Club 7 Cinema

A l’Armand, un nen de 6 anys, l’acusen de traspassar certs límits amb el seu amic i company de classe Jon. Ningú sap exactament el que ha passat, així que la direcció del col·legi convoca els pares per discutir el tema, desencadenant un agitat conflicte que posarà sobre la taula qüestions com la sexualitat a la infància, la culpabilitat o la complexitat de les zones grises que existeixen entre la violència i el joc: és “La Tutoria” / “La Convocation” / “Armand“, òpera prima de Halfdan ULLMANN TØNDEL, presentada a Un Certain Regard del Festival de Canes 2024, on va ser guardonada amb la  Càmera d’Or. S’ha estrenat en VOSC.

Amb Renate Reinsve,  Ellen Dorrit Peterson,  Øystein Røger,  Thea Lambrechts Vaulen,  Endre Hellestveit, Vera Veljovic.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Norwegian Film Institute (ang).

Distribuïdores i estrena als cines, DE: Avalon, EE: 14.02.2025, DF: Tandem., EF: 12.03.2025, DI: Movies Inspired, EI: 01.01.2025. Cine de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona)

El director: Halfdan Ullmann Tøndel (nét de Liv Ullmann i Ingmar Bergman, fill de Linn Ullmann), que va estudiar Direcció a la Westerdals School of Arts. Va debutar amb el curtmetratge “Bird Hearts” (2015) [-una pel·lícula sobre rols de gènere i gelosia, sexe i família, i el poder complicat de les històries que expliquen els amants-] (..). Halfdan va ser seleccionat com un dels deu cineastes europeus a veure el 2015 per European Film Promotion en col·laboració amb Variety. [El 2017 va dirigir el curt “Fanny” -la Fanny té vint anys i acaba d’arribar a la seva ciutat natal per a començar el curs a la Universitat local. Durant la setmana d’orientació estudiantil, ella brega per establir llaços amb els altres estudiants i decideix reprendre una vella amistat-]. En els darrers anys, ha estat treballant amb el llargmetratge Armand i la sèrie de televisió ‘How to Ruin a Friendship’ per a Yellowbird, l’últim d’aquests Halfdan va coescriure amb Janne Heltberg i Nader Khademi.

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA A CATALUNYA:

Un virus que travessa generacions, crítica de Nando Salvà, al diari ‘El Periódico‘: (..) amb el seu debut demostra haver heretat l’interès del seu avi per explorar territoris inhòspits de la psique i la societat i per retratar aspectes pertorbadors del comportament humà. El punt de partida són les acusacions d’agressió sexual d’un nen de 6 anys contra un company, però Tondel no se centra en ells –no arribem a veure’ls mai– sinó en els secrets, mentides, sospites i rivalitats dels adults obligats a enfrontar-se cara a cara a l’escola a causa d’això, en com es perpetuen la ira i el rancor i en com es refugien en la mentalitat de ramat. // Com més aprenem sobre els personatges, més desconcert experimentem. “La tutoria” treballa amb els espais, la càmera i el so per incrementar el suspens i la claustrofòbia, que es matisa a través de l’humor negre i el sentit de l’absurd, i mentre el film avança va trencant vincles amb la realitat per endinsar-se en el surrealisme i l’abstracció i, al final, baixar al regne de la bogeria. En el procés, la pel·lícula proposa més idees temàtiques i formals de les que pot gestionar, però amb la capacitat que té per generar atmosferes i la voluntat d’assumir riscos n’hi ha prou per celebrar-la.

