Club 7 Cinema

Sinopsi:

Reunits per l’herència inesperada d’una casa a Normandia, quatre cosins que no s’havien conegut mai abans van a descobrir la història de la seva família. Escorcollant aquesta casa, abandonada des dels anys 40, reconstrueixen la vida de la seva avantpassada Adèle Vermillard, una dona de 20 anys que hi vivia el 1895. El final del segle XIX, un període ric en diversos invents, va veure el naixement tant de la fotografia com del moviment impressionista, que va canviar profundament la pintura. Anant endavant i endarrere entre el 1895 i el 2025, troben en els vestigis del passat allò que els permetrà visualitzar millor el seu propi futur.

Tràilers: VOSE, VOF, VI.

Dades:

De Cédric Klapisch, Los colores del tiempo / La venue de l’avenir / I colori del tempo. Producció: França, Bèlgica. Any: 2025. Durada: 2h04. Gènere: Comèdia dramàtica. Guió: Cédric Klapisch i Santiago Amigorena. Amb: Abraham Wapler (Seb), Zinedine Soualem (Abdel), Julia Piaton (Céline), Vincent Macaigne (Guy), Suzanne Lindon (Adèle), Paul Kircher (Anatole), Vassili Schneider (Lucien), Cécile de France (Calixte de La Ferrière), Olivier Gourmet, Sara Giraudeau (Odette),  Manon Villa, Raïka Hazanavicius (Rose), Fred Testot, François Chattot, Angèle Garnier (Violette), Jonas Paz-Benavides (artista), François Berléand (Victor Hugo), Alice Grenier (Berthe Morisot), Pomme, Carla Poquin, Alexandra Ansidei (Manon).

Enllaços: Tmdb, Imdb, Sensacine, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Unifrance. Festivals i premis: Canes 2025 – Fora de Competició | Altres reconeixements.

Distribuïdores i estrena als cines ⇒ Mercat espanyol, D: Wanda Visión, E: 14.11.2025. Mercat francès, D: Studio Canal, E: 22.05.2025. Mercat italià, D: Teodora Film*, E: 13.11.2025. Cine de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona).

Ressons de Canes 2025:

Aurore Engelen, la crítica per a Cineuropa: Cédric Klapisch demostra un cop més el seu talent per a les comèdies dramàtiques corals, reflexionant amb lleugeresa i sinceritat sobre el present i la història.

Per molt sorprenent que sembli, Cédric Klapisch ha presentat una pel·lícula al Festival de Canes per primera vegada en els seus 30 anys de carrera. “Colours of Time”, la seva 14a pel·lícula, va tenir l’estrena mundial a la Selecció Oficial, fora de competició. És un reconeixement tardà però benvingut per a una pel·lícula que rendeix un homenatge sincer als artistes de la imatge, ja sigui pintada, fotogràfica o en moviment, i situa la seva història en el cor d’un viatge a través del temps que reuneix la nostra època i la fi del segle XIX.

Tot comença a l’Orangerie, davant de ‘Els nenúfars‘, l’escenari involuntari d’una petita mascarada pop contemporània, una sessió de fotos per a una marca de roba on tenen previst canviar els colors de l’obra monumental en la postproducció per realçar els dels vestits. Des del principi, és evident el to maliciós del cineasta francès, ja que no dubta a utilitzar arquetips per esbossar la seva època, coquetejant amb el clixé però amb una sinceritat tan gran que delecta en lloc d’irritar. Mentre esperem trobar-nos amb Claude Monet, la història ens porta a conèixer els (molt) nombrosos descendents (incloent-hi el nostre jove fotògraf, interpretat per Abraham Wapler) d’Adèle Meunier (Suzanne Lindon), una jove nascuda el 1873, que s’han reunit per una qüestió d’herència al voltant d’una casa en ruïnes on unes quantes fotos s’estan tornant grogues i una estranya pintura està agafant pols. Mentre es designa una delegació de cosins (entre els quals Abraham Wapler, Julia Piaton, Vincent Macaigne i Zinedine Soualem) per iniciar converses amb l’ajuntament, que vol comprar els terrenys per construir un aparcament ecològic, viatgem enrere en el temps amb l’Adèle, a principis dels seus vint anys, que deixa la seva província natal per viatjar a París a buscar la seva mare, a qui no ha conegut mai. Al vaixell del Sena, coneix l’Anatole (Paul Kircher) i el Lucien (Vassili Schneider), pintor i fotògraf, que també han vingut a provar sort a la capital. Davant dels seus ulls esberlats hi havia un París de postal, un panorama gloriós dominat per la flamant Torre Eiffel. Aquests joves emergents vivien un període de revolució tecnològica. La fotografia era a les beceroles i el cinema començava a aparèixer, però van ser les pintures dels impressionistes les que van canviar la seva visió del món. Eren expressions artístiques que pretenien capturar el moment, transformant l’efímer en eternitat i fent-lo part de la història.

