Elizabeth Sparkle, una actriu en decadència, sembla haver trobat la solució als seus problemes quan descobreix “La Substància”, un producte miraculós que li permet crear un alter ego que és la versió millorada de si mateixa: la Sue, més jove, més bella, més perfecta: Aquesta és la sinopsi de “La substància” (estrenada en VOSC), pel·lícula que ha impactat als festivals de Canes (on guanyà el premi al Millor Guió), Sant Sebastià i Sitges, dirigida per Coralie Fargeat, titllada d’agosarada, audaç, virulenta, comèdia negra de ‘body horror’, ‘gore’, demencial, apoteòsica, duta a l’extrem, al límit, brutal, no apta per a estòmacs sensibles… Protagonitzada per Demi Moore, Margaret Qualley i Dennis Quaid. El terror corporal, des d’un punt vista feminista; però és coherent?.
Enllaços: IMDB, Filmafinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp (ang)
Festivals: Canes 2024 | Sant Sebastià 2024 | Sitges 2024.
Articles publicats ran de la seva estrena a Catalunya.
Demi Moore protagonitza l’experiència cinematogràfica més extrema de la temporada, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara‘: Què estaries disposada a fer per tornar a ser jove? A la pel·lícula fenomen d’aquest any, l’Elisabeth (una ben retrobada Demi Moore), estrella d’un programa d’aeròbic a qui fan fora de la feina quan compleix 50 anys, decideix prendre una poció experimental que la retornarà una a versió rejovenida d’ella mateixa. Després d’actualitzar els films de violació i venjança amb la remarcable “Revenge”, Coralie Fargeat situa l’edatisme i la pressió estètica en el punt de mira des dels codis del cinema extrem. Si el cos de les dones és un camp de batalla, portem-lo a la seva màxima devastació, ens proposa a “La sustancia”. En una pel·lícula curulla d’excessos i imatges impactants, l’escena més corprenedora es basa en un gest simple de la protagonista (..). Fargeat encapsula en una escena, i a través de la precisa interpretació de Moore, una basarda que les dones coneixen bé: la de detestar la pròpia imatge perquè no respon als cànons. La directora demostra que pot transmetre aquesta angoixa de forma subtil. Però la seva pel·lícula es desplega en el registre contrari, el d’un film radical que desemboca en una apoteosi salvatge, pròpia d’una versió ‘grand guignol’ i en femení d'”El retrat de Dorian Gray”, injectada amb una dosi de “Tot sobre Eva”. (..) Perquè resulta tant coherent com alliberador que les inseguretats corporals femenines es plasmin des del territori del ‘body horror’ més brutal.
El culte al cos crea monstres, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: Des de fa uns quants anys, diverses directores donen una doble volta de gènere al cinema de terror, tan procliu a mostrar dones torturades, assassinades, esquarterades i trossejades. N’han subvertit els codis amb pel·lícules que, des d’un feminisme que pot desconcertar, mostren personatges femenins que es vengen dels homes que han exercit sobre elles una forma de violència. Una d’aquestes és directores és Coralie Fargeat, que, a l’any 2017, va aportar “Revenge” (..). Set anys després, Fargeat proposa “The substance”, un altre film que subverteix els codis del cinema de terror. En aquest cas, per denunciar de manera explícita l’edatisme i la reducció dels cossos femenins a un objecte, que passa pel cinema mateix (com a projecció de les “fantasies masculines”, de manera que Fargeat fins s’atreveix a qüestionar “Vertigo” fent present un fragment de la banda sonora del film de Hitchcock) i tota altra mena d’imatges. (..) La ficció inventa les seves regles, però es possible preguntar-se quin benefici en treu Elizabeth [el personatge encarnat per Demi Moore] si la seva consciencia escindida no li permet gaudir de la “vida de somni” del seu doble. D’altra banda, Sue [Margaret Qualley, l’actriu que dona vida al cos més jove que ha sortit del d’Elizabeth, en prendre la substància] és un “monstre” originat en el culte al cos i a una imatge acordada al desig i les fantasies masculines que, com es repeteix al film, exigeix a les “joves boniques que somriguin sempre”. Tanmateix, com és que el cos de Qualley es filmi també com un objecte? És una manera d’evidenciar allò que es crítica o una paradoxa en relació amb un discurs feminista? Finalment, com es subverteix el gènere quan, a partir d’un moment, s’esdevé una explosió d’imatges brutals en una escalada grotesca i sensacionalista?.
