Altres veus: “La veu de Hind”, de Kaouther Ben Hania

28 de novembre de 2025

0.0.3. Cinema Truffaut, 0.0.9. En VOSC, 2.1.0. Altres veus [AV]

0 comentaris

Altres veus: “La veu de Hind”, de Kaouther Ben Hania

Kaouther Ben Hania, nominada dues vegades a un Oscar, és l’autora de “La veu de Hind”, pel·lícula guanyadora del Gran Premi del Jurat a Venècia, on va rebre una ovació històrica, amb el públic, dempeus, aplaudint-la durant 23 minuts ininterrompudament.

Sinopsi:

29 de gener de 2024. Els voluntaris de la Mitja Lluna Roja reben una trucada d’emergència. Una nena de 6 anys està atrapada en un cotxe atacat bèl·licament a Gaza, suplicant que la rescatin. Mentre intenten mantenir-la al telèfon, fan tot el possible per enviar-hi una ambulància. El seu nom, Hind Rajab.

Dades:

De Kaouther Ben Hania, La veu de Hind / La voz de Hind / La voix de Hind Rajab / La voce di Hind Rajab / The Voice of Hind Rajab / Sawt al-Hind Rajab. Producció: Tunísia, França, Anglaterra, Itàlia, Xipre, Aràbia Saudí, Països Baixos, EUA. Any: 2025. Durada: 1h29. Enllaços: Tmdb, Imdb, Sensacine, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd. Festivals i premis: Venècia 2025 – Competició (Gran Premi del Jurat i 8 altres guardons) | Sant Sebastià 2025 – Perlak (Premi del Públic Ciutat de Donostia) | Toronto 2025 – Special Presentations | Londres 2025 – Secció Oficial | Altres reconeixements. Distribuïdores i estrenes al cine ⇒ Mercat espanyol, D: Caramel/Lazona, E: 28.11.2025. Mercat francès, D: Jour2fête, E: 26.11.2025. Mercat italià, D: I Wonder, E: 25.09.2025 (reestrena el 29.01.2026). Cine de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona).

Articles publicats:

Filmar (i escoltar) un genocidi, crítica de María Adell Carmona, a Filmtopia: La cineasta tunisiana Kaouther Ben Hania, nominada dues vegades a l’Oscar (per “Las cuatro hijas” i “El hombre que vendió su piel”) va provocar una immensa commoció al passat Festival de Venècia amb “La voz de Hind”, que acabà guanyant el Lleó de Plata i que compta entre els seus productors amb noms tan coneguts com Brad Pitt, Joaquim Phoenix, Alfonso Cuarón o Jonathan Glazer. Amb una sòbria i emotiva combinació de ficció i documental, i utilitzant gravacions telefòniques reals, Ben Hania recrea el tràgic assassinat de Hind Rajab, una nena palestina de només sis anys, a mans de l’exèrcit israelià el gener de 2024. Un crim que va donar la volta al món i que ha contribuït a conscienciar sobre l’actual genocidi a Gaza / Com es pot filmar allò que sembla impossible de representar? Com s’ha de recrear un crim de guerra sense caure en la banalització o l’espectacularització de la violència? Com és possible filmar la mort d’una nena? “La voz de Hind”, setè llargmetratge de la cineasta tunisiana Kaouther Ben Hania, respon a totes aquestes preguntes amb un plantejament rigorós en la posada en escena i amb un sentit de la urgència, i de la necessitat, absolutament inapel·lable. (..) “La voz de Hind” es desenvolupa íntegrament a l’interior de les oficines de la Mitja Lluna Roja Palestina, on les persones voluntàries lluiten i es desesperen, durant tres hores, per intentar rescatar Hind del cotxe en què està atrapada, envoltada dels cadàvers de la seva família i amenaçada pels tancs de l’exèrcit israelià que l’assetgen / (..) L’efecte de realitat més potent en aquest film desolador, filmat amb la convicció, la indignació i la urgència que provoca la consciència d’estar assistint a un genocidi retransmès en directe, prové de les gravacions reals de la trucada de Hind, en què se l’escolta autènticament terroritzada mentre demana ajuda o suplica ser rescatada. L’aposta de la cineasta, deixar fora de camp l’horror de l’interior d’aquest cotxe on una nena espera sola, envoltada de cadàvers i de tancs israelians, i fer visible la violència i la mort només a través de la seva veu i dels sons que l’envolten, és tan intel·ligent i sensible com inqüestionable (..).

La impotència davant la súplica d’una nena, crítica d’Imma Merino, al diari El Punt Avui: “Com hem permès que una nena supliqués per la seva vida?”, va preguntar la cineasta tunisenca Kaother Ben Hania en la roda de premsa a la Mostra de Venècia a propòsit de “La voz de Hind”. Va fer-ho havent concebut el film amb la idea que Hind (Rajab), una nena de cinc anys que va morir el 29 de gener del 2024 en una acció de l’exèrcit israelià a Gaza, simbolitza la innocència de la infantesa massacrada en guerres i, concretament, el genocidi dels palestins. La súplica va ser enregistrada pel servei d’emergències a Ramal·la de la Mitja Lluna Roja. Setanta minuts de conversa telefònica de dos voluntaris (Omar i Rana) de l’organització d’ajuda humanitària amb una nena atrapada en un cotxe on acabaven de morir assassinats dos oncles i tres cosins seus. Una nena que demanava ser rescatada mentre l’ONG intentava un acord amb l’exèrcit israelià perquè pogués arribar al lloc una ambulància: ho va fer, però un explosiu va destruir-la (hi van morir dos cooperants) i una nova ràfega de trets va matar Hind / Amb el consentiment de la mare de la nena, Ben Hania (que sol hibridar el documental amb la ficció (..)) usa la veu real de Hind en la reconstrucció dramàtica, amb actors professionals, de com es va viure el fet a l’oficina de la Mitja Lluna Roja. S’ha qüestionat si l’ús de la veu és ètic: una manipulació emocional? Potser sí, però crec que el film evita caure-hi en no representar-hi la nena. Allò que crea (mentre els voluntaris intenten calmar Hind i salvar-la) és una atmosfera asfixiant i un sentiment d’impotència. Un crit a la humanitat que du a una altra pregunta: el cinema és capaç de crear consciència moral i política més enllà del moment en què veiem un film que colpeix?.

Testimoniar la barbàrie, article de Joan Millaret Valls, a cinemacatala.net: (..) Aquesta dramatització d’uns fets reals, en el sentit de recrear des de la ficció una història verídica tan escruixidora com aquesta, compta amb les gravacions de la mateixa veu de Hind que s’intercalen en la pel·lícula donant-li alhora una petjada documental. Aquest vincle amb la realitat es complementa amb l’afegit de testimonis autèntics com la mare de la nena. I, ocasionalment, ens trobem la incorporació d’imatges enregistrades dels protagonistes reals que van atendre la trucada de la nena en la central d’operacions, sobreposades a les dels actors que els interpreten, en un exercici metacinematogràfic, diguem-ne, força prescindible / La proposta cinematogràfica de Kaouther Ben Hania resulta tant correcte com funcional, però també discutible a vegades. Doncs perquè es nota molt com es busca modular l’afectivitat, mesurar els temps o buscar la sobreactuació per afegir intriga o suspens i per interpel·lar la complicitat de l’espectador, riscos, d’altra banda, del cinema de denúncia política o social. Això no treu la noble i necessària voluntat de testimoniar la violència salvatge i indiscriminada d’Israel en la seva voluntat d’anorrear la Franja de Gaza. Al capdavall, les imatges documentals de la ferralla del cotxe travessat per centenars d’impactes de bala on viatjava la nena, els cossos dels familiars assassinats embolcallats en mantes o l’ambulància del rescat esventrada per les bombes israelianes és el demolidor i inapel·lable cop de puny final a l’estómac de l’espectador en aquesta història d’horror i d’impotència que encongeix l’esperit.

El compromís de la ficció davant el document real, article d’Àngel Quintana, al Full de Sala del Cinema Truffaut: (..) Sobretot cal repensar el valor del document i observar com, en una època de mutacions de la hipotètica veritat de les imatges, s’imposa la necessitat de preguntar-nos què entenem per una mirada justa i necessària que pot convertir una pel·lícula en quelcom més que una pel·lícula. Com una pel·lícula pot implicar-se en un compromís ètic davant la crueltat del món. “La veu d’Hind” deixa en ridícul les habituals batalles crítiques sobre el gust per plantejar-nos algunes qüestions clau sobre l’ètica de les imatges. És una pel·lícula cruel, que conté una denúncia contundent i necessària per desafiar els negacionismes estúpids. Tanmateix, també és una obra que planteja qüestions interessantíssimes sobre la relació entre un document fílmic i la ficció. Com a “Quatre filles”, Kaouther Ben Hania forma part d’una sèrie de fórmules experimentades en el teatre documental o verbatim. Hi ha un document real, en aquest cas el registre sonor de la veu d’una nena atrapada en un cotxe a Gaza després que un raid israelià hagi matat els seus oncles i cosins. El document és mostrat com a tal, respectat, sense alteracions i disposat a dialogar amb un text dramàtic. Ben Hania reconstrueix part de les converses reals entre un equip de rescat de la Mitja Lluna que operen a Cisjordània. Juntament amb aquestes converses crea una sèrie de tensions dramàtiques fictícies. Com en la vella tragèdia, l’escena és un espai tancat, mentre que el drama té lloc en un altre lloc. Hi ha una situació adrenalítica que implica la lluita per salvar la vida d’una nena de sis anys atrapada en un cotxe, després que tota la seva família hagi estat assassinada. Hi ha, però, un segon nivell de tensió centrat en la rigidesa dels protocols de salvament, en la seva utilitat i en la por de l’autoritat responsable que l’operació de rescat no es converteixi en una trampa mortal / El millor de la pel·lícula resideix sens dubte en el diàleg que s’estableix entre drama i document, en com una paraula real agònica ressona en el sistema de treball d’un grup d’operadors especialitzats a salvar vides. L’ètica de la pel·lícula és impecable. Sota cap precepte, el debat resideix en discutir com una ficció pot tergiversar la realitat, perquè el document s’imposa sempre com a empremta del que va existir. El que fa la ficció és acompanyar el document. Tampoc no existeix el debat entre mostrar o no mostrar, ni la qüestió de fins a quin punt davant la barbàrie l’important és retornar al cinema de la crueltat. L’element que fa que en algun moment la pel·lícula perdi consistència i caigui en un cert nivell de sentimentalisme rau en la construcció de la identificació espectatorial. El relat real està marcat per l’angoixa, per un temps a contrarellotge i pels moviments possibles de salvació que poden dur a terme les veus dels membres de la Mitja Lluna. Aquest relat explica una història individual terrible, tan dura com moltes altres històries possibles que han succeït des de l’octubre del 2023 a la Franja de Gaza. El relat individual de la salvació d’una nena fa que hi hagi una deriva del drama cap a la creació d’empatia, cap a la transmissió d’una angoixa que ha de provocar una presa de consciència per part de l’espectador / En alguns moments pot semblar que el drama apareix forçat, com si volgués subratllar de manera innecessària la brutalitat del document. De totes maneres, Kaouther Ben Hania és molt conscient del poder de la ficció, de com l’empremta del real sacseja el poder d’atracció del drama. Durant tota la pel·lícula no veiem; sentim i imaginem l’inimaginable. Al final, apareixen unes imatges que, fora de context, són semblants a les que cada dia veiem als informatius mentre sopem. Davant les imatges de televisió, a vegades tanquem els ulls, però altres vegades continuem sopant. Davant les imatges finals de la pel·lícula, posades en context, és impossible quedar insensible. El que és inimaginable, allò que la doxa de la moral va demonitzar, sorgeix davant dels nostres ulls. I la presència de la crueltat en estat pur serveix per certificar que el que està passant a Gaza és un genocidi, un acte depravador pensat per exterminar tota una comunitat negant-li qualsevol mena d’ajuda humanitària. “La veu d’Hind” mostra com el mal no és banal, sinó terriblement inhumà i depravat.