Club 7 Cinema

Afirmen que és una de les pel·lícules sorpresa de l’any (Núria Vidal), una agradable sorpresa quant als temes i el context que tracta (Quim Casas), un film que compta amb l’aval del premi al millor guió d’un film espanyol al Festival de Gijón i la nominació a la millor direcció novella dels Gaudí (Xavi Serra): és “L’edat imminent“, dirigida per Clara Serrano Llorens i Gerard Simó Gimeno, obra del Col·lectiu Vigília, format per sis alumnes [de la Universitat Pompeu Fabra] que es reparteixen diverses funcions al film, que s’ha estrenat a casa nostra el divendres 13 de desembre de 2024 (en català -66,4%- i castellà).

Sinopsi: La vida d’en Bruno, un noi de divuit anys, es veu cada vegada més limitada per la creixent dependència de la seva àvia Nati. El jove fa malabars entre cuidar l’àvia, treballar i passar temps amb els seus amics. Quan rep la trucada d’una residència que ofereix una plaça pública per a l’àvia, en Bruno intentarà mantenir l’equilibri per no perdre l’única família que ha conegut. Una pel·lícula sobre les relacions intergeneracionals, la família i la joventut.

Amb Miquel Mas Martínez, Antonia Fernández Mir, Nunu Sales, Tessa Dela Merced, Jan Mediavilla, Claudia Jara, Albert Caro Aguilera.

Tràiler:

Enllaços: Companyia productora, Vendes internacionals. Cine de referència d’aquest blog: Espai Texas.

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA DEL FILM:

Franquesa i lluminositat, crítica de Quim Casas, al diari ‘El Periódico’: (..) Se centra en un jove a punt de complir els 18, Bruno, que viu amb la seva àvia, Natividad, pròxima als 90, en un barri barceloní de classe humil. El film explora aquesta relació i el dia a dia del jove com a repartidor de pizzes, els seus amics, el curs de batucada. No sabem ben bé per què viuen junts, no es diu res del pare de Bruno i tot just unes paraules sobre la mare. Els conflictes quotidians s’expliquen de manera senzilla, i tots són imminents, la urgència de l’edat, del moment, de passar-s’ho bé, el desig, la precarietat econòmica i la decisió, postergada, que haurà de prendre sobre l’àvia. Però hi ha un element molt interessant. Sense allunyar-se de la dura realitat mostrada, el film està poblat de personatges sans. No es tracta d’eludir els altres conflictes (delinqüència, addiccions, abusos) que en films d’aquestes característiques assumeixen moltes vegades tot el protagonisme. No és que hi hagi esperança vana en el relat, sinó franquesa i la mateixa lluminositat que irradia el jove Miquel Mas Martínez, tota una troballa.

Estimar l’àvia, crítica de Nuria Vidal, a ‘Filmtopia’: (..) “L’edat imminent” és el primer resultat del treball del Col·lectiu Vigília, un grup d’estudiants de la Universitat Pompeu Fabra decidits a instaurar una manera diferent de fer cinema. El Col·lectiu Vigília està format per Laura Corominas Espelt, Laura Serra Solé, Clara Serrano Llorens, Gerard Simó Gimeno, Ariadna Ulldemolins Abad i Pau Vall Capdet, sis alumnes de Comunicació Audiovisual que van decidir unir-se en un projecte comú per fer un treball de final de grau comptant amb el suport de la universitat. La direcció la firmen dos membres del col·lectiu, tres han escrit el guió i un assumeix el repte de la fotografia. Però tots comparteixen les decisions i els punts de vista, en un treball en comú que s’enriqueix amb les diferents mirades. ‘(..) “L’Edat imminent” és una carta d’amor als nostres avis i àvies i als seus cuidadors i cuidadores .És un diàleg entre generacions, on es mostra com l’amor i el desgast poden coexistir”. (..) A través de la història del Bruno, Miquel Mas Martínez, un descobriment, i la seva àvia Natividad, una estupenda Antonia Fernández Mir, el film fa un retrat de dues generacions marginals: la joventut que encara no ha trobat el seu lloc al món (i és difícil saber si el trobarà) i la vellesa que ja no té lloc en aquest món (i està condemnada a ser aparcada on no molesti). Però la pel·lícula ho fa sense crueltat, sense rancúnia, sense ressentiment. La complicitat entre el Bruno i la seva àvia està per sobre de les dependències afectives simples d’una família. (..) Rodada totalment a Nou Barris, una de les zones de la perifèria nord de Barcelona, ​​la pel·lícula és gairebé un documental de la vida en aquests barris que no arriben a ser extraradi, però no són centre. Espais de grans i anodins edificis on la vida es viu a les places, les pizzeries i els bars, i on el centre cívic té un paper aglutinador (..).

“Hi ha un tabú molt gran a l’hora de mostrar els cossos de la gent gran”, article de Xavi Serra, al diari ‘Ara’: (..) “Nosaltres ja érem amics abans –explica Gerard Simó, que forma part de l’equip de direcció i muntatge–. El col·lectiu sorgeix quan, després d’acabar la carrera, decidim convertir el treball final de grau en un llargmetratge i és una manera de presentar-nos al món, però nosaltres ja treballàvem així: la visió creativa de la pel·lícula és compartida per les sis persones”. El consens i les estructures horitzontals de decisió són a la base d’un procés creatiu que presenten com a alternativa al cinema tradicional. (..) “L’edat imminent” aborda la història del Bruno i la seva àvia amb certa distància emocional i deixa que les seves accions parlin per si mateixes, sense subratllats dramàtics. El naturalisme guia un relat que captura els personatges en plena cruïlla vital. “Després de moltes xerrades, moltes cerveses i moltes videotrucades, ens vam adonar que els temes que ens unien a tots eren la intergeneracionalitat i les cures, que potser no ens afecten individualment, però sí al nostre entorn”, diu [Ariadna] Ulldemolins. La consigna per construir els personatges era el realisme i la naturalitat. “Moltes vegades, les sèries i pel·lícules fan un retrat de l’adolescència molt lligat a la festa i les drogues, a l’estil d’Euphoria, però aquesta no és l’adolescència que nosaltres hem viscut”, diu Simó. “La nostra adolescència és més normal —afegeix Ulldemolins—. I també volíem fugir d’un determinat estereotip dels nois de barri, que no fos dolent però sense caure en el bonisme”. Tot i que no s’identifica al film, el barri on viuen el Bruno i la seva àvia estaria situat a Nou Barris. “És sobretot el barri de Roquetes, que és d’on és la Clara [Serrano, codirectora amb Simó] –diu Ulldemolins–. Però és una mica collage de diferents espais de Nou Barris. També es veu la festa de Sant Xiveco, que es fa al novembre a la Prosperitat. Barcelona són moltes coses que normalment no es veuen al cinema” (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!