Club 7 Cinema

Presentada a la competició del Festival de Sant Sebastià, on la seva actriu Patrícia López Arnaiz va guanyar el premi a la Millor Interpretació Protagonista, la nova pel·lícula de Pilar Palomero, Los destellos, ja ha arribat a les pantalles de Catalunya. Amb guió de la mateixa Pilar Palomero (recordem-ho, autora de “Las niñas” i “La Maternal“), parla de l’Isabel, la vida de la qual fa un tomb inesperat el dia que la seva filla Madalen li demana que visiti regularment en Ramon, que està malalt. Després de quinze anys allunyada del seu exmarit, un home a qui veu com un desconegut malgrat que van ser família durant anys, a l’Isabel li comencen a revifar ressentiments que creia superats. Tot i això, en acompanyar en Ramon en el seu moment més vulnerable, l’Isabel aconseguirà veure amb altres ulls el fracàs que van viure per centrar-se en el present de la seva pròpia vida.

Altres veus.

Espurneigs de vida mentre la mort assetja, crítica d’Imma Merino al diari ‘El Punt Avui‘: (..) El cas és que he vist diverses pel·lícules recents amb personatges greument malalts que, conscients de la seva mort pròxima, són especialment acompanyats per persones (no necessàriament pròximes) en aquesta situació tan crítica que, tanmateix, no exclou que hi visquin moments lluminosos en part per la cura i l’estima rebudes: en el fons, potser, és una afirmació de la generositat humana en uns temps proclius a desestimar-la; potser també el desig que l’existència pugui ser dignament viscuda fins a l’últim moment. (..) Després de transfigurar en ficció la seva infantesa a Saragossa amb “Las niñas” i d’abordar l’adolescència a “La maternal”, a través d’una maternitat inesperada i problemàtica, la directora ha passat al “món adult” adaptant el relat ‘Un corazón demasiado grande’, de l’escriptora basca Eider Rodríguez. Tenint present la mort del pare, Palomero ha traslladat l’acció a Horta de Sant Joan, lloc vinculat a la seva família. És la història d’una dona que fa companyia al seu exmarit (Antonio de la Torre), en estat terminal. Ho fa induïda per la filla comuna, però, després de convertir-se-li l’home en un estrany, hi sentirà una proximitat que no només té a veure amb el passat, sinó amb el present compartit: Palomero procura mostrar amb sensibilitat els espurnejos de vida que, fugaçment, vencen la mort. A la crònica del Festival de Sant Sebastià per al mateix diari, Merino va escriure: A “Los destellos”, Palomero, després d’explorar en la infantesa a “Las niñas” i l’adolescència problemàtica a “La maternal”, aporta un film sobre la maduresa, que, entre altres coses, pot suposar afrontar conscientment la malaltia (i la mort) d’una persona pròxima. Ho fa de manera discreta en tots els sentits.

(..) Palomero reflexiona sobre el final de la vida (..), crònica de Paco Vilallonga, al ‘Diari de Girona‘, sobre el film al Festival de Sant Sebastià: L’aragonesa Pilar Palomero deixa, en la seva tercera pel·lícula, el retrat de l’adolescència que havia centrat les seves dues primeres obres, “Las niñas” (Goya a la millor pel·lícula i direcció novell) i “La maternal”. Aquí explora per primer cop un registre molt més adult i greu. A “Los destellos”, un drama intimista, pausat i sentit, acompanyem Ramon (un brillant Antonio de la Torre) en el procés final d’una malaltia terminal. I en com aquest darrer epíleg vital és viscut i compartit per la seva filla Madalen (Marina Guerola) i la seva exdona Isabel (Patricia López Arnaiz). El resultat és una pel·lícula a la qual li costa arrencar, plena de pauses, mirades, molt introspectiva, però que es va assentant i guanyant força en el seu tram final. És el film més madur de Palomero i deixa la sensació que la directora vol explorar altres camins després de la fulgurant arrencada de la seva carrera.