«Amb vosaltres, els joves, tot va massa de pressa aquests dies», diu el xofer que porta l’Adèle a l’estació. Des de llavors, tot ha canviat i res no ha canviat, ens sembla dir amb picardia Klapisch i el seu fidel soci en el guió, Santiago Amigorena, que va coescriure Le Péril Jeune  fa trenta anys. Des d’aquest primer film, tornem a trobar l’amor i la tendresa dels autors pels joves, la seva capacitat per estar sempre en moviment, per ser oberts al canvi, per projectar-se en el futur sense resistència. Ajudat pel seu carismàtic repartiment de joves actors prometedors, Klapisch no intenta imitar aquesta energia, sinó que la celebra. Tot i que és lamentable que els personatges «en el present» estiguin de vegades atrapats en estereotips, que alguns diàlegs siguin una mica excessius o que algunes seqüències siguin maldestre, el fet és que “Colours of Time”, a més de les seves commovedores històries familiars, ofereix una reflexió resoludament juganera i optimista sobre la noció de modernitat, un entreteniment assertiu que gaudeix de l’estètica kitsch de les postals i les obres mestres impressionistes, i que també expressa l’admiració del cineasta pels artistes i pioners (…).

Gianluca Arnone, la ressenya per a Cinematografo: Una fletxa impacta immediatament: irònica, lleugera, punyent. “Los colores del tiempo”, la nova pel·lícula de Cédric Klapisch presentada fora de competició a Canes, no necessita cridar. No pretén reescriure el cinema. Et pren de la mà, et conta una història, et deixa amb alguna cosa. Com certs dies a Normandia: comencen amb sol i acaben amb un pensament. I entremig, un somriure.

Ens trobem davant d’un film ‘à tiroirs’ clàssic, com dirien els francesos: una ‘mise en abyme’ suau i flexible, on les vides d’avui es refracten en les d’ahir, on una herència per liquidar es converteix en un pretext per restablir vincles familiars i generacionals. Klapisch reuneix quatre parents —un influencer apàtic, un apicultor anticapitalista, una mestra de bon cor i un enginyer amb dificultats per respirar— que es troben en una antiga casa normanda i, des d’allà… baixen al pou de la memòria.

El cor palpitant de la història és Adèle Meunier, una noia que se’n va de les províncies cap a París a finals del segle XIX. Les seves cartes i rastres reapareixen. I el present, tan frenètic i esbiaixat, resulta ser un reflex pàl·lid d’un passat ple de somnis. La pel·lícula es bifurca, es divideix en dues, ballant entre segles: pintors, fotògrafs i bohemis de la ‘Belle Époque’ proporcionen un contrapunt als creadors de contingut, historiadors de l’art ‘instagramitzables’ i la frenètica postmoderna.

La primera escena és una declaració d’intencions: en un museu, una model —bonica i buida, ah, els clixés, Monsieur Klapisch!— intenta alterar digitalment un quadre perquè «no combina amb el vestit». Aquí és on l’autor clava el seu bisturí benèvol: en la moda del present, en el culte a l’aparença, en la velocitat que esclafa la profunditat. Però no hi ha amargor. Només una cella enlairada, una carícia irònica. Hi ha moralisme, però és del bo, aquell que et fa somriure mentre assenteixes.

“Els Colors del temps” encaixa amb gràcia en la vena temàtica que sembla dominar la Croisette d’aquest any: la necessitat de mirar enrere, de recompondre els fragments del temps per entendre el present. És una pel·lícula que no busca sorprendre, sinó – d’una manera molt més subtil – recordar. I, en recordar, reconciliar-se.

Sí, és clar, n’hi haurà que es tirin enrere: massa personatges, un repartiment coral que de vegades es despista, uns quants clixés de més. Però també hi ha aquella lleugeresa ‘impressionista’ que és la marca de la casa del director de Una casa de bojos i Muñecas rusas: una alegria de viure que planeja com una brisa suau. No és una pel·lícula que deixi una impressió duradora. És una pel·lícula que passa. Però passa bé.

