Club 7 Cinema

Sinopsi de La vida de Chuck:

Tres històries relacionades amb el personatge Charles Krantz, en ordre invers: des de la seva mort per un tumor cerebral als 39 anys fins a la infantesa en una casa que es creia embruixada.

Nota sinòptica:

En aquesta extraordinària història d’un home normal, Charles ‘Chuck’ Krantz experimenta la meravella de l’amor, el dolor de la pèrdua i les multituds que tots portem dins.

Dades:

De Mike Flanagan, La vida de Chuck / The Life of Chuck. Producció: EUA. Any: 2024. Durada: 1h50. Guió: Mike Flanagan, basat en el relat de Stephen King. Amb: Tom Hiddleston (Charles ‘Chuck’ Krantz), Jacob Tremblay (Charles ‘Chuck’ Krantz, de jove), Benjamin Pajak (Charles ‘Chuck’ Krantz, de noiet), Cody Flanagan (Charles ‘Chuck’ Krantz, de nen), Chiwetel Ejiofor (Marty Anderson), Karen Gillan (Felicia Gordon), Mia Sara (Sarah Krantz), Mark Hamill (Albie Krantz), Annalise Basso (Janice Halliday), Nick Offerman (Narrador). Enllaços: Tmdb, Imdb, Sensacine, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd. Festivals i premis: Toronto 2025 (premi del Públic) | Sitges 2025 – Oficial Fantàstic (premi José Luís Guarner de la Crítica) | Altres reconeixements. Distribuïdores i estrena als cines, Mercat espanyol -D: Diamond Films, E: 17.10.2025-, Mercat francès -D: Nour Films, E: 11.06.2025-, Mercat italià -D: Eagle Pictures, E: 18.09.2025-. Cine de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona).

Articles publicats:

Jordi Camps Linnell, a la crònica del Festival de Sitges, per al diari El Punt Avui: (..) Parlem de “La vida de Chuck”, la nova proposta de Mike Flanagan, que torna al seu terreny adaptant una nova novel·la de Stephen King, la tercera, fet que el fa entrar de ple al selecte club de directors (com Mick Garris i Frank Darabont) que no es limiten a adaptar relats de l’escriptor de Maine sinó que saben transmetre com ningú la seva essència. En aquesta ocasió ens convida a conèixer la història del Chuck del títol, interpretat per Tom Hiddleston, un home comú i corrent que amaga un univers propi, farcit de personatges i misteris, com el que guardem cadascú de nosaltres mateixos en les nostres vides. Majestuosament explicada (amb narració invertida) i d’allò més emotiva, sense caure en sentimentalismes. Una petita joia vitalista que ens fa obrir els ulls o simplement recordar que hem de viure cada moment com si fos l’últim.

Xavi Serra, a la crònica del Festival de Sitges, per al diari Ara: (..) Gairebé quatre dècades després, Flanagan no només s’ha convertit en un cineasta imprescindible del terror contemporani, sinó també en el que ha connectat més bé amb l’obra del seu heroi literari [Stephen King], dirigint primer “El joc d’en Gerald” (2017) i després “Doctor somni” (2019), la seqüela de “El resplandor”. I aquest diumenge s’ha projectat al Festival de Sitges “La vida de Chuck”, que parteix d’una història inclosa a l’antologia del 2020 ‘La sangre manda’ que té una estructura narrativa més juganera i experimental del que és habitual en l’autor de ‘Carrie’. Flanagan, que no ha pogut viatjar a Sitges, segueix la partitura en tres actes de King i s’apropa a la vida d’un home començant per l’acte final, que coincideix amb un apocalipsi que està extingint la vida a la Terra i el protagonista del qual només apareix en uns misteriosos anuncis / El terror està present en comptagotes a “La vida de Chuck”, que s’inscriu en el vessant més tendre i humanista de l’escriptor nord-americà i subordina l’element sobrenatural a una exploració de la importància d’una vida qualsevol i dels moments que fan que valgui la pena viure-la. De fet, el seu clímax emocional no és la resolució final del misteri que fa encaixar totes les peces sinó l’escena central del segon acte, en què Tom Hiddleston (el Chuck adult) improvisa un ball espontani al ritme d’un bateria que toca al carrer. Val a dir que la pel·lícula té una relació desacomplexada amb les emocions que en algun moment frega el desastre, però que salva la noblesa amb què King escriu els seus personatges (..).

