Club 7 Cinema

«Una palpable incomoditat recorre Las corrientes de principi a fi. Potser es deu a la nostra necessitat d’entendre la Lina, la protagonista. De comprendre el seu comportament, de voler saber per què fa el que fa, per què li passa el que li passa. O potser neix de les relacions, una mica incòmodes, que estableix amb les persones que l’envolten» (Marla Jacarilla [1]); «L’estudi de personatge que planteja Mumenthaler activa els mecanismes de fascinació de l’espectador a través d’un guió el·líptic i una posada en escena sempre al servei de traduir visualment les turbulències interiors de la protagonista. És inevitable pensar en el Hitchcock de Vertigen (1958), sobretot quan les imatges i la música es fonen en una abraçada poètica. Las corrientes és una pel·lícula que entra pels ulls (..). Però el seu gran actiu és la presència magnètica d’Isabel Aimé González Sola, que atrapa l’espectador en l’abisme dels seus ulls i desplega el misteri i la fragilitat d’un personatge d’Antonioni» (Xavi Serra, [2]); «Com en el cas de la protagonista d’Il deserto rosso d’Antonioni, Lina no sap gaire què li passa i els espectadors tampoc. Amb la seva manera subtil de fer cinema sense que vulgui imposar res als espectadors, Mumenthaler no evita que es pugui tenir una certa sensació de confusió davant de la pel·lícula. Com Antonioni, la cineasta argentina recorda que la realitat és plena d’enigmes i que la vida es pot fer estranya. També que la poesia no és aliena al misteri» (Imma Merino [3])

Articles publicats:

La ferida invisible, crítica de Marla Jacarilla, Filmtopia [1]:

El tercer llargmetratge de la directora argentina Milagros Mumenthaler confirma el seu talent amb una suggeridora història plena de metàfores i interrogants.

(..) Una palpable incomoditat recorre Las corrientes de principi a fi. Potser es deu a la nostra necessitat d’entendre la Lina, la protagonista. De comprendre el seu comportament, de voler saber per què fa el que fa, per què li passa el que li passa. O potser neix de les relacions, una mica incòmodes, que estableix amb les persones que l’envolten: el seu marit, la companya de feina, l‘amiga d‘infància, la sogra o fins i tot la seva filla de cinc anys. I és que Mumenthaler, en lloc d’oferir respostes fàcils que ens esclareixin el comportament de la seva protagonista, és parca en explicacions i prefereix recórrer a símbols i metàfores, a imatges poderoses que ens guiïn, en una certa penombra, a través d’aquesta deriva constantment esquitxada per l’aigua i pels dubtes.

L’any 2011, Milagros Mumenthaler va dirigir el seu primer llargmetratge, Abrir puertas y ventanas, òpera prima que es va alçar ni més ni menys que amb el Lleopard d’Or al Festival de Locarno. Cinc anys més tard va arribar La idea de un lago, la seva segona pel·lícula, en la qual la vulnerabilitat emocional de la protagonista ja confirmava els interessos d’una directora que, al llarg dels seus tres llargmetratges, ha mostrat una clara predilecció pels complexos mons interiors de les seves protagonistes femenines.

“Arriba una edat en què et planteges on estàs i què has fet amb la teva vida”. Article de Xavi Serra, al diari Ara, amb declaracions de Milagros Mumenthaler [2]:

(..) L’estudi de personatge que planteja Mumenthaler activa els mecanismes de fascinació de l’espectador a través d’un guió el·líptic i una posada en escena sempre al servei de traduir visualment les turbulències interiors de la protagonista. És inevitable pensar en el Hitchcock de Vertigen (1958), sobretot quan les imatges i la música es fonen en una abraçada poètica. Las corrientes és una pel·lícula que entra pels ulls, on tots els elements del pla importen i signifiquen. Però el seu gran actiu és la presència magnètica d’Isabel Aimé González Sola, que atrapa l’espectador en l’abisme dels seus ulls i desplega el misteri i la fragilitat d’un personatge d’Antonioni. El que la pel·lícula apunta a través d’un gravat de Francisco Goya titulat Nadie se conoce, l’actriu ho expressa a través d’un gest contingut o una mirada absent. (..)

La pel·lícula segueix el curs erràtic de la Lina a través del seu retrobament amb el marit i la filla i amb la feina i dels intents de gestionar la por a l’aigua corrent. Sobre ella plana sempre una sensació d’estranyament, una dissonància que acaba revelant-se com la fractura entre els seus orígens familiars i la dona, mare, esposa i professional perfecta en què s’ha convertit. Hi ha un element evident de desclassament, però sobretot una profunda crisi d’identitat. (..)

L’enigma d’una dona, crítica d’Imma Merino, al diari El Punt Avui [3]:

(..) Lina, que, molt valorada pel seu treball com a estilista, experimenta de sobte una sensació d’estranyesa, sentint-se alienada o desconnectada de la realitat, com si, potser, hi emergís alguna cosa del passat que no acaba de saber. Com en el cas de Giuliana, la protagonista d’Il deserto rosso d’Antonioni, Lina no sap gaire què li passa i els espectadors tampoc. Amb la seva manera subtil de fer cinema sense que vulgui imposar res als espectadors, Mumenthaler no evita que es pugui tenir una certa sensació de confusió davant de la pel·lícula. Com Antonioni, la cineasta argentina recorda que la realitat és plena d’enigmes i que la vida es pot fer estranya. També que la poesia no és aliena al misteri.

Articles d’altri posteriors a la publicació d’aquest apunt:

Pendent.

—

PORTADA: Las corrientes (Dulac Distribution)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!