Judith Vives Bellalta, a Facebook: Es podria resumir ràpidament així: La muerte os sienta tan bien + La Mosca + Carrie = The Substance. Molt poques idees pròpies i una bona colla de clixés sobre la bellesa femenina y la pressió estètica en aquesta pel·lícula que va aixecar certa polèmica a Cannes quan va guanyar el premi de millor guió, i que realment no hauria d’haver sortit mai del seu hàbitat natural, el festival de Sitges, on la saben apreciar en la mesura que es mereix. Durant dues hores he vist una imitació barata de l’estil Kubrick i, sobretot, molt de “posado” i molt de “movimiento sexy” de les dos protagonistes, cosa que va totalment a la contra de la presumpta denúncia de la pressió estètica que se suposa que pretén fer la peli. Al final hi ha uns vint minuts de festeta gore on es van encadenant els homenatges/còpies a El hombre elefante, La Mosca, El resplandor, Carrie, Braindead i qualsevol altra peli que us pugui venir al cap on es vessin litres i litres de sang. Per mi, el més esgarrifós i terrorífic és que hagin tingut la gosadia de fer servir la música de Vertigo del Hermann, que es deu remoure a la tomba, el pobre.
La sustancia: Més jove, més bonica, més perfecta. Com tu, però millor, crítica de Marla Jacarilla, a ‘Filmtopia‘: Hi ha una mica de justícia poètica –i també, per què no dir-ho, de triple salt mortal–, en el fet que l’actriu Demi Moore s’hagi atrevit a protagonitzar la que serà, sens dubte, una de les pel·lícules més polèmiques de l’any. Als seus 61 anys i després de més de 40 treballant, la que va ser l’actriu millor pagada de Hollywood el 1995 interpreta ara el paper més arriscat de la seva carrera en “La Sustancia”, un film que fa de l’excés (de sàtira, de descomposició, de sang, de minutatge) la seva senya d’identitat. (..) L’any 2017, la directora Coralie Fargeaut va cridar l’atenció de crítica i públic amb “Revenge”, una òpera prima emmarcada en el subgènere ‘rape & revenge’ que es va emportar al Festival de Sitges el premi a la millor direcció. Set anys més tard, la seva segona pel·lícula s’alça amb el premi al millor guió en el Festival de Canes. “La sustancia” és una obra tan parca en diàlegs com plagada de referents i picades d’ullet cinematogràfiques (“El retrato de Dorian Gray”, “Vertigen” (D’entre els morts),” Inland Empire”, “Videodrome”, “Carrie”, “Basket Case”, “2001: Una odissea de l’espai”…). Un film deliberadament kitsch que satiritza amb contundència la frivolitat del món de Hollywood i l’obsessió malaltissa per l’aspecte físic i l’eterna joventut. Una obra dantesca que porta el ‘body horror’ a l’extrem i acaba desembocant en el ‘gore’ més excessiu a ritme sincopat de música electrònica. En definitiva, no és un film que busqui complaure tots els paladars. No és subtil ni poètic, però tampoc ho pretén. Ni tan sols és el que s’espera d’una pel·lícula d’autor. És, això sí, una obra tremendament arriscada i que posa a prova la nostra mirada com a espectadors i espectadores. Una mostra innegable que els temps estan canviant.