Fantasmagoria escolar sobre uns nens absents (Àngel Quintana, ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘): (..) no és agosarat afirmar que “La tutoria” és una pel·lícula que beu d’una certa tradició cinematogràfica, teatral i literària. La primera part de la pel·lícula ens ho confirma en certa manera, ja que podríem dir que ens trobem davant d’un fort drama psicològic, de caràcter teatral, situat en un espai tancat -una escola- i construït a partir d’un seguit de diàlegs potents. Sunna, la tutora d’una escola de primària, convoca en una reunió als pares de dos nens de sis anys que es diuen Armand i Jon. La tutora explica que en els lavabos de l’escola Jon ha estat vexat i probablement violat per Armand. (..) El punt de partida de la pel·lícula marca tot el metratge. Els pares hauran d’enfrontar-se a la revelació dels fets, però a mesura que assumeixen el que hipotèticament ha passat esclaten un seguit de tensions que tenen a veure amb els traumes familiars, en antigues vexacions, amb violències familiars i amb un suïcidi. Al llarg de les discussions els nens mai apareixen i les pugnes tenen molt a veure entre els pares, els professors i els enigmes d’un passat que ressusciten. Hafdan Ullman es posa en el costat de la tradició per fer un retrat tens, de gran intensitat dramàtica i gran força psicològica que no està lluny de certes històries familiars de Bergman o de clàssics del teatre escandinau com Hedda Gabler d’Ibsen. // Tot seguiria un camí perfectament delimitat si no fos que a partir d’un moment determinat comencen a passar algunes coses estranyes. (..) Halfdan Ullman comença a desestabilitzar l’essència del drama i va situant elements que reforcen un cert sentiment d’estranyament, com si el naturalisme dramàtic de l’escena s’escardés, com si el discurs sobre l’herència del pare a les suposades perversions sexuals de la infantesa fos la tela de fons d’un exercici de posada en escena que va més enllà de la tradició. El pes que la paraula ha tingut en la primera part es va apagant. En determinats moments, Halfdan Ullman introdueix alguna bella escena de dansa, mentre l’espai de l’escola perd el seu enquadrament realista per anar transformant-se cada cop en alguna cosa més abstracta. La posada en escena de la pel·lícula comença a ser més agosarada, mentre que en lloc d’anar donant-nos respostes de tot el que hipotèticament ha pogut passar ens va formulant preguntes que tenen molt a veure amb els personatges, les seves turbulentes relacions i els traumes que han macat la seva vida. La història dramàtica pot semblar que avança cap a una veritable fantasmagoria. Els nens absents, Armand i Jon, són com fantasmes que suren per damunt d’un relat en el qual tot s’esquinça, per damunt d’un drama que no pot executar-se seguint una certa dramatúrgia, davant d’una òpera prima que no es limita a constatar sinó que prefereix explorar.

La reunió de pares i mares a la qual no voldries assistir mai, crítica d’Ignasi Franch, al diari ‘Ara‘: (..) Marcada per l’abundància d’escenes llargues i incòmodes que posen a prova l’audiència, l’’opera prima’ del realitzador Halfdan Ullmann Tøndel té alguna cosa de ‘thriller’ judicial (amb jutges sense toga) que adverteix sobre els adults que dirimeixen els conflictes a través dels seus fills. Pel camí, Ullmann mostra una certa inventiva visual i incorpora alguns moments al·lucinatoris, representatius del món interior d’un personatge, que poden causar estranyesa. En el tram final, els elements d’intriga (racionar informació, desenterrar secrets en clau sorprenent) acaben desplaçant el drama tens esquitxat d’humor negre (recordeu “Un Déu salvatge?”). L’obra és segons com indeterminada, incerta, i això pot semblar poc rigorós narrativament (i un xic frívol), però també pot resultar refrescant. D’alguna manera, aquesta indeterminació encaixa amb la dificultat de fixar una veritat a partir de testimonis discrepants.

ENTREVISTA:

