Club 7 Cinema

Iran, tardor 2022. La vida universitària a Teheran es veu sacsejada per les revoltes als carrers i les escoles al crit de «Dona, vida i llibertat». A mesura que els disturbis polítics augmenten, la responsabilitat professional en la vida d’un jutge d’instrucció comença a afectar la seva plàcida vida familiar amb la dona i les dues filles adolescents. Quan la pistola que el govern li havia lliurat per mantenir la seva seguretat desapareix, només li queda sospitar de les dones que l’envolten. Mentre les normes socials comencen a enfonsar-se al seu voltant, també ho fa la seva família. Aquesta és la sinopsi de “La llavor de la figuera sagrada” / “La semilla de la higuera sagrada” /  “Les graines du figuier sauvage” / “Il seme del fico sacro” / “The Seed of the Sacred Fig“, de Mohammad Rasoulof, Premi Especial del Jurat, Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional, Premi del Jurat Ecumènic, al Festival de Canes 2024 i Premi del Públic al Millor Film Europeu (té producció alemanya i francesa) al Festival de Sant Sebastià 2024, que, amb títol en castellà, s’ha estrenat també en VOSC a Catalunya.

Enllaços: Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. Cines de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona). Apunts relacionats en aquest blog: Qui és Mohammad Rasoulof, el director de “La llavor de la figuera sagrada”? | Per què no li diuen “La llavor de la figuera sagrada”?.

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA A CATALUNYA:

Dona, vida i llibertat, crítica de Joan Millaret Valls, a ‘cinemacatala.net‘: (..) Es tracta d’una compromesa pel·lícula de denúncia que traça un paral·lelisme entra la revolta popular de 2022 de l’Iran teocràtic sota el lema “Dona, vida i llibertat” amb el drama creixent de la situació d’unes dones concretes en un àmbit domèstic presidit per un pare despòtic, jutge instructor del règim i, per tant, peça de l’engranatge repressiu del govern iranià. El resultat final és una esplèndida pel·lícula, rodada de forma secreta a l’Iran, que pren el pols a l’agitació política feminista del seu país i planteja una situació de ficció per explorar com aquest conflicte nacional afecta la relació del pare, Iman (Missagh Zareh), amb la seva dona, Najmeh (Soheila Golestani), i les seves dues filles joves, Rezvan (Masha Rostami) i Sana (Setareh Maleki) (..).

Dones iranianes revoltades, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: Feia temps que el règim iranià tenia el dit posat a l’ull de Mohammad Rasoulof per la seva manifesta dissidència política i, en conseqüència, per les seves pel·lícules (majorment rodades clandestinament) en ser considerades “propaganda contra el sistema”. Detingut en diverses ocasions i desposseït del seu passaport (..), Rasoulof va ser condemnat l’any passat a vuit anys de presó, a fuetades i a la confiscació dels seus béns. Afortunadament, però, va aconseguir fugir i ser acollit com a exiliat polític a Alemanya, poc abans de presentar a Canes “La semilla de la higuera sagrada” , que, enviada sense l’autorització del règim, va contribuir a la sentència contra ell: no és per res que hi deixi constància de la repressió policial, el 2022, en les protestes arran de la mort de Masha Amiri, la jove arrestada i colpejada perquè no duia el vel “ben posat”. Dit tot això, el respecte i la solidaritat amb l’actitud política i el coratge de Rasoulof no impedeixen que alguns recursos narratius i dramàtics seus puguin semblar, a parer meu, una mica erràtics i també truculents. Centrant-nos en “La semilla de la higuera sagrada”, Rasoulof torna a ocupar-se d’un home del règim: un funcionari judicial al servei de la dictadura teocràtica iraniana. La seva esposa, en principi, tampoc no qüestiona el règim. Ni l’autoritat patriarcal del marit. Tanmateix, no són tan submises, ni a una cosa ni a l’altra, les seves dues filles, que, en absència del pare, acullen una amiga agredida per la policia en una manifestació. Bona part de la pel·lícula, la més interessant, transcorre dins de la casa d’aquesta família a Teheran, però s’hi reflecteix què passa a l’exterior a través d’imatges d’arxiu contraposades (..). Un gir narratiu, però, fa que el potent realisme del film mudi cap a la paràbola: al pare li desapareix la pistola (símbol fàl·lic i patriarcal) i això li pot comportar un càstig. Encarnant la paranoia d’un règim autoritari, culpa l’esposa i les filles (que a la vegada representen la revolta de les dones iranianes) del robatori de l’arma. També hi ha un canvi d’escenari. La família, amb el pare embogit, es trasllada cap a un lloc rural, i amb decisions narratives estranyes que ho sobrecarreguen tot, la pel·lícula s’enreda a la manera de les branques de l’olivera que, en créixer, ofeguen el tronc.

