Club 7 Cinema

Sinopsi de “La viatgera” / “La viajera” / La voyageuse” / “Una viaggiatrice a Seoul” / “A Traveler’s Needs” / “Yeohaengjaui pilyo” ( 여행자의 필요), de Hong Sang-soo: Ningú no sap d’on ve la dona. Està asseguda en un banc del parc i toca diligentment una flauta dolça infantil. Diu que és francesa. Sense diners ni mitjans per mantenir-se, li han aconsellat que ensenyi francès. Així és com arriba a tenir com a alumnes a dues coreanes. A la dona li agrada caminar descalça i estirar-se a les roques. I quan se sent amb forces, intenta veure cada instant de manera no verbal i viure la vida tan racionalment com pot. Però les coses continuen sent tan difícils com sempre. Confia que la beguda alcohòlica coreana makgeolli li proporcioni una mica de consol cada dia.

En aquest blog, també:

Fitxa de la pel·lícula.

FOTO (Atalante).

Articles d’altri sobre la pel·lícula, arran de l’estrena a Catalunya:

El joc de la repetició, crítica de Joan Millaret Valls, a ‘cinemacatala.net‘: (..) Es tracta d’una pel·lícula protagonitzada per Isabelle Huppert en el paper d’Iris, una nouvinguda ciutadana francesa a Seül, amb barret de palla i jersei verd, que vol donar classes de francès sense tenir massa experiència com a professora, però que ho farà amb un mètode propi ben singular. El resultat és un tonificant embarbussament amb noves variacions sobre el joc de la repetició i un relat dotat de diverses capes de significats en el tràfec de les relacions personals. // La popular i internacional actriu francesa (..) ens regala un tant divertit com excèntric personatge. I Hong Sangsoo (..) ens regala una de les seves millors comèdies. El cineasta coreà tira enginy, gràcia i desimboltura per rodar una preciosa història lleugera i juganera sobre les relacions humanes (..).

Isabelle i Hong, combinació perfecta, article del diari ‘El Periódico‘: (..) un relat que va de la llum a la foscor, per tornar a la llum, amb Huppert com a centre de totes les coses. Encarna una professora de francès per a alumnes coreans. Els seus mètodes són tan sorprenents com la posada en escena ingràvida que Song-soo procura sempre, a un pas de l’experiment i la certesa. Tot flueix amb enorme naturalitat tot i que és molt difícil aconseguir-la. El rostre de Huppert reviu quan està davant la càmera del coreà. Una de les grans fusions del cine actual.

