Club 7 Cinema

Imma Merino (El Punt, 22.01.2007) comenta que, a Les vides de Cèlia, Antonio Chavarrias s’ha atrevit a fer que Najwa Nimri interpreti el paper d’una mestressa de casa soferta. I considera que els resultats no són només estranys, que no hi ha sorpresa i (..), així, l’aposta resta credibilitat al nou film d’intriga de Chavarrías: l’espectador s’hauria d’esforçar molt per creure’s Nimri, tan "moderna", en el paper d’una mestressa de casa tradicional en què s’havia conformat (..) fins que alguna cosa l’ha esqueixat. Tot seguit, Merino passa a parlar de la narració fragmentada i dels salts temporals pels quals els fets del passat van aclarint els enigmes del present. En definitiva, una estructura que la crítica descriu com un trencaclosques (..) concebut per arribar a un final en què tot queda relligat i explicat, però abans fa que l’espectador es perdi (o es mantingui confús) i fins juga a despistar amb pistes falses. Després d’unes breu reflexions sobre el paper que juga El Prat de Llobregat en aquesta pel·lícula -i esmentar el que tenia a Las horas del dia, de Jaime Rosales-, Imma Merino conclou que pot fer l’efecte que hi ha films que, més que enganyar, amaguen les seves evidències argumentals amb una estructura complicada. I remarca que complicació no implica complexitat; tot recordant que amb menys complicació, la mirada de Chavarrías s’havia fet més complexa dins de les seves propostes de gènere.

La crítica sencera d’Imma Merino, clicant aquí: Les vides de Cèlia / Merino / El Punt

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Ben al contrari és el que opina Carlos Losilla (Avui, 26.01.2007), que considera Les vides de Cèlia com una pel·lícula atípica en el cinema fet a Catalunya. Assegura que Chavarrías aconsegueix barrejar amb èxit la tradició autòctona del cine negre amb d’altres influències del panorama forà.  Tot recordant la triple faceta de Chavarrías -de productor, guionista i director– diu que ha sabut aprofitar la seva experiència i ha parit un producte més que digne, amb una factura impecable, que desprèn una credibilitat molt poc habitual entre nosaltres. Parlant de la narrativa fragmentada de la pel·lícula, Losilla afirma que s’ aprofita l’estructura de les "vides creuades" per proposar un mosaic desolador d’un cert context social; tot i que ha d’admetre que aquesta estructura oberta, aquesta construcció difusa, no sempre arriba allà on pretén, això sí, quan ho fa, els resultats són sorprenents -diu-. Comenta en termes d’ evocadora i inquietant l’exploració del procés de degradació mental i assenyala que l’alienació del policia proporciona a la pel·lícula una dosi de violència latent. Destaca la resolució cromàtica i narrativa del conjunt d’aquest film, que considera el millor de Chavarrías, del qual defensa fins i tot la tria de la dispersa Najwa Nimri com a protagonista: un encert -diu-. La interpretació de Luís Tosar la qualifica de portentosa. I, per arrodonir-ho, proposa que Les vides de Cêlia es prengui com a model del que hauria de ser un cinema comercial local respectuós amb l’espectador.

La crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí: Les vides de Cèlia / Losilla / Avui (un cop al web de l’Avui > Hemeroteca > 2007 > gener > dia 26 > Cultura i espectacles > "Culminació d’una trajectòria")

Nando Salvà (Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 18 al 24 de gener de 2007) conclou que, a Les vides de Cèlia, (..) la forma s’imposa sobre el  fons (..) els personatges resulten enigmàtics; les situacions, confuses; les resolucions precipitades. Explica que Chavarrías construeix un relat propi del cine negre a l’extraradi barceloní (..), alhora que ens proposa una meditació sobre els secrets i misèries enquistades en el nucli de la institució familiar i que, per allunyar-se estèticament dels patrons del "film noir" i aparentar un realisme documental, el cineasta roda càmera en mà, cosa que dóna a la pel·lícula un aire intimista, però que esgota. I Salvà ens diu que ve a passar el mateix amb l’estructura narrativa  (..) un puzzle de salts temporals no del tot justificat.

La crítica sencera de Nando Salvà podem llegir-la a la pàgina 17 d’ Èxit  (suplement d’ El Periódico) de la setmana 18-24 de gener de 2007.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!