Qui tem l’alliberament de les dones?, crítica d’Ignasi Franch, al diari ‘Ara‘: (..) La presència de les protestes no és cosmètica, sinó que impacta en el cor de la ficció: el món exterior soscava l’ordre domèstic dissenyat pel marit i pare, treballador del sistema penal, que exerceix de poder força absent i aparentment benigne… Fins que se sent amenaçat. De la crítica d’un clientelisme que exigeix obediència a canvi de benestar es passa al qüestionament d’un masclisme que reacciona iradament contra els gestos d’alliberament femení. El plantejament de Rasoulof és expansiu. El drama de personatges entrellaçat amb elements de denúncia política devora metratge i parasita gèneres fins a prendre la forma d’una mena de ‘thriller’ inusual, extrem i alhora contingut. Les metàfores i simbologies (religioses, psicològiques) doten el relat d’un aspecte quasi oníric, de malson viscut en vigília, que pot tenir sentit com a introducció a la vida sota un totalitarisme. El resultat és arriscat i pot resultar (adequadament?) esgotador. La paradoxa és que, a mesura que la crítica del patriarcat pren forma, perden presència els personatges femenins que transmetien més autenticitat.

La revolta de les dones contra el patriarca, article d’Àngel Quintana, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘: (..) “La semilla de la higuera sagrada” té a la primera part tots els elements per tenir atrapat l’espectador a partir d’un guió que vol exhibir la seva solidesa i unes actrius que funcionen de meravella. Rasoulof explica la història d’Iman, un home que accepta treballar per al govern i dictar sentències a les persones empresonades. Les autoritats li demanen que sigui implacable, que tingui silenci i que s’abstingui de fer judicis morals. Iman forma part de la mecànica del règim i creu i fins i tot adora el sistema perquè encara que el món canviï, Déu no canvia. La seva dona està disposada a fer-ho tot per complaure el marit i permetre que pugi a l’escala social. Fins i tot pot demanar a les filles que es comportin, que no critiquin el règim i que siguin tan submises com la mare al poder del pare. L’acció de la pel·lícula transcorre a la tardor del 2022 quan les dones iranianes van sortir al carrer i es van aixecar el vel. Les universitats van tancar, les estudiants dels instituts provocaven els seus superiors i la policia no va fer més que reprimir amb duresa, es van incrementar les penes, es van omplir les presons, però la revolució hi era. A la casa d’Iman, els aires de la revolució també es fil- tren a la primera part amb la visita d’una amiga de la filla gran que ha estat agredida en una manifestació. Fins aquest moment veiem com la realitat es fa present, com es demana una explicació i com el cineasta intenta crear un bon drama polític. Rasoulof intercala, com a denúncia explícita, alguns vídeos de la violenta repressió policial patida pels manifestants en les últimes revoltes del seu país en allò que constitueix el vessant més explícit del seu film en tant que denuncia política sense embuts. A partir d’un moment situat a la meitat del metratge, “La semilla de la higuera sagrada” fa un gir inesperat i la trama social passa a convertir-se en una trama metafòrica. Sembla com si la realitat exterior s’hagués eclipsat. La metàfora s’instal·la al cor de la família. El pare perd l’arma que li ha donat el govern i la seva carrera política es pot veure compromesa. Les autoritats li adverteixen que pot patir tres anys de presó per pèrdua de confiança davant de la missió política. A partir d’aquest gest banal, la revolució queda en un altre lloc i el drama se centra en la tensió dins la família. El pare vol descobrir quina de les tres dones li ha robat l’arma i el monstre comença a perdre la raó. Segons una perspectiva psicoanalítica, en perdre l’arma, la figura paterna apareix com una figura castrada per alguna de les dones. La castració posa el pare nerviós perquè ha perdut el fal·lus que li atorga el poder i a partir d’aquí comença a donar puntades de peu com una bèstia ferida. La revolució familiar demana destruir el patriarcat, com a prefiguració d’una altra revolució política més àmplia, consistent a aniquilar el patriarcat dels Aiatol·làs que governa a l’Iran.

Una pistola, un jutge i tres dones, article del diari ‘El Periódico‘: (..) el cineasta iranià Mohammad Rasoulof realitza amb “La semilla de la higuera sagrada” un dur al·legat contra l’islamisme teocràtic del seu país i una reivindicació del paper de la dona en aquest conflictiu ecosistema social i religiós. (..) La història es desenvolupa en un clima de revoltes al carrer reprimides per la policia i els paramilitars. Fins que desapareix la maleïda pistola. Aleshores, la dona i dues filles del jutge han guanyat protagonisme. El film parla subtilment sobre botxins i víctimes, sobre els qui callen (la mare) i els qui volen actuar (les filles). Fins al final, és una cinta modèlica i concisa. L’última hora és massa rebuscada i el conjunt perd pistonada. Queda una terrible certesa; a l’Iran es sap que el món ha canviat, però Déu i les seves lleis no.

ENTREVISTES: Mohammad Rasoulof: “El motor de l’alliberament i dels drets humans a l’Iran són les dones”, per Bernat Salvà, al diari ‘El Punt Avui‘ | Mohammad Rasoulof: “Si m’hagués quedat a l’Iran, m’hauria convertit en víctima, i em nego a ser-ho”, per Nando Salvà, al diari ‘El Periódico‘.

ALGUNES REACCIONS A LA PROJECCIÓ AL FESTIVAL DE CANES:

Imma Merino, la crònica pel diari ‘El Punt Avui’ Contra la dictadura patriarcal iraniana: Condemnat fa unes setmanes a cinc anys de presó i a fuetades per un tribunal que va considerar que el seu cinema atempta contra el règim iranià, Mohammad Rasulof ha pogut fugir del país i ha arribat a Canes per presentar-hi “La llavor de la figuera sagrada”, que, certament, és una bufetada a una dictadura islàmica lligada a la repressió de les dones. Només d’entrar a l’Auditori Lumière, el cineasta iranià va rebre una ovació. Un avís. Acabada la projecció, els aplaudiments van fer-se llargs i intensos per un film que juga de manera extrema amb el desenvolupament dramàtic amb què, a través d’una família, representa una revolta contra el sistema autoritari i patriarcal encarnat en un jutge que s’enfronta a les seves dues filles i, al final, a l’esposa submisa. Amb el rerefons de les protestes originades en la mort de Masha Amini, durant un interrogatori policial el setembre del 2022, Rasulof es concentra en aquesta família i, amb tanta mala traça narrativa com efectivitat, va carregant les tintes a partir de la desaparició de la pistola del pare: un símbol fàl·lic per destruir. Es pot ser solidari amb Rasulof i compartir la seva visió crítica, però poden discutir-se les formes sensacionalistes (presents en diverses pel·lícules a concurs en aquesta edició del festival) amb què busca l’adhesió del públic. El de Canes s’hi ha rendit i, de fet, tot apunta a que “La llavor de la figuera sagrada” figuri en el palmarès que s’anunciarà avui.

Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’ -avançat a Facebook-: I l’últim dia [de la Competició de Canes 2024] va arribar la política i ho va fer en forma d’una hipotètica Palma d’or per a una pel·lícula de llauna. Al festival li faltava el gran tema i va arribar acompanyat de conflicte polític. Mohammad Rasoulof va ser condemnat fa anys a no fer cine, però li va ser eximida la condemna, fins que com a conseqüència de filtrar-se alguna qüestió sobre el rodatge de l’última pel·lícula, va ser condemnat a ser empresonat i a rebre uns quants assots. El 8 de maig, Rausoulof es va escapar de l’Iran, es va refugiar a Alemanya i va agafar un passatge per ser present a l’estrena de la pel·lícula. Abans de la projecció el veredicte ja estava concedit i la primera ovació va tenir lloc abans de començar. “Les graines du figuier sauvage” -Les llavors de la figuera salvatge- té a la primera part tots els elements per ser una bona pel·lícula i per tenir atrapat l’espectador a partir d’un guió que vol exhibir la seva solidesa i unes actrius que funcionen de meravella. Rausolof explica la història d’Iman, un home que accepta treballar per al govern i dictar sentències a les persones empresonades. Les autoritats li demanen que sigui implacable, que tingui silenci i que s’abstingui de fer judicis morals. Iman forma part de la mecànica del règim i creu i fins i tot adora el sistema perquè encara que el món canviï, Déu no canvia. La seva dona està disposada a fer-ho tot per complaure el marit i permetre que pugi a l’escala social. Fins i tot pot demanar a les filles que es comportin, que no critiquin el règim i que siguin tan submises com la mare al poder del pare. L’acció de la pel·lícula transcorre a la tardor del 2022 quan les dones iranianes van sortir al carrer i es van aixecar el vel. Les universitats van tancar, les estudiants dels instituts provocaven els seus superiors i la policia no va fer més que reprimir amb duresa, es van incrementar les penes, es van omplir les presons, però la revolució hi era. A la casa d’Alí, els aires de la revolució també es filtren a la primera part amb la visita d’una amiga de la filla gran que ha estat agredida en una manifestació. Fins aquest moment no estem davant de la millor de les pel·lícules possibles, però veiem com la realitat està allà reclamant una explicació i com el cineasta amb certa poca traça intenta crear un bon drama. A partir d’un moment situat a la meitat del metratge, “Les graines du figuier sauvage” fa un gir inesperat i la trama social passa a convertir-se en una trama metafòrica. Sembla com si la realitat exterior s’hagués eclipsat i la metàfora esdevingués l’instrument perfecte per explicar-ho tot i abandonar qualsevol possible complexitat. La metàfora s’instal·la al cor de la família. El pare perd l’arma que li ha donat el govern i la seva carrera política es pot veure compromesa. Les autoritats l’adverteixen que pot patir tres anys de presó per pèrdua de confiança davant de la missió política. A partir d’aquest gest banal, la revolució queda en un altre lloc i s’instal·la a casa. El pare vol descobrir quina de les tres dones li ha robat l’arma i el monstre comença a perdre la raó. El significat de la metàfora és tan obvi que és ridícul i es transforma gairebé en una classe elemental d’introducció a la psicoanàlisi. En perdre l’arma, el pare ha estat castrat per alguna de les dones. La castració posa el pare nerviós perquè ha perdut el fal·lus que li atorga el poder i a partir d’aquí comença a donar puntades de peu com una bèstia ferida. La revolució familiar passa per destruir el patriarcat, com a prefiguració d’una altra revolució política més àmplia, consistent a aniquilar el patriarcat dels Ayatolah que governa a l’Iran.

Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’ Mohammad Rasoulof porta amb valentia la revolta iraniana a Canes: (..) ‘The Seed of the Sacred Fig’ assumeix una carrega extracinematogràfica evident com a símbol polític dels represaliats pel règim iranià. El resultat final és una esplèndida, contundent i compromesa pel·lícula que trasllada la revolta popular de l’Iran teocràtic sota lemes com “Dona, vida i llibertat” a l’àmbit domèstic amb una família amb un pare que treballa per la duríssima repressió del règim i com el conflicte nacional afectarà la relació del pare amb la seva dona i les seves dues filles joves. Una pel·lícula que juga constantment a l’al·legoria amb un relat que té quelcom de guió teatral. La pel·lícula acaba desplaçant-se de Teheran a les zones rurals per acabar d’aprofundir en la vessant autoritària i fanatitzada del pare envers les dones de casa seva en una clara analogia entre patriarcat i règim dictatorial i misogin.

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’ El represaliat Rasoulof exhibeix la seva fúria contra el règim iranià: (..) El seu títol al·ludeix a la figuera sagrada, un arbust les llavors del qual creixen parasitant altres plantes i arbres fins a asfixiar-los, i funciona a tall de metàfora del que el règim iranià fa als seus ciutadans. Tot el que el seu metratge conté, això sí, és molt més directe i literal: el protagonitza una família encapçalada per un investigador judicial que acaba de ser ascendit quan esclaten les protestes del 2022. Si bé ell i la seva dona creuen a ulls clucs en el discurs oficial –que l’Iran és víctima d’un complot a escala mundial, i que qualsevol crítica al govern és un acte de terrorisme–, la idea que les seves dues filles tenen del país coincideix amb la que Rasoulof transmet: que és un sistema aberrant, fonamentat en l’obediència cega a Déu i al tirànic govern que la imposa a qualsevol preu, on impera el fanatisme i s’elimina qualsevol veritat que posi en dubte el discurs oficial. I empatitzar per complet amb aquest missatge no és incompatible amb lamentar la pèrdua de potència que la pel·lícula va experimentant a mesura que avança. Arribat el moment, després de perdre l’arma que se li ha proporcionat, el patriarca es deixa envair per la paranoia, i el que havia sigut una impecable exhibició de cine realista de denúncia passa a convertir-se en una intriga repetitiva i enroscada sobre si mateixa, decidida a resoldre’s oferint a l’espectador un missatge d’esperança i disposada a adoptar totes les decisions argumentals estúpides que facin falta per aconseguir-ho (..).

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: És innegable la importància avui del cinema de Mohammad Rasoulof, un director condemnat a presó a l’Iran que troba la manera de continuar fent pel·lícules clandestinament i escapar del seu país per venir a festivals de cinema. Com a denúncia d’un sistema pervers i cruel, gairebé feixista, pel·lícules com “The Seed of the Sacred Fig” podrien entrar en aquesta discutible categoria de «necessàries», aquells films que es recomanen més pel tema que tracten i no necessàriament pels mèrits cinematogràfics. Aquí, potser, estiguem davant d’un d’aquests casos. És probable que Rasoulof s’emporti premis importants de Canes però no arribaran, necessàriament, per la qualitat cinematogràfica de la seva proposta sinó pel que aquests guardons signifiquen com a postura política i reclam internacional. És que (..) amb les seves gairebé tres hores de durada peca d’una sèrie d’importants problemes en l’estrictament cinematogràfic, des del seu guió ple de llacunes, forats i capricis narratius fins a una realització que voreja allò maldestre, estès, poc consistent i fins i tot confús. La de Rasoulof són dues o tres pel·lícules en una que s’estenen per gairebé tres hores intentant oferir una reflexió sobre com la situació política de l’Iran impacta a la vida d’una família. I si bé el missatge travessa la pantalla i queda ben clar, els mètodes per arribar fins a aquest resultat són almenys inconsistents, per no dir mediocres (..).

Altres reaccions (només enllaços).- Carlos F. Heredero, article per a ‘Caimán’, en què, entre altres coses, diu: (..) estava cantada l’acollida entusiasta al cineasta a la platea de la gran sala Lumière i el suport de la intel·lectualitat cinematogràfica europea a la figura personal del director. Una altra cosa hauria de ser la valoració estrictament cinematogràfica de la seva pel·lícula, que comença molt a prop de la fórmula pròpia d’Asghar Farhadi (un drama moral més aviat sobreescrit) i acaba capbussant-se de ple al territori de la metàfora política, cultural i psicoanalítica més evident i menys subtil. Diego Batlle, crítica per a ‘Otros Cines’, en què, entre altres coses, diu: Mohammad Rasoulof és un bon cineasta i “The Seed of the Sacred Fig” és una pel·lícula potent i valenta, però si en poques hores més guanya la Palma d’Or serà més per qüestions polítiques que pels seus valors estrictament cinematogràfics. (..) Rasoulof ho treballa tot des de la ficció, però a l’hora d’exposar el descontentament social apel·la a imatges de les massives protestes i la resposta sagnant del règim contra les noies que es van viralitzar en xarxes socials. Un dispositiu que afegeix encara més força i sentit polític al film, però que també sona a un mecanisme calculat per a sumar adeptes i suports per al seu projecte. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en remarca: El fascinant relat de Mohammad Rasoulof de violència i paranoia  a l’Iran. La història del director exiliat sobre la misogínia i la teocràcia de l’oficialisme al seu país d’origen pot ser defectuosa, però la seva importància està fora de dubte. (..) Potser la qüestió és que “La llavor de la figuera sagrada” és una pel·lícula que s’ha d’entendre finalment en aquests termes enigmàtics, poètics i simbòlics que semblaven haver estat substituïts al cinema iranià, i que les representacions realistes d’allò en què s’ha convertit l’Iran es troben a les imatges dels telèfons mòbils que es comparteixen a les xarxes socials. La pel·lícula pot no ser perfecta, però el seu coratge i la seva rellevància estan fora de dubte. Jordan Mintzer, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter: (..) Que “La llavor de la figuera sagrada” comenci com el tipus de peça de cambra subtil i complexa per la qual és conegut el cinema iranià, ja sigui en pel·lícules com “Close-up” o “Una separació”, només per desviar-se cap a l’horrífic (i, gairebé al final, cap a una cosa més propera al western), és per tant natural. Tenint en compte que és un dels principals cronistes de l’estat terrible del seu país, i que la seva pròpia vida i seguretat estan en joc amb cada pel·lícula nova, ara és difícil imaginar-se Rasoulof fent qualsevol altra cosa. Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’, en què comença dient: Mohammad Rasoulof, que va fugir del seu país després de ser condemnat a vuit anys de presó a principis d’aquest mes per “delictes contra la seguretat nacional”, ens ha brindat una pel·lícula excel·lent a la competició oficial de la 77a edició del Festival de Canes , i no és estrany que les autoritats iranianes tinguessin la intenció d’impedir costi el que costi la seva estrena internacional. I és que el director no només enarbora valentament i orgullosament la bandera de la llibertat pel seu compte i risc, sinó que també demostra ser un cineasta de primera categoria (..). La seva nova obra, “The Seed of the Sacred Fig”, el consolida encara més com un gran cineasta, ja que és una exhibició impressionant i convincent dels seus dons, una cinta que il·lustra el poder de la ficció per transmetre els dilemes més urgents que assolen les societats, especialment pel que fa a les més despòtiques —normalment masculines—, davant de la rebel·lió contra la injustícia dels joves i les dones.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!