Halfdan Ullmann Tøndel: “És pertorbador saber que defensaràs un fill faci el que faci”. Bernat Salvà [BS] entrevista el cineasta [HUT], al diari ‘El Punt Avui‘. BS: No mostra els nens ni el presumpte abús. Per què? HUT: Per a mi era molt més interessant no mostrar-los perquè el públic faci servir la seva imaginació i fantasia, i perquè ho faci a partir dels seus prejudicis. Un dels plantejaments de la pel·lícula és que el públic només veu els nens a través dels pares, com si fossin un mirall, no directament. BS: Els pares gairebé sempre donem la raó als nostres fills. Aquesta és l’arrel del conflicte al film? HUT: Sí. Jo també soc el pare i he treballat en una escola, així que estic als dos bàndols. I llavors jo sé que defensaré el meu fill. I és molt interessant i una mica pertorbador saber que defensaràs el teu fill faci el que faci, com a la pel·lícula de Polanski [“La llavor del diable”], que fins i tot els defensem encara que sigui el diable. (..) BS: Pensa que la frontera entre el joc i l’abús és molt difusa? HUT: És molt difícil, i aquest és un dels temes fonamentals de la pel·lícula. Hi ha una línia molt delicada, molt fina, entre l’abús i el joc. El que passa entre aquests dos nens pot ser una cosa molt innocent o una cosa molt i molt seriosa. I m’agrada treballar amb un tema tan petit que pot tenir unes conseqüències tan grans. BS: En aquesta reunió entre els pares i l’equip de l’escola, ningú sap exactament la veritat i ningú no controla la situació. HUT:  Quan ho escrivia sentia que estava escrit en part d’una manera satírica. Anava en cercles, no hi havia nous temes, ni accions noves. Les acusacions anaven pujant de to. És exactament el mateix que veiem a ‘El procés’, de Kafka, que va en cercle. Ningú sap de què va l’acusació, però al final les conseqüències van creixent i creixent. BS: Molta tensió de la pel·lícula ve de la dosificació de la informació. HUT:  Volia deixar anar petites píndoles d’informació al llarg de la pel·lícula (..). BS: Després d’una part molt realista, comença a introduir escenes musicals, oníriques… Per què? HUT: No penso en els gèneres, per mi el que he fet és una manera natural d’explicar la història. Volia començar de manera realista, però com que les acusacions començaven a augmentar i apareixien molts elements nous, hi havia molta confusió, aleshores, gradualment, Elizabeth [la protagonista, interpretada per Renate Reinsve] i els altres comencen a perdre el sentit de la realitat i del temps. I això és el que passa quan tens malsons i quan somies. Volia convertir-ho en un malson, literalment. (..) BS: El fet de ser net d’Ingmar Bergman i Liv Ullmann suposa alguna mena de pressió extra al fet de rodar una ‘opera prima’? HUT: No em suposa cap pressió quan estic fent la pel·lícula, perquè no hi penso. Tinc moltíssima adrenalina quan faig pel·lícules, moltíssima vitalitat, i estic molt inspirat, m’encanta fer pel·lícules. Aleshores no hi penso. Només hi penso quan faig entrevistes i llavors em pregunten això. N’estic molt, molt orgullós, de la meva família. Hi ha un pla a la pel·lícula que és una referència al meu avi. Està agafat d’una de les seves pel·lícules. Però és l’única cosa que he agafat d’ell. (..) BS: Com treballa el silenci i el llenguatge corporal? Són importants a la pel·lícula… HUT:  El silenci del col·legi a la nit és per a mi molt especial, molt misteriós, crea una atmosfera i una vibració especials. I per al llenguatge corporal, el meu avi em posava les pel·lícules de Chaplin quan era petit, i m’encanten. En aquesta pel·lícula, amb tantíssim diàleg al principi, em va semblar que era bonic i expressiu posar-hi unes escenes en què no hi hagués diàleg. Estic influenciat per aquestes pel·lícules mudes de Chaplin.

RESSONS A CANES 2024:

