Club 7 Cinema

“Las ocho montañas” / “Les huit montagnes” /  “Le otto montagne”, de Charlotte Vandermeersch i Felix Van Groeningen, es va estrenar ja fa uns dies i està sent un èxit. Pel que em diuen, agrada força als espectadors que la van a veure. Dirigida per aquests cineastes belgues (ella debuta en la realització, però a ell el coneixíem d’abans, per les seves “Alabama Monroe” i “Beautiful Boy“), aquesta adaptació de la novel·la ‘Les vuit muntanyes‘, de Paolo Cognetti, parla d’en Pietro i en Bruno. En Pietro és un noi de ciutat, en Bruno és l’últim fill d’un poble oblidat de la Vall d’Aosta. Es fan amics en aquest racó amagat dels Alps que els serveix de regne. La vida els separa sense poder separar-los completament. Mentre en Bruno es manté fidel a la seva muntanya, en Pietro viatja pel món. Aquest encreuament els farà conèixer l’amor i la pèrdua, els seus orígens i els seus destins, però sobretot una amistat eterna.

Nota sinòptica: La pel·lícula explica una història d’amistat, de pares i fills i de les eleccions que fem a la vida que se’ns dona, amb el teló de fons de les muntanyes que hem d’escalar físicament i psicològicament. Una història universal sobre la recerca inexorable de conèixer-se a un mateix i alhora ser fidel als altres.

Repartiment: Luca Marinelli (Pietro Guasti), Alessandro Borghi (Bruno Guglielmina), Filippo Timi (Giovanni Guasti), Elena Lietti (Francesca Guasti), Elisabetta Mazzullo (Lara), Lupo Barbiero (PIetro, de petit), Cristiano Sassella (Bruno, de petit).

Guanyadora del Premi del Jurat (ex-aequo), al Festival de Canes de l’any passat, no es pot pas dir que la crítica l’acollis gaire bé. En aquest apunt,en reprodueixo tot seguit algunes reaccions que vaig recollir després de la projecció del film al certamen i hi afegeixo alguns article publicats ran de l’estrena a casa nostra.

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, al Twitter, concís i clar com sempre: Una història d’amistat i passió per la vida a les muntanyes narrada a través de 3 dècades. Irregular, amb un primer acte prometedor però que acaba derivant cap a filosofia zen de Reader’s Digest. L’Àngel Quintana és del mateix parer, a Caiman: El tema del retorn a la natura i la confrontació amb espais neorurals serà un dels temes estrella del festival i pot donar lloc a algunes pel·lícules més que dubtoses (..) No sabem si ens trobem a la nova pel·lícula guanyadora de tots els festivals de muntanya que existeixen pel món o, si en canvi, es convertirà en un catàleg de cinema amb valors disposats a guanyar tots els premis ecumènics del món (..). José Luís Losa, a La Voz de Galícia, l’esmicola: (..) és altament “gravosa” i et deixa amb un estat de cabreig d’alt voltatge (..) Aquest tipus [el director], amb les seves escassíssimes llums, s’ha obstinat a il·luminar-nos en la comprensió de les meravelles que amaguen els racons de la naturalesa humana posada a prova pel dolor (..) Diàlegs de besucs bressolats per una banda sonora com de country nord-americà d’espot de cerveses, quan la història va de puresa antropològica i parla de la importància de les arrels o de la preservació del dialecte italià que es parla als Alps.El crescendo d’aquest delicte dura gairebé dues hores i mitja. Vicenç Batalla, a la seva crònica per a Paris-BCN: (..) es deixa veure com a amistat tel·lúrica de dos nois des de la infància a la Vall d’Aosta però també arrossega una càrrega de clixés. La història i els diàlegs sonen naturals fins que s’incrusta una banda sonora de folk americà que hi és fora de lloc i es percep una excessiva fixació amb els models de les valls dels Estats Units (..) La corealitzadora Vandermeersch explica que s’inspiren del western gai Brokeback Mountain. Aquest és el seu taló d’Aquiles d’una còpia que hagués guanyat allunyant-se d’aquest esquema.  Fabien Lemercier, a Cineuropa, en té millor opinió: (..) Història molt llarga, té l’immens encant d’una gran saga romàntica al voltant del tema de la natura, la naturalesa dels homes, els sentiments (de vegades paradoxals), la recerca d’un mateix, els vincles, el temps i evidentment l’espai de les muntanyes (fins al Nepal) en la seva essència més pura, meravellosament captat pel duet de cineastes i director de fotografia Ruben Impens. Un territori molt extens on floreix la fibra sensible i sentimental (un lirisme no exempt de rudesa) característica de Felix Van Groeningen, de qui, tanmateix, sospitem que hauria donat amb molt de gust encara més de si a l’última part de la pel·lícula, de tan ric que és el material d’aquestes dues vides que s’entrecreuen. Un toc d’imperfecció que demostra a la perfecció que la simple història de dos amics és en si mateixa el món. Jessica Kiang, a Variety, escriu: (..) la pel·lícula és novel·lística en el millor sentit. Et submergeix en el món dels seus personatges, tant humans com alpins, en aquest nivell tan profund al qual normalment només pot accedir la literatura. Però viu i respira en termes molt cinematogràfics, amb cadascuna de les impressionants imatges de Ruben Impens que valen més que mil paraules. Tot i que aquest clàssic “bildungsroman” pot haver estat esquinçat i enganxat en la transició de les pàgines a la pantalla, pel que fa a l’escala, l’amplitud i l’emoció, sembla que poc s’ha perdut en la traducció (..). Per Joan Millaret, al web Cinemacatalà.net: (..) preciosa (..) Un film espectacular i bell, en què el rodatge en escenaris naturals deixa moments que tallen l’alè per la seva grandiositat així com la fisicitat del paisatge. Encara que també incomoda un discurs filosòfic new age acompanyat de temes musicals que ho fan un xic empallegós.