El subjectivisme explicat amb una faula tendra, enginyosa i juganera, crítica de Joan Pons, al diari Ara: (..) “La vida de Chuck” està dividida en tres actes. Cadascun és d’un gènere diferent: un relat apocalíptic, una anècdota musical i una història d’iniciació. A més, aquest film que adapta un llibre de l’Stephen King més amable i humanista (el de ‘Compta amb mi’ o ‘La milla verda’) comença pel final: de la mort del personatge fins a la seva infantesa. I Mike Flanagan, un autor avesat al terror, s’estrena en un registre fantàstic sentimental i fabulador, que pot recordar “La vida secreta de Walter Mitty“, “Forrest Gump” o “Amélie” / (..) La pel·lícula de Flanagan té una estructura una mica capritxosa i inconnexa. La veu en off és repetitiva i embafa. El món voluntàriament artificial que posa en pantalla, que recorda el d’”El xou de Truman“, és cursi. I la poesia, quan s’explica massa (com els versos de Walt Whitman que aquí se sobreanalitzen en excés), deixa de ser, justament, poètica / (..) Un joc narratiu formal no sempre és sinònim d’atreviment majúscul. No és genialitat. Tanmateix, convida l’espectador-lector a descodificar la informació seguint altres pautes i fa aflorar els seus sentiments de manera diferent. Aquest capital no se li pot negar a “La vida de Chuck”, una pel·lícula ‘feel-good’ sobre el solipsisme que no et dona el discurs mastegadet. O almenys, no tot.

Una faula noble i emocionant, crítica de Desirée de Fez, al diari El Periódico: (..) “La vida de Chuck” és una pel·lícula comercial estranya, i això és bo. (..) La pel·lícula de Mike Flanagan (..) és estranya per la seva estructura. No perquè estigui dividida en capítols i la història sigui desordenada, sinó perquè aquests blocs són totalment diferents entre si (en gènere, to, estat d’ànim) i perquè dialoguen d’una manera molt particular. També és estranya perquè no hi ha indici de desconfiança o de cinisme: és una pel·lícula noble, i això, avui dia, la fa exòtica. I és estranya perquè mostra les emocions sense cap mena de pudor, i les situa en primer pla i les verbalitza. Tot i que abraça foscors (el primer acte és interessant en aquest sentit), Flanagan opta per l’amabilitat i la llum per compondre una faula sobre la vida, la mort i l’espai que ocupem en l’univers. No obstant, tot i que la intenció és més que clara, “La vida de Chuck” es ressent d’una posada en escena de les emocions massa artificiosa, un text que en alguns moments confon ser clar amb ingenu i subratllar excessivament la naturalesa fabuladora de la pel·lícula.