Misteri d’actriu, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) El cas és que Hong i Huppert demostren que poden fer cinema amb poca cosa. Això pot causar perplexitat, però també pot dur a apreciar una mena de llibertat. Qui és aquesta dona? Ho pregunta la mare d’un jove que acull Iris sense que quedi clara la seva relació. Aquesta ‘viatgera’ és un misteri? En tot cas, ho és que fem atenció a Huppert mentre Iris pregunta, escolta, somriu, vagareja despreocupadament, s’estira a l’herba, toca la flauta o beu ‘makgeolli’. I l’article d’Imma Merino, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut‘, La lluminosa lleugeresa d’Isabelle Huppert en el món de Hong Sang-soo : Isabelle Huppert ha demostrat abastament el seu gust per la lleugeresa i la ironia en pel·lícules on llueix el seu talent com actriu còmica. Tanmateix, aquestes qualitats potser no son prou reconegudes en pesar tant la seva encarnació de personatges turmentats, obscurs, a vegades manipuladors i cruels. El cas és que, amb el cineasta sudcoreà Hong Sang-soo, sembla lliurar-se d’una manera particularment joiosa al seu vessant juganer, no sense excloure’s un cert misteri, però amb una lleugeresa i fins una lluminositat aliena al transcendent (o almenys en aparença) i encara menys al recargolament: Com si junts fessin cinema per passar-ho bé (..) // (..) A “La viatgera”, Gran Premi del Jurat a la Berlinale de l’any passat, hi juga un paper encara més fonamental la qüestió de la llengua. De fet, sempre és important la paraula, a vegades de manera torrencial i altres balbucejant, en el cinema del prolífic Hong Sang-soo, mestre de la posada en escena aparentment senzilla. // (..) El personatge, Iris, és a Seül (sense que es coneguin els motius, com qualsevol altra cosa d’ella) com si estigués oberta, disponible, al que hi pugui viure sense tenir res preconcebut. D’aquí, pot suposar-se, que se la defineixi com una viatgera: una dona lliurada a una experiència (en un lloc aliè on és una estranya) sense saber que li oferirà i sense la limitació temporal que marca un bitllet de tornada. Tanmateix, Iris s’ha inventat una feina. No tenim ni idea de si és una professora de francès, però suposadament exerceix com a tal fent classes particulars amb un “mètode propi”: res de frases “infantils” o útils per un turista, segons diu ella mateixa, sinó que expressin alguna cosa profunda, una emoció. Dic que suposadament fa de professora de francès perquè, en la que podria considerar-se primera part de la pel·lícula, conversa en anglès amb una “alumna” i després amb una altra (..). I és en anglès que, induïdes per Iris, una explica què ha sentit mentre tocava al piano una peça de Liszt i l’altra què ha pensat en veure el seu marit (..) fent una reverència davant d’una pedra commemorativa on hi ha inscrit un poema de Yun Dong-Ju, poeta coreà que, a 28 anys, va morir el 1945 en una presó on van tancar-lo els japonesos ocupants del seu país. Això no s’hi fa present de manera dramàtica, sinó que Iris fins es permet la lleugeresa de comentar que almenys va morir essent un jove bell. Al lloc, situat en un parc, hi han arribat després de beure makgeolli (un licor coreà fet amb arròs fermentat) i Iris després se’n va fent la impressió que ha desaparegut: qui és aquest personatge que toca la flauta, beu, jau a l’herba o en roques, com si fos una mena de criatura dionisíaca lliurada a la sensualitat, sense planificació racional de la seva vida? // En cada cas, Iris després pren unes notes en francès que resumeixen o interpreten què li han expressat les “alumnes”, que, certament, sembla com si haguessin descobert alguna cosa d’elles mateixes. Tot plegat, però, és una mena de broma? En acabat, sabrem que Iris és acollida a casa seva per un jove sense que sapiguem del tot quina és la seva mena de relació, tot i que van insistint que són amics. També apareix la mare del jove que, amb malfiança, interroga el fill sobre qui és aquella dona. Ves a saber. Tant se val. És un misteri. Com ho és que fem atenció a Isabelle Huppert, radiant, en qualsevol cosa que fa. La pel·lícula flueix i és qüestió de deixar-se endur pel seu corrent per gaudir-la.

Entrevistes:

Isabelle Huppert: “M’encantaria treballar amb Albert Serra”. Xavi Serra [XS] entrevista Isabelle Huppert [IH], protagonista de “La viatgera”, al diari ‘Ara‘. XS: (..) als 72 anys, la gran diva del cinema francès manté una vitalitat i una inquietud admirables que queden paleses a “La viatgera”, la seva nova col·laboració amb el director coreà i heroi de la cinefília Hong Sang-soo, amb qui ja havia treballat a En un altre país (2012) i La càmera de Claire (2017) (..) // XS: Què hi ha en el cinema Hong Sang-soo que tant l’atreu? IH: Definitivament, la seva manera de fer pel·lícules, que és molt i molt especial, perquè les filma en pocs dies. “En un altre país” van ser nou dies, “La càmera de Claire” en van ser sis, i aquest cop n’han sigut tretze, que és molt per a una pel·lícula de Hong Sang-soo. I no sé com ho converteix en una pel·lícula. Per a mi, aquest és el miracle. Hi ha uns diàlegs molt específics, però no hi ha història ni personatges ni explicacions. I, tanmateix, al final tens una pel·lícula. És extraordinari. (..) XS: I no troba a faltar la senzillesa del cinema de Hong Sang-soo, quan treballa en produccions més convencionals? IH: No, perquè m’agrada fer coses diferents. I alhora no ho són, de diferents, perquè tot és cinema. El que més em fascina del cinema de Hong és la seva gestió del temps, perquè fa pel·lícules en molt poc temps però alhora triga molt a fer-les. Treballem molt cada dia i fem moltes preses, però sense gens de pressa. És per pensar-hi.  XS: (..) ¿Ha canviat, en els dotze anys que separen els films, la manera d’abordar les col·laboracions amb Hong Sang-soo? IH: No. I, de fet, penso que la meva manera d’actuar és molt similar. El que veig de mi en les seves pel·lícules no ho veig enlloc més. És com si ell tingués una visió particular de mi com a personatge, una mica més ingènua, que es trasllada a la seva forma d’escriure’m diàlegs. A través meu expressa una certa lleugeresa, una mica maliciosa i infantil (..).