Jan Lumholdt, a la crítica per a ‘Cineuropa’: El debutant director noruec Halfdan Ullmann Tøndel cuina una suculenta obra de toxicitat nòrdica protagonitzada per Ellen Dorrit Petersen i Renate Reinsve. Després de dos prometedors curtmetratges i una temporada com a ajudant de direcció de Joachim Trier, Halfdan Ullmann Tøndel presenta la seva òpera prima, “Armand” (..). Pel que fa al mateix director, pocs cineastes emergents compten amb la benedicció —o pressió, segons com es miri— de les expectatives al voltant d’aquest nen prodigi noruec de 34 anys, que probablement es deuen al seu pedigrí. La seva àvia Liv Ullmann acumula vuit dècades de carrera com a actriu, guionista i directora, el nom del seu avi Ingmar Bergman és més o menys sinònim d’història absoluta del cinema, i què cal dir de la seva mare, Linn Ullmann, una novel·lista consumada que ha estat guardonada amb múltiples premis i traduïda a nombrosos idiomes. Potser per això “Armand” sembla feta sense esforç i, encara que aborda un tema universal (també explorat l’any passat a “Monstruo”, d’Hirokazu Kore-eda), es tracta d’una cinta molt nòrdica en termes de percepció i aspecte. La història gira al voltant de dos noi[et]s que s’han vist implicats en un incident escolar recent en què, segons sembla, s’hi han pronunciat frases massa adultes de caràcter groller i sexual. Com a conseqüència del succés, s’organitza una reunió de pares en què es convoca, d’una banda, Elisabeth (Reinsve), la mare soltera d’Armand, i d’altra banda Sarah i Anders (Petersen i Endre Hellestve), els pares del presumpte maltractat Jon. Així mateix, la professora Sunna (Thea Lambrechts Vaulen) i la infermera Asja (Vera Veljovic) acudeixen també a la trobada. La reunió comença amb mal peu (..). Durant la fase inicial de la reunió, el director Jarle (el distingit degà de l’escena Øysten Røger) ronda pels passadissos amb l’esperança que el problema es resolgui en la seva absència, tal com sol fer sempre que es produeixen conflictes. La primera meitat d’”Armand” es desenvolupa d’una manera excepcionalment hàbil (..). L’actuació de tothom és impecable, i els efectes visuals i sonors estan plens de detalls refinats (..). És clar que es tracta d’una toxicitat suculenta a més no poder, una toxicitat prou espessa per tallar-la amb un ganivet i assaborir-la amb tots els sentits. La segona meitat es caracteritza per l’abandó de la claustrofòbica premissa d’obra de cambra, així com per sobtats esclats de música i ball que deixaran perplexos molts espectadors. Es dedica molt de temps de la trama a la revelació d’una història de fons en què està implicat el difunt germà de Sarah, Thomas, que va estar casat amb Elisabeth, cosa que a vegades porta els protagonistes per mal camí. Dit això, algunes de les millors escenes de la selecció de pel·lícules de l’edició de Canes d’aquest any es troben sens dubte a “Armand”, per tant tant l’àvia Liv com l’avi Ingmar estarien orgullosos de la creació del seu nét.

Owen Gleiberman, a la ressenya per a ‘Variety’ Una acusació en una escola de primària dóna lloc a un drama tan complicat com n’és de claustrofòbic: Hi ha una molt bona escena a “Armand” (..). Estem dins d’una escola primària a Noruega. L’Elisabeth, mare d’una estudiant, ha estat citada a l’escola per comparèixer davant un tribunal de professors. Se li ha informat, a gotejos, que el seu fill de sis anys, Armand (no el veiem mai, ni cap altre nen, la qual cosa és estrany, ja que tota la pel·lícula tracta sobre nens), pot haver abusat sexualment d’un dels seus companys de classe. Com que l’Elisabeth creu que té un fill ben adaptat i que un nen de sis anys no pot ser culpable d’abusos de cap manera depredadora, arregla els seus interrogadors amb una mirada de menyspreu escèptic. I després d’haver estat discutida sobre una sèrie d’allò que li semblen microtransgressions trivials, comença a riure. De fet, no pot parar de riure. Elisabeth és interpretada per Renate Reinsve (..). La rialla a la qual ens sotmet —dura uns quatre minuts— és una obra de bravura. Segueix rient, i s’atura, i torna a riure, com si li estigués sortint i no ho pogués controlar. En veure això, vaig començar a pensar que riure, per a un actor, devia ser encara més difícil que plorar. Com pots fer que sembli espontani? Per minuts alhora? Però el poder de l’actuació de Reinsve és d’on ve el riure. És un riure amarg i gairebé sarcàstic, amb un corrent subterrani de ‘m’estàs cagant?’ incredulitat. No només riu de la idiotesa de les preguntes que li han fet. Es riu de la mateixa idea que viu en una societat que ha decidit sotmetre el comportament a aquest grau de control. Per això el seu riure no s’aturarà. La revelació, l’horror absolut, que està impulsant la seva rialla no la deixa de colpejar, a nivells cada cop més profunds (..). La resta de la pel·lícula em va fer pensar que la coherència —de la història, el tema, la visió— pot ser un valor que s’esvaeix. “Armand” té una premissa interessant (un pare a qui es parla sobre el comportament del seu fill com a vehicle per a l’exploració dels valors socials). Però la pel·lícula, tot i que està fotografiada amb elegància, és sobretot un desastre. Continua llançant-te coses d’una manera obliqua i aleatòria, i està construït com un trencaclosques sense solució (..). Ullmann Tøndel no sap com seguir una escena. Una i altra vegada, ens deixa penjats, i la majoria del que passa és flagrantment increïble (..).  A mesura que surten a la llum els detalls de l’incident, es veu que l’acusador d’Armand, un nen de sis anys anomenat Jon, afirma que va ser violat. Però, com assenyala Elisabeth, sembla un comportament molt poc probable -o llenguatge- per a un nen de sis anys. Com si la situació no estigués prou carregada, Ullmann Tøndel acumula connexions i capes de trauma entre els personatges. L’Elisabeth i la Sarah, la mare de Jon, són cunyades. (Però d’alguna manera no ens ho diuen durant molt de temps.) Thomas, l’home que els unia, era el germà de Sarah i el marit d’Elisabeth; es va suïcidar. (La Sarah culpa l’Elisabeth.) El fet que es parli tant de persones que mai coneixem és frustrant. (..) Al final de la pel·lícula, hi ha un parell de seqüències destacades que deixen de banda els diàlegs: una dansa musculosa interpretada per Elisabeth i un expressionista grup de palpitacions corporals. Per què hi ha aquestes escenes? Em guanya. Ullmann Tøndel filma l’escola amb una brillantor sinistra que converteix els passadissos en un laberint, i ens hi quedem, esperant que puguem esbrinar què està passant. Podria dedicar-me a les molestes invencions d’”Armand”, però, en canvi, només faré una pregunta que probablement els crítics no fan prou sovint: per a qui va aquesta pel·lícula? Qui ho veurà? Qui, fora d’un festival de cinema, tindrà ganes de tallar el seu matoll d’incoherència? Halfdan Ullmann Tøndel té una mica de talent (va posar en escena aquella escena de riure), però si Ingmar Bergman estigués mirant des del cel artístic, crec que li diria al seu nét: “Si us plau, reescriu-la!”.