Jordi Camps i Linnell, a la crònica des del Festival de Sitges, per al diari ‘El Punt Avui‘: (..) en aquests temps que corren, en què la preocupació excessiva cap a la pròpia aparença física es podria qualificar de pandèmia, sembla que ningú no recordi quines conseqüències nefastes poden derivar de pactar amb el diable, que ens ven l’elixir de la bellesa i l’eterna joventut. “La sustancia” (The substance), la pel·lícula que ahir va capitalitzar el màxim protagonisme d’una jornada intensa, s’encarrega d’advertir-ho novament, partint amb tots aquests elements descrits i tants d’altres referents, per oferir una brillant sàtira descarnada que va ser d’allò més ben acollida pel públic, que la va ovacionar llargament. Coralie Fargeat jugava a casa, aquí va guanyar fa uns anys el premi a la millor direcció amb el seu impressionant debut, “Revenge” (2017). També, venia avalada pel premi al millor guió en el Festival de Canes i amb els elogis, més que merescuts, del treball interpretatiu (i d’exposició física) de Demi Moore, a qui dona rèplica una no menys extraordinària Margaret Qualley (la reina i la princesa de “Blancaneu”, respectivament). Però és que “La sustancia” sap conjugar a la perfecció els elements comuns i sobradament coneguts amb infinitat de referents artístics i cinematogràfics, que es van desplegant per vestir aquest passeig pels vessants més foscos de la fama. Des dels retrats pictòrics de Francis Bacon als malsons imaginats per David Lynch (“Inland Empire”, especialment), a la duplicitat de personalitats del “Vertigen” de Hitchcock a la ‘Nova carn’ de Cronenberg; tot un desplegament formal i narratiu aclaparador que deriva cap a un final en què la sang i el ‘gore’ brollen que riu-te’n tu de l’escena a la dutxa de “Carrie” o la dels passadissos de l’Overlook Hotel de Kubrick. Ben esquitxats vam quedar tot pensant com segur que ha disfrutat o ho farà Quentin Tarantino amb aquest conte de fades que bé hauríem d’explicar (fer veure, millor) als joves i no tan joves. Visca les arrugues!.
La nova carn, crítica de Joan Millaret Valls, a ‘cinemacatala.net‘: (..) Coralie Fargeat es consolida com una de les veus femenines més potents del panorama cinematogràfic actual a l’aprofundir en la sacsejada oberta per una altre cineasta francesa sense complexes, Julia Ducournau, gràcies a la contundent i extrema ‘Titane’ (2021). (..) Coralie Fargeat es serveix d’una premissa genuïna de la ciència-ficció, la divisió cel·lular, que permet reproduir una versió millorada a partir de l’original. I proposa una sagnant reflexió sobre la dependència de la imatge pública amb un pacte fàustic a través d’un medicament que garanteix l’eterna joventut. El resultat és una boja i demencial sessió de ‘body horror’ i cinema ‘gore’ a partir principalment del motiu de l’escissió personal, la dualitat irreconciliable i competitiva entre la plenitud juvenil i el declivi de l’edat adulta. Es fàcil detectar temes del cinema de David Lynch o David Cronenberg, de la mateixa manera que el final apoteòsic de la pel·lícula recorda el bany de sang venjatiu de ‘Carrie’ (1976, Brian de Palma), adaptació d’un primerenc relat d’Stephen King. Una pel·lícula brutal que permet posar en valor també el talent d’una actriu com Margaret Qualey (..).
Un ideal de bellesa femenina construït pel desig de la mirada masculina, article d’Àngel Quintana, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘: En un moment d’ ‘El retrat de Dorian Gray’, Oscar Wilde va escriure per boca del personatge de Lord Henry que “l’únic que va al món és la bellesa i la satisfacció dels sentits”. Com és sabut, a la novel·la Basil Hokam pinta el retrat del jove Dorian Gray amb la idea de poder capturar dins l’obra les diferents fases de l’envelliment del personatge, a canvi de garantir que a l’exterior el jove mantingui intacta la seva bellesa. El quadre es transforma en una figura monstruosa a canvi de conservar l’eterna joventut del model. Coralie Fargeat s’inspira, de manera molt peculiar, en la faula de Wilde per plantejar-nos de quina manera els mites s’han transformat dins d’una societat on la bellesa femenina s’ha convertit en una construcció de la masculinitat. La pel·lícula parteix de la descripció d’un món on el culte per la imatge i la recerca de la perfecció del cos han esdevingut un virus letàrgic. S’han convertit en un dels virus fonamentals que alimenten la societat de l’espectacle i que mostren la construcció d’una certa idea de feminitat pensada per satisfer la mirada masculina. (..) Coralie Fargeat comença rodant la pel·lícula com si fos una faula minimalista, en la qual tot es desenvolupa davant un decorat fred, quirúrgic. La pel·lícula avança a partir d’una sèrie de fases perfectament planificada, gairebé sense diàlegs. Tots els homes que apareixen en la pantalla –entre ells Dennis Quaid– apareixen com a éssers grotescos, caricatures de si mateixos. Tots tenen un somriure postís als llavis i tots busquen una dona ideal que satisfaci els estereotips que han creat. Al cap de dues hores de transformacions, la faula es transforma en un malson macabre, en el qual cossos femenins esvelts es converteixen en criatures monstruoses que semblen provinents d’un quadre de Francis Bacon. El desig femení acaba banyat de tanta sang com la que hi havia en el final de “Carrie” de Brian De Palma. Fargeat juga amb referències constants a clàssics, des d’”Eva al desnudo” de Joseh L. Mankiewicz, al gran guinyol que es va articular a “Qué fue de Baby Jane?”, de Robert Aldrich, sense oblidar mai els falsos somnis perversos de Hollywood mostrats a “Inland Empire” de David Lynch, ni les transformacions del cos de “La mosca” de David Cronenberg. Tota aquesta amalgama de peces tenen la carcassa d’un cinema de gènere que vol plantejar el qüestionament polític dels estereotips socials. L’aposta, però, té també un substrat semidocumental a partir de la presència a la pantalla del cos envellit de Demi Moore com a protagonista. (..) Però el més interessant de “La substància” resideix en la manera com a partir del kitsch es reflexiona sobre la construcció de la bellesa arquetípica. Fargeat utilitza la mirada de la publicitat i dels programes de televisió. Inspecciona la seva estètica i l’adopta per a denunciar-la, fins a permetre’s el luxe d’acabar vomitant damunt d’ella. “La substància” acaba en el lloc on es construeixen els somnis, per preguntar-se com funciona l’hedonisme com a eix de la vida. També es pregunta com el culte apassionat a la bellesa i a la joventut continuen essent un virus dins un món en el qual la bellesa femenina funciona com una imatge construïda per a una mirada masculina que desitja.
Coralie Fargeat: “Fem bogeries amb els nostres cossos per assemblar-nos a una fantasia masculina”. Xavi Serra entrevista la directora del film, al diari ‘Ara‘. CF: (..) El nostre cos és la manera com experimentem el món, la porta d’entrada de tot el que ens passa (..). Intentem canviar la forma dels nostres cossos per respondre a les expectatives dels altres, però això provoca una gran quantitat de violència interna, i també una violència física sobre els nostres cossos (..). CF: (..) He viscut amb el tema que aborda “La sustancia” des de petita: com et miren, les expectatives que es dipositen en tu pel fet de ser bonica i sexi, com això et fa sentir que tens un paper en el món i un valor com a persona. Després de “Revenge”, al fer els 40 anys, vaig començar a sentir que la meva vida s’havia acabat, que ningú tornaria a interessar-se per mi i que ja no tenia valor com a persona. Eren pensaments molt violents i intensos, però extremadament reals. CF: (..) Havent fet “Revenge”, em sentia capacitada com a directora per explicar tot això a través del llenguatge cinematogràfic, per enfrontar-me amb aquests temes d’una manera creativa i poderosa. I volia fer-ho dins el gènere que havia començat a explorar a “Revenge”, però al servei d’una història encara més intensa i que va més enllà a tots els nivells. (..).
Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes 2024.
Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Agosarada i audaç és el mínim que es dirà de “The Substance”, la virulenta comèdia negra de ‘body horror’ de la francesa Coralie Fargeat. Una idea simple portada als seus extrems, una pel·lícula feminista disfressada d’enfrontament brutal entre dues dones (o una cosa així), aquest relat virulent i grotesc sobre una dona que s’aplica una «substància» per rejovenir avança cap a zones dements més esperables en una secció de mitjanit que en una competició oficial. Però malgrat la seva excessiva durada, aquesta pel·lícula aconsegueix forjar un discurs potent i estèticament radical sobre l’edat, la bellesa i les pressions que senten les dones per lluir sempre perfectes. “The Substance” aposta a l’escàndol o a la fascinació, especialment a la seva gairebé delirant mitja hora final, que aixeca i porta al paroxisme una història que poc abans semblava estar repetint-se ‘ad infinitum’. És que és un film que proposa una sola idea (..). La idea dona per un curtmetratge. (..) La substància en qüestió és un líquid viscós que les persones s’apliquen per a rejovenir. Duplica les cèl·lules i permet que d’una persona més gran surti una mena de doble, una còpia més jove i físicament més sencera. El producte té les seves limitacions, però: no només inclou un rar procés d’alimentació i d’injeccions, sinó que impedeix que la persona es transformi en aquesta altra completament. L’únic que li permet són set dies per vegada, tornant a ser l’altra persona a la setmana següent i així, mentre el cos i la ment aguantin. L’Elizabeth, deprimida per haver perdut la feina i insegura per sentir que el seu cos ja no és el que era, ho prova i de dins seu en surt una versió més jove, interpretada per Margaret Qualley, amb la «fermesa» física dels seus vint-i-tants però també amb una immaduresa important. El sistema –o la veu que funciona per resoldre problemes tècnics del producte– li diu que ara no són dues persones, sinó que continuen sent una de sola. I això serà important quan la Sue, com es fa dir la versió del personatge de Qualley, comenci a incomplir les regles pautades i que s’han de seguir rigorosament. La noia, que estima el seu cos ufanós, comença a estirar el seu retorn setmanal a la seva altra versió. I això portarà terribles conseqüències. (..) La decadència de l’Elizabeth en relació amb el creixement en popularitat de la Sue –que la reemplaça al xou de TV– és un reflex d’aquesta horrible autopercepció, augmentada per una història de masclisme i mirada masculina crítica que fan sentir les dones que després de certa edat ja no serveixen, ja són fora del sistema. La Sue no té aquests problemes i té l’ego altíssim, però no és capaç d’acceptar les regles posades en joc i és la que genera que tot se’n vagi, literalment, al diable. (..) D’estètica lletja per elecció, massa clipera pel meu gust, acolorida com una versió trash de “Barbie” –algú hauria d’analitzar en algun moment la relació entre les dues pel·lícules, especialment si el jurat presidit per Greta Gerwig li dóna la Palma d’Or–, “The Substance” de vegades es passa de rosca a la recerca de l’impacte i el xoc a l’espectador, tot un costum de la Casa Frémaux, però sempre ho fa des d’un sentit lúdic, graciós, ficant el seu discurs feminista enmig d’una trama delirant que mai es pren del tot de debò a si mateixa. La directora de “Revenge” potser no busqui, com Julia Ducournau a “Titane”, fer una anàlisi massa complexa dels seus temes ni opta per enrarides eleccions estètiques. La seva pel·lícula és franca, directa i brutal, una guerra d’una dona contra ella mateixa per culpa de la mirada cruel dels altres.
Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) “La sustancia”, de la directora francesa Coralie Fargat, ha causat impacte dins de la secció oficial competitiva: un film de terror que vol denunciar de manera explícita (també simple i força òbvia) la reducció del cos de les dones a un objecte (cosa que passa pel cinema mateix i per tota mena d’imatges) i el rebuig discriminador al seu envelliment. A partir d’un moment, s’esdevé una explosió d’imatges brutals en una escalada grotesca i sensacionalista. Això mentre que, paradoxalment, pot fer la impressió que certa manera de filmar els cossos contradiu el seu discurs feminista. La pel·lícula, que beu del cinema de la “mutació de la carn” de Cronenberg per anar sense miraments cap a un lloc més excessiu i salvatge, té com a protagonista una actriu a la qual no se li perdona l’edat (..). Un encert indubtable de càsting és que l’actriu repudiada sigui interpretada per Demi Moore: en el seu rostre i el seu cos hi ha les empremtes de la cirurgia contra l’envelliment.
Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Filmtopia’ ‘The Substance’ de Coralie Fargeat, una brutal experiència cinematogràfica al límit que trasbalsa Canes: Coralie Fargeat eleva el ‘body horror’ a un nou estadi amb “The Substance”, una de les pel·lícules més extremes mai vistes a Canes. Guanyadora del premi a la millor direcció a Sitges 2017 per “Revenge”, una reivindicable actualització del ‘rape & revenge’, la directora francesa se centra en el seu segon llarg en Elisabeth Sparkle (..). Efectivament, de l’Elisabeth sorgeix la Sue (..), que triomfa allà on la versió “antiga” ja no aconseguia tenir èxit. I aquí s’inicia un duel íntim, claustrofòbic i de depredacions mútues entre la dona de cinquanta anys i la seva doble rejovenida que arribarà a uns nivells paroxístics brutals. L’obsessió de les dones per mantenir-se joves amb uns cossos espectaculars d’acord amb la creixent demanda social i mediàtica propulsa aquest drama de terror que converteix els cossos de les dues protagonistes en un camp de batalla que les endinsarà en l’esfera del monstruós. Fargeat es recrea en l’essència del ‘body horror’, amb la violentació dels cossos de les protagonistes, ja des dels incomptables plans detall d’agulles perforant la pell a les mutacions progressives que pateixen les dues dones. El film arrenca com un retrat de Dorian Grey amb l’esperit de Norma Desmond, recull l’herència de David Cronenberg però també de pràctiques més ‘exploit’ del gènere, i desemboca en l’homenatge més bèstia que mai podria imaginar Brian de Palma. L’estructura de “The Substance” també beu de la radicalitat estètica de l’obra de Gaspar Noé. Som davant d’una pel·lícula narrativament molt despullada, que treballa amb escassos personatges i aboca bona part de la seva força en un duel in crescendo d’estructures repetitives que assoleix un clímax espaterrant en un moment concret. “The Substance” també despertarà debats al voltant de la representació dels cossos de les dues actrius, que exhibeixen la perfecció física com una mostra d’autosatisfacció personal. Però no hi ha cap altra pel·lícula que hagi treballat amb una estrella com Demi Moore a aquests nivells. La protagonista de “Ghost” aterra al film amb tota la càrrega que la seva pròpia trajectòria i el paper que hi ha jugat el vincle amb el seu cos atorguen a un personatge que encarna aquesta obsessió per l’eterna joventut de les estrelles de Hollywood. I s’entrega a un paper que li demanda tot i més en l’àmbit dramàtic, però sobretot en el físic, en un gir en la seva carrera inèdit en una actriu del seu rang. Impressionant.
Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Thierry Fremaux [delegat general del Festival] ho va avisar a la roda de premsa de presentació de la secció oficial: no és una pel·lícula apta per a estómacs sensibles. Per això, suposem, la va escollir: per repetir la jugada que va portar una pel·lícula tan extrema com “Titane” a guanyar la Palma d’Or fa tres anys. Però, encara que tots dos títols estiguin dirigits per una dona i es trobin còmodes amb l’etiqueta del ‘body horror’, juguen en diferents lligues. La de “La substancia” és la de la sèrie Z més trastocada, emparada en l’agenda feminista. I és molt gaudible. En una afortunada elecció de càsting, Demi Moore interpreta Elizabeth Sparkle, una actriu en declivi que està a punt de perdre la feina en un programa televisiu de fitness a la Jane Fonda. L’edat no perdona. És aleshores quan descobreix l’existència d’una substància injectable que permet treure de si mateixa un segon cos, enèrgic i rejovenit (que encarna Margaret Qualley), que la substituirà a setmanes alternes, i que creu que li permetrà viure allò que l’envelliment li ha pres. No cal dir que, perquè l’experiment surti bé, cal seguir unes normes molt estrictes, i la transgressió d’aquestes normes és el que fa que el cinema de terror desplegui les ales. El plantejament de “La substància” no pot ser més clàssic, perquè se centra en el tema del ‘doppelganger’, que, des del “William Wilson” de Poe fins a “L’estrany cas del doctor Jekyll” de Stevenson, passant per “El retrat de Dorian Gray” de Wilde, és un argument universal de la literatura d’horror. Fargeat afegeix un (molt bàsic) discurs feminista -també present a “Revenge”, la seva òpera prima- sobre els estereotips estètics i de comportament amb què han de complir les dones per ser acceptades. (..) “La substància” està plantejada com una farsa (tots els homes són ridículs o esperpèntics, especialment l’executiu de televisió que interpreta Dennis Quaid) i com un festival per als amants del cinema de terror més insolent (..).
Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’ ‘The Substance’, el retorn ensangonat de Demi Moore: (..) La seva peripècia argumental arrenca quan, després de ser acomiadada del programa televisiu d’aeròbic que protagonitza el mateix dia que fa 50 anys, una antiga diva del cine –encarnada per una Demi Moore aclaparadora–, decideix provar The Substance a fi d’obtenir una nova versió de si mateixa més jove, bonica i perfecta. La relació entre la dona i el seu doppelganger està condemnada a acabar malament, i el que passa en el camí és una orgia de terror corporal composta d’imatges d’esquena partida per la meitat de la qual sorgeixen braços, agulles que perforen furóncols purulents, penjarelles de carn podrida, sorolls d’ossos que es trenquen, dents que cauen i una resposta bastant creativa als que es pregunten per a què serveix el melic. Mentrestant, Fargeat intercala escenes que es recreen contemplant glutis femenins amb delectació, per parodiar la mirada típicament marrana i demostrar com de marrana i patètica resulta. (..) La seva moral [de la pel·lícula] –sobre els monstres que genera l’obsessió per la bellesa imposada pels homes– és predictible des del principi, el seu discurs feminista és pur pretext i no aporta res propi amb què complementar la seva col·lecció de referències a relats de Poe, Wilde i David Cronenberg, a “Basket Case” (1982), de Frank Henenlotter, i a “Carrie” (1976), de Brian De Palma. La seva gran carta és la macabra creativitat de la qual Fargeat fa gala al compondre imatges que no poden ser descrites aquí, i algunes de les quals no s’oblidaran fàcilment. Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’ Demi Moore entusiasma amb el terror més aberrant vist a Canes: (..) una orgia de sang i fetge que conté les escenes de terror gore més brutals i repulsives que s’han projectat en tota la història de la competició oficial de Canes. El cos femení portat a l’extrem, tant de bellesa com de monstruositat, és el gran protagonista de “The substance”, un festival de nuesa, violència corporal i mutacions de la carn que reclama el seu lloc en la tradició del ‘body horror’ que va de “Videodrome” (1983) a “Tetsuo” (1989) o “Titane” (2021). (..) No deixa de ser irònic i una validació de les tesis del film que per interpretar aquesta actriu de mitjana edat amb les petites imperfeccions d’un cos normal –esplèndid, en realitat– d’una dona d’uns 50 anys Fargeat hagi fitxat l’actriu de 62 anys Demi Moore, entregadíssima a la causa en el seu millor paper des de fa dècades: fa aeròbic com una reina, exhibeix sense cap pudor el seu cos i es llança de cap al festí de transformacions físiques aberrants en què desemboca la pel·lícula. L’actriu ha explicat en roda de premsa que el film “tracta sobre la perspectiva masculina de la dona idealitzada”, que tota la societat ha comprat, i sobre la violència exercida sobre les dones a totes les edats. “No som antihomes, som antiimbècils”, ha sentenciat Moore. (..) Tot i l’entusiasme amb què l’ha rebut la premsa internacional, a “The substance” li pesen molt els seus 140 minuts i, sobretot, la insistència en la seva idea central sobre els estralls que provoca la tirania cultural de la bellesa i la joventut en la psique femenina. El problema no és el tram final de festí de sang i deformacions, al contrari; però sí que ho són els subratllats amb què Fargeat carrega la resta del film, especialment un segon acte hipertrofiat, i un guió que de vegades es limita a enunciar la seva premissa. Tanmateix, cal reconèixer la potència visual de la directora com a creadora d’imatges i moments que ja han passat a la història macabra del Festival de Canes. .
Altres reaccions (només enllaços).- Diego Batlle, crítica per a ‘Otros Cines’. Sandra Onana, crònica per a ‘Libération’. Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’. Peter Bradshaw, ressenya per a ‘The Guardian’ (li posa 4 estrelles sobre 5). Owen Gleiberman, ressenya per a ‘Variety’. Lovia Gyarkye, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!