Club 7 Cinema

La Hildegart és concebuda i educada per la seva mare, l’Aurora, per a ser la dona del futur, convertint-se en una de les ments més brillants de l’Espanya dels anys 30 i un dels referents europeus sobre sexualitat femenina. Als seus 18 anys, la Hildegart comença a experimentar la llibertat i coneix l’Abel Vilella, qui l’ajuda a explorar un nou món emocional i a desmarcar-se del ferri niu matern. L’Aurora tem perdre el control sobre la seva filla i fa tot el possible per impedir que la Hildegart se n’allunyi. Les dues dones s’enfrontaran durant una nit d’estiu de 1933 posant fi al “Projecte Hildegart”: aquesta és la sinopsi de “La virgen roja“, de Paula Ortiz, que es va projectar fora de competició al Festival de Sant Sebastià 2024 i ja s’ha estrenat a casa nostra. Amb guió d’Eduard Sola i Clara Roquet, està interpretada per Najwa Nimri, Alba Planas, Aixa Villagrán, Patrick Criado i Pepe Viyuela.

Alguns articles sobre la pel·lícula.

Paco Vilallonga, a la crònica des de Sant Sebastià 2024, per a ‘Diari de Girona‘: (..) la pel·lícula recupera i reivindica una figura molt rellevant dels anys 30 que després ha quedat relativament oblidada: l’escriptora, activista i nena prodigi Hildegart Rodríguez. Nascuda i educada sota un estricte procés, meticulosament programat per la seva mare Aurora Rodríguez, per convertir-la en una líder que transformés la societat, Hildegart va ser una figura rellevant de la primera república. Afiliada al partit socialista i defensora de la causa feminista, va ser víctima de l’obsessió de la seva mare per controlar-la i de les mateixes convulsions de l’època. Així doncs, “La virgen roja” -que ha comptat amb un gran pressupost per reconstruir l’Espanya de principis dels 30- és un fresc de l’època que es queda a mig camí. Per aprofundir en un personatge tant fascinant com contradictori calia més risc del que adopta Paula Ortiz, possiblement condicionada per les mateixes característiques de la producció, molt pensada per arribar al gran públic, amb tots els condicionants creatius que això suposa. En aquest sentit, la realització és molt pulcra, però també planera i superficial. Tot està al seu lloc, les interpretacions són notables (Najwa Nimri i la jove Alba Planas estan molt bé), hi ha un gran esforç de producció, però el film és epidèrmic i no acaba de respondre a les expectatives. Podem llegir també l’article Hildegart Rodriguez, de nena prodigi a dona del futur, de Paco Vilallonga, per al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘.

Vampirisme matern, crítica de Joan Millaret Valls, a ‘cinemacatala.net‘: (..) Aquesta fascinant pel·lícula coproduïda entre Espanya i els Estats Units s’inspira en el cas real de l’assassinat de la jove prodigi Hildegart Rodríguez l’any 1933 per tres trets de pistola i, per a la seva adaptació a la pantalla, Paula Ortiz ha rebut la participació dels guionistes Eduard Sola i Clara Roquet que n’han fet una escriptura brillant i treballadíssima. (..) Les intencions d’una mare possessiva i invasiva s’esquerden quan Hildegart s’enamora d’un jove militant madrileny d’esquerres (Abel Velilla). El resultat final és un hipnòtic conte gòtic amb una vampírica mare, interpretada de forma notable per Najwa Nimri, enmig de la col·lisió d’un feminisme radical i les febleses i emocions de l’amor. Un film històric que ofereix un ric devessall d’idees, pensaments, ideologia o referències a la eugenèsia. Tot això s’acompanya d’una concepció visual simplement enlluernadora, magistral en ocasions (..).

Najwa Nimri glamuritza la mare terrible de la República espanyola, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara‘: L’assassinat de la jove política Hildegart Rodríguez Carballeira a mans de la seva mare, Aurora Rodríguez, l’any 1933 desperta un interès per sobre de tants altres casos de la crònica negra espanyola tant per l’horror que genera que una dona mati la seva filla de 18 anys, com per la singularitat de la víctima, una noia prodigi que la seva progenitora va concebre per ser el prototip de dona del futur. A “La virgen roja”, Paula Ortiz recupera una història que Fernando Fernán Gómez ja va portar al cinema a la impactant “Mi hija Hildegart” (1977), per presentar-la en un to molt diferent a unes noves generacions sensibles als debats polítics (el feminisme pioner, el perill de les radicalitats, la traïció als principis ideològics) que es remouen de fons. L’aposta clau de la directora és la tria de Najwa Nimri com a mare terrible. (..) Sobretot en la segona part, el film recorda tantes sèries televisives d’època adreçades al públic femení que reivindiquen el paper de les dones en algun context històric, però mitjançant heroïnes que mai desafien en la seva representació el cànon estètic o l’amor romàntic. És la contradicció d’una proposta que no tem perfilar la monstruositat femenina des d’una certa fascinació, però que alhora embelleix innecessàriament la lluita feminista i la d’esquerres. Podem llegir també la crítica La virgen roja – La meva filla Hildegard, d’Eulàlia Iglesias, per a ‘Filmtopia‘.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!