Articles publicats ran de la seva estrena:

Àngel Quintana, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: La vida elegíaca a les muntanyes. El punt de partida de “Las ocho montañas” és un best-seller escrit per Paolo Cognetti que va ser publicat a Itàlia l’any 2016 i va convertir-se en un llibre de referència per molts amants de la natura. El llibre és sobretot una història d’amistat i un cant de caràcter elegíac al valor de la natura com a eix vertebrador d’altres formes de convivència que s’apartin de la vida urbana i les seves contradiccions. (..) Un dia els pares descobreixen el poble de Grana al peu del Monte Rosa i Pietro es trobarà que acaba passant tots els estius en aquest lloc. A Grana és on trobarà a Bruno, que no passa l’estiueig a les muntanyes, sinó que viu allà i surt a pasturar amb les seves vaques. Els estius de la infantesa són descrits com un temps d’exploració, de descoberta i d’amistat. La muntanya esdevé una forma de coneixement i tal com assenyala Pietro, el que aquestes amaguen: “la meva herència, que no és més que una paret de roca, la neu, un seguit de pedres, un pi”. La pel·lícula de Felix Van Groeningen i Charlotte Vandermeersch (..) explica en la primera part aquesta història d’amistat en la infantesa i després se centra en el retrobament dels dos amics, uns anys després que les seves vides s’hagin separat i que la ciutat hagi engolit la vida de Pietro, com va
engolir la vida dels seus pares. La retrobada a l’edat adulta es transforma en una manera de recobrar un món iniciàtic i un gust per les muntanyes que els portarà fins als peus de l’Himalaya. “Las ocho montañas” vol ser un cant a la natura i sobretot a la vida senzilla. Els dos protagonistes trobaran un nou sentit a la seva vida ja sigui restaurant cases velles que han quedat malmeses o fabricant formatge de les vaques de pastura. Els dos cineastes articulen el relat amb la utilització d’una veu en off que intenta establir vincles amb l’origen literari de la proposta. La cuidada manera de filmar les muntanyes serveix per oferir una mena de cosmovisió, amb regust new age, de la vida alternativa que marca l’existència dels dos protagonistes. Una visió que a vegades resulta simplista i altres cops, sobretot en els moments d’arrelament de l’amistat, pren una mica més de volada. La pel·lícula que va ser presentada l’any passat al festival de Canes i es va convertir la temporada passada en un dels grans èxits del cinema italià, essent la guanyadora del premi a la millor pel·lícula en els David di Donatello, l’equivalent italià als Gaudí.

Gerard Casau, a la crítica per al diari ‘Ara’: ¿Es pot celebrar l’amistat masculina sense caure en la toxicitat?. Malgrat que el terme ‘bromance’, que descriu la química no explícitament romàntica entre dos homes heterosexuals, sigui molt habitual en les descripcions de la comèdia contemporània, el cinema dramàtic ha deixat caure en l’oblit les dinàmiques de l’amistat masculina, com si es tractés d’un territori erm o, encara pitjor, susceptible de caure en un discurs de testosterona reaccionària. “Las ocho montañas” vol espantar el fantasma de la toxicitat, i dedica les seves gairebé dues hores i mitja a explicar l’amistat entre Paolo i Bruno (..). Felix van Groeningen i Charlotte Vandermeersch troben certa poètica melancòlica en les tribulacions d’una masculinitat que s’encarna en el contrast entre la mirada oberta a la immensitat de Luca Marinelli i els ulls opacs però nobles d’Alessandro Borghi. No obstant, en certs moments els directors cauen en la temptació de buscar dreceres emotives i estètiques en les cançons pop-folk de Daniel Norgren i en els plans de postal dels Alps.

Joan Millaret Valls, a l’article pel web ‘Cinemaencatala.net’: El muntanyisme com a forma de vida. (..) Una relació iniciada de nens i continuada de grans, sempre lligada a la muntanya, una amistat indestructible que es referma cada estiu, fins i tot en edat adulta. Una confraternització que es visualitza simbòlicament en les tasques de reconstrucció d’una borda enrunada, transformada en cabana habitable. Es parla del sentit de la vida; de les eleccions particulars; de la família i el pes dels progenitors, sobretot, la figura muntanyenca del pare de Pietro; de les dificultats de la subsistència en les muntanyes allunyades o de la impossibilitat de la vida en les valls nevades en temps hivernal, pura naturalesa inhòspita. Una passió pel muntanyisme viscuda amb dues intensitats diferents, dues actituds complementàries, la vessant més salvatge de Bruno, lligada  a la terra, i la vessant més viatgera de Pietro, amb les seves estades tibetanes. Un film espectacular de gran bellesa en què el rodatge cinematogràfic en escenaris naturals deixa moments que tallen l’alè per la grandiositat que imposa l’entorn així com la fisicitat que transmet el paisatge. Un film que, tot i els seus grans encerts, també incomoda per un discurs filosòfic ‘new age’ acompanyat de temes musicals que ho fan un xic empallegós.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!