Que bonic és viure!, article d’Àngel Quintana, al Full de Sala del Cinema Truffaut: En el primer i darrer episodi de “La vida de Chuck”, de Mike Flanagan, es fa referència a uns versos del poema ‘Song of my self’ –Cançó de mi mateix– de Walt Whitman, on afirma que un mateix conté dins seu una multitud -I contain multitudes-. El poema, que Bob Dylan en el seu darrer disc, Rough and Roudy Ways (2020) homenatja, expressa la idea que cadascú de nosaltres dins nostre tenim tot un món que reflecteix tot un cosmos i un clar sentit del que és la humanitat. Walt Whitman, considerat com el gran poeta de l’Amèrica del segle XIX gràcies al poemari Leaves of Grass –Fulles d’Herba-, articula la seva obra al voltant d’una clara reflexió sobre les dualitats de l’existència humana. El poeta considera que la interioritat de l’ésser humà es troba sempre en consonància amb la pluralitat de l’univers. Whitman no va ser el pare del transcendentalisme, però la seva poesia enllaçava amb el pensament de Ralph Waldo Emmerson que creia que l’ànima de cada individu era idèntica a l’ànima del món i agrupava tot allò que el món té, la idea del ‘I contain multitudes’ / “La vida de Chuck” és un tríptic format per tres relats d’aparença deslligats, que s’inspira en un relat de Stephen King, projectant-lo cap a una visió transcendental del present. La pel·lícula funciona com una exploració de tres mites fonamentals de la tradició americana, com són el transcendentalisme, el ‘common man’ i el ‘that’s entertainment’, per posar-los com a antagonistes, enfront una visió política utilitarista del món que condueix cap a la destrucció. El transcendentalisme, que hem vist anteriorment, es troba en la idea de confrontar la mort d’un individu amb la mort del planeta. Chuck ha de morir a trenta-nou anys, en el mateix moment en què l’univers comenci a desintegrar-se i arribi l’apocalipsi. La mort de la persona té a veure amb la mort del cosmos, ja que una cosa no es pot dissociar de l’altra / La possibilitat de posar en vigència el mite del ‘common man’ -l’home/dona qualsevol- en un moment en què només es valoren els ‘self made man’ -els emprenedors/emprenedores que sobresurten en la piràmide humana- dona a la pel·lícula una certa retòrica propera al cinema de Capra. Chuck, de nen, va perdre els seus pares i la seva germana, d’accident, va ser educat amb els seus avis i de petit volia ser ballarí. L’avi li explica que a vegades els somnis professionals no es poden conquerir i Chuck acabarà essent un comptable d’una empresa que de jove va aprendre a ballar. Chuck no triomfa a la vida, però quan el món estigui a punt de desaparèixer, la seva imatge començarà a aparèixer. El col·lapse de la humanitat començarà a produir-se, els mòbils deixaran de funcionar i tot un univers tecnològic s’apagarà, però els cartells de Chuck com a símbol de la bondat es conservaran. En la seva faula, Flanagan té clar que en una Amèrica dominada per tota mena d’excessos, la reivindicació de la bona persona és fonamental i fins i tot pot arribar a tenir un caràcter subversiu /  El tercer element clau de la pel·lícula és el ball. De petit, Chuck balla a l’escola. La seva futura esposa serà la seva companya de ball i la seva adolescència serà una mica més feliç, malgrat els traumes viscuts. En l’episodi central de la pel·lícula, veiem a Chuck que es troba una noia que toca la bateria en una cantonada, mentre el ritme comença a expandir-se, l’home reprèn el ball i fa una veritable exhibició de dansa. L’executiu gris es transforma gràcies a la força de la música i l’espectacle. Al llarg de tota la pel·lícula, Chuck no para de mirar com Gene Kelly i Rita Hayworth ballen a Cover Girl de Charles Vidor. El musical, la dansa formen part d’alguna cosa essencial de la societat americana, la concepció de l’espectacle com a forma d’alliberament. La musical porta cap a paradisos perduts, cap a llocs somniats, mentre que l’espectacle esdevé un refugi vital que tot ho sobredimensiona i obre les portes cap a la felicitat. Unes quantes passes de claqué poden portar una mica d’alegria a la foscor del món i poden ser també una força subversiva en una Amèrica empresonada per la tecnologia /  Al final de l’apassionant recorregut que proposa Mike Flanagan acaba essent una reflexió sobre la importància que tenen els petits moments vitals, sobre les múltiples maneres de conquerir la felicitat i sobre com la vida personal sempre es projecta en la vida col·lectiva. Una meravella que fa seva la premissa de Frank Capra quan afirmava: Que bonic és viure!

***

NOTA: els enllaços els he afegit en editar aquest apunt.

***

FOTOS: “La vida de Chuck” (© 2024 DANCE ANYWAY, LLC. Tots els drets reservats – Noor Films).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!