Club 7 Cinema

«Una de les qüestions que són al centre del debat quan es parla d’intel·ligència artificial és la creació: la IA pot, a través de l’aprenentatge automàtic, donar lloc a creacions artístiques noves?» Dalloway — La ResidèncIA «planteja aquesta qüestió en un entretingut thriller situat en un futur no gaire llunyà. De fet, hi ha [a la pel·lícula] moltes coses del present i fins i tot del passat: el canvi climàtic, la IA, una pandèmia que obliga a confinar la població…» (BS).

Declaracions:

Nota: L’enllaç que encapçala cada article esmentat du a la seva publicació original i els enllaços que apareixen en els fragments dels escrits, a la majoria dels casos els he afegits, per a facilitar l’accés a la corresponent informació.

“Està clar que l’ésser humà vol crear un robot amb emocions”. En Bernat Salvà [BS] entrevista l’actriu protagonista del film, Cécile de France [CF], al diari El Punt Avui:

[BS]: La pel·lícula parla d’intel·ligència artificial, però també, i sobretot, d’emocions.

[CF]: Sí, és cert. (..) És impossible per a nosaltres, éssers humans, no connectar-nos emocionalment, encara que sigui amb una màquina. D’aquí la pregunta sobre la motivació dels creadors d’intel·ligència artificial. Volen crear un robot amb una vida interior, amb subjectivitat i emocions. Aconseguir-ho seria el súmmum. És un tema apassionant i veurem què passarà; estem a punt de veure-ho. Està clar que l’ésser humà desitja crear un robot amb emocions perquè nosaltres estem profundament connectats a les nostres emocions. (..) És possible que un dia la intel·ligència artificial acabi tenint un cos com el nostre o semblant i senti també les emocions a través d’aquest cos. Llavors, ja entraríem en una altra fase de la nostra existència.

[CF]: Com que som en un moment ple d’ansietat, Yann Gozlan explica sempre el costat fosc de les coses. Però, sobretot al principi, quan neix la connexió entre Clarissa i l’assistent d’IA i simplement és el seu confident, hi ha moments agradables. No tot és blanc o negre, hi ha molts matisos i coses molt bones. Si se sap fer servir la intel·ligència artificial per al bé, ens salvarà de moltes coses, com ara de moltes malalties.

[BS]: Entén aquests escriptors i artistes que troben en el dol una font d’inspiració?

[CF]: Sí, per desgràcia és una emoció fulgurant. La tristesa per la pèrdua d’un ésser estimat és una emoció tan humana i dolorosa que es torna orgànica i física. La sentim i la vivim a través del cos, ens travessa del cap als peus. Potser la millor manera de transcendir aquestes emocions comunes a tothom és utilitzar la nostra especificitat com a éssers humans. L’art neix quan utilitzem les nostres capacitats com a artistes per aixecar-nos i connectar amb els altres. Això em sembla una de les coses més belles de la humanitat.

[BS]: La pel·lícula és de ciència-ficció, però planteja escenaris que ja hem viscut: pandèmia, confinament, onada de calor… Parla del present, més que del futur?

[CF]: És veritat que no és una pel·lícula de ciència-ficció, perquè realment el futur és molt pròxim, el tenim a sobre. Efectivament, té a veure amb el passat i amb les proves a les quals ens vam haver d’enfrontar fa poc i que, per desgràcia, podrien tornar. Penso en les malalties incontrolables o en el canvi climàtic; seguim en un moment traumàtic després d’haver viscut experiències doloroses que no volem repetir. Per tant, és normal parlar d’això a la pel·lícula La residèncIA, perquè en el cinema també hi ha una mena de catarsi de les nostres ansietats actuals.

Més veus:

Nota: L’enllaç que encapçala cada article esmentat du a la seva publicació original i els enllaços que apareixen en els fragments dels escrits, a la majoria dels casos els he afegits, per a facilitar l’accés a la corresponent informació.

Gregory Coutaut, a la crítica des de Canes 2025 per a Le Polyester:

A l’heure où l’intelligence artificielle anime tous les débats des festivals de cinéma, et que certaines œuvres radicales placent cet outil au cœur de leur dispositif (tel le très étrange documentaire Cartas telepaticas, vu l’an dernier à Locarno), Cannes dévoile en séance de minuit le thriller français Dalloway. De ce divertissement à suspens, il ne faut pas attendre une réflexion poussée sur l’IA ou même un point de vue très contemporain ou nouveau. En 2001, un épisode d’Halloween des Simpson imaginait déjà Marge aux prises avec un ordinateur fou dans sa cuisine domotique. Petite originalité (la seule ?) : le foyer familial est ici remplacé par une résidence d’artiste tout confort et connectée où des créatifs en difficulté peuvent retrouver l’inspiration. Tel est le cas du personnage interprété par Cécile de France, autrice pour ado qui peine à boucler un ambitieux projet sur Virginia Woolf. Dans cette pièce à elle (vous l’avez ?), l’inspiration va lui revenir grâce à une intelligence artificielle nommée ‘Dalloway’ (vous l’avez aussi ?)

Oui, tout est surligné à ce point dans ce film qui ressemble à ce que donnerait un épisode de “Black Mirror” s’il s’agissait d’une série bourgeoise pour France 3. Adapté du roman de Tatiana de Rosnay, le scénario ne creuse pas suffisamment les personnages et les situations déjà convenues (..) pour offrir le trouble souhaité. Ce tour de train fantôme semble s’adresser à des personnes très âgées ou au contraire très jeunes, en tout cas un public qui se laisse facilement impressionner. Mais il y a heureusement une idée délicieuse au cœur de Dalloway: celle de faire jouer la voix de l’intelligence artificielle par Mylène Farmer (..).

Valerio Sammarco, a la ressenya des de Canes 2025 per a Cinematografo:

Creazione artistica e machine learning, tema attualissimo per un thriller che sembra però già superato dalla storia, sia reale che cinematografica (..)

Yann Gozlan prende spunto da Les Fleurs de l’ombre, romanzo di Tatiana de Rosnay pubblicato nel 2020, per realizzare Dalloway, thriller vagamente distopico che riflette su uno dei temi attualmente più dibattuti, ovvero il rapporto tra la creazione artistica e la tecnologia nell’epoca di intelligenze artificiali sempre più dominanti

(..) L’IA nonché assistente personale che oltre a regolare l’ambiente nel suo appartamento smart-tech è deputata a supportarla nella stesura del suo nuovo libro, incentrato sul giorno che precedette il suicidio di Virginia Woolf (il nome dell’intelligenza artificiale si rifà ovviamente al suo Mrs Dalloway, che non a caso si chiamava Clarissa…)

Insieme ad altri, Clarissa è ospite della Ludovico Foundation, una residenza all’avanguardia che sostiene gli artisti di qualunque disciplina colti nel loro momento di crisi creativa. Ma a quale prezzo?

“Ma man mano che diventiamo sempre più assistiti, sempre più assistiti – esternalizzando gradualmente parti del processo creativo – non rischiamo forse di perdere la capacità di fare le cose da soli? Ciò che inizia come uno strumento neutrale potrebbe benissimo diventare un mezzo di dipendenza, persino di sottomissione. Con strumenti come ChatGPT, non stiamo forse lentamente perdendo la capacità di scrivere, di creare?”, si chiede Yann Gozlan

Pur ragionando su una questione di enorme attualità, come detto, Dalloway sembra però un film già superato dalla storia, sia reale che cinematografica, intanto per un impianto terribilmente derivativo, poi per una certa piattezza tendente a privilegiare l’apparato suspense a discapito di uno sguardo che non prova mai ad elevarsi rispetto alla “storia” che viene raccontata

Per carità, è un thriller destinato alla piattaforma (non a caso c’è anche Netflix tra le voci produttive) e, tutto sommato, al netto di qualche svarione eclatante (..) si lascia vedere non foss’altro per la curiosità di scoprire come andrà a finire.

Marta Balaga, a la crítica des de Canes 2025 per a Cineuropa:

So, you really think AI won’t replace people, because of their emotions, creativity and “sensitivity”? Think again, suckers, says Yann Gozlan in his new thriller, Dalloway, which, despite this gloomy premise, is actually fun. It’s a genre proposition – shown as a Cannes Midnight Screening – but is blessed with a bigger budget and classy interior design, as well as a terrific performance from Cécile de France that saves it from occasional silliness. She’s acting like her life depends on it, clad in discreet loungewear yet never truly comfortable. She’s fighting demons and voices that might be in her head – or might control her pristine flat. Actors usually don’t get enough credit for their work in films that steer into weird-o-rama, but this is a one-woman show

The woman in question is Clarissa, a once-successful YA writer who’s now completely stuck (..). She’s been stuck for a long time, years actually, and applies to a fancy residency to focus on a book about Virginia Woolf’s last moments. At first, it’s not exactly clear as to why, but her friendly “virtual assistant”, Dalloway, eventually gets it out of her. Clarissa’s son killed himself, too. And there are things about his last moments that she’s never dared to revisit

Part grief-drama, part satire on people’s insistence on developing AI even though everyone can already tell it won’t end well, Dalloway survives changes in tone because it’s so contained (..)

Despite its glossiness – and singer Mylène Farmer voicing Dalloway as enticingly as Scarlett Johansson in Her (2013)– it’s all very sombre. Even when things are still going well, Gozlan quickly suggests that a “smart home” is just too smart for anyone’s wellbeing. It will manage your groceries and play nice tunes by Arvo Pärt, but every day, it goes a bit further. First, it’s passive-aggressive about Clarissa skipping yoga, then it becomes unhinged and tries to fry her alive. In a way, it’s a story about a toxic relationship and enacting control, but it’s not a once-loving partner that’s slowly crossing invisible boundaries; it’s technology

(..) Clarissa wants to be back on top; she wants a new kind of respect as a writer. Once she starts mining her own personal hell, is it really the machine’s fault, or does she need someone to blame? It’s hard to tell. But in the meantime, “Don’t share your personal life with AI.” (..).

—

FOTO DE PORTADA: La ResidèncIA (© Zhou Yuchao ©2024 Mandarin & Compagnie – Gaumont – Panache Production – La compagnie Cinématographique | VerCine)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!