Leslie Felperin, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’: El guionista i director noruec Halfdan Ullmann Tondel fa grans oscil·lacions amb el seu primer llargmetratge “Armand”, que no totes connecten, però l’ambició i la presa de riscos són en gran mesura impressionants. (..) La configuració bàsica recorda, entre altres històries sobre acusacions, l’adaptació de Roman Polanski de l’obra teatral ‘Carnage’, però “Armand” es fa molt més estranya a mesura que avança, amb seqüències de dansa coreografiades i revelacions melodramàtiques que semblen ideades i afegides per fer que la pel·lícula sigui més artística i menys adreçada a gent mitjanament culte. La recepció a Canes ha estat molt càlida després del seu debut a Un Certain Regard, i “Armand” ha acumulat algunes vendes a l’exterior (..). Les baralles van d’anada i tornada fins que Ullmann Tondel comença a llançar formes estranyes al drama. A les notes de premsa parla de la influència de les pel·lícules de Luis Buñuel, especialment “El discreto encanto de la burguesía” i “El ángel exterminador”, i això es fa sentir en els tocs cada cop més surrealistes, com quan Elisabeth rep de sobte un atac incontrolable de rialles, una escena que dura molt de temps. Tot i que això sembla més proper al gust de Buñuel pels moviments d’impacte i el misteri absurd, les seqüències d’Elisabeth en què de sobte es munta un pas de deux coreografiat amb el conserge de l’escola (Patrice Demoniere) i més tard un ball de conjunt gairebé orgiàstic amb un repartiment més gran només semblen indulgents i ximples. Alguns poden esforçar-se per trobar aquí rastres artístics de l’obra dels avis d’Ullmann Tondel, Ingmar Bergman i Liv Ullmann, però l’estil de direcció d’Ullmann Tondel de la generació dels mil·lenials sembla més una peça del cinema nòrdic contemporani, amb els seus vols d’humor fantàstic i peculiar, que no pas l’alt estil dels seus progenitors. El seu guió aquí, però, sembla que s’ha perdut pel camí quan intenta endreçar-ho tot a l’escena final, fins i tot encara que la posada en escena s’esforci per mantenir una sensació de misteri ofegant el diàleg amb una pluja a bots i barrals.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!