I després hi ha aquesta frase, pronunciada al final per la més jove dels protagonistes, que ho resumeix tot: «Sempre he perseguit el futur, però mirar enrere cap al passat m’ha fet bé.» S’aplica a la vida, s’aplica al cinema. I s’aplica a Klapisch, que sembla dir-nos amb aquesta pel·lícula que, abans d’inventar alguna cosa nova, encara podem (i potser hem de) remenar els plecs del vell. No per nostàlgia, sinó per lucidesa.

“Els colors del temps” no és una obra mestra. Però és una pel·lícula que et fa bé. I avui dia, això no és poca cosa.

Article publicat ran de l’estrena a Catalunya:

Una casa de la memòria, article de Jordi Camps i Linnell, al Full de Sala del Cinema Truffaut: A un dels últims bons films de Woody Allen, Midnight in Paris (2011), el protagonista descobreix que a mitjanit pot viatjar en el temps, als anys 1920, i conèixer els artistes i escriptors que admira permetent-li replantejar-se els seus valors, estil literari i objectius a la vida. La pel·lícula, entre altres temes, reflecteix com tot present sol enyorar una època suposadament millor. Amb un estil que hi recorda i alguns punts argumentals en comú, Cédric Klapisch (Una casa de bojos, Muñecas rusas) ens convida a entrar en una casa de la memòria, i a navegar per dues èpoques que —lluny de separar-se hermèticament— es miren, es refracten i s’interpel·len mútuament. En aquesta aventura temporal, Klapisch escriu un tribut tendre i a la vegada crític al llegat artístic —i, molt particularment, al món dels impressionistes—, però també al present que aquesta herència ha de confrontar.

Un dels punts més reeixits de “Los colores del tiempo” és la manera com les pintures de Claude Monet —o, millor dit, l’eco d’aquestes pintures— vesteixen tot el conjunt: no apareixen com a mera decoració d’època, sinó com a element narratiu i simbòlic. Des dels primers instants, travessem un vel de llum, com si entréssim en un quadre impressionista que de sobte prengués vida. Així, la difuminació de la realitat i la captació de l’instant que fuig, que tan bé va saber captar el cèlebre pintor francès a les seves obres, es reflecteixen tant en la història de l’Adèle de 1895, com en la dels seus descendents en el present. D’aquesta forma, el passat no només és passat i esdevé matèria viva, mirall del present, pregunta oberta sobre allò que hem heretat i què en fem. El film segueix una estructura de salts temporals més o menys ben lligats: d’una banda està el París de finals del segle XIX —efervescent, revolucionari— on s’inventa la fotografia, es renova la pintura i la ciutat creix exponencialment; de l’altra, l’actualitat, amb els seus joves hereus d’una vella casa familiar, una herència inesperada, i una recerca de sentit que sovint rima amb buidor. Aquesta contraposició entre passat i present no es presenta com un enfrontament simplista sinó com un joc de miralls. En la seqüència inicial, el que comença com una sessió de fotos actual davant d’un llenç famós (Els nenúfars), on una marca publicitària vol modificar els colors del quadre de Monet perquè combinin amb la roba de les models, ja marca clarament aquesta tensió: un present que dialoga o, millor dit, pertorba el passat. Aquest xoc entre el respecte pel que és viscut i la frivolitat del present (que sembla creure que pot canviar, banalitzar o disfressar un patrimoni pictòric) esdevé un dels fils conductors de la pel·lícula. És aquí on em sembla que el film planteja una pregunta: fins a quin punt allò que ha estat per la llum, per l’instant captat, pot ser reconfigurat, maquillat o, simplement, oblidat? Aquest contrast entre generacions: la d’Adèle, els pintors, els fotògrafs que estimaven capturar l’únic, l’instant irreversible; i la dels joves d’avui, que semblen jugar al “canvi de color” sense mesura, es construeix amb tendresa però també amb una certa melancolia i ironia. Dit això, la transició entre els temps no sempre és tan fluida com voldríem i alguns passatges fan el salt de manera massa mecànica. En conjunt, la pel·lícula és una oda al passat que no es limita a glorificar-lo. És també un relat sobre la responsabilitat del present: què fem amb allò que ens precedeix? I si al final el veritable “canvi de color” no és modificar l’obra original, sinó admetre que la nostra mirada, avui, és l’última capa sobre un quadre que continua ric de llums i ombres.

***

FOTOS, Wanda Visión.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!