Magistral lliçó de vida sobre la mort, crònica de Xavi Serra, al diari ‘Ara‘, sobre la projecció de la pel·lícula al Festival de Sant Sebastià: (..) La pel·lícula que la directora aragonesa –i establerta a Barcelona– ha estrenat aquest diumenge a Sant Sebastià posa en valor, precisament, la importància de morir bé, i d’acompanyar els que estimem en aquest procés. No és un relat morbós ni lacrimogen, sinó una lliçó magistral de vida que ens recorda la importància dels vincles i de tot el que deixa en nosaltres haver estimat algú, fins i tot quan la vida ens separa. (..) Basada en el relat d’Eider Rodríguez ‘Un cor massa gran’ –inclòs en l’antologia homònima de contes publicada en català a Periscopi–, la pel·lícula es cuida prou de caure en els paranys sentimentals d’aquest tipus de relats. No hi ha girs inesperats ni epifanies romàntiques, només l’exploració del teixit orgànic i complex de les emocions humanes. Palomero ambienta la història al poble del seu propi avi (Horta de Sant Joan, a Tarragona) i la filma des del punt de vista de la protagonista, la Patricia López Arnaiz de “20.000 espècies d’abelles”. Així, amb rigor i contenció, la càmera esquiva durant la primera mitja hora la presència del personatge de l’ex (..). D’una fragilitat commovedora, el treball de l’actor malagueny [Antonio de la Torre] és generós de mena, i sovint està fora de pla i no persegueix l’exhibició interpretativa. El resultat és, tanmateix, corprenedor sense forçar la maquinària dramàtica ni la catarsi emocional. (..) Des del seu premiat debut (Las niñas, triomfadora dels Goya i els Gaudí de 2021), Palomero no ha fet més que créixer com a directora, situant-se en la primera línia de l’actual onada de cineastes. “La maternal” ja va confirmar la seva sensibilitat com a retratista de l’adolescència, però “Los destellos” confirma el seu talent per traduir la complexitat de la vida a imatges i moments d’innegable potència cinematogràfica.

Joan Millaret, a Facebook: La pel·lícula espanyola a secció oficial Donostia Zinemaldia – Festival de San Sebastián ”Los Destellos‘ de Pilar Palomero és un mesurat i caut drama d’un procés de dol de to intimista que se sosté en el rostre i la mirada de l’ex-dona (Patricia López Arnaiz) d’un home malalt terminal (Antonio de la Torre) filmat com una marxa fúnebre amb notes de pasdoble i a ritme de respirador mèdic i amb entorn natural del Matarranya de fons. 7/10.

Palomero brilla amb “Los destellos”, crònica de Nando Salvà, al diari ‘El Periódico‘, sobre la projecció de la pel·lícula al Festival de Sant Sebastià: (..) és el tercer llargmetratge de Pilar Palomero i el millor dels tres amb diferència (..). La seva peripècia argumental és una mort, però el seu veritable assumpte és més aviat el fulgorós rastre, o els esclats, que l’existència d’aquells a qui estimem va deixant en el seu trànsit cap a deixar de ser. “És una cosa que jo mateixa vaig sentir quan va morir el meu pare”, ens confessa la saragossana. “Va ser una sensació gairebé epifànica. Estava increïblement trista, però alhora era molt conscient de la vida. De sobte el cafè tenia més sabor, i el sol brillava de manera més intensa. He posat molt de mi mateixa en aquesta pel·lícula. Hi ha mil maneres diferents de fer cine, però a mi només em surt fer-ho des de les entranyes”. Pot semblar irònic que la que sembla la seva pel·lícula més personal en realitat s’inspiri en un relat aliè, anomenat Un corazón demasiado grande i firmat per l’escriptora Eider Rodríguez. En realitat, només en conserva poca cosa més que la premissa (..) [La pel·lícula] és tota claredat, i nitidesa, i punteria per detectar el més important. I aquí es manté en tot moment la pel·lícula, en un compàs d’espera pacient davant el que és inevitable tant per als personatges com per a nosaltres. Mentrestant, va fent lliscar la càmera per fer inventari del que es manté i ens sobreviu –els rajos de llum que il·luminen les nostres passejades, els llibres que no podem deixar de rellegir, les fotografies que ens vam fer i de què els nostres fills es burlen–, i rastrejar les empremtes emocionals que els que se’n van deixen en els que es queden. I ho fa principalment a través de dos treballs actorals potser immillorables per part de López Arnaiz i De la Torre, intèrprets sovint maximalistes que aquí, en canvi, en tenen prou amb els seus catàlegs de mirades per dir gairebé tot el que la pel·lícula acaba expressant sobre la necessitat de preocupar-nos els uns pels altres, per ser el canal a través del qual “Los destellos” viatja des de les entranyes de la seva autora fins a impactar de ple en les nostres.

Los destellos – Difuminat en el fons, crítica d’Elena del Olmo a ‘Filmtopia‘: (..) La cineasta saragossana captura una sèrie d’apunts (..) que profunditzen en el dolor de la reparació, en la tristesa subjacent a cada gest. La càmera, imitant la prudència del personatge d’Isabel, roman en els marcs de les portes, fora de les estàncies, apropant-se gradualment i només enfocant-lo quan l’home necessita ajuda per col·locar-se els mitjons. La figura desdibuixada de Ramón, la que flotava en la ment d’Isabel, es trenca en veure un físic desmillorat i malalt, molt allunyat de l’home robust i ben plantat de les fotografies. Mentre la distància entre els fragments d’aquesta família s’escurça, Oso és rescatat d’una llar lúgubre i hermètica, igual que Ramón, amb l’ajuda de les dues dones, permet que la llum del sol i l’aire fresc inundin la sala d’estar una vegada més (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!