Club 7 Cinema

En Hamid (Adam Bessa) és membre d’una organització secreta que rastreja criminals de guerra sirians amagats a Europa. La seva recerca el porta a Estrasburg, seguint la pista del seu antic botxí. En aquest thriller de caça humana inspirat en fets reals, el passat i el present xoquen, explorant temes de justícia i redempció: Aquesta és la sinopsi de “La red fantasma” / “Les Fantômes“, òpera prima del francès Jonathan Millet que va inaugurar la Setmana de la Crítica de Canes 2024., on la van presentar dient-ne: Un thriller psicològic, aquest primer llargmetratge amb una mecànica implacable revisa els codis de les pel·lícules d’espionatge. Representa el seguiment d’un criminal de guerra per una de les seves víctimes, que mai no ha pogut veure la cara del seu botxí, però en coneix l’olor, la veu, la pell. Una pel·lícula sensorial i elèctrica on la subtilesa de l’actuació de l’actor francotunisià Adam Bessa és sorprenent.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Distribuïdores i estrena als cines, DE: Lazona Pictures, EE: 07.02.2025, DF: Memento, EF: 03.07.2024, DI: pendent, EI: pendent.

El director:  Jonathan Millet (nascut l’1 de juliol de 1985 a París -França-). Després d’estudiar filosofia, se’n va anar a filmar països llunyans o inaccessibles per a bases de dades d’imatges. Sol amb la seva càmera, va travessar i filmar una cinquantena de països. Després va dirigir diversos curtmetratges de ficció (entre ells “Et Toujours Nous Marcherons” el 2016) així com documentals (“Ceuta, Douce Prison” estrenat a les sales el 2014, “Dernieres Nouvelles Des Étoiles“, filmat a l’Antàrtida i “La Disparition“, filmat a l’Amazones). El seu primer llargmetratge “Les Fantômes” va guanyar el premi de la Fundació Gan.

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA A CATALUNYA:

De torturat pel règim sirià a espia que vol venjança (diari ‘El Punt Avui’): Jonathan Millet ha aconseguit una nominació al César a millor òpera prima i una a actor revelació (per a Adam Bessa) amb “La red fantasma”, un ‘thriller’ d’espies francès basat en fets reals. Un professor a l’exili forma part d’un grup que persegueix dirigents fugitius del règim sirià. La pista del seu antic torturador el du a França.

Un ‘thriller’ d’espies als antípodes de ‘Missió impossible’, crítica de Joan Pons al diari ‘Ara’: (..) Inspirada en la història real d’una sorprenent cèl·lula d’agents especials formada per refugiats i exrepresaliats sirians que rastregen i ajusticien els dirigents del règim de Bashar al-Assad amagats a Europa, “La red fantasma” és un ‘thriller’ d’espies als antípodes de sagues com Missió impossible o “El cas Bourne”, tot i comptar també amb agents infiltrats, trames internacionals i persecucions del gat i el ratolí. En aquest film (a voltes redundant i verbal en excés), els tripijocs investigadors són molt més a escala humana, més avorrits i banals en aparença i, potser per això, més colpidors. Perquè, al final, “La red fantasma” és una pel·lícula sobre memòria històrica i reparacions. El dolor que turmenta Hamid, el professor de literatura àrab a l’exili que detecta un antic torturador refent la seva vida a la Universitat d’Estrasburg, té a veure amb el fet que fer foc nou i oblidar el passat sempre és molt més fàcil per als botxins que no pas per a les víctimes.

RESSONS DE CANES 2024:

Fabien Lemercier, a la crítica per a ‘Cineuropa’: Jonathan Millet signa un fascinant primer llargmetratge sobre la venjança, el trauma i l’exili a través de la persecució d’un criminal de guerra sirià amagat a Europa. (..) ‘Em van embenar els ulls, però el conec com ningú’. Al cor del conflicte que assola Síria des del 2011, amagat a l’ombra de la presó de Saidnaya, un torturador anomenat Harfaz es va guanyar una reputació sinistra abans d’esfumar-se, refugiant-se sens dubte a Europa sota una identitat falsa, amagada entre els seus molts compatriotes que han marxat a l’exili. En Hamid (l’excel·lent Adam Bessa), un antic professor de literatura d’Alep al qual li han costat molt car les esperances revolucionàries, busca aquest botxí, també seu, a França. Pertany a una xarxa clandestina que rastreja criminals de guerra al continent. Però les pistes són poques i distants: una fotografia borrosa, testimonis d’àudio commovedors de les víctimes de Harfaz i els records inquietants del propi Hamid de mesos de tortura. Una veu, una olor, una presència, un estil, tots elements violentament intangibles que de vegades porten a en Hamid, amb un ardent desig de venjança i emocions doloroses que l’aclaparen, a intuïcions que poden resultar enganyoses (“Sento que el veig a tot arreu”) i posar en perill tota la xarxa. I passa que ha agafat el rastre d’un home (el carismàtic Tawfeek Barhom), matriculat en un Màster en Química a la Universitat d’Estrasburg amb el nom de Sami Hanna, que podria ser (encara que no hi ha res segur) l’objectiu. Comença una vigilància estreta, posant a prova els nervis d’Hamid… A partir d’aquest tema fascinant, teixit en un marc de gènere-cinema (trobades furtives entre membres de la xarxa en el món real o en un videojoc, tractament d’informació, identitats falses, ombres repetides, l’espasa de Dàmocles d’una trobada cara a cara amb el botxí, etc.), Jonathan Millet aconsegueix una pel·lícula molt original en la seva dimensió existencialista, sobre l’extrema dificultat de fugir els fantasmes d’un passat esclatant (“tots tenim els nostres morts, no?”), sobreviure als traumes més durs, evitant enfonsar-se en l’obsessió autodestructiva, el dol i poder tornar a estimar. Tot plegat en un context de preguntes ètiques sobre com venjar-se i l’angoixa general de viure a l’exili (“tenim un país, hi hem deixat els nostres amics per plorar”). Assistim a un ampli ventall de temes (un guió escrit pel director i Florence Rochat) que la pel·lícula disfressa intel·ligentment en una barreja d’història d’amor i documental, acció metòdica embriagadora i psicologia suggerent, per a un resultat fascinant que és molt prometedor per a la resta de la carrera del cineasta.

Luc Chessel, a la crònica per a ‘Libération’: (..) és de fet un thriller, una pel·lícula d’espionatge apassionant (o un altre adjectiu -..-), i és correcte que sigui així. Això és perquè no sembla que hagi escollit aquest registre per pur gust pel gènere, per amor a l’estil i al codi, o no només, sinó per raons que provenen de la realitat. D’una banda, el seu personatge, en Hamid, interpretat per l’intens actor francotunesi Adam Bessa, és un refugiat sirià, d’Alep, passat per Alemanya, buscant asil a França (un país on qualsevol vida d’exiliat, obligada a amagar detalls del seu passat, és en si mateixa un thriller d’espies, ambientat en el teló de fons d’una caça humana controlada per l’estat). Aquí les condicions històriques hostils donen material a les formes del gènere. Però d’altra banda, i sobretot, aquest primer llargmetratge de Jonathan Millet (un francès que va viure a Alep) s’inspira en les històries èpiques i reals de grups de sirians a l’exili que, després de la repressió de la revolució, i durant la guerra, va rastrejar pacientment certs torturadors del règim d’Al-Assad basats, sota identitats falses, fora del país. La pel·lícula juga amb la vessant enigmàtica del personatge i de la situació, prendrem el temps d’entendre que en Hamid, ell mateix traumatitzat i supervivent dels abusos a la presó de Saidnaya, forma part d’un d’aquests grups de detectius aficionats decidits a buscar justícia, buscant un botxí anomenat Harfaz. Travessa Estrasburg seguint el rastre d’un sospitós dubtós, persistint a seguir-lo malgrat l’absència d’evidències concloents i els intents de dissuasió dels seus companys, i arriba fins a semblar que s’enfonsa en la seva bogeria posttraumàtica. Hi haurà rebots, en Jonathan Millet treballant hàbilment la relació entre la lentitud i la velocitat, els temps d’espera i els moments de precipitació (buscant un ritme en la línia del “Black Diamond” d’Arthur Harari, cosa que no està malament, i d’un tipus de pel·lícula en què una certa sobrietat serveix per a despertar millor les fantasies i els deliris), d’aquí el clímax tranquil d’una escena de dinar cara a cara, a la Michael Mann, entre perseguidor i perseguit (..). El que veiem és Estrasburg a l’hivern, els carrers, la universitat, el mercat de Nadal, però la pel·lícula està embruixada per la guerra, per Síria i el desert. Sobreïx tot un estrès postraumàtic, el domini propi del qual és el so: des dels enregistraments de testimonis atroços, reactivant els seus propis fantasmes, fins als brunzits de la mescla [de so] per fer sensible l’estat de nervis d’Hamid (la música de Yuksek, en canvi, és redundant, on massa espectres estiren massa les cordes, interferint amb la subtilesa que la pel·lícula en altres aspectes aconsegueix mantenir en equilibri, contra la temptació evident d’afegir capes, de sobreproduir) (..). 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!