Club 7 Cinema

Àngel Quintana (El Punt, 28 de gener de 2007) considera Ventura Pons com el cineasta més productiu de l’Estat Espanyol i que, a més, li agrada apostar pel risc, dins d’un marc que li resulti còmode. Explica la inflexió del cineasta, a meitat dels noranta, quan va substituir els guions originals pels guions adaptats i com, malgrat tenir una certa tendència cap a les estructures minimalistes, en els darrers temps el cinema de Ventura Pons ha explorat molts camins a partir de l’horitzó de la literatura catalana. Centrant-se en La vida abismal, remarca l’aposta per la tradició del relat iniciàtic de formació, per la història d’un jove que (..) aprèn a fer-se adult (..) a partir del mirall d’un personatge transgressor (..) i recorda com aquest trajecte vital evoca el que va servir perquè el jove Ferran Torrent acabés llegint Dashiell Hammet i sentís fascinació per explorar el costat fosc de la societat. Ara bé, assenyala tres curiosos reptes amb què es troba Ventura Pons en retratar el món del joc en què s’endinsen els protagonistes –un món en què l’atzar posa sempre en dubte la lògica del destí, postil·la Quintana-: el primer, el context històric i (..) fer creïble l’ambientació dels anys setanta; el segon, València (..) les peculiaritats d’una ciutat que no ha sabut superar les seves contradiccions, i el tercer, el pendent que porta del relat iniciàtic cap ala pel·lícula de gènere. Per Àngel Quintana, aquests reptes actuen com una carcassa que impedeixen que la pel·lícula trobi la seva fluïdesa. Retreu que en la primera hora de metratge, alguna cosa s’encalla (..) sense que hi hagi emoció, (..) sense que encomani fascinació per un món que no acaba de tenir l’atmosfera carregada que necessita, ni per la voluntat transgressora dels personatges. I considera que Ventura Pons vol arreglar les seves mancances en un epíleg (..) en què tot resulta massa explícit.

La crítica sencera d’Àngel Quintana, clicant aquí: La vida abismal / Quintana / El punt

Si us interessa repescar el meu post sobre la pel·lícula, cliqueu aquí: La vida abismal . I, per seguir amb el resum d’altres crítiques i escrits sobre la pel·lícula, aneu a "Vull llegir la resta de l’article"

Per a Xavier Roca  (Avui, 31 de gener de 2007), Ventura Pons adapta al món mediterrani la tradició que han conformat les diverses pel·lícules sobre les perilloses conseqüències de fer del joc una forma de vida. El crític pensa que això treu una mica de dramatisme i tragèdia a La vida abismal i l’acosta a una concepció més picaresca de la vida. Remarca que  Ventura Pons -a la pel·lícula-, com Feran Torrent -al llibre-, mostren el joc com una via d’evasió, rebel·lia i inconformisme, un petit espai de llibertat i triomf en un context gris i depriment. En aquest sentit, considera que els anys setanta estan reproduits amb exactitud i que el cineasta ha reeixit a subratllar la claustrofòbia i opressió del món en què viuen els protagonistes, entre puticlubs llardosos i timbes sòrdides. Conclou Xavier Roca, que Pons signa una de les seves pel·lícules més clàssiques; per bé que li rufa el nas davant el que ell, amablement, anomena experiment amb alguna pirotècnia visual en les escenes de les partides de cartes; a més de retreure-li una transposició excessivament literal del text, (..) algun diàleg massa barroc (..) abundància de veu en "off", (..) un to massa monòton en la progressió dramàtica i el "look" de la pel·lícula.

La crítica sencera de Xavier Roca, clicant aquí: La vida abismal / Roca / Avui (un cop al web de l’ Avui > Hemeroteca > 2007 > dia 31 (dimecres) > Cultura i espectacles > "La vida en joc")

Per Quim Casas (Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 25 al 31 de gener de 2007), a La vida abismal es troben de manera gairebé perfecta l’obra del cineasta, Ventura Pons, i la del novel·lista, Ferran Torrent. Considera que els elements literaris de l’escriptor –records d’adolescència, atmosfera valenciana del tardofranquisme, (..) la boxa, la passió per les cartes i la deambulació per locals nocturns– els agafa Pons per evocar també el seu passat (..). Quim Casas remarca que, en aquesta ocasió, el cineasta adopta un relat més lineal que en anteriors films, per parlar d’amistat i de coneixement; un relat construït sobre periòdiques partides de cartes, molt ben interpretat (..) i que és, també, el retrat d’una Espanya fosca que se’n va anar.

No sé pas si l’Espanya fosca que esmenta Quim Casas se’n va anar; però, en certa mesura, si se n’anà, em sembla que també ha tornat -això sembla aquella cançó que cantava Salomé!-. Quant a la crítica, adonem-nos que Casas assenyala com Ventura Pons, tot adaptant Ferran Torrent, està parlant del seu propi passat; això diria que té molt a veure amb "el coneixement de causa" que testimonien la mena d’il·luminació nocturna dels carrers, l’ambient dels locals mugrosos, l’aspecte quotidià de les llars  modestes…

La crítica sencera de Quim Casas, a la pàgina 14 d’ Èxit (suplement d’ El Periódico) de la setmana 25-31 de gener de 2007.

He deixat per al final les referències crítiques a Óscar Jaenada. Àngel Quintana diu que "el Xino" es constitueix en l’epicentre de la pel·lícula i que "el Xino" és Óscar Jaenada, que amb el seu peculiar físic de centaure, intenta fer-nos creure que va pitjar l’accelerador massa  a fons i va convertir-se en adult abans d’hora. Per Xavier Roca, Jaenada és l’as de la màniga del film, que aporta el seu magnetisme exultant al cínic, carismàtic jugador professional que interpreta. I Quim Casas, per qui el personatge d’ "el Xino" és el que dóna cos i entitat a la tragicomèdia, opina que Jaenada, per les pròpies característiques del seu extravertit personatge, es menja Sospedra; si bé considera que el film està molt ben interpretat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!