Isabelle Huppert: “Quan em diuen que soc una actriu valenta, no ho entenc”. Nando Salvà [NS] entrevista Isabelle Huppert [IH], al diari ‘El Periódico‘. NS: ¿Com definiria el personatge que interpreta a La viatgera? IH: Diria que l’Iris és a mig camí entre una fada de conte i una bruixa. Podria dir-se que és una bruixa bona i, alhora, una fada entremaliada. Entra en les vides i en les ments de les persones i joguineja amb elles. També té alguna cosa de terapeuta: els ajuda i, de passada, es queda amb els seus diners. Crec que és una projecció de la ment de Hong Sangsoo, del seu interès per saber més sobre les persones, i per fer que altres persones en coneguin més sobre qui són. NS: És la tercera pel·lícula que roda amb Hong Sangsoo. ¿Què l’atrau d’ell? IH: La seva manera de treballar em resulta alliberadora, em permet ser el que no soc a les meves pel·lícules franceses, més laxa, jovial i naïf. (..)Quan vaig arribar a Corea no hi havia guió, ni història, ni personatges. I no hi va haver assajos. Cada matí, un parell d’hores abans de començar a rodar, Hong ens entregava els diàlegs que necessitaríem durant aquella jornada, i teníem molt poc temps per aprendre’ls. Hong no té equip de rodatge, ho fa tot ell sol, amb la seva petita càmera. Treballar així m’ajuda a reflexionar sobre el significat del nostre mitjà artístic. Em recorda que les pel·lícules poden ser gegants però que també és possible fer visible tota la màgia i la magnitud del cine treballant en pel·lícules minúscules fetes gairebé en solitari. (..) NS: Els seus personatges, en canvi, no solen ser dones submises… IH: Mai ho són, des del principi em vaig proposar evitar aquest tipus de papers. Tot i que el cert és que no vaig haver d’esforçar-me per a això, perquè no me’ls ofereixen. Suposo que per donar vida a dones florero es necessita un perfil determinat d’actriu, i jo no hi encaixo. Per això no sento que les meves eleccions professionals s’hagin de posar com a exemple de compromís feminista ni res per l’estil. En la meva feina, el compromís feminista es mostra d’altres maneres. Lluitant per la igualtat salarial, per exemple (..).

Ressons de la projecció del film al Festival de Berlín 2024:

Jaime Pena, a la ressenya per a ‘Caimán’: (..) el cinema d’Hong transita cap a la senzillesa més radical, de recursos, de guió, de posada en escena. (..) “A Traveler’s Needs” ens torna al millor Hong, aquell que més s’equipara als propis arguments de les seves pel·lícules, sostingudes sobre la improvisació diària durant el rodatge. Aquí tenim el personatge que interpreta Huppert perdut a Corea. Se suposa que ella és la viatjant del títol, una francesa que no sabem com hi ha arribat ni el que busca. És a Corea, és francesa i s’ofereix com a professora privada de francès. És així com s’articulen o es justifiquen totes les trobades amb diferents personatges. La paradoxa és que ella parla pràcticament tota l’estona en anglès, la llengua comuna amb els alumnes. El francès el limita a uns apunts que pren en unes petites fitxes i que ensenya els alumnes com si fos una mena de quadern d’apunts. Les dificultats idiomàtiques són a l’arrel de la pròpia pel·lícula, al llarg de la qual Huppert i els seus acompanyants s’entrebancaran amb diferents monuments en què hi ha inscrit un poema. Ella demana que els hi tradueixin i una vegada i una altra els seus alumnes són incapaços de traduir del coreà a una llengua que amb prou feines xampurregen, sigui aquest l’anglès o el francès. Aleshores, tots recorren a Google i el problema se soluciona. Les traduccions, com l’alcohol (magkeolli), conformen la carcassa narrativa d’una pel·lícula que, diria, confon feliçment el seu sistema de producció i rodatge amb el seu propi argument. La senzillesa a què ha arribat Hong amb el seu cinema només es pot interpretar com el triomf absolut de la llibertat (..).

Guy Lodge, a la ressenya per a ‘Variety’: (..) l’última comèdia breu i brillant de Hong Sangsoo sobre l’esquiva condició humana comença el seu joc, convidant el públic a omplir els seus buits amb les suposicions i els judicis que normalment fem sobre desconeguts o coneguts superficials, i no ens ofereix cap full de puntuació per les nostres conjectures. No obstant això, si l’actuació de Huppert, entranyablement dispersa i casual, ofereix als procediments un aire de familiaritat còmoda, “A Traveller’s Needs” troba l’infatigable autor coreà en la seva forma més entremaliada i  críptica. Trobant noves variacions en el plegament estructural geomètric que ha marcat obres tan recents com “Walk Up” i “In Our Day”, Hong d’alguna manera introdueix més punts suspensiu que de costum (..).

Xavi Serra, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) La gran diva del cinema francès s’adapta a la perfecció al naturalisme radical i a la improvisació que són marca de la casa de Sang-soo per encarnar una professora de francès amb un mètode d’aprenentatge inventat i segurament ineficaç, però d’una poesia finíssima; i potser una metàfora del mètode de treball del director coreà. “A traveller’s needs” és segurament la pel·lícula més obertament còmica de Sang-soo des d’”En un altre país” (2012), que també protagonitzava l’actriu francesa. Hi ha motius d’aquell film que reapareixen i també el gust habitual pels jocs de repeticions i variacions, però a Huppert se la veu ara molt més còmoda en la comèdia absurda: les seves escenes lligant amb el marit d’una alumna són tan desconcertants com divertides i fins i tot hi ha comicitat en la seva manera de caminar. Si a “En un altre país” anava a remolc dels altres actors, més familiaritzats amb el mètode Sang-soo, ara Huppert assumeix el rol que li pertoca i tira del carro com la gran estrella que és. Als 70 anys, l’actriu francesa demostra una inquietud i vitalitat extraordinàries.

Gerard Casau, a X: Que algú et miri com Isabelle Huppert a Kwon Hae-hyo en una de les escenes més memorables d’”A Traveler’s Needs”, oda tot allò que es perd en la traducció, a la poesia escrita a les pedres i al makkoli.

Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Aquí es tracta d’examinar els desfasaments que hi ha entre allò que diem i allò que sentim, allò que es perd en el procés en què els afectes es transformen en paraules, i viceversa. És una pel·lícula sobre la traducció, en el sentit més ampli del terme, i, coherent amb la seva premissa, un té la sensació que, al final, també hi ha alguna cosa que el separa d’ella, que en desenfoca el sentit, o que el reinventa de manera que se’ns escapa. Potser és un film sobre l’amistat com a connexió amb l’essència de l’altre, que el llenguatge disfressa. O potser demostri que aquesta connexió és impossible.

FOTOS DE L’APUNT (Atalante).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!