Club 7 Cinema

«Aquesta road movie ens passeja per una col·lecció de no-llocs liminars als afores de Venècia. Carreteres secundàries, bars de motoristes, bordells, supermercats, aeroports i benzineres (..). Per aquest mapa atípic i el seu territori es mouen dos veterans buscavides, als quals s’afegeix un estudiant d’arquitectura introvertit que, després de dues nits de disbauxa, acabarà obrint-se al món» (Philipp Engel [4]); «La última ronda en Venecia és un conte nocturn, etílic i a la seva manera poètic sobre un encreuament d’amistats» (Redacció d’El Periódico [2]);  «El més interessant del film de Francesco Sossai és la dolça melancolia que rodeja els protagonistes» (Gerard Casau [1]); «La città di pianura és una pel·lícula agradable, ben intencionada, però realitzada sense gaires pretensions i sense cap idea visual especialment potent» (Àngel Quintana, [3])

Atès que no n’he pogut editar fitxa, reprodueixo aquí:

De Francesco SOSSAI, Le città di pianura — La última ronda en Venecia — Un dernier por la route — The Last One for the Road

Informació: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, MyMovies, Filmitalia | Festival de Canes 2025 · Un Certain Regard | Mostra de Cinema Italià de Barcelona | DE: La Aventura, DF: New Story, DI: Lucky Red, VI: Lucky Number.

Articles publicats:

L’elogi de la saviesa etílica que ha triomfat a Itàlia. Gerard Casau, crítica, al diari Ara, 28.07.2026 [1]:

Ningú ho diria al contemplar un dels seus fotogrames, però La última ronda en Venecia és una pel·lícula d’aventures. Hi ha un viatge, una gesta romàntica i, fins i tot, un tresor enterrat. Però l’acció no transcorre en paratges exòtics, sinó en carreteres secundàries i localitats no particularment bucòliques de les planes que envolten Venècia, i els seus protagonistes no són exploradors intrèpids, sinó un parell de borratxos que responen al nom de Carlobianchi i Doriano, i que fa molts anys que esquiven l’última ressaca amb el senzill –però efectiu– mètode d’afegir sempre una copa després de la teòrica ronda final.

El duo es converteix momentàniament en trio amb l’afegit de Giulio, un estudiant d’arquitectura al qual Carlobianchi i Doriano tracten d’espolsar-li la timidesa i fer-lo gaudir del present sense objectius ni cabòries. (..) El més interessant del film de Francesco Sossai és la dolça melancolia que rodeja els protagonistes, tan acostumats a habitar la pròrroga que no s’adonen que el temps se’ls ha escapat entre els dits (..)

La copa que mai arriba. Redacció, article, al diari El Periódico, 31.07.2026 [2]:

(..) La última ronda en Venecia és un conte nocturn, etílic i a la seva manera poètic sobre un encreuament d’amistats. Una és la vella amistat que mantenen dos sexagenaris, dos supervivents desencisats que ofeguen les penes en alcohol. L’altra és nova, la que estableixen de manera casual amb un home d’una generació diferent, un jove estudiant amb mals d’amor i poca sang a les venes.

En el seu segon llarg, el cineasta Francesco Sossai parteix de la trobada d’aquests tres homes a la recerca d’una última copa, la que mai arriba, per formular una faula tan taciturna com bonica sobre l’amistat –autèntica o fingida, duradora o efímera– com a pedaç davant la tristesa. Molt atractiva en la seva manera de mostrar el paisatge, les planes venecianes que els tres amics recorren i per les quals passegen les penes, La última ronda en Venecia destaca, sobretot, pel seu elogi de la conversa de bar (..).

Més veus:

Le città di pianura. Àngel Quintana, crònica de Canes 2025, a Caimán, 22.05.2025 [3]:

(…) una road movie per les ciutats planeres del Vèneto, amb l’aeroport de Treviso com a epicentre del relat. Sossai vol confrontar la vida d’uns personatges que ja n’estan de tornada de tot i que la crisi del 2008 va llançar a una cuneta vital, amb la d’un jove que encara creu en el futur, però que acabarà aprenent algunes lliçons de vida dels seus companys de viatge. Sossai signa una pel·lícula amable que sembla voler establir un cert vincle amb la tradició d’algunes road movies italianes, des d’Il Bidone de Fellini fins a La escapada (Il sorpasso) de Dino Risi. Evidentment, és molt lluny dels seus grans referents. La città di pianura és una pel·lícula agradable, ben intencionada, però realitzada sense gaires pretensions i sense cap idea visual especialment potent.

Ruta pel Vèneto liminar. Philipp Engel, crítica a La Vanguardia, 31.07.2026 [4]:

Ni una góndola. Aquesta road movie, que recorda el Wim Wenders de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, així com la commedia all’italiana més desmanegada, de Dino Risi a Elio Petri, passant per I vitelloni i el neorealisme, sense oblidar els marginats de Alice Rohrwacher, ens passeja per una col·lecció de no-llocs liminars als afores de Venècia. Carreteres secundàries, bars de motoristes, bordells, supermercats, aeroports i benzineres (..). Per aquest mapa atípic i el seu territori es mouen dos veterans buscavides, als quals s’afegeix un estudiant d’arquitectura introvertit que, després de dues nits de disbauxa, acabarà obrint-se al món. Un bromance etílic i esparracat, que hauria estat molt del grat de Jean Genet o Pier Paolo Pasolini, alimentat per un coming-of-age més previsible, que ens ofereix —mai més ben dit— un recorregut ben curiós, en clau de realisme brut, per la Itàlia dels abandonats, en el paisatge desolat que va deixar la crisi del 2008.

Altres ressons de la projecció del film a Canes 2025 ⇒ Marta Balaga, la crítica per a Cineuropa | Federico Pontiggia, la ressenya per a Cinematografo |

Articles d’altri posteriors a la publicació d’aquest apunt:

Pendent.

—

PORTADA: Le città di pianura (La Aventura)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!