuve i durant un estiu, sacsejada en la seva pròpia vida, es diu a si mateixa que hauria de viure la vida del seu pare. Ara es vesteix com ell, parla com ell, respira com ell i ho fa amb tanta força que els altres al seu voltant s’ho acaben creient i comencen a dir-li “Marcello”.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance,  Wkp (fr), Les Inrockuptibles (fr).

Festival: Festival de Canes 2024 – Competició.

Articles publicats ran de l’estrena del film a Catalunya:

La invocació familiar del fantasma de Marcello Mastroianni, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara’: Malgrat el pes que li suposa la fama dels seus pares, Chiara Mastroianni s’ha fet un nom en el cinema francès i europeu de la mà de directors com Christopher Honoré, amb qui col·labora també en aquesta proposta insòlita, una comèdia familiar i metaficcional en honor a Marcello Mastroianni. La pel·lícula parteix d’una angoixa específica del que ara anomenen ‘nepo babies’, les dificultats de la protagonista perquè li reconeguin una identitat pròpia, lluny de l’ombra dels seus progenitors. Al film, la Chiara decideix conjurar el fantasma del seu pare tot mimetitzant-lo: aprofita la seva semblança per vestir-se, actuar i parlar com ell, sobretot com el recordem a les seves col·laboracions mítiques amb Federico Fellini a “La dolce vita” i “8 ½”. Una metamorfosi molt efectiva que li permet explorar el vincle amb els espectres familiars i el ressò de Marcello encara ara en la memòria popular. Honoré planteja aquest joc de miralls com una comèdia d’embolics feta en família (..). Però els responsables de “Marcello mío” no sempre calibren fins a quin punt el seu entreteniment familiar té interès per a l’audiència o es queda en alguns moments en un exercici endogàmic sense més volada.

Resultats desiguals d’una ocurrència, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: M’atreviria a dir que Marcello Mastroianni és un dels actors cinematogràfics més carismàtics que han existit i que la seva personalitat resulta simpàtica, encara que els seus personatges no sempre ho siguin. Això fa que l’homenatge a l’actor, a través de la seva filla Chiara Mastroianni, per part de Christophe Honoré a “Marcello mio” pugui despertar d’entrada una certa simpatia. Però també un temor (que pot confirmar-se amb la visió de la pel·lícula a la vegada que aquesta, estranyament, pot reafirmar la simpatia) considerant que parteix d’una ocurrència que aprofita la semblança de Chiara Mastroianni amb el seu pare: imaginar que, en un moment de crisi d’identitat, l’actriu es transforma en Marcello Mastroianni. (..) Davant la pèrdua de memòria cinèfila, Christophe Honoré, de fet un director força mitòman i procliu als homenatges, l’exerceix i associa Marcello Mastroianni a part del gran cinema italià, de manera particular a Fellini amb una sèrie d’al·lusions, citacions, imitacions i reconstruccions que fan l’efecte d’un pastitx. Allò que en surt de tot plegat, sense arribar a caure mai en un ridícul que voreja, és força desigual: hi ha moments emotius, d’altres de banals (..).

Algunes reaccions a la projecció de la pel·lícula al Festival de Canes:

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’ ‘Marcello mio’, o com travestir el mite Mastroianni: (..) s’esperava que seria un homenatge al protagonista de “La dolce vita” amb motiu del centenari del seu naixement però que ahir, al ser presentada a concurs a Canes, va resultar ser més aviat una reivindicació de la seva filla per part del director que més vegades ha treballat amb ella. És, doncs, un bonic gest, i això és el millor que pot dir-se’n. Situada entre el documental i la ficció, la pel·lícula passa bona part del seu metratge contemplant com la mateixa Chiara deambula per la pantalla disfressada del seu pare (..).  Carlos F. Heredero, l’article per a ‘Caimán’: Petit artefacte de voluntària naturalesa endogàmica i metacinematogràfica, la nova pel·lícula de Christophe Honoré es presenta com un explícit homenatge a Marcello Mastroianni protagonitzat per la seva filla, Chiara Mastroianni, i per qui fos una de les seves esposes i mare de l’anterior, Catherine Deneuve, que s’interpreten a si mateixes com a tals, igual que ho fan també Fabrice Luchini, Nicole García i Stefania Sandrelli, més Melvil Poupaud i Benjamin Biolay (exparella i exmarit, respectivament, de Chiara a la vida real), tots  reunits al voltant de l’ocurrència d’aquesta última de vestir-se, comportar-se i demanar que li diguin ‘Marcello’ quan la seva pròpia identitat entra en crisi en plantejar-se si hi ha més de Mastroianni que de Deneuve, o al revés. Reunió de família al voltant d’un fantasma onmipresent, estimat i admirat per tots, “Marcello mio” sembla voler rememorar un cinema pretèrit –sens dubte important per a tots els que intervenen– a través de la figura de Mastroianni, a qui Chiara interpreta assumint, alternativament, els rols de diversos dels personatges més famosos de l’actor italià, de “La dolce vita” a “Ginger i Fred”. La idea és tan prometedora com suggeridora, però el seu desenvolupament es veu llastat de manera desafortunada per la realització desangelada, lletgista, capritxosa i arbitrària d’un Christophe Honoré que sembla no saber què fer amb la seva ocurrència inicial, ni cap on portar-la exactament. Una posada en escena molt plana, una planificació sense estil i sense tensió, i un desenvolupament narratiu molt heterogeni converteixen la funció és un desastre formal que arruïna els moments lírics breus i intermitents que aconsegueixen obrir-se pas de manera fugaç en aïllades ocasions. Una veritable pena. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: (..) A la seva fantasmagoria Chiara/Marcello viatjarà fins a la seva infància, recuperarà espais visitats amb el seu pare i buscarà a l’actor que va ser icona de tot el cinema d’autor, la manera de poder arribar a ser ella mateixa. Christophe Honoré parteix d’una idea excel·lent, Chiaria Mastroiani està impecable transfigurant-se en Marcello i la pel·lícula té un cert encant. Tot i això, Honoré sembla no acabar de controlar totes les peces que posa en joc i la seva aposta està plena de alts i baixos, de caigudes al buit per aconseguir algunes petites epifanies que ens porten a rememorar la nostàlgia perduda per un cinema que va ser i que avui s’ha transformat en una fantasmagoria. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Amb un peu a la història del cinema i un altre a la porta del seu terapeuta, Chiara Mastroianni protagonitza una pel·lícula que bé podria haver dirigit també ella mateixa. “Marcello Mio” és una comèdia dramàtica que barreja crisi d’identitat, recorregut per la història familiar, per la història del cinema que corre en paral·lel i, sobretot, un homenatge al gran Marcello Mastroianni (..). No és que la Chiara cregui ser en Marcello, però està travessant una mena de curiós procés que és barreja d’Èdip, de dol i de celebració del seu pare. (..) Honoré aconsegueix entretenir i construeix una cosa així com un bonic homenatge a l’actor de “Fellini vuit i mig” (..). Hi ha moments emotius i simpàtics (..). Però (..) el projecte va perdent el rumb, estirant-se amés a més i transformant-se en una cosa així com una teràpia familiar de la Chiara i els seus que, en funció de la fama de tots plegats, es torna entreteniment públic. Mai no és clar què hi ha de real i què de joc a la pel·lícula, però en cert moment –especialment a partir d’un viatge a Itàlia–, l’Honoré ja va estirant-ne la corda més del necessari. (..) “Marcello Mio” no és un mal film. Té el seu encant, el seu amor per la història del cinema, les seves simpàtiques anècdotes del passat (Stefania Sandrelli sembla emocionada de debò en veure la Chiara vestida igual que el seu pare), però no acaba de sortir d’aquest cercle concèntric per convertir-se en un relat amb pes propi. Hom entén que, per a Chiara, és una manera de bregar amb la seva identitat, amb la seva carrera, amb la seva vida, amb el seu ego, amb la seva família i fins i tot amb el seu Èdip. Per a nosaltres, arribat a un punt, s’assembla més a veure la gran actriu «treballar alguns petits temes en teràpia» durant una sessió doble. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Christophe Honoré, en la seva setena col·laboració amb la Mastroianni, li dissenya un itinerari pel cinema de Marcello (“Nits blanques”, “La dolce vita”, “Ginger i Fred”) perquè resignifiqui la seva figura a través d’un acte performatiu que el seu entorn percep com un joc o com un símptoma de bogeria transitòria. La pel·lícula té un aire familiar, de broma privada una mica autocomplaent, i encara que de vegades sembla tenir alguna cosa a dir sobre els actors, sobre la càrrega de ser “filla de”, i sobre l’angoixa de perdre la identitat en la identitat de tants, la proposta d’Honoré és més aviat erràtica. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) meta-comèdia no gaire graciosa ni emotiva (..) La pel·lícula, que és més un egotrip de Chiara que un homenatge al seu pare, tenia l’oportunitat de trobar el seu cim commovedor quan tots els participants es troben en una platja. Però el que passa allà (..) tampoc no arriba a generar els efectes desitjats. Així, més enllà d’alguns pocs passatges inspirats i de la benvinguda generositat amb què tots participen del projecte, es tracta d’una experiència força frustrant. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatalà.net’ Artefacte sobre vida i cinema de Christophe Honoré a Canes: (..) Honoré no amaga la condició d’artefacte fílmic d’aquesta juganera proposta amb un bonic discurs metacinematogràfic, que parla del cinema dins del cinema, i plantejant la confusió entre vida i cinema. La lleugeresa de ‘Marcello mio’ no pot dissimular l’artifici i la vacuïtat de la proposta però alhora encomana la joia de la cinefília i la mitomania amb aquesta Chiara transvestida amb Marcello absolutament adorable. Altres reaccions (només enllaços).- Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: Christophe Honoré signa una tendra pel·lícula somnàmbula, cinèfila i conceptual protagonitzada per una Chiara Mastroianni posseïda pel fantasma del seu pare. Olivier Lamm, crònica per a ‘Libération, en què remarca: Malgrat una certa inspiració darrere del seu guió, que veu l’actriu enmig d’una crisi d’identitat reencarnant el seu pare desaparegut, la pel·lícula del francès no va més enllà del vodevil social. Peter Bradshaw, a la ressenya per a ‘The Guardian’ li posa 2 estrelles sobre 5 i en remarca: Fent de si mateixos, les icones del cinema miren al mirall en aquesta peça poc convincent i cansada de cine-narcisisme. Guy Lodge, ressenya per a ‘Variety’, en què remarca: Amb una colla d’estrelles franceses interpretant-se a si mateixos, la feble participació a la Competició de Canes de Christophe Honoré probablement va ser més divertida de fer que no pas de veure. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui L’amor pel cinema a Canes: (..) a la secció oficial competitiva s’ha projectat una altra pel·lícula, “Marcello mio”, que vol homenatjar de manera explícita el cinema. A partir de la semblança de Chiara Mastroianni amb el seu pare, Christophe Honoré hi fantasieja que l’actriu es “converteix” en Marcello Mastroianni. D’entrada, la idea encurioseix i alhora espanta: què en pot sortir? Allò que en surt, sense caure mai en el ridícul, és desigual: hi ha moments emotius i d’altres de banals, inclosos alguns en què intervé Catherine Deneuve, mare de Chiara Mastroianni. En tot cas, està fet amb amor pel gran cinema associat (Fellini, per sobre de tot) a la presència de Marcello